Exposicions a Barcelona: l'art que has de veure

Exposició que recorre les fases creatives principals de Giorgio de Chirico (Volos, 1888 - Roma, 1978) i retrata la investigació contínua de la idea artística, marcada per una cerca constant en el pla iconogràfic i simbòlic capaç de crear una continuïtat de la tradició artística italiana en l'art. Aquesta obstinació de continuïtat va ser un dels elements que va determinar la seva posició destacada en l'art internacional, sobretot en la seva influència en el moviment surrealista i en altres grans artistes i escriptors de la primera meitat del segle XX.

Exposició sobre Weegee, pseudònim d'Arthur H. Fellig, fotògraf ucraïnès que al Nova York convuls dels anys 30 i 40 va ser un reporter gràfic freelance que publicava en tots els grans diaris i que va convertir el crim en espectacle. La mostra reuneix més de cent fotografies d'època d'una de les millors col·leccions fotogràfiques del món, M. + M. Auer de Suïssa, en una cuidada selecció vertebrada a partir dels llibres de Weegee i publicacions en premsa.

Primera presentació monogràfica a l'Estat Espanyol de Allan Sekula (Erie, 1951 - Los Angeles, 2013) un dels noms més destacats de la fotografia moderna a la segona meitat del segle XX. La Fundació Antoni Tàpies mostrarà dos importants blocs de treball en els que Sekula va observar i analitzar l’impacte de l’economia marítima sobre la incipient mundialització dels anys noranta, així com el nou marc moral imposat pel neoliberalisme de principis del segle XXI.

L’escultor, gravador i dibuixant Ismael Smith (Barcelona, 1886 – White Plains, Nova York, 1972) té una vida de pel·lícula. Orfe de pare, amb tres germans que esdevindran milionaris; dandi vital, gai i catòlic; emigra el 1919 a Nova York amb la família. Un germà gran mor assassinat per la màfia, ell abandona progressivament l’art i comença a cercar, com a aficionat, una cura per al càncer. Abraça el nudisme i acaba els darrers dotze anys de la seva vida ingressat –contra la seva voluntat– en un sanatori psiquiàtric.

El futur és ara. L’ocurrència no és meva sinó de Nam June Paik, compositor i pare del videoart, i em ve al cap mentre estic al CCCB asseguda en un tamboret amb unes ulleres de realitat augmentada. Soc al bell mig d’una platja ventosa d’Islàndia i Björk m’enrevolta i (em) canta 'Stonemilker', la primera cançó del seu darrer àlbum: 'Vulnicura'. El futur és ballar entre imatges panoràmiques de la serralada d’Islàndia a ritme de 'Black lake', l’innovador videoclip embolcallador creat per encàrrec del MoMA i dirigit per Andrew Thomas Huang.

Estigueu-ne segurs. D'aquí a no gaires anys, es reescriuran les històries de l'art. Parlarem de creativitat, i hi inclourem disciplines cada vegada més desdibuixades i interconnectades com el cinema, el videojoc, la pintura, la instal·lació o la música pop. Coi, si fa més d'una segle això mateix ja ho anunciaven els futuristes italians...I és des d'aquest estat d'esperit que cal visitar l'exposició dedicada a David Bowie. Que sí, que l'entrada costa el doble o el triple que el seu equivalent al MACBA, al MNAC o al Picasso. Que té un punt hagiogràfic, gairebé d'adoració sectària... Però coi, Bowie no és Justin Bieber.

Instruccions per veure l’exposició de Brian Eno a l’Arts Santa Mònica: aneu-hi sols, màxim amb un acompanyant; entreu, seieu al sofà i deixeu-vos endur. Res de xerrameca ni de consultar el mòbil. Que s’esborri el temps. Ara fa un quart de segle que l’agent Cooper, abans de ser substituït pel seu 'doppelgänger', s’acomiadava de l’esperit de Laura Palmer: “Ens veurem d’aquí 25 anys”. També fa un quart de segle que Brian Eno mostrava la seva primera instal·lació de so i llum a l’Arts Santa Mònica. Era l’'Art Futura' del 92, i es va acomiadar amb una conferència titulada 'El futur serà com el perfum'.

L’exposició reflexiona sobre els vint anys d’història de l'Arab Imagé Foundation, i les múltiples condicions de la fotografia, com a document fotogràfic, objecte, valor material, estètica i memòria. L’expansiu treball d'Akram Zaatari sobre fotografia i col·leccionisme adopta una perspectiva arqueològica: excava en el passat, en fa aflorar noves narratives i les ressitua en la contemporaneïtat.

L'exposició posa en valor el fotollibre a la cultura visual contemporània alhora que proposa una reinterpretació de la història de la fotografia a través del paper del fotollibre i de la fotografia impresa. S’hi poden veure des dels fotollibres de Ródchencko, William Klein i Robert Frank als fotollibres nipons, pioners d’aquest fenomen. El fotògraf Martin Parr hi exposa els millors exemplars de la seva col·lecció particular. Una secció dedicada a fotollibres de denúncia i propaganda reuneix els dissenys més radicals.