[title]
Circular per Barcelona en un dia d'ona de calor significa convertir-se en una panerola suada que s'arrossega per l'asfalt, amb l'espasa de Dàmocles del sol, que cau a plom, sempre a punt d'esberlar-li a un la cloïssa (o que t'agafi un cobriment de cor). No som una ciutat que tingui especialment ni massa ombra ni gaires parcs, o sigui que una sorpresa ombrívola com la que us explicaré s'agraeix com un got d'aigua glaçada.
Al número 55 del Passeig Manuel Girona hi ha el Portal i Tanca de la Finca Miralles, l'accés a la Casa Miralles, que va construir Antoni Gaudí per encàrrec de l'industrial Hermenegild Miralles. La sinuosa paret –que sembla una pell de serp eixugant-se al sol– té un perfil ondulat, que es va estrenyent a la part superior, i està rematada amb per una xarxa metàl·lica amb punxes.
Malgrat ser una de les obres menors de Gaudí, trobar-te amb aquest element, en una zona tan mancada d'encant com són els voltants de la Gran Via Carles III, impacta. A finals dels noranta van posar una estàtua de Gaudí a l'entrada, per allò de la senyalització turística.
Passes de l'impacte a l'alleujament quan comproves que, segons traspasses el portal a l'esquerra, t'espera una terrassa secreta i balsàmica: és la del Menudo Ba-Bar (Benet Mateu, 24), una cafeteria incrustada als baixos de la finca cantonera. La meva única experiència aquí va ser prendre un cafè amb llet, ni bo ni dolent, amb un croissant petit i un xic secot (caldria veure com s'hi menja en una altra franja; els plats de cuina italiana del seu Instagram tenen bona pinta).
Però allò justet de l'oferta d'esmorzar es veu compensada per la instantània ombra d'un arbre herculi que cobreix totes les taules de la terrassa, amb terra de pedres calcàries. Per si no n'hi hagués prou, també hi ha para-sols i testos de plantes per tot arreu. Entres com un guiri color gamba per la porta, i la temperatura baixa instantàniament, perquè seure a la terrassa del Menudo Ba-Bar és com seure en un bosc, que esmorteeix entre les seves fulles i la seva frescor el trànsit d'autopista. Una meravella.
Tornem a l'arquitectura: el portal era l'entrada a la Casa Miralles, un xalet inspirat en una barraca valenciana. Però la finca es va veure limitada per la construcció d'unes cotxeres de la companyia de tramvies. El conjunt va ser demolit a finals dels anys seixanta, per la construcció del grup d'habitatges de Les Cotxeres de Sarrià, de l'arquitecte Coderch, finalitzades el 1973. I també són esplèndides: una oda racionalista amb un peu en el somni de classe mitjana-alta de la caseta amb jardí a la ciutat, i alhora adaptades a la forma urbana tradicional d'una terrassa contínua que defineix el carrer.
Per si fos poc, l'horari del bar és extensiu: cada dia de 8 a 24 h (dissabte i diumenge a partir de les 9 h). Permeteu-me una petita i ingènua reflexió de classe: un viu al Poblenou, i als baixos gaudeix de l'asfàltica terrassa d'un bar humil, això sí, amb cervesa molt ben tirada. El pobre propietari fa mans i mànigues per controlar i fer fora els oficinistes expats que la peten sovint, en grups sorollosos a peu dret, bevent llaunes del súper del costat, també alimentats per la parada del Bus Turístic que ens van posar l'altre dia (a canvi d'allunyar-nos els contenidors de reciclatge, gràcies). I els residents de Sarrià tenen un bar que sembla la Selva Negra, envoltat de patrimoni protegit pels quatre costats.
