Les millors exposicions de Barcelona

Aurèlia Muñoz (1926-2011) és coneguda per la seva recerca tèxtil i per haver dut aquesta discplina més enllà, cap a una concepció escultòrica. L'exposició té lloc després de la donació de set obres tèxtils i una col·lecció de dibuixos per part de la família de l'artista, peces que permeten observar la tècnica –una versió del macramé– i la intensitat poètica d'aquesta artista intensament reconeguda en el moment àlgid del tàpis, cap als anys 60 i 70.

Directe del festival Les Recontres d'Arles a Barcelona, evocant el Madrid dels 80 arriba a Barcelona 'La Movida', una exposició que ofereix un relat visual del moviment contracultural que va cristal·litar a l'Espanya postfranquista. Amb fotografies de Miguel Trillo, i les seves cròniques del Madrid musical; Pablo Pérez-Mínguez, per l'estudi del qual van passar tots els protagonistes de La Movida; Ouka Leele, amb un estil oníric i elegant; i Alberto García-Alix, que va captar la transformació al carrer, marcada per les drogues i la sida.  

Bill Viola (Nueva York, 1951) és un dels referents del videoart, i un dels artistes més destacats a nivell internacional. A la tardor la Pedrera acull una retrospectiva de l'americà i els seus 40 anys d’ofici, des de obres com 'Reflecting pool' (1977-79) fins a l'actualitat, temps en què ha convertit la imatge en moviment en un canal d’expressió de les pulsions humanes universals.  

Proposta expositiva que inclou dues exposicions en una. D'una banda, la mostra presenta el món de les terracotes de l’escultor, pintor i gravador català Aristides Maillol (Banyuls-sur-Mer 1861-1944), un autèntic laboratori de formes on es desplega el seu imaginari, des de les primerenques obres de 1899 fins a les més tardanes de 1937. De l’altra, l’exposició presenta les fotografies que Frank Horvat (Abbazia, 1928) va fer de les terracotes de Maillol, amb les quals ens proposa una lectura circular de cadascuna d'elles.

Exposició que utilitza la imatge de la caiguda com a metàfora del canvi profund que viu la societat, i a través de les obres d’art contemporani d’onze artistes, reflexiona sobre aquest moment de crisi estructural. L’exposició s’articula a l’entorn de la gran instal·lació 'Laberint' (1969-2019), d’Àngels Ribé. La seva forma espiral i la transparència evoquen la inestabilitat i desorientació del moment actual. Al seu voltant apareixen peces que van des del 1969 fins a l’actualitat de Runa Islam, Andreas Gursky, Rosemarie Trockel, Georg Baselitz, June Crespo i Pedro Barateiro, entre d'altres. A més, el poeta Eduard Escoffet ha creat expressament per a l’exposició una obra sonora, 'Ones gravitacionals'.

Sovint, de manera incomprensible, es jerarquitzen les obres plàstiques segons la seva tècnica. El gravat i el dibuix són considerats arts menors davant la pintura o l'escultura. Tanmateix, hi ha esbossos que superen de llarg la capacitat expressiva d'un oli. Fins i tot dins d'aquests gèneres es creen noves jerarquies. No es valora igual una aquarel·la que un oli ni un carbonet que un pastel. És per això que la Fundación Mapfre, conscient del valor d'aquesta darrera tècnica, ha volgut dedicar-li tota una exposició que recull una mostra d’obres de primer nivell d’alguns dels principals artistes internacionals. Sota el títol de 'Tocar el color. La renovació del pastel' repassa la història i l'evolució del gènere des de les darreries del segle XVIII fins al segle XX. El comissari, Philippe Saunier, ha seleccionat obres que van de la subtilitat a la contundència, de la delicadesa dels velats i els esfumats a la rotunditat del volum i la textura, de l'obra acabada a la frescor de l'apunt on batega encara la força de la idea. En aquest sentit val la pena parar atenció, per exemple, a les obres 'Pastor guardant el ramat' de Millet, un estudi de paisatge d’Eugène Boudin, 'La segadora' de Pau Gargallo o bé 'Estudi de mans' de Picasso, totes elles de gran qualitat. A més, l'exposició presenta obres d'artistes tan rellevants com Boldini, Renoir, Berthe Morisot o Odilon Redon. Tot i així no oblida noms menys coneguts com Degouve de Nuncques ni tampoc la pintura del país amb la presència,

La Galeria Marc Domènech presenta per primera vegada una exposició de l’obra de Magda Bolumar Chertó (Caldes d’Estrac, 1936) en la que es mostren més d’una cinquantena de dibuixos realitzats durant les dècades dels anys 60 i 70. L’estil de Magda Bolumar es caracteritza per la presència de formes que semblen evocar un món entre oníric i còsmic. Els seus dibuixos destaquen per l’ús de fines i rítmiques línies traçades sobre fons nebulosos de colors intensos.

Sota el paraigua 'Feminismes!' es presenten dues exposicions: 'L'Avantguarda Feminista dels anys setanta. Obres de la VERBUND COLLECTION, Viena' i 'Coreografies del gènere'. La primera mostra presenta 200 obres d'artistes d'Europa, Amèrica del Nord i del Sud i Àsia que contribuirien a rescriure la història de l'art; a casa nostra això ho van fer possible noms com Pilar Aymerich, Mari Chordà, Angels Ribé, Eugènia Balcells i Esther Ferrer, entre d'altres. La segona mostra posa el focus en els relats actuals, a partir d'una quinzena d'obres: el concepte feminisme s'ha ampliat en els darrers 50 anys, amb el concepte 'gènere' com a protagonista.

Recorregut de quatre dècades per l'obra d'Oriol Maspons, renovador del llenguatge fotogràfic a través del reportatge, el retrat, la moda i la publicitat. El 61 crearia un dels estudis més trencadors del país, de la ma de Julio Ubiña i va treballar per diferents publicacions ('La Gaceta Ilustrada', 'Paris Match', 'Elle'), i va publicar gran quantitat de llibres. Reconegut inconformista i provocador, Maspons va ser un dels artífexs de la 'gauche divine'.