Les millors exposicions de Barcelona

Costa imaginar el transcurs de la pintura sense l'existència de Diego Rodríguez de Silva y Velázquez (1599-1660). Mestre de mestres. Venerat pels grans artistes, la seva influència traspassa segles i fronteres. Prova en són, per exemple, les diverses versions de 'Las Meninas', un dels seus quadres més emblemàtics, que Dalí i Picasso s'entestaren a interpretar una vegada i una altra; també la pertorbadora sèrie que Francis Bacon va crear a partir del retrat del papa Innocenci X; o la famosa sentència de Manet després de visitar Madrid: "Velázquez és el pintor dels pintors. No m'ha sorprès, m'ha extasiat", amb la qual el reivindica com a referent dels impressionistes.

Per a l'arquitecta Lina Bo Bardi, el dibuix era un mitjà expressiu primordial i en el seus arxius de São Paulo va conservar-ne prop de 6.000. La mostra, petita, recull un centenar d'imatges de la seva producció, més imatges de la seva obra constructiva i de la seva activitat com a dissenyadora.

La mostra apropa a la figura de Bartolomé Bermejo, un dels grans mestres de la pintura del Cuattrocento europeu. Organitzada conjuntament pel Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museo del Prado, l'exposició presenta 21 olis sobre taula, gairebé la totalitat de la seva producció, al costat d'altres obres d'artistes contemporanis i també desvetlla aspectes poc coneguts del pintor que va pintar 'Pietat Desplà'.

La galeria RocioSantaCruz Art recupera l’obra de qui va ser mà dreta i parella de Marcel Giró. Es van retrobar al Brasil fugint de la Guerra Civil Espanyola i tots dos es van integrar al Foto Cine Clube Bandeirante, un grup representant de la modernitat fotogràfica; als anys 50 junts obririen un estudi de publicitat a São Paulo. La catalogació de les obres de Giró ha permès descobrir el treball de la fotògrafa, qui va signar imatges de natures mortes, paisatges i retrats experimentals i elegants emmarcats en la nova figuració brasilera.

Entre les obsessions del col·leccionista Arthur Walther hi ha la fotografia vernacular, imatges quotidianes pròpies d’àlbums familiars dels que es troben als mercats de puces (o dels que venen els dealers especialitzats). A Foto Colectania, la Walther Collection ha desembarcat amb diferents sèries que, prescindint de l’autoria, l’estil, el moment i el lloc en què van ser preses, ens parlen del tipus, de la identitat.

Amb aires de retrospectiva però defugint del clàssic recorregut cronològic, l'exposició, que ocupa totes les sales dels Espais Volart, s'endinsa, en el ric univers guinovartià. Proposa noves lectures i formes de mirar la producció d'un dels artistes destacats de l'avantguarda plàstica catalana de la segona meitat del segle XX que va conjugar, sense despentinar-se, el realisme, l'abstracció, l'expressionisme, i l'informalisme, tot reinventant-se de manera incessant.

L’exposició del CCCB és al·lucinant, un camí d’entrada a la ment del geni, laberíntica com l’orgia de màscares d’'Eyes wide shut', com les trinxeres sinuoses on els soldats de 'Senders de glòria' enfonsaven les botes al fang fins als genolls, pregant i arrossegant-se per no ser executats. Des dels seus inicis com a fotògraf a la revista 'Look' o com a documentalista de la vida del boxejador Walter Cartier fins a tots els projectes que va deixar inacabats, s’estén un recorregut electritzant, a estones infernal, a estones satíric, a estones pur artefacte pop.

L’historiador marxista Eric Hobsbawm va desenvolupar l’expressió ‘curt segle XX’ per referir-se al moment entre l’inici de la Primera Guerra Mundial i la caiguda de la Unió Soviètica, fugint així de la periodització clàssica, donada la rellevància dels fets històrics que marcaren aquells anys. En aquesta mateixa línia discursiva, el MACBA ensenya un tastet de la seva vasta col·lecció formada per més de 5.000 obres.

 davant d’un extraordinari conjunt d’obres d’Antoni Tàpies del període 1946 - 1977. O sigui, de l’inici de l’activitat del pintor fins a la restauració de la Generalitat de Catalunya. Però si el visitant no sap res de la grisor moral i material dels primers anys de postguerra, de l’aïllament d’una dictadura feixista que afusellava sense manies la dissidència, ni del debat entre els intel·lectuals d’esquerra, sobre la conveniència del realisme socialista, dels esforços per articular una resistència cívica a l’interior del país, no podrà copsar res de res.

'Throwback 70,80,90,00' és el projecte amb el qual la galeria Estrany-de la Mota revisa quatre dècades d'activitat galerística, i serveix per posar punt final al projecte que des de 1996 compartien Toni Estrany i Àngels de la Mota. L'exposició, que sembla en construcció, una metàfora del moment que viu l'espai, anirà mutant i presentant diferents artistes amb els quals han treballat al llarg d'aquests anys, des de Miquel Barceló a Richard Hamilton, Robert Llimós, Pep Agut, Ignasi Aballí, etc.