[title]
La Natàlia treballa com a cambrera en un bar del Raval i està rodant un documental sobre el desamor amb la voluntat de donar resposta al que va dirigir Pier Paolo Pasolini l'any 1964, Comizi d'amore. Quan té un accident que podria deixar-la en cadira de rodes, es retroba amb un vell amic, el Salva, ara infermer de l'hospital després d'un gegantí canvi de vida. La seva parella és la Carlota, que es recupera dels excessos i l'abandonament que l'han deixat marcada, i que no ha pogut oblidar una trobada puntual en el passat amb un músic, l'Omar, que ara viu una profunda crisi creativa. I que, tancant el cercle, està relacionat amb la Natàlia. La trama d'Esmorza amb mi, l'òpera prima d'Iván Morales sobre la seva pròpia obra de teatre, neix d'aquest univers de vides creuades, per oferir un trencaclosques narratiu en el qual totes les peces encaixen a la perfecció.
La proposta, des d'una marcada perspectiva de classe, reflexiona sobre l'amor i el desamor, però també sobre la generositat i l'empatia, sobre la responsabilitat afectiva i la sinceritat en les relacions humanes en les grans ciutats. El cineasta explica que, abans de prendre forma als escenaris, Esmorza amb mi va néixer ja fa vint anys com a guió cinematogràfic: “No vam poder aixecar-la i em vaig posar a fer teatre. Vaig escriure Sé de un lugar i a partir d'aquí, una obra va portar a una altra. Però la idea de dirigir una pel·lícula seguia allà... i la que hem fet ara té molt poc a veure amb l'obra teatral del 2018 i amb el guió que vaig escriure el 2004”.
Morales explica que “té el mateix títol que l'obra, però els personatges han evolucionat. L'Iván que tenia 20 anys veia pel·lícules que parlaven dels meus entorns, amb gent que s'assemblava a mi o a la gent que m'envoltava, però el punt de vista sempre era de la Diagonal cap amunt. I quan volien col·locar el punt de vista en les classes més treballadores, la mirada acabava sent tendenciosa: des del prejudici i l'estigma, o des de la condescendència, o del miserabilisme, fins i tot amb bones intencions. El concepte ve d'aquesta necessitat de fer una història sobre com estimem i com busquem l'amor. Sense posar el focus en la precarietat econòmica, tot i que estem travessats per ella, i posant el focus en una cosa que ens agermana a tots, siguis de la classe que siguis: la necessitat afectiva”.
Quedem al Madame Jasmine, l'icònic local del Raval que serveix de decorat d'algunes escenes de la pel·lícula, amb el director i guionista Iván Morales, i amb els quatre protagonistes de la pel·lícula: Álvaro Cervantes, Marina Salas, Iván Massagué i Anna Alarcón, l'única del repartiment que ja formava part de l'obra de teatre original. I en un moment de la llarga xerrada, Álvaro Cervantes deixa anar, mig en broma, “Teràpia amb Àlex Montoya”. I és que la clàssica entrevista promocional ha acabat fugint dels llocs comuns per esdevenir una improvisada sessió en la que actors i director, i també el periodista, reflexionen sobre els temes que Esmorza amb mi posa al damunt de la taula.
Us ha canviat la perspectiva de l'amor i el desamor treballant amb un text com aquest?
Iván Massagué: “És inevitable treure ferida i treballar des d'allà. Et ressonen coses... tots coneixem el desamor. L'amor potser no tant. Però sí, els personatges estan com estan, pobrets, i la lupa es posa en aquest moment de transició de buscar el camí recte i feliç, de buscar la calma. Més que una construcció del personatge, jo hi he posat molt de mi mateix”.
Álvaro Cervantes: “Penso que una feina així t'ofereix un espai on reflexionar sobre l'amor, que és una cosa que no estem tan acostumats a fer en el nostre dia a dia. Obrir-se, posar sobre la taula les teves experiències al respecte, sempre genera una mica de pudor. Els assajos de la pel·lícula van donar peu a parlar del tema, i d'aquesta manera vam generat un imaginari comú per tenir clar què estàvem explicant i, sobretot, des d'on ho estàvem fent. Crec que el punt de llum que se li dona al desamor, i la tendresa des d'on l'Iván mira els personatges, fan de la pel·lícula una història esperançadora”.
Marina Salas: “Es posa en evidència la capacitat humana per a l'empatia. Això ho veig molt en la mirada de l'Iván cap als personatges. I crec que la feina s'ha fet des d'aquí. El què més m'agrada de la professió és l'acte col·lectiu, poder reflexionar i dialogar sobre aquests temes. Això és l'hòstia i ho hem fet perquè el projecte hi convidava. No sempre tens aquesta oportunitat, però amb aquest grup artístic hem parlat de tot. Pots explicar coses que ni expliques als teus amics, perquè hi ha un propòsit, que és la pel·lícula. I això és apassionant. Em reconcilia amb tot plegat. En el meu cas en concret, sí m'ha fet pensar... m'ha fet acceptar o reconciliar-me amb la idea de que ens necessitem els uns als altres. I està bé que així sigui, no passa res. Que part del desig i de l'amor cap a l'altre també és això. Perquè de vegades no sé si l'amor és pur del tot. No sé si existeix. I acceptar que en l'amor hi ha una part de necessitat també està bé, tot i que aquesta idea està molt atacada, molt prejutjada. I que el meu desig també es desperta en funció de l'altre, crec que és important”.
De vegades no sé si l'amor és pur del tot. No sé si existeix
Anna Alarcón: “Jo ja havia fet l'obra de teatre. Realment hi sumo els sis anys de maduració, de maceració: en el text de l'obra de teatre fins a convertir-se en guió cinematogràfic, hi ha tot un viatge que fa l'Iván. Això es nota i es nota molt. I a nivell personal, a l'hora d'encarnar la Natàlia, és una altra cosa. Perquè estic en un altre punt vital, I perquè el que ens passa als actors sempre, i en teatre es nota molt, és que, quan tornes a un personatge, l'entens molt millor. Passar-lo al cinema demanava una altra cosa, i el pas dels anys també”.
Álvaro Cervantes: “Veient la pel·lícula, m'adono que m'obliga a tenir un diàleg intern amb mi mateix tota l'estona. Està apel·lant a la teva pròpia vida. D'alguna manera no et deixa escapatòria, en el millor sentit, perquè és una pel·lícula que t'està convocant constantment. I és quan connectes amb els personatges: com a la vida mateixa, fins que no t'obres a una persona i l'altra s'obre a tu, i no us veuieu les ferides, no acabes de connectar profundament. Els personatges fan de mirall. I això és un regal, fins i tot havent-ne format part, em genera aquesta segona reflexió”.
Iván Morales: “En el meu cas són tants anys de desenvolupar la història, i de donar-li voltes i de reflexionar-la... tot aquest temps de maceració que dediques a les emocions i al cor i l'ànima dels personatges. I a mi el que m'agradaria és que el públic, quan vegi la pel·lícula, tingui la sensació d'incorporar en el seu mapa emocional d'amics i amigues a quatre colegues nous, als quals han conegut d'una manera profunda”.
En el documental que roda la Natàlia escoltem algú dient: “En la palabra enamoramiento hay un -miento porque es una invención”.
Anna Alarcón: “Tenim tantes carències i tanta gana que, ràpidament, quan coneixes a una persona, te la inventes en zero coma, perquè aquesta persona serà l'àpat que jo necessito. De fet, el Juan Carlos, la persona que afirma això a la pel·lícula, em deia: 'Si quieres ir a comerte un plato de pasta, ¿para qué coño te vas a un mexicano?' Saps què vull dir? Tens gana, entres al restaurant mexicà i veus que t'has menjat un plat que no se't posa bé”.
Iván Morales: “La fantasia i l'inventar-se coses també està molt bé, no ho hem de defenestrar. Però fem-ho amb consciència, sabent que t'estàs inventant un relat, un conte. Si el vols gaudir, perfecte, el role-playing és fantàstic. Però no t'enganyis. Sobretot perquè si t'enganyes, acabaràs enganyant l'altra persona, l'altra persona t'enganyarà a tu... I arriba el desamor”.
Álvaro Cervantes: “Jo crec que un dels problemes és projectar-se i utilitzar aquesta relació per, al final, estimar-te a tu mateix. Estimar-te a tu mateix a través de l'altre. I això és com es converteix en un joc una mica narcisista, i si no te n'adones, doncs acabes fatal, t'explota a la cara”.
Un dels problemes és projectar-se i utilitzar la relació per estimar-te a tu mateix. Estimar-te a tu mateix a través de l'altre
El desamor cap a un mateix, un altre gran tema del qual es parla a Esmorza amb mi.
Iván Morales: “El desamor no és necessàriament romàntic, n'hi ha de molts tipus. Parlem de quan perds la il·lusió, sigui un amor romàntic, o la teva creativitat, sigui la teva identitat mateixa o caure en el no cuidar-te perquè no t'estimes... Són diferents maneres de desamor, de perdre l'esperança. I que has de superar si vols evolucionar i créixer. I aquests personatges ho volen. Esmorza amb mi no és aspiracional de classe, però sí que és una pel·lícula espiritualment aspiracional, perquè parlem de personatges valents, que no es queden atrapats en la foscor tot i que en tenen molta. Tots en tenim, i hi ha moments de la vida en els quals no pots fugir d'aquesta foscor. Aquests personatges per mi són admirables perquè, pel que sigui, decideixen mirar-la de cara”.
Esmorza amb mi no és aspiracional de classe, però sí que és una pel·lícula espiritualment aspiracional, perquè parlem de personatges valents, que no es queden atrapats en la foscor tot i que en tenen molta
Álvaro Cervantes: “Crec que el primer és estimar-te a tu mateix de manera sana, però de vegades es confon amb un exercici narcisista d'estar centrat en un mateix i d'utilitzar les relacions per projectar-se”.
Anna Alarcón: “I això no està connectat amb l'amor. Jo crec que molt fàcilment diem 't'estimo', d'una manera que... vols dir que realment estem parlant de l'amor?”
Álvaro Cervantes: “Enamora... miento!” (riuen)
Una altra frase, en aquest cas del Salva: “Vint anys donen per moltes vides”.
Iván Massagué: “De vegades tinc la sensació que no m'he mogut del lloc on era fa vint anys. Sí estic més jo, més amb mi mateix, intentant desaprendre el que he après, col·locar les coses, ser millor actor, escoltar més... He perdut molt el temps i ara el perdo d'una altra manera, amb una mica més de coneixement. Apareixen ferides noves, aquest personatge m'ofereix... si tens una mica de paciència pot servir. Jo crec que, en un món en el qual costa tant ser un mateix, el Salva és molt valent. Tots els personatges són molt valents. A l'hora d'enfrontar-se a segons quines coses, és molt fàcil: o et tornes jonqui o tires endavant. I hi ha molts motius per seguir. Vols viure o no?”.
Álvaro Cervantes: “En els meus inicis sempre pensava que el millor que podia passar era treballar amb amics i ara m'està passant. Anar als vincles i cuidar-los. Parlant d'Esmorza amb mi, sempre he considerat que el gran tresor de l'Iván Morales és com ha cuidat els equips, com ha alimentat el seu univers, convidant a persones a formar-hi part. A més, acostuma a passar que treballant així els resultats són millors, com a mínim a mi m'agraden més”.
Iván Morales: “Si, en vint anys d'aixecar projectes, he après que vols fer la millor pel·lícula o la millor obra de teatre possible, també perquè és una obligació com a director cap a la resta de l'equip. Si confien en el teu projecte, s'ho mereixen, has de fer tot el possible perquè en treguin el màxim possible. Però la gran paradoxa és que al final, el més important no és del tot el projecte, sinó què t'ha mogut per dins. Què t'ha invocat i què significa en el teu procés vital, que és l'única cosa que realment t'emportaràs”.
Anna Alarcón: “Jo li sumo que aquest element, des d'on es fan les coses, et permet atrevir-te a anar molt més enllà com a actriu. D'alguna manera els vincles ja estan fets, i et coneixes íntimament, i t'atreveixes més a llançar-te, et sembla que la xarxa és més segura i et permet arriscar més. I després, jo ja he passat dels 40 i també es nota, hi ha alguna cosa que es relaxa, i entres a la feina des d'un altre lloc. Hi ha alguna cosa de soroll, de l'expectativa... Anem a cuidar-nos, creem equips humans de puta mare, i anem a guadir dels processos, perquè és el que ens emportarem. Si és que, al final, tota la resta és soroll, la nostra professió en té molt, d'això”.
En el monòleg final es parla de la importància de donar les gràcies. Sou agraïts?
Álvaro Cervantes: “En un moment de crisis o de més foscor, crec que l'agraïment és el que et treu d'aquesta nebulosa. Al final sempre tenim coses per agrair. I reconforta. D'alguna manera fa que pensis més en el que tens i no en el que no tens. Et treu del centre. Jo crec que soc agraït de la manera més quotidiana, per dir-ho així. Però moltes vegades se m'oblida d'agrair profundament, és fàcil que passi”.
Iván Massagué: “Crec que d'aquesta pel·lícula, justament, en surts donant les gràcies. Gràcies perquè m'he fet una revisió, gràcies perquè potser truco a aquella persona que no vaig escoltar prou, o a qui no vaig estimar prou bé... Aquesta pel·lícula és una oportunitat per a un mateix: d'aquest món jo me'n vull anar molt net. I potser Esmorza amb mi m'ho recorda, i és una feina que has de fer en parallel a la vida”.
Aquesta pel·lícula és una oportunitat per a un mateix: d'aquest món jo me'n vull anar molt net
Anna Alarcón: “Agrair obre el cor. Hi ha alguna cosa física... jo m'adono que ho visc així. Quan agraeixes, es nota físicament, generes més espai en tu i per tant pots veure més l'altre. Perquè vivim donant-nos molt poc espai intern, i l'agraïment et retorna aquest espai”.
Iván Massagué: “I és molt diferent de dir que avui faré el bé i seré superagraït... que ajudaré a creuar el carrer a aquesta senyora velleta”.
Marina Salas: “És un agraïment que té molt a veure amb el respecte, perquè hi ha alguna cosa de valorar profundament allò que agraeixes”.
Álvaro Cervantes: “La teràpia d'Àlex Montoya, eh?” (riuen)
Iván Massagué: “Jo tenia sessió ara i ja no hi aniré”.
I és teràpia gratuïta! Acabo preguntant-vos pels vostres moments professionals.
Iván Morales: “El teatre m'ha donat molt, però vull seguir fent cinema, i és una prioritat. Aixecar una pel·lícula és molt complicat, i teatre també. Doncs ara aixecarem totes dues coses. Per damunt de tot, soc un friqui del cinema. Amb les meves dèries i tal, però, principalment, la meva educació emocional ve del cine. El que passa és que el teatre... pocs espais em donen tanta felicitat com el local d'assaig. Demà jo assajo amb aquesta bèstia (assenyala a l'Anna Alarcón) i això em dona molta alegria. Seguirem fent pel·lícules i fent obres de teatre. I ara recuperarem El dia del Watusi, amb molts canvis en el repartiment. I l'Anna farà gairebé tots els papers que feia abans el Xavi Sáez i algun dels què feia la Bruna Cusí. Farà el Ballesta, que és un personatge mefistotèlic, és una mena de diable. Tenim el referent d'Al Pacino a Pactar con el diablo. I l'Anna jugant amb aquest registre... està fent una feina magnífica”.
Anna Alarcón: “La feina s'ha de fer, encara. Jo espero que tot surti bé, perquè tinc per davant projectes que em permetran anar fent audiovisual i teatre. I això em ve molt de gust. Combinar les dues coses és el que em genera més calma, el que gaudeixo més. I tinc ganes de tornar a treballar amb l'Iván i fer teatre. Estic gaudint molt els assajos mano a mano que estem fent. També formo part de Pubertat, la nova sèrie de la Leticia Dolera. I estrenaré el documental Supernatural, de Ventura Durall, que és el projecte més personal que he fet mai, i que neix d'una experiència pròpia”.
Marina Salas:“El meu moment és molt bo, amb l'alegria de poder fer pel·lícules amb gent que estimes, com l'Iván. I amb gent que està per arribar. Fa poc he estrenat También esto pasará, i aviat arribarà la segona temporada de La ruta. I estic rodant a Barcelona Corredora, que protagonitza l'Alba Sáez, i que és l'òpera prima de Laura García Alonso. Em flipa poder fer pel·lis tan diferents, amb gent tan diferent, és molt enriquidor”.
Álvaro Cervantes: “Jo també estic content, vivint un moment maco. Amb Sorda que encara està ens alguns cinemes. Molt content d'estrenar Esmorza amb mi i aquest mes, també, Ramón y Ramón, que vam rodar a Perú. I l'any vinent, Balandrau. Com deia la Marina, molt content de poder tenir projectes i personatges tan diferents, que al final et permeten tocar tantes tecles”.
Iván Massagué: “Que un actor tingui molta feina és molt difícil, raríssim. I jo porto tres anys molt bons. L'any passat podia dir que aquest el tenia ple. També et dic que l'any vinent no tinc res. Bé, s'ha d'estrenar una cosa més, i estic fent la tercera temporada d'El inmortal, que suposo que serà la darrera. I després Escape Room 2, amb el Joel Joan, i hi ha un altre projecte que encara no hem signat. Però vull parlar també de l'In-FCTA, que és el festival de cinema que organitzem a la Terra Alta, i trobo que és el gra de sorra que jo deixaré en aquest món: és un espai interdisciplinar, no només és de curtmetratges, i dona cabuda a tota aquesta despoblació i descultura que hi ha als pobles. Farem la novena edició, la primera setmana d'agost. I és bonic, porta molta feina, no ho disfruto gens quan el fem, perquè és esgotador, i sort de la meva sòcia, l'Úrsula Agut. Però després, quan me'n vaig i, pel retrovisor, veig que el poble es va fent petit, penso que està bé això que faig”.