Les millors exposicions de Barcelona

El MNAC ha optat per investigar i divulgar l’obra dels artistes de postguerra i segones avantguardes catalanes. L’exposició redescobreix figures singulars, com Mari Chordà, Aurèlia Muñoz, Jordi Galí, juntament amb d’altres, diguem-ne, clàssiques, com Antoni Miralda, Zush/Evru i Carles Santos. Alhora, es mostren treballs inèdits o poc coneguts, alguns dels quals passaran a formar part de la col·lecció permanent del museu.

El cervell de Stanley Kubrick era una màquina perfeccionista, neuròtica. S’expressava amb la veu calmada de Hal 9000 però per darrere tenia els ulls de Jack Nicholson amb una destral. L’obsessionava el blanc de la nau que s’arrossegava a través dels planetes com un cuc còsmic a '2001. Una odissea de l’espai', de les figures lletoses del Korova Milk Bar i dels Cristos dansaires de l’habitació d’Alex DeLarge. L’obsessionava el vermell de la moqueta de l’hotel Overlook i de la piruleta que llepava Lolita. L’obsessionava l’huracà de bitllets com papallones furioses a l’aeroport d’'Atracament perfecte'.L’exposició del CCCB és al·lucinant, un camí d’entrada a la ment del geni...

L’historiador marxista Eric Hobsbawm va desenvolupar l’expressió ‘curt segle XX’ per referir-se al moment entre l’inici de la Primera Guerra Mundial i la caiguda de la Unió Soviètica, fugint així de la periodització clàssica, donada la rellevància dels fets històrics que marcaren aquells anys. En aquesta mateixa línia discursiva, el MACBA ensenya un tastet de la seva vasta col·lecció formada per més de 5.000 obres.

El treball realitzat en els últims quinze anys per l'artista Joan Morey és protagonista de l'exposició de la Fabra i Coats. Porta per títol 'Col·lapse' i aglutina tres projectes diferents: Màquina desitjant, màquina de treball; Cos social; i Màquina esquizofrènica. La perfomance és el camp de batalla del creador mallorquí que qüestiona el rol de l'espectador a partir d'accions indigestes i amb un punt radical, amb picades d'ullet al teatre, la filosofia i la moda.

La fotògrafa Lee Miller és el fil conductor de la nova exposició de la Fundació Miró, que a través de l'artista britància s'endinsa en el surrealisme britànic. A la mostra s'exhibeixen peces de Man Ray, Paul Nash, Salvador Dalí, Eileen Agar, Max Ernst, Henry Moore, Leonora Carrington, Yves Tanguy, Roland Penrose, la mateixa Lee Miller i Miró, amb qui va mantenir una estreta relació artística que culminaria amb l'exhibició del català a la Tate Gallery de Londres.

Costa imaginar el transcurs de la pintura sense l'existència de Diego Rodríguez de Silva y Velázquez (1599-1660). Mestre de mestres. Venerat pels grans artistes, la seva influència traspassa segles i fronteres. Prova en són, per exemple, les diverses versions de 'Las Meninas', un dels seus quadres més emblemàtics, que Dalí i Picasso s'entestaren a interpretar una vegada i una altra; també la pertorbadora sèrie que Francis Bacon va crear a partir del retrat del papa Innocenci X; o la famosa sentència de Manet després de visitar Madrid: "Velázquez és el pintor dels pintors. No m'ha sorprès, m'ha extasiat", amb la qual el reivindica com a referent dels impressionistes.Velázquez inicia la seva carrera a Sevilla, una de les ciutats més cosmopolites de la península Ibèrica de l'època. Amb 24 anys es trasllada a Madrid i fins a la seva mort treballa com a pintor de la cort de Felip IV, un dels principals col·leccionistes del seu temps. Durant aquests anys, pinta retrats del rei i de la seva família, així com d'altres composicions –paisatges, escenes mitològiques o religioses– per decorar les estances i palaus. Té accés a les col·leccions reials, amb pintures d'artistes flamencs, i viatja a Itàlia, on descobreix les obres d’art de l’antiguitat, el Renaixement italià i alguns dels creadors europeus més interessants del moment.El pintor barroc és un dels símbols del Museu del Prado, que té una política restrictiva pel que fa a préstecs: només hi pot haver set obres de l'artista fora de

En els darrers compassos del segle XIX, Montmartre va passar de ser un indret marginal i empobrit de París, a esdevenir el lloc on vivien, creaven i es divertien artistes, escriptors i bohemis. Podríem dir que tot va començar el 1881 amb Le Chat Noir, el cabaret que va fundar Rodolphe Salis. Els espectacles representats i la colla de Les Arts Incoherents, que se’n fotien de la pompositat i la hipocresia burgesa, van atreure l’avantguarda al barri de carrers estrets i empinats. 'Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre' pren la figura de l’artista de la nit com a punt de partida per acostar-se a l’art francès modern de finals del mil vuit-cents.

La Fundació Mapfre reuneix dos artistes fonamentals del segle XX com són Pablo Picasso i Francis Picabia, a partir dels seus lligams reals o imaginaris. La mostra arrenca amb el cubisme, avança cap al moviment Dadà, i el retorn al clacissime dels anys 20, acabant amb una selecció dels últims treballs dels dos artistes: Picasso, i el retorn a la figura. Picabia i els llenços monocroms tacats de punts.

L'exposició de La Pedrera reuneix una àmplia i acurada selecció d’obres d’art contemporani de més d’una quarantena d’artistes internacionals que busquen una transformació profunda del rol de l’espectador a través de la participació i la interacció amb l’obra d’art. La participació del públic, la porta oberta a l'atzar, l'immaterialitat, l'obertura a l'espai, la desmaterialització... tot això està present en el corpus artístic dels anys 50 i 60, en les creacions d'artistes com Marina Apollonio, Alberto Biasi, Pol Bury, Alexander Calder, Enrico Castellani, Marcel Duchamp, Jean Tinguely, Victor Vasarely, entre molts d'altres. 

 davant d’un extraordinari conjunt d’obres d’Antoni Tàpies del període 1946 - 1977. O sigui, de l’inici de l’activitat del pintor fins a la restauració de la Generalitat de Catalunya. Però si el visitant no sap res de la grisor moral i material dels primers anys de postguerra, de l’aïllament d’una dictadura feixista que afusellava sense manies la dissidència, ni del debat entre els intel·lectuals d’esquerra, sobre la conveniència del realisme socialista, dels esforços per articular una resistència cívica a l’interior del país, no podrà copsar res de res.