Les millors exposicions de Barcelona

El MACBA presenta una gran retrospectiva de l’artista cubà-estatunidenc Félix González-Torres, conegut per les seves instal·lacions minimalistes fetes amb objectes quotidians, i mort l’any 1996 a Miami a causa de la sida. Organitzada en quatre sales, la mostra posa l’èmfasi en aspectes de la seva obra com la vessant política, la condició queer, el viatge i la identitat nacional.

Amics de l’Art Nou va ser una associació fundada l’any 1932 per Carles Sindreu, Joan Prats i Josep Lluís Sert que organitzava periòdicament exposicions de Joan Miró, entre d'altres, amb obres que posteriorment van viatjar a ciutats com París, Nova York i Zuric. La mostra acull algunes d’aquestes peces i rememora la importància de l’agrupació en la defensa de l’art d’avantguarda durant els anys 30 i la relació estreta que van tenir amb Miró. En la reconstrucció ha estat essencial la feina de conservació i documentació d’Adelita Lobo, membre de l’entitat.

L’any 1971, la Petite Galerie de l’Alliance Française –un espai d’art alternatiu de Lleida– va acollir la primera exposició de poesia concreta (o visual) a Catalunya, amb obres de Joan Brossa, Josep Iglésias del Marquet i Guillem Viladot. Ara es pot veure una reconstrucció d’aquella mostra a la Fundació Joan Brossa, amb 150 peces i obra inèdita dels tres autors.

El Centre de Fotografia KBr de la Fundació MAPFRE inicia una col·laboració amb institucions catalanes que conserven un important patrimoni fotogràfic amb una mostra de daguerreotips del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de Girona (CRDI). Aquest mètode primitiu de fixar imatges fotogràfiques ens posa davant dels ulls retrats de persones que van viure a mitjans del segle XIX, una època de la qual no estem gaire acostumats a veure testimonis fotogràfics.

La capsa vermella plena de fotos que la família Campañà es va trobar de manera casual l'any 2018 es va obrir i encara no s'ha tancat. I és que els milers de fotografies d'Antoni Campañà que es trobaven allà guardades són tan valuoses i preuades que ompliran diverses exposicions. Una d'elles és 'La guerra infinita', que se centra en les fotos que Campañà va fer durant la Guerra Civil Espanyola i que estarà al Mnac del 19 de març al 19 de juliol.

La família ha cedit 63 fotografies de l’etapa pictorialista anterior a la guerra, un gran nombre d’aquestes fotografies inèdites, mai positivades ni pel mateix fotògraf es mostraran també per primera vegada a l’exposició.

Hi veurem milicianes, els refugiats que arriben de Màlaga a Barcelona el gener del 1937, les desfetes dels bombardeigs, els menjadors populars, l’enterrament de Durruti o l’exhibició de les mòmies de les monges de les Saleses al passeig de Sant Joan. Campañà recull escenes quotidianes del dia a dia amb l'ombra de la violència de la guerra.

Gràcies al fons del laboratori Reproducciones Sabaté, conservat al Centre de documentació de la Filmoteca, descobrim l’era daurada de la foto fixa del cinema espanyol. Imatges que no es limitaven a capturar un moment de la filmació i que destacaven per un estil gairebé pictòric.

A partir de la troballa de fotografies de Marcel Giró i Palmira Puig es descobreix un lligam entre el Foto Cine Clube Bandeirante de São Paulo i el Centre Excursionista de Catalunya, un exemple del 'fotoclubisme' del segle XX, que vivia al marge dels circuits oficials.

Des de finals del segle XIX, hem mirat el cel a la recerca de respostes, d’altres formes de vida, o d’un planeta B on poder anar quan esgotem definitivament els recursos de la Terra. L’exposició, que coincideix amb l’arribada de tres missions espacials a Mart, explora la creació artística, literària i científica al voltant d’aquest planeta convertit en musa, des de l’antiguitat i fins a les investigacions més recents. Entre el mig miler d’objectes que s’hi mostren –llibres incunables, escultures, dibuixos, còmics, pel·lícules, documents manuscrits, peces de col·leccionista...–, fins i tot hi ha un meteorit marcià!

Els joves artistes americans dels 60 van recuperar de l’ostracisme el gravat com a mitjà d’expressió. El CaixaForum proposa un viatge pels Estats Units, des de la irrupció del pop art i fins als nostres dies, a partir de dues-centes peces d’obra gràfica d’una seixantena de creadors. Una bona ocasió per veure en directe les serigrafies i litografies arxiconegudes d’Andy Warhol, Jasper Johns, Roy Lichtenstein i les Guerrilla Girls, i constatar com, els últims anys, el somni americà s’ha anat transformant en alguna cosa que s'assembla a un malson.

Joseph Beuys és una artista fascinant. Revolucionari, per alguns; un simple provocador i un xarlatà, per uns altres. En qualsevol cas, és una figura clau per comprendre l’esdevenir de l’art contemporani. Aquesta exposició s’acosta a la seva producció a partir dels projectes que va presentar a la Documenta de Kassel en les edicions de 1972, 1977 i 1982. Una aproximació a l’univers del creador alemany que proclamava la democratització de l’art i defensava la idea radical que tots som artistes.

Al llarg de més de cinquanta anys de carrera professional, la fotògrafa americana Mary Ellen Mark es va interessar per la vida als marges retratant situacions complexes, abusos i pobresa, i la dona es va convertir en el centre del seu treball. Va fotografiar la vida de pacients d’hospitals psiquiàtrics, missioneres i treballadores sexuals. En destaca especialment la investigació sobre Erin Blackwell, coneguda com a Tiny, una adolescent fugitiva i els seus companys que, a principis dels 80, es van veure obligats a malviure al carrer. Una història que, per cert, va inspirar la colpidora pel·lícula 'Streetwise'.

Després d’inaugurar l’espai amb les exposicions dedicades a Bill Brandt i Paul Strand, el nou centre KBr de la Fundación MAPFRE presenta la mostra més gran que s'ha dedicat mai a la fotògrafa brasilera Claudia Andujar (Neuchâtel, Suïssa, 1931), la qual, durant cinc dècades, ha documentat els ianomami, un dels pobles amazònics més amenaçats. L’exposició inclou prop de 200 fotografies entre les quals les de la seva primera etapa, fetes a les dècades dels 60 i 70 del segle XX.

Aquesta és una exposició en construcció, un projecte imprevisible a l’estil del que ja ens té acostumats Martí Anson. Es va inaugurar amb poques peces, però amb els materials per muntar la resta. Una mostra que es va definint i transformant dia a dia, oberta a les intervencions dels visitants. Aquest punt de partida singular convida a tornar assíduament a la Fabra i Coats durant els mesos que el projecte estarà en cartell (fins al 23 de maig), per participar-hi i veure com pren forma de manera col·lectiva 'Una exposició de debò'.

Fa un any, el col·leccionista i mecenes Rafael Tous –fundador de la sala Metrònom (1980-2006)– va donar un miler d’obres d’art conceptual al MACBA. El fons aplega el treball d’una vintena de creadors destacats dels 70 i 80, com Fina Miralles, Àngels Ribé, Francesc Torres i Antoni Muntadas. 'En temps real' és una bona oportunitat per apropar-se de nou a una de les grans col·leccions del país.

La Fundació Vila Casas reivindica la figura de Vicenç Viaplana (Granollers, 1955) amb l’exposició més important que mai s’ha dedicat a aquest artista amb 40 anys de trajectòria. Viaplana va començar pintant ciutats en flames als anys 80 i la seva obra ha anat evolucionant sempre a la recerca dels límits de la pintura, amb diverses etapes que l’acosten a la fotografia i el cinema, a la ciència i la natura, amb obres de gran format entre l’abstracció i les formes recognoscibles.

Exposició fotogràfica de Violeta Mayoral, nascuda a Almeria el 1988. El fet d’haver crescut al desert de Tabernas condiciona una mirada singular en què les formes es fonen i es dilueixen amb l’horitzó i el paisatge, tot esborrant-ne els límits i difuminant-ne els contorns. Una bellesa freda que se sol ambientar en paratges indòmits, quan la llum minva, al capvespre, o amb el cel entelat, que ens interpel·la per parlar-nos de la pròpia fragilitat.

L'estrena de l'artista barceloní Yago Hortal (1983) - un dels més destacats de la seva generació - arriba amb l'exposició anomenada 'Allò era abans, això és ara', una retrospectiva que ressegueix l'extensa trajectòria artística de l'autor. L’estètica urbana i l'espectacle cromàtic que llueix les obres d'Hortal l’han convertit en un dels artistes fonamentals del seu temps. El conjunt d'obres que s'apleguen al Museu Can Framis construeixen un relat urbà tot redefinint la pintura abstracta.

La Fundació Tàpies celebra el 30è aniversari amb una mostra que viatja en el temps fins a la dècada del 1953 (i fins l'any 1963), quan Tàpies estava a la trentena i a punt d'assolir la maduresa amb les pintures matèriques. També van ser anys de primers les exposicions (l'artista començaria a treballar amb Martha Jackson el 1953) i de premis. La mostra aplega obres procedents de la família, préstecs de museus i de col·leccions particulars, i la tria fa relluir obres poc conegudes pel gran públic que corresponen a aquest moment vital de Tàpies.

L’exposició 'Modernisme, cap a la cultura del disseny' és una relectura del modernisme des del disseny tot redescobrint les arts decoratives i aplicades a mig camí entre l’artesania i la indústria que brillarien a finals del segle XIX i principis del XX. La mostra traça una cronologia entre modernisme i noucentisme, vinculant el moviment que a Europa va ser anomenat art-déco amb la tradició autòctona, un moviment de tornada a l’arrel mediterrània que també duran a terme moviments com el GATCPAC. Llums, peces d’orfebreria, elements decoratius, rajoles i documents –a més d’algunes peces inèdites de Gaudí– es despleguen en aquesta mostra que té un caràcter semipermanent.