[title]
Hem entrat per unes grans portes de fusta al que sembla un magatzem de dimensions interminables. No hi ha gaire llum i intuïm objectes, mobles i altres andròmines cobertes per una capa de pols. Quan la Cristina Thió encén el llum, és impossible no quedar-se amb un pam de nas: cadires de tota mena pengen dels sostres on també hi ha motllures de guix com les dels pisos de l’Eixample, mobles antics, reproduccions de làpides, pots de pintura, rajoles hidràuliques…i una carrossa suspesa d’una biga. “És un carruatge del segle XVIII, que prové d’Olot!”, explica Thió. “Si us hi fixeu encara s’hi poden veure les pintures”, afegeix. I nosaltres acluquem els ulls per afilar la vista i descobrir com la fusta deixa veure un festival de colors apagats pel pas del temps. El seu local, ple d'objectes antics, és només la conseqüència de trenta anys de feina als edificis de la nostra ciutat.
“La gent no s’imagina el que hi pot haver darrere d’una façana anònima”, ens adverteix Cristina Thió. Llicenciada en Belles Arts, fa trenta anys que lidera una empresa que es dedica a restaurar el patrimoni arquitectònic català. Pel camí, ha vist les cases més boniques de la ciutat i n’ha reconegut la bellesa: “Motllures, esgrafiats, pintures, frescos, treballs de forja i de fosa, cornises, mènsules… tot és bonic, encara que sigui d’una casa que ningú reconeix”. Ens ho diu una experta: hi ha art més enllà de la Casa Batlló i tot el patrimoni arquitectònic de la ciutat, absolutament tot, s’hauria de protegir. Per què? “Tot el que s’ha construït aquí ho han fet persones amb un ofici i un coneixement valuosíssim. I tot el que hem construït és susceptible de ser estimat”, sentencia.
Partint d’aquesta premissa, Thió i el seu equip reben encàrrecs d’arquitectes, de particulars, de presidents d’escala, d’Ajuntaments i altres institucions que volen restaurar algun aspecte d’un edifici per retornar-lo a la seva esplendor original. És una feina molt semblant a la de desenterrar tresors: “A vegades fas els estudis d’un edifici humil i descobreixes que sota l’última capa de pintura hi ha un patrimoni magnífic”, explica la restauradora. La seva empresa es diu Chroma Restauració i va néixer l’any 1991, fruit d’una il·lusió de tres amigues que sortien de la facultat de Belles Arts amb ganes de restaurar-ho absolutament tot. “A elles els interessaven més les pintures i el mobiliari, i a mi més l’arquitectura, així que al final ens vam acabar separant”.
"Ara tot té caducitat, però abans les coses es construïen perquè fossin eternes”
La majoria de treballs es fan in situ, als mateixos edificis. Cada cas requereix una tècnica concreta que s’ha de dominar: “Hem restaurat patrimoni romà, barroc, neoclàssic, isabelí, modernista, noucentista… ho he tocat tot!”, riu la restauradora. La seva feina consisteix a aplicar tècniques antigues, de més de quatre-cents anys d’història, però pensades per a sobreviure tota mena de circumstàncies. “Tu vas a una botiga de pintures i no hi ha cap producte que duri un segle sencer! Ara, tot té caducitat, però abans es construïen les coses perquè fossin eternes”. La seva missió és recuperar la bellesa dels edificis, sí, però també allargar-los la vida com un metge que, a part de curar-te una malaltia, et dona pautes perquè tinguis una vida llarga i sana, de qualitat.
Restaurar, de fet, té quelcom quirúrgic. “Quan agafem un edifici està tan maltractat… cal anar amb molta cura: Ara, per exemple, hem restaurat un edifici que el balcó tenia 15 capes de vernís”. Són treballs complexos perquè, encara que no ho sembli, treure és molt més complicat que afegir: “Has de saber retirar sense que se’n vagi la capa de pintura original, i no tothom té aquesta tècnica”. Per això, a Chroma Restauració també formen professionals en tècniques que, durant un temps, semblava que desapareixerien per sempre.
Tornem al taller. Després d’haver tafanejat tots els racons del passadís, arribem a una zona il·luminada on els restauradors treballen en diversos projectes. Algú està fent un panell amb trencadís. Al costat, algú altre treballa amb el cap d’un fanal que es veu que ve del Tibidabo. Piquen al timbre i dues treballadores s’emocionen amb el paquet que arriba: és un mirall enorme, daurat, una cornucòpia, que han de deixar com nova. La Cristina acaba per fer-nos una llista de tots els edificis de la ciutat on ha tret el cap per a restaurar-ne algun aspecte: han anat al Born, als vestíbuls modernistes de l’Eixample, a les façanes esgrafiades de prop de la Via Laietana i, sobretot, han treballat a Ciutat Vella. “Barcelona és plena d’art, però és que Ciutat Vella té 300 anys d’història i té molts metres quadrats. Aquí hi van fer feina tota mena d’oficis que encara podem identificar quan passegem pels carrers. Només cal saber on mirar”, acaba.
