[category]
[title]
“Ostres, Bruna, ets a tot arreu”, ens diu que escolta sovint. I és comprensible que aquesta sigui la sensació dels amics, coneguts i saludats de la Bruna Cusí (Barcelona, 1986). Encara no fa dos mesos que aixecava un premi Gaudí per la seva interpretació a Frontera, i immediatament després estrenava Balandrau, vent salvatge, un fenomen de públic que ha portat al cinema 150.000 catalans. Encara una altra dada: fa poques setmanes presentava fins a tres llargmetratges en un mateix festival, el de Màlaga. Així que convindrem que els amics, coneguts i saludats de la Bruna tenen una mica de raó.
Però només una mica, perquè si alguna cosa caracteritza l'ofici de la protagonista són els alts i baixos, i el contrast entre els moments de màxima exposició i els de recolliment i reflexió. D'això parlarem en aquesta xerrada que mantenim a la redacció de Time Out, la mateixa setmana que presenta Pizza movies al Festival D'A i que arriba a les sales Un altre home, el segon llargmetratge de David Moragas. El film arrenca quan, al pis del davant d'on viuen l'Eudald i el Marc, la parella protagonista, s'hi instal·la un nou veí, l'altre home del títol. Aquest fet, aparentment trivial, es convertirà en el clic que dispara un trasbals quasi existencial per al Marc. I, enmig de la inevitable crisi d'una parella que semblava ben sòlida, apareix ella, la Bruna.
A Un altre home ets la tercera en discòrdia, o la quarta si comptem el veí que apareix com un inesperat terratrèmol en la, fins llavors plàcida, existència del Marc i l'Eudald. Després de sis anys d'amor i convivència, s'adonen que potser estaven en punts vitals molt diferents.
B.C.: Ells pateixen una crisi en un moment d'estabilitat, però un necessita avançar i a l'altre li fa por. I li fa por perquè segueix digerint que la seva mare va morir i que, davant del moment en què toca fer un pas més, li falta un punt de maduresa i no es sent preparat. Dubta. M'agrada que la pel·lícula parli molt de la presa de decisions i de com les procrastinem, de com dubtem en un món tan ambivalent en el qual tot és possible i, a la vegada, res és possible. I el meu personatge, la Marta, la germana del Marc, també viu la seva pròpia crisi, però d'una manera molt més cap enfora. Ella és qui el confronta en totes les escenes que tenen junts: hem de poder parlar dels problemes, de la mare, dels conflictes. D'alguna forma apareix per sacsejar el protagonista. Crec que de la Marta se'n podria fer un spin-off, perquè no te l'acabes mai.
És un personatge molt ric, sí...
B.C.: Contràriament al seu germà, ella sí que ha buscat una estabilitat de futur. Que segurament neix de la inestabilitat emocional que vivia amb la mare, i d'una necessitat d'arrelament: ha construït una família, té parella estable i un fill, una casa en propietat... ho té tot ben arreglat. Però després de morir la mare, s'adona que potser no és realment feliç en aquesta estructura més convencional. Potser no és el que realment volia, però ha de gestionar constantment un joc de miralls: li fa pànic acabar sent com va ser la mare. És un personatge amb una càrrega dramàtica molt gran des de l'inici, un còctel molotov, i treballar-ho com a actriu va ser molt interessant perquè havia de fer-ho des de la veritat, la vulnerabilitat i el dolor, però també amb el punt lleuger que té la comèdia. M'ha encantat jugar i passar del riure al plor en un segon.
Parlaves de com procrastinem quan toca prendre decisions importants. Això és molt generacional.
B.C.: Jo crec que procrastinem perquè abans les coses eren molt més clares. Ara hi ha aquesta incertesa i aquest 'no futur', la dificultat per accedir a una feina, o per llogar o comprar-se un pis... La precarització ha fomentat el dubte. I la globalització, aquest capitalisme tan consumista, fa que hi hagi tant per escollir que crec que ens perdem una mica. Aquest estiu llegia El temps de la promesa, un llibre de la Marina Garcés que parla de com n'és, ara mateix, de difícil el prometre coses, o el comprometre'ns amb les coses. I avui fer-ho és, per mi, l'acte més radical.
La precarització ha fomentat el dubte. I aquest capitalisme tan consumista fa que hi hagi tant per escollir que ens perdem una mica
Recupero dues reflexions del David Moragas a propòsit d'Un altre home. Per un costat, deia que hi havia més visibilitat del col·lectiu LGTBIQ+ al cinema, però que faltava tota una gamma de grisos. Perquè, o bé es mostra una normalitat que encara no existeix del tot, o bé es representa els personatges des del trauma.
B.C.: Crec que Un altre home sí que explora aquests grisos. El que m'agrada del David és que es fixa en les relacions familiars i en la psicologia dels personatges d'una forma que jo la compararia amb la del cinema de Joachim Trier. Òbviament que s'exploren els traumes, però es fa en el dia a dia, des del nostre present, des d'una quotidianitat, des de com fem els humans per sobreviure a aquests traumes. I no des d'una pornografia emocional. A Un altre home, això està molt ben fet. Crec que és una pel·lícula molt local, que parla del món queer, del món homosexual a Barcelona. Jo soc molt fan dels localismes: com més local és una història, més universal acaba sent. I, en aquest cas, jo identifico la ciutat i els personatges, que em són propers. Hi ha un naturalisme i un llenguatge molt honest perquè el David parla de l'univers que coneix. I això ho fa encara més universal. Per tant sí, estic d'acord a no assumir que la normalització plena existeix, perquè crec que la societat encara ha de fer moltes passes. Però tampoc cal anar a escarbar els traumes. I això si parlem de l'homosexualitat al cinema, perquè en el món lèsbic encara hi ha molt més camí per recórrer.
Això passa en la representació del col·lectiu LGTBI i en qualsevol altra: el camp per córrer femení sempre és major que el masculí.
B.C.: Ara comencen a haver-hi, per sort, personatges femenins lluminosos. Abans, des del punt de vista d'un home, la visió de la dona era o la femme fatale o la lolita. Hi havia aquests dos paràmetres. I el tercer era que les dones patim tota l'estona. Hi ha d'haver llum enmig d'aquest patiment. Les dones també podem ser molt lluminoses, i tenir molt sentit de l'humor i ironia. Dones actives, dones alegres... sí, hi ha aquesta cosa de personatges femenins a qui sempre s'està torturant. Ja en tinc una mica prou, d'això!
L'altra reflexió del David, i que veiem a Un altre home, és que les millors converses es tenen en horitzontal, al llit. Hi estàs d'acord?
B.C.: Suposo que sí, perquè es tenen des de la comoditat i la intimitat, des de l'estar relaxat. M'has fet riure perquè a mi em passa que, quan arriba la nit i m'estiro al llit, és quan el cervell em comença a funcionar més de pressa i m'encanta mantenir converses a aquella hora. Justament, la meva parella vol dormir i jo tinc ganes de parlar. M'agrada fer-ho i divagar, i anar a llocs que durant el dia no et permets. Potser si treballéssim menys hi hauria més espai per conversar en altres hores del dia.
Un dels temes que apareixen a la pel·lícula al voltant del conflicte principal és la gentrificació i la crisi d'habitatge. No sé si, des del teu propi projecte personal, també era un dels ganxos que et va agradar del guió...
B.C.: Sí, òbviament. Abans et parlava dels localismes que fan universal una història, i el problema de la massificació del turisme i de l'especulació immobiliària que veiem a Barcelona també la pateixen les grans ciutats europees. És un tema que ens travessa generacionalment. Llegint el guió, em vaig sentir molt identificada amb aquesta idea una mica fantasma de: 'I si me'n vaig a viure fora de Barcelona?'. Perquè, al final, ens expulsen de la ciutat. Quan entro a Idealista, em deprimeixo perquè fora de la ciutat tot comença a ser igual de car. En el meu cas, pel fet d'haver de pagar un lloguer que no podia permetre'm mantenir tota la vida, i tampoc tenir accés a la compra, vaig trobar una alternativa: el model d'habitatge cooperatiu en cessió d'ús. Des de fa quatre anys estic implicada amb aquest model en una cooperativa d'habitatge, i ja hem obtingut un sòl públic amb cessió d'ús per construir un edifici ecològic, sostenible, feminista, LGTBI... on poder projectar un futur a Barcelona.
Quan entro a Idealista, em deprimeixo perquè fora de la ciutat tot comença a ser igual de car
Sona molt bé!
B.C.: Entrar en un projecte d'aquestes característiques requereix molta energia i temps, i de vegades et genera dubtes. Estic fent bé? Però quan hi reflexiono, sempre arribo a la mateixa resposta: sí, perquè no hi ha alternativa. I, a més a més, aquesta opció és la més saludable: poder tornar a viure en col·lectiu, en contacte amb les veïnes, amb espais comunitaris, amb una xarxa de cures. Es tracta de tornar a sortir de les pantalles i d'aquestes xarxes socials que ens estan perdent. Es tracta de tornar a la vida, al present. A Un altre home, la cooperativa d'habitatge encara no s'explora, però estic segura que aquest model apareixerà en noves ficcions [riu].
En el retrat generacional que fa la pel·lícula, també es parla de la presa de consciència de la salut mental.
B.C.: Clar, en aquest cas no s'especifica exactament el problema mental del personatge de la mare. Però sí que s'indaga en com es viuen, com a fill, els problemes de salut mental dels pares. A diferència de l'anterior, la nostra generació ha fet molta teràpia, i això és positiu: jo soc una persona més madura gràcies a haver-me treballat durant molts anys a teràpia. Puc assumir la meva professió d'una manera molt més tranquil·la i explorar els personatges sense por... Crec que m'ha donat un bagatge molt interessant. Però ha estat molt important l'assumir que la malaltia mental equival a una malaltia física, i que deixi de ser un tabú. Com més se'n parli, millor!
Soc una persona més madura gràcies a haver-me treballat durant molts anys a teràpia
Lligant-ho als teus anys de teràpia, has explicat sovint les decepcions posteriors al fet de començar al cinema tan amunt, amb l'Agustí Villaronga a Incerta glòria i amb la Carla Simón a Estiu 1993. Ara estàs molt més relaxada i explores feines més lleugeres com Pizza movies i Los justos.
B.C.: Mira, just ahir ens vam retrobar amb la Carla Simón i la Paula Robles, una de les nenes d'Estiu 1993, i ara fa deu anys que estàvem amb els assajos de la pel·lícula. Va ser bonic mirar enrere perquè t'adones d'aquest temps que ha passat i del moment dolç que visc ara. Estic més relaxada a l'hora d'escollir projectes, amb més confiança en mi mateixa. Penso que ja he entès la dinàmica de la meva professió: vaig tenir aquell moment de subidón i després va venir una baixada. La cosa va així: són onades, moments que estàs amunt i moments de ressaca, i jo he après a viure'ls tots. Ja no tinc por al futur. Tinc una carrera de llarga durada i crec que, amb els anys, treballaré més. Ho estic vivint des de la tranquil·litat d'entendre de què va el meu ofici. Res és permanent.
Fa un mes estrenaves Balandrau, vent salvatge. Un fenomen de públic a Catalunya, però absolutament menystingut a la resta de l'estat espanyol. Com t'ho expliques?
B.C.: Per mi no és estrany. Balandrau parla d'un fet que va passar aquí, és una història catalana, nostra. Després, tot el que vingui de fora, benvingut sigui. Sí que estic sorpresa del fenomen, perquè mai se sap si una pel·li funcionarà, però també tinc molta fe en les coses fetes des del cor i amb respecte. És un homenatge a totes les persones que van morir a la muntanya. Sempre és una mica cursi dir això, però penso que Balandrau és una pel·lícula amb ànima. I molt ben feta, amb pocs mitjans per l'ambició que tenia...
Sempre és una mica cursi dir això, però penso que 'Balandrau' és una pel·lícula amb ànima
No eren els de La societat de la neu...
B.C.: Exacte. No eren els mitjans de La societat de la neu, i ens n'hem sortit molt bé. A mi em sembla que tota l'escena de la tempesta té una excel·lència tècnica increïble. Potser hi ha hagut un menysteniment fora de Catalunya, però confio que passi com amb els bons vins i d'aquí a uns mesos ja veurem. No sé si és una resposta política, o si és que l'han percebut com una pel·lícula massa local, o si ha pesat que ja existís La societat de la neu. Però el bon vi al final acaba sortint.
Cada vegada ens trobem amb més actors i actrius que manifesteu la necessitat d'explicar-vos, desenvolupant els vostres propis projectes personals. En quin punt estan els teus?
B.C.: Mira, la meva necessitat d'explicar històries neix dels meus moments sense feina. Sempre m'he considerat una actriu creadora. A l'Institut del Teatre vaig fer Gest i visual, una especialitat que et dona formació dramatúrgica. Quan no he tingut feina, la meva manera d'agafar-me a la creació ha estat escriure. Si no em truquen, ja em crearé jo els meus personatges. Per mi, generacionalment, els primers referents van ser Lena Dunham i Greta Gerwig. Veient que elles ho feien, vaig pensar que jo també podia dirigir. Després han anat arribant moltes més, com l'Elena Martín, la Berta Prieto i la Belén Barenys amb Autodefensa, la Julia de Castro... Et crea una sensació de confiança.
I quan veurem un projecte parit per la Bruna Cusí des de l'inici?
B.C.: Et puc dir que actualment estic avançant amb el desenvolupament del guió d'una sèrie i que tinc fermentant un projecte de llargmetratge. Crec que la sèrie arribarà abans. Encara no sé quin format tindrà, però estic segura que hi vull actuar. Dirigiré alguns capítols, o no, però sí que vull fer-la en col·lectiu. Parlarà de relacions, perquè m'interessa la psicologia dels personatges. I el to serà de comèdia dramàtica: m'agrada treballar el drama des de la comèdia de situació i afegir-hi un cert realisme màgic. Tot dependrà de si em donen molta feina com a actriu o no...