Les millors exposicions de Barcelona

Exposició que suposa la major panoràmica que l’Estat espanyol ha dut a terme sobre el projecte homònim del reputat fotògraf alemany August Sander (Herdorf, 1876 - Colònia, 1964), així com una de les revisions més exhaustives que s’han realitzat fins avui en el context europeu, exceptuant la d’Alemanya. A més de les 184 fotografies organitzades segons els esquemes tipològics de Sander, es mostra una sèrie pràcticament inèdita en l’àmbit museogràfic que ensenya imatges de gesticulacions, mirades i postures corporals d’algunes de les persones retratades.

La performance que Albert Serra va realitzar a la galeria Graça Brandao de Lisboa el 2017 escenificant la mort de Lluís XIV s’ha comprimit en una peça de 61 minuts que ha voltat per festivals. 'Roi Soleil', Serra en estat pur i dur, arribarà al març a la Fundació Tàpies, on no tanquen la porta a un projecte més ambiciós amb el cineasta de Banyoles.

Per a l'arquitecta Lina Bo Bardi, el dibuix era un mitjà expressiu primordial i en el seus arxius de São Paulo va conservar-ne prop de 6.000. La mostra, petita, recull un centenar d'imatges de la seva producció, més imatges de la seva obra constructiva i de la seva activitat com a dissenyadora.

Projecte de l'artista barcelonina Mireia Sallarès que dona continuïtat a la seva trilogia sobre la veritat, l’amor i el treball. Amb aquesta nova proposta, Sallarès reflexiona sobre la precarietat de l’amor (i l’amor en situació de precarietat). El projecte expositiu conviurà amb un seminari, una sèrie de converses començades en les seves llargues investigacions i estades a l’estranger, amb les que l’artista vol desplegar col•lectivament les preguntes que necessitem, però no sabem fer-nos, sobre l’amor.   

L'artista barcelonina Patricia Dauder debuta a ProjecteSD amb aquesta exposició que reuneix una constel·lació d'obres escultòriques noves i recents, pintures i treballs en paper sota el títol de 'Hollow' (buit). Un buit no com a buidor sinó com a noció d'una entitat o espai buits.

Hi ha artistes que transcendeixen èpoques i modes, amb una obra capaç de captivar-nos sis-cents anys després. Aquest és, sens dubte, el cas de Bartolomé de Cárdenas, conegut com el Bermejo pel seu aspecte físic. La seva primera obra documentada és l'espectacular 'Sant Miquel triomfant sobre el dimoni amb el donant Antoni Joan' (1468), realitzada a València i on revela el seu principal referent: la pintura flamenca. Destaca especialment el domini que demostra de la llavors innovadora pintura a l'oli, a partir de la qual desplega una rica i lluminosa gamma cromàtica. A més, aconsegueix reproduir textures, materials, brillantors i transparències amb un realisme espatarrant: pedres precioses, metalls i sedes que sembla que es puguin palpar. Entre la vintena d'obres que s'han conservat i que es presenten en aquesta mostra antològica, sobresurt la 'Pietat Desplà' (1490).

Berenice Abbott deia que estava fascinada amb el seu segle –el XX–, que l’havia ajudat a mantenir-se viva. En va ser àvida documentalista, i va retratar el frenesí d’una creixent Nova York després del crac del 29 i personatges del seu entorn (Peggy Guggenheim, Jean Cocteau, André Gide, James Joyce, Sylvia Beach, etc.). "No tenia por de mirar", diu Estrella de Diego, comissària de l’exposició a la Fundación MAPFRE. Afegeix que aquest devia ser el gran aprenentatge fet al costat de Man Ray, amb qui Abbott es va iniciar a la fotografia; i ella seria la figura clau per a la recuperació del llegat d’Eugène Atget (a la mostra hi ha una sala amb obres del francès). "Va comprar la seva col·lecció, la va positivar i tot de forma totalment generosa. Comparava Atget amb Balzac i per a Abbott va ser més que una influència", continua la comissària. La ciutat que retrata Abbott, recollida al llibre 'Changing New York' (1939), desprèn modernitat: captures a vol d’ocell dels terrats dels gratacels, i vistes inusuals, com les bigues del Rockefeller Center, els ponts i les estacions, o una Cinquena Avinguda en construcció. Puja a les altures i baixa al carrer per immortalitzar comerços, multituds de gent amunt i avall, i carrers pintorescos, deserts o amb personatges del cinema negre. "Les seves fotos estan plenes d’enquadraments especials, i cada imatge explica una història; ens situen en la paradoxa de què entenem per fotografia documental", reflexiona De Diego. No és fins a l’última sala

Amb aires de retrospectiva però defugint del clàssic recorregut cronològic, l'exposició, que ocupa totes les sales dels Espais Volart, s'endinsa, en el ric univers guinovartià. Proposa noves lectures i formes de mirar la producció d'un dels artistes destacats de l'avantguarda plàstica catalana de la segona meitat del segle XX que va conjugar, sense despentinar-se, el realisme, l'abstracció, l'expressionisme, i l'informalisme, tot reinventant-se de manera incessant.

L’historiador marxista Eric Hobsbawm va desenvolupar l’expressió ‘curt segle XX’ per referir-se al moment entre l’inici de la Primera Guerra Mundial i la caiguda de la Unió Soviètica, fugint així de la periodització clàssica, donada la rellevància dels fets històrics que marcaren aquells anys. En aquesta mateixa línia discursiva, el MACBA ensenya un tastet de la seva vasta col·lecció formada per més de 5.000 obres.

La Pedrera acull aquesta antologia completa de l'obra i la figura del fotògraf Gabriel Cualladó ( (Massanassa, València, 1925 – Madrid, 2003). Una revisió a fons d'un dels grans exponents del moviment de la renovació de la fotografia espanyola de la segona meitat del segle XX. Autodidacte de formació, l'obra de Cualladó destaca per impregnar d'humanisme la trista realitat de la postguerra i formar un univers ple de poesia.