Les millors exposicions de Barcelona

De què va? La Fundació Joan Miró dedica la seva primera gran exposició a Espanya a Charlotte Perriand, arquitecta, dissenyadora i fotògrafa francesa que va transformar la manera d’entendre els espais domèstics i la relació entre disseny i vida quotidiana. La mostra reuneix una selecció de projectes, fotografies, documents i materials d’arxiu distribuïts en una desena d’àmbits. 

Per què hi heu d'anar? El recorregut també mostra com la natura, el paisatge mediterrani i els viatges van influir en la seva obra. La seva estada al Japó i al Vietnam va reforçar l’interès per l’artesania i les tradicions locals, que va integrar en una concepció del disseny capaç de combinar modernitat, funcionalitat i gaudi. Un dels eixos de l’exposició és el vincle de Perriand amb Barcelona i Josep Lluís Sert, amb qui va compartir amistat i complicitat intel·lectual des dels anys vint. La mostra recupera aquesta relació i les connexions de tots dos amb el GATCPAC i l’entorn del Pavelló de la República Espanyola de 1937. El retorn de Perriand a la Fundació Joan Miró té, a més, un significat especial: el 1976, l’arquitecta va assistir a la inauguració de l’edifici projectat per Sert, cinquanta anys abans d’aquesta exposició.

La mostra està inclosa dintre de l'entrada general de la Fundació Joan Miró.

De què va? Com ha canviat la societat a través de la fotografia? I com ha evolucionat la fotografia per convertir-se en una forma d’expressió artística autònoma? Aquestes són algunes de les qüestions que planteja Emancipacions. Col·lecció Foto Colectania, una exposició que es pot visitar del 8 d’octubre de 2026 al 7 de febrer de 2027 a Foto Colectania, al Born. La mostra proposa una nova lectura de la col·lecció de la fundació de la mà de Florian Ebner, responsable del Departament de Fotografia del Centre Pompidou de París i primer comissari internacional convidat per l’entitat.

Per què hi heu d'anar? A través de 159 peces de més de 30 artistes, l’exposició ressegueix dos processos paral·lels: la transformació de la societat espanyola després de la Segona Guerra Mundial i la fi del franquisme, i el camí de la fotografia cap a una major llibertat creativa. El recorregut explora com el mitjà ha passat de les revistes i els cercles d’aficionats a la fotografia d’autor i a les pràctiques de l’art contemporani.

Entre els noms presents hi ha figures destacades de la fotografia com Ramón Masats, Colita, Joan Colom, Cristina de Middel, Joan Fontcuberta i Cristina García Rodero, entre molts altres autors.

De què va? Pintor, poeta, crític d’art, activista i agitador cultural. Totes les cares de Josep Maria de Sucre surten a la llum en l’exposició que els Espais Volart de la Fundació Vila Casas dediquen a aquesta polifacètica (i injustament oblidada) figura de la nostra cultura, coincidint amb el 140è aniversari del seu naixement. 

Per què hi heu d'anar? Des dels rostres expressius i primitivistes que pintava partint de la misèria i el patiment humà que va viure fent d’oficial criminalista als Jutjats de Barcelona, fins a la numerosa documentació que el situa com a un dels més importants promotors i impulsors de la modernitat a Catalunya, la mostra aprofundeix en aquesta doble cara: del promotor artisticosocial, al pintor ple d’intensitat expressiva. 

Com era la vida als carrers de Barcelona durant la postguerra? El fotògraf francès Jacques Léonard (París, 1909 – l’Escala, 1994) va recórrer la ciutat amb una mirada curiosa i discreta, capturant escenes quotidianes que avui ens permeten redescobrir-la. Del 21 d’octubre al 19 de novembre, la Galeria Villa Alegre presenta Jacques Léonard: Barcelona inèdita, anys 50, una exposició que recupera fotografies poc conegudes, moltes d’elles inèdites, a partir dels negatius conservats al seu arxiu.

Léonard és conegut sobretot pel seu treball fotogràfic sobre la comunitat gitana de Barcelona, però el seu arxiu amaga moltes altres històries. Aquesta selecció d'imatges ens trasllada a espais emblemàtics com les Rambles, l’avinguda Diagonal, el passeig marítim o el Tibidabo, on barcelonins i barcelonines passegen, conversen, comparteixen estones d’oci o gaudeixen de les atraccions. Són escenes senzilles que, amb el pas del temps, es converteixen en un testimoni valuós dels costums i les formes de relacionar-se d’una ciutat en transformació.

Més que documentar deliberadament els grans canvis de l’època, Léonard els retrata a través de petits gestos i situacions quotidianes. Les fotografies mostren com, durant els anys cinquanta i seixanta, Barcelona començava a descobrir noves maneres d’ocupar l’espai públic i de gaudir del temps lliure.

L’exposició neix de la recerca de la Fundació Photographic Social Vision, que representa l’obra de Léonard i treballa per preservar i difondre el seu llegat. La recuperació d’aquestes imatges amplia la visió que tenim del fotògraf i posa en valor una part menys coneguda de la seva trajectòria.

La inauguració té lloc el dimecres 21 d’octubre, a les 18.30 h, amb la presència de Santi i Álex Léonard, fills del fotògraf, i Silvia Omedes, directora de la galeria.

De què va? “El que em proposo és indagar en un possible, en una hipòtesi”. Així resumeix Miquel García la feina que hi ha darrere de la seva exposició a la Fundacó Arranz-Bravo. Sota el títol Alçar la pols, l’artista planteja la possibilitat que els castells catalans i la muixeranga valenciana tinguin el seu origen en la població esclava que va arribar de l’Àfrica cap a l’antiga Corona d’Aragó contra la seva voluntat. 

Per què hi heu d'anar? L’artista Miquel Garcia recull aquesta pregunta i la transforma en una exposició on confrontem les representacions de la negror a casa nostra. Des d’un còmic del Massagran situat a l’Àfrica on veiem un castell fet per negres i blancs, a representacions dels esclaus en la pintura espanyola, passant per una sèrie de cartells que converteixen l’humor negre en “humor blanc”, la mostra ens confronta amb com hem ignorat el nostre passat esclavista i ens convida a obrir els ulls a les aportacions culturals que la població africana va fer a la Corona d’Aragó. 

De què va? Per posar en relleu la transformació silenciosa que ha patit la nostra ciutat a causa de la pressió urbanística i les noves construccions, el centre cívic Pati Llimona acull fins al 31 d'octubre l'exposició Paisatges perduts, on les imatges d'una Barcelona del passat coexisteixen amb els retrats del present perquè el públic pugui constatar el canvi.

Per què hi heu d'anar? L'exposició és un joc visual d'impacte: un cara a cara fotogràfic entre l'estat actual de carrers, places, masies i espais verds, i les imatges històriques d'aquests mateixos indrets aportades pel propi veïnat. Les fotografies no són només de monuments o edificis excepcionals, sinó que també hi apareixen indrets (carres, places i edificis senzills) que formen part de la memòria del barri, però que potser no són considerats "importants" als ulls de la història. 

De què va? La sala noble de La Pedrera acull fins al 24 de gener l'exposició La vida secreta de les plantes. Anselm Kiefer a la Col·lecció Grothe, que ofereix una immersió a l'univers de l'artista alemany a través de pintures de gran format, escultures, vitrines i llibres d'artista. Sota el comissariat  de Walter Smerling, la mostra proposa un diàleg entre les formes orgàniques de l'arquitectura de Gaudí i l'ús característic que Kiefer fa dels materials com el plom, la cendra, la palla, la terra, les plantes, el vidre o els objectes trobats, que gràcies a la mirada i la mà de l'artista es converteixen en obres d'art sobre els mites, la destrucció, el renaixement i el pas del temps.

Per què hi heu d'anar? Anselm Kiefer (Donaueschingen, 1945) és un dels grans noms de l'art contemporani i és conegut pel seu singular univers matèric marcat per reflexions sobre la memòria, la història europea i les ferides del passat, però també per referències constants a la literatura, la mitologia, la ciència, l'alquímia i el cosmos. 

Els visitants podran recórrer entre vitrines inèdites fins a grans constel·lacions, procedents principalment de la prestigiosa Col·lecció Grothe, entre les quals hi ha obres que s'exposen per primera vegada a l'Estat espanyol com el conjunt Opus Magnum, una sèrie de vitrines concebudes com a arxius de memòria amb llibres, robes, roques i elements naturals que expliquen històries.

De què va? Els Espais Volart de la Fundació Vila Casas transformen les més de sis dècades que Romà Vallès va dedicar a l’art en una exposició. Vallès va ser una de les veus més destacades de l’informalisme català i sempre va apostar per la modernitat i l’experimentació, allunyant-se de les modes. Sota el comissariat de Conxita Oliver i Bel Vallès, la mostra ens permet descobrir fascetes més desconegudes de l’artista, com la seva vessant pedagògica, interessada en l’art infantil i en l’educació visual. 

Per què hi heu d'anar? A Romà Vallès (Barcelona, 1923-2015), la figuració li quedava curta per a plasmar al llenç tot allò que ell volia expressar. Va passar-se la seva trajectòria buscant aquest “horitzó abstracte” que ara serveix de nom per a l’exposició que el reivindica com una figura clau per la renovació de l’avantguarda catalana de la segona meitat del segle XX. Des del seu rebuig a l’academicisme a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, passant per les primeres obres influïdes per Cézanne i Picasso, fins al moment crucial de 1955, quan pinta la seva primera peça abstracta després d’un viatge decisiu a París. 

De què va? “Si Gaudí fos viu avui, treballaria amb els materials més innovadors possibles i, per tant, de ben segur que li interessaria l’art digital”. Maria Bernat és la directora de Casa Batlló Contemporary, un nou espai situat a la segona planta d’aquest emblemàtic edifici del Passeig de Gràcia que va néixer amb un objectiu clar: fusionar el llegat gaudinià amb l'art d'avantguarda i les noves tecnologies. Ara, l’espai s’ha aliat amb la Fundació Joan Miró per estrenar una exposició immersiva que explora les connexions entre l’obra de Gaudí, Miró i Joaquim Gomis gràcies a l’ús de la fotogrametria i la intel·ligència artificial. 

Per què hi heu d'anar? L’exposició du el títol de Gaudí-Miró-Gomis: Deconstructed i compta amb la participació de l’estudi creatiu londinenc Tomorrow Bureau. Ells han estat els encarregats de digitalitzar una selecció d’escultures de Joan Miró i de fotografies de Gomis, crucials per entendre l’obra d’Antoni Gaudí. El resultat són dues peces d’art digital immersiu: Miró – Unearthed, que revela detalls, textures i secrets materials invisibles a l'ull humà de l’obra de Joan Miró i Gomis – Living Archive, que converteix les fotografies que Gomis va fer de l’arquitectura gaudiniana en noves composicions visuals i les acompaya d’una atmosfera sonora immersiva gravada arreu de Catalunya. 

De què va? 

“Les escultures han de ser a l’aire lliure, enmig de la natura”, pontificava Joan Miró. La nova mostra fa realitat aquest desig amb l’obertura del l’històric Jardí dels Xiprers de Montjuïc, un espai que fins ara només era visitable dins d’algunes activitats puntuals del programa de la Miró. El jardí, dissenyat per J.C.N Forestier, i integrat dins el traçat històric dels Jardins de Laribal, ara serà una sala expositiva més i formarà part del recorregut de la col·lecció. Per aquest motiu, s’hi ha instal·lat l’escultura Dona (1970), una peça de bronze que, en aquest cas, és un exemplar pòstum que es va fer l’any 1997 amb el finançament de la Diputació de Barcelona i que es va fondre a Verona, a la Fonderia Artistica Bonvicini. L’obra d’art dialogarà amb la resta de peces de l’exposició, però també amb els xiprers del jardí, que simbolitzen la connexió entre el cel i la terra, una idea que Miró mirava de plasmar en el seu art

Per què hi heu d'anar?.  Aquesta relectura de la col·lecció duu el nom de Joan Miró. Cercles, que fa referència als processos de pensament i de creació de l’artista, però també a una carpeta de treball de Miró, datada dels anys 50. En aquesta carpeta, que s’exposa per primera vegada a la Fundació, Miró relacionava imatges del cosmos amb formes circulars que l’ésser humà havia deixat plasmades en manifestacions culturals de tota mena. La carpeta també demostra que Miró creava sempre en relació a l’espai: aquesta és, de fet, la tesi de l’exposició que se sosté en les investigacions de l’artista i investigadora Marta Ricart, comissària de la mostra juntament amb Montaner, i guanyadora de la beca Pilar Juncosa 2016.

De què va? La bellesa és un tema que ens obsessiona. Com una ombra o un elefant rosa que ens persegueix allà on anem, però que en realitat entenem ben poc i que és difícil d’encabir dins d’un sol calaix. Potser perquè n’hi ha molts on posar-lo. Aquesta és la intenció d’El culte a la bellesa, una exposició al CCCB que es pot visitar fins al 8 de novembre i que fuig de tancar la bellesa en una única capsa; i si ho fa, és a la manera del gat de Schrödinger: és viva i morta alhora i totes les possibilitats hi són latents.

Per què hi heu d'anar? Una mostra tan bella com inquietant que recorre l’evolució dels ideals de bellesa al llarg de la història, analitza com s’han construït els cànons estètics i reivindica els cossos i les belleses exclosos de la norma. Posa en diàleg obres d’art, documents, objectes històrics i instal·lacions contemporànies per abordar temes com l’estatus, la salut, l’edat, el gènere o la raça. Presenta, entre d’altres, obres de William Hogarth, Angelica Dass, Laura Aguilar, Juno Calypso, Zed Nelson, Shirin Fathi, Narcissister, Ismael Smith, Isidre Nonell, Josep Masana, Colita, Sandra Gamarra, Esther Ferrer, Regina José Galindo, Maria Alcaide, Colectivo Ayllu, Lorenza Böttner, Marina Vargas, Arvida Byström, Harriet Davey o Renaissance Goo x Baum & Leahy.

De què va? Com dissenyarem, ara que cada vegada hi haurà més escassetat de matèries primeres? La nova exposició permanent del DHub intenta respondre aquesta pregunta. Sota el nom ‘Matter Matters. Dissenyar amb el món’, la comissària Olga Subirós fa un recorregut pel passat, el present i el futur de la matèria, des de l’extractivisme colonial al moment de crisi climàtica actual. 

Per què hi heu d'anar? La mostra aglutina, en una superfície de 1.000 m², més de 700 peces de creadors nacionals i internacionals. Algunes peces són de rabiosa actualitat, i d’altres són peces de les col·leccions històriques del Museu del Disseny: la idea és que entre elles hi hagi un diàleg per explicar com el disseny ha estat un agent clau en les transformacions que ha patit el món des que els humans vam començar a fer-nos-el nostre. 

De què va? El Museu d’Arqueologia de Catalunya és un d’aquests espais que els barcelonins tenim oblidats i en els quals només pensem quan ens els topem de cara si sortim a fer una volta per Montjuïc. Però el MAC fa uns anys que treballa per recuperar l’esplendor de l’edifici del 1929, i ara han renovat la seva exposició permanent fent-la brillar al màxim per convertir-se en un museu de visita obligada. 

Per què hi heu d'anar? Per veure més de dos-cents objectes (alguns dels quals constitueixen veritables tresors de l'arqueologia nacional i de la península Ibèrica) en un espai de 1.000 m², que ens mostren l’Imperi Romà com la primera societat globalitzada d'Occident