Les millors exposicions de Barcelona

'En tres actes' és el tríptic expositiu amb què reobre la Fundació Suñol a Les Corts. La primera exposició del projecte, un comissariat a quatre mans amb Valentín Roma, recupera les obres mestres conegudes i respon a la següent qüestió: què fa immortal un artista i la seva obra, contemplant-la una vegada i una altra sense cansar-nos-en?

En una declaració de principis en forma de manifest publicat el 1968, l'artista alemanya Charlotte Posenenske afirmava: "Les coses que faig són canviables, tan senzilles com puc, reproduïbles. Són components d’un espai perquè són com elements de construcció, es poden redistribuir sempre en noves combinacions o posicions, i d’aquesta manera alteren l’espai. Aquestes alteracions corresponen al consumidor, que participa així, una vegada i una altra, en el procés de creació". Comproveu-ho a la mostra que li dedica el Macba.

El treball de l'artista i activista Daniela Ortiz (Cusco, 1985) s'enarbora a partir d'un feminisme decolonial, contra el racisme i el classisme. En les seves propostes, transita per les múltiples violències institucionalitzades envers la població migrant. Investiga la situació de les treballadores domèstiques, explora els abusos perpetrats per part de l’Agència Europea de Control de Costes i Fronteres i pels responsables de retirar la custòdia de menors. 'Esta tierra jamás será fértil por haber parido colonos' és la primera revisió antològica sobre la seva trajectòria i reuneix 31 projectes concebuts al llarg de la darrera dècada. 

Exposició individual de Gonzalo Elvira (Argentina, 1971). A l'exposició 'Idilio', de nou reapareix la Bauhaus ja no a través de l'escola sinó des de la vivència d'una de les seves integrants, Grete Stern. Elvira pren alguns dels 'Somnis', pertanyents a l'obra de Stern, i els redibuixa en pedra o guix.

Projecte 'site-specific' de l’artista català Ignasi Aballí per a la galeria Blueproject Foundation. Jugant amb el text i l'espai provoca un col·lapse entre paraula i imatge, entre allò definit i allò inexpressable. La instal·lació és una advertència i explicació, com un text de sala expandit.

Prenent com a punt de partida la crisi estructural en la qual vivim, el comissari João Laia articula una reflexió entorn de la inestabilitat ecològica, econòmica, política, social... El sinuós laberint de plàstic groc d'Àngels Ribé, presentat per primer cop al castell de Verderonne el 1969 i exposat novament al MACBA el 2011, funciona com un camp magnètic a partir del qual orbiten tretze obres, realitzades entre les acaballes dels seixanta i l'actualitat, d'onze artistes –Dara Birnbaum i Dan Graham, Andreas Gursky, Georg Baselitz o Rosemarie Trockel, entre altres.

Aurèlia Muñoz (1926-2011) és coneguda per la seva recerca tèxtil i per haver dut aquesta discplina més enllà, cap a una concepció escultòrica. L'exposició té lloc després de la donació de set obres tèxtils i una col·lecció de dibuixos per part de la família de l'artista, peces que permeten observar la tècnica –una versió del macramé– i la intensitat poètica d'aquesta artista intensament reconeguda als anys 60 i 70.

Directe del festival Les Recontres d'Arles a Barcelona, evocant el Madrid dels 80 arriba a Barcelona 'La Movida', una exposició que ofereix un relat visual del moviment contracultural que va cristal·litar a l'Espanya postfranquista. Amb fotografies de Miguel Trillo, i les seves cròniques del Madrid musical; Pablo Pérez-Mínguez, per l'estudi del qual van passar tots els protagonistes de La Movida; Ouka Leele, amb un estil oníric i elegant; i Alberto García-Alix, que va captar la transformació al carrer, marcada per les drogues i la sida.  

A principis dels anys 90, poc després d’inaugurar la fundació que porta el seu nom, Antoni Tàpies va desenvolupar un conjunt d'obres a partir del tèxtil sintètic que utilitzava per cobrir i protegir el terra dels estudis de Campins i Barcelona. Tàpies va recuperar material de rebuig i va transformar velles teles, ratllades, esquinçades, trepitjades i amb esquitxos, en llenços idonis per desplegar, amb vernís, collage i pintura plàstica, el seu particular repertori icònic. L’any 1991, Manuel Borja-Villel, llavors director de la Fundació, va reunir prop d’una vintena d’aquestes obres en l'exposició 'Certeses sentides', amb la idea de mostrar la ferma convicció de l’artista amb el seu art. Ara, 28 anys després, l’espai recupera aquella proposta.