Notícies

Carlos Cuevas i Daniela Brown: "Com artistes hem de ser compromesos i explicar les coses que fan mal a la societat""

Cuevas i Brown viatgen en el temps fins el segle IX a 'La abadesa', una història real que inclou fe i penitències, lluites territorials, amors reprimits i traïcions familiars

Àlex Montoya
Escrit per
Àlex Montoya
Editor de cine
La abadesa
Wanda FilmsLa abadesa
Publicitat

Poc s'ha escrit sobre Emma de Barcelona, abadessa de Sant Joan de Ter que, amb 17 anys, va repoblar territoris quasi abandonats en temps de conflictes fronterers entre cristians i sarraïns, a finals del segle IX. Molta més literatura hi ha de son pare, Guifré el Pilós. Coses dels que escriuen i signen la Història, habitualment homes i disposats a eliminar de la memòria qualsevol dona rellevant. L'abadessa del títol es rebel·la a totes les pressions possibles per complir la paraula donada i ser fidel a les lliçons de Crist, trencant amb les normes estructurals dels poders civils, militars i eclesiàstics. Tots ells masculins, òbviament. Daniela Brown interpreta l'empoderada protagonista d'un relat on xoquen els dogmes de fe i la vida més llibertària, on l'amor es combat a cops de flagell, on s'assenyala el morisc i se'l culpa de tots els mals, on la sang no comporta lleialtat.

El veterà Antonio Chavarrías ('Las vidas de Celia') ha donat a la Daniela Brown el seu primer paper protagonista, i l'actriu ofereix credencials per no deixar d'interpretar-ne, amb una poderosa feina que per estones, es converteix en una partida de tenis amb el seu germà a la ficció, Carlos Cuevas. L'actor viu un moment dolç, ara mateix girant per Catalunya amb l'obra 'Jauría'. Compartim una bona estona amb tots dos intèrprets, per parlar de 'La abadesa', de compromisos i reivindicacions, de culebrots i de teatre.

Potser no tant en el fons, però en la forma 'La abadesa' és una pel·lícula a contracorrent. Tot un repte, per vosaltres i pel públic...
Daniela: Sí, jo crec que és una aposta arriscada, però alhora a mi, si jo fos públic, m'interessaria molt. Precisament per veure una cosa diferent, i que també té ponts amb l'actualitat. Hi ha temes que es toquen que són molt vigents avui dia, I després és una pel·lícula amb una estètica molt especial.
Carlos: Té una mirada molt autoral, amb una manera molt singular de filmar època, que normalment l'entenem rodada de forma molt solemne, amb tràvelings lents, amb panoràmiques. A mi m'encanta la direcció de fotografia que ha fet Julián Elizalde, tot amb càmera a l'espatlla, fent la sensació que vas acompanyant els personatges. M'agrada molt la proposta visual

Una vigència de temes que no diu gaire dels éssers humans, fent els mateixos desastres des de fa més d'un mil·lenni.
Carlos: Sí, és que la moralitat és un vestit que depèn de l'època. I que ens canviem a cada generació. Cadascuna té una moral concreta, i quan les coses surten de la norma hi ha un seguit de gent que s'aixeca i que intenta censurar segons quines actituds i quines idees polítiques.
Daniela: Sí, i la història malauradament es repeteix i d'alguna manera caiem en els mateixos paranys. Fa la sensació que ens refinem, que evolucionem, però després...
Carlos: Som fills del nostre temps, tota l'estona. I hi ha una pulsió humana... A l'hora de construir els nostres personatges, com devia ser la relació d'aquests dos germans del segle IX? Parlem d'un context diferent, amb codis diferents, però les pulsions, l'amor fraternal és el mateix que tenim avui, el sentiment de protecció cap a la germana, el sentiment de traïció davant d'una desobediència, són sentiments amb què podem empatitzar, també, avui.

La abadesa
Wanda FilmsLa abadesa

En aquesta construcció hi ha molt poc on agafar-se. Has de confiar en el director, i suposo que també t'has d'abandonar a les ganes de jugar. Elements com el vestuari, l'ambientació, el castell... ajudaven al joc?
Daniela: Sí, jo crec que el vestuari, en aquest cas, i l'arquitectura de l'espai han jugat un paper molt important. De cop i volta, posar-me l'hàbit, o tu, l'armadura que et posaves, et construïa moltíssim i et donava una fisicalitat, un gest i una mirada.
Carlos: En aquest context arquitectònic i també el climatològic. Jo no he passat mai tant de fred a la meva vida com en el rodatge, i això també t'interfereix en la interpretació. Hi ha escenes on em ploraven els ulls o les mans em tremolaven. I el director, lluny d'amagar-ho, deia: juguem-ho a favor! Hi ha una frase que diu una amiga meva que m'agrada molt: hem de cuinar amb el que tenim a la nevera. Hi ha hagut incomoditat amb les armadures, o caminant sobre unes pedres del terra. Però lluny de voler-ho defugir ho hem incorporat. Al cinema moltes vegades s'explica l'època medieval com romantitzada o estilitzada, o sonen guitarretes o músiques melòdicament amables, i aquell era un context cru, amb gana, fam, epidèmies, hostilitat, religions... Tot això suma a la pel·lícula.

No he passat mai tant de fred a la meva vida com en el rodatge. Hi ha escenes on em ploraven els ulls o les mans em tremolaven

Quan s'interpreta algú tan espiritual com l'abadessa Emma de Barcelona, cal fer un retir a Montserrat per preparar-se el personatge?
Daniela: No, no, no [riu]. A veure, a mi particularment m'agraden molt les esglésies. No soc creient, però m'agrada molt l'espai que es genera i crec que, en una ciutat, és dels pocs llocs
on hi ha silenci real. I l'energia és positiva. És gent amb fe que està enviant llum a persones que estimen o... Vull dir que a mi la base em sembla interessant. Després moltes coses s'han corromput, malauradament. Però l'Emma és un personatge molt dogmàtic i molt inflexible en aquest sentit, i jo això no ho comparteixo amb ella. El que jo sí que tinc és certa fe en la humanitat i en les energies, però no soc creient.

Fer el germà de la protagonista, un noble que exerceix el paper de malvat de la història, forma part de la voluntat d'interpretar personatges que no has fet abans?
Carlos: Vaig fer un càsting a l'estil tradicional i quan em van donar el paper ho vaig celebrar molt, perquè era molt diferent dels personatges que venia fent. En aquesta indústria moltes vegades t'ofereixen papers similars al que has fet bé l'última vegada. I nosaltres, com a actors, tenim la necessitat i la voluntat i el desig de fer coses diferents. Per no avorrir-nos i perquè sabem que tenim altres habilitats i altres arestes que volem explorar. Jo venia de fer l'heroi, el líder, el personatge blanc de la història, personatges fins i tot contemporanis de contextos actuals, i a mi em venia de gust explorar facetes més fosques, més violentes. I espero que això obri caminet, que sigui una llavor a partir de la qual puguem tirar també i explorar personatges d'aquest estil perquè crec que em ve de gust defensar-los.

Fer el primer protagonista també és una senyora llavor...
Daniela: Sí, i estic molt contenta que sigui un personatge així de complex, amb tantes capes. I d'investigació, perquè de vegades els processos són ràpids o els personatges potser es queden en un lloc més superficial, i aquí hi ha hagut una investigació profunda. I crec que és com una carta de presentació molt xula. I jo també espero que sigui una llavor, com deia el Carlos, i que serveixi de camí per un tipus de cine que a mi m'agrada personalment.

La abadesa
Wanda FilmsLa abadesa

Es dona la curiositat que tots dos heu passat per l'escola dels culebrots. Un a Ventdelpla, l'altra a Com si fos ahir. Com us ha preparat?
Carlos: És una escola que flipes, no?
Daniela: Sí, és una escola boníssima. És com una mena d'entrenament... A mi m'ha servit moltíssim per entendre com estic jo davant d'una càmera, de perdre la por, perquè el ritme és rapidet. Llavors has de dur la feina al dia, i és com un entrenament, i et trobes amb actors molt bons en aquestes sèries. I et treu com tonteries del cap, no? A mi m'ha ajudat molt. L'experiència ha estat molt positiva.
Carlos: Jo ho vaig fer quan era un nen, però jo recordo que has de treballar amb el que tens, aprens a ser superresolutiu, superàgil mentalment. A tenir més sortides cada ronda de dalt, literalment (riuen). O t'espaviles o...

Trobo que tots dos us heu espavilat prou bé. Carlos, estàs girant amb 'Jauría', una obra de teatre que aviat arribarà a Barcelona amb molta expectació...
Carlos: Arribarem a Barcelona el 4 d'abril i fins al 5 de maig al Teatre Romea. 'Jauría' és una obra de teatre documental, basada en allò que es va dir en el judici de la Manada, tant per part de la denunciant com dels agressors denunciats. La dirigeix Miguel del Arco, amb dramatúrgia de Jordi Casanovas, que ha agafat les declaracions del judici i les ha desendreçat per construir un relat dramatúrgic. Tot el que passa a l'escenari s'ha dit en seu judicial. És una obra brutal que a nosaltres, com a intèrprets, ens ha col·locat en llocs molt incòmodes, però creiem que és important explicar la història per militància, per activisme i per compromís contra les violències masclistes. Quan acabem la funció cada dia i s'encenen els llums, tinc la sensació de que el públic està en una mani, directament. Hi ha un sentiment d'indignació... a més és un cas molt contemporani que coneixem tots, i crec que això genera moltes coses.

Jauría
David RuanoJauría

Podem fer servir l’etiqueta d’obra necessària?
Carlos: Tinc moltes ganes que la vegin sobretot homes, perquè jo no tinc res a dir-li a una dona sobre el consentiment, no tinc res a retreure-li sobre les seves actituds ni els seus comportaments. Però sí als homes, els meus iguals: jo he estat a vestidors de futbol, estic a grups de WhatsApp, estic a la vida, i veig com els homes hem actuat i actuem. I els homes hem de ser responsables d'allò que fem i no col·locar la responsabilitat sobre les víctimes de les agressions, que prou feina tenen en patir-les. Crec que els homes hem d'aprendre a partir d'aquí i reflexionar sobre els nostres comportaments, sobre l'educació que hem rebut, i som responsables tant del què fem com del que fa al nostre entorn. Hem de saber dir: eh, compte! Perquè totes aquestes actituds crec que formen part d'un caldo de cultiu, que és la cultura de violació. I en segons quins contextos, com va passar en el cas de la Manada, pot portar a una agressió sexual brutal. Aquest cas trenca amb la imatge de que el violador és aquell senyor amagat en un portal, amb un cúter, esperant premeditadament amb nocturnitat, amb una patologia mental... I no, no, els agressors mateixos ho diuen en seu judicial: 'Què fem aquí? Nosaltres som gent normal'. Sí, clar, és que un violador pot ser una persona amb feina, un tio guapo, amb carisma... Un violador només és algú que no entén un no o que se salta un consentiment, algú que és unilateral amb la seva sexualitat.

Un violador només és algú que no entén un no o que se salta un consentiment, algú que és unilateral amb la seva sexualitat

Tots dos esteu en la vintena, i com a generació, de vegades els més grans us mirem amb certa condescencència. Però jo detecto, com a mínim en el món de la cultura, un compromís amb les coses que passen. Tot això del consentiment em fa pensar en el tema Carlos Vermut, i com als actors i actrius se us demana sovint la vostra opinió sobre temes com aquest...
Carlos: Jo entenc que hi hagi gent que no es senti amb l'obligació de comprometre's amb segons quines causes, només faltaria, però a mi em neix donar la meva opinió respecte a coses
perquè em mouen, perquè ho dic en el meu entorn més privat i més íntim, i em sembla que si d'alguna cosa ha de servir el meu altaveu mediàtic, millor que sigui per contribuir en causes que jo considero que són justes o nobles o importants. Com a artistes hem de ser compromesos, jo crec. Això és una opinió personal, i tampoc ha de ser universal, però jo crec que com a artista... Tu per què et fas artista? Per donar un punt de vista i una mirada crítica al món que t'envolta. D'això va la meva pel·lícula: jo em sento més a prop de la dissidència que del conformisme o l'establishment. Perquè per això un senyor agafa un quadre i el pinta, o per això un tio agafa un paper i escriu un poema: perquè té alguna cosa a dir i una mirada a donar sobre el món. Des d'aquí, des de la crítica, des de la dissidència, crec que es poden presionar moltes coses perquè hi ha moltes coses a canviar. És veritat que som una generació que ha viscut amb molts privilegis, que les generacions anteriors han hagut d'aconseguir, però nosaltres tenim una sèrie de lluites des del desastre climàtic, feminisme, llibertats LGTBIQ+, la moguda migratòria, el drama dels lloguers... Em podem parlar, per favor, que un cafè a Barcelona et costa quatre pavos i no paren d'obrir locals d'aquest tipus. I els lloguers està pels núvols respecte fa deu anys, i els sous estan iguals. A mi em surt expressar-me amb la meva opinió personal i absolutament pròpia, però entenc que hi ha gent que no ho faci. També queixar-se és un privilegi en segons quines feines, i segons quins llocs ocupis.
Daniela: En Carlos s'ha expressat molt bé, la veritat. Estic molt d'acord en que els artistes tenim certa responsabilitat. I a través de l'art, d'un art noble, d'alguna manera, hem d'explicar les coses que fan mal a la societat. És això el que dèiem abans, que la història es repeteix i sembla que sempre estem allà mateix.

I el futur immediat què us depara, com el veieu?
Daniela: Aviat s'estrenarà 'Marco', una pel·lícula que vaig rodar al País Basc, hi faig un paper petit però em va fer molta il·lusió rodar amb l'Eduard Fernández. I paral·lelament estic treballant en una peça de creació de teatre performàtic amb un amic, l'Eduard Paredes. Estem intentant construir una companyia, tots dos. Estrenem l'espectacle al Festival Zeta de Girona, que és un festival de noves dramaturgies i de gent jove amb la idea d'intentar descentralitzar una mica la cultura de Barcelona, i ho fem allà a Banyoles. I és una peça que parla de la mort, del destí, bastant existencialista però amb clau d'humor. I es representa en un camp, és exterior. I no sé què m'agradaria en el futur. Jo tinc l'esperança que 'La abadesa' em doni a conèixer una mica més, que la gent confiï en la meva feina i si arriba un projecte escrit des del cor, amb una motivació, segur que estaré encantada de participar-hi.
Carlos: El meu present absolut és 'Jauría', al Teatre Romea, I tinc tres pel·lis per estrenar: 'El 47', de Marcel Barrena, protagonitzada per Eduard Fernández. És una pel·li que m'encanta, que explica la història de Manolo Vidal, un conductor d'autobusos que als anys 70 va desobeir l'Ajuntament, que el prohibia arribar fins a Torre Baró, per demostrar que el barri necessitava transport públic digne, i vies asfaltades. I a mi, que una persona desobeeixi per aconseguir drets socials és una cosa que m'encanta, i que m'encanta secundar [riu]. Llavors, també tinc per estrenar 'Duro', una pel·lícula que dirigeix el Francesc Cuellar, company meu a 'Jauría', i sobre un text de la Bárbara Mestanza que també parla de les violències sexuals i el consentiment. I acabo de rodar un biopic sobre Miguel Gila, l'humorista, en l'època que va lluitar a la Guerra Civil com a soldat del bàndol de la República, i sobre els seus inicis en el món de la comèdia.

Tu ja estàs dirigint la teva carrera cap a llocs que tens molt clars...
Carlos: Sí, estic molt content, estem fent les coses bé. Jo vull acompanyar mirades autorals, vull formar part de projectes, en teatre, cine o sèries, que tinguin un punt de vista, una mirada, un compromís artístic, que no segueixin fórmules... I aquí és on estem anant, també buscant fer personatges diferents als que vinc fent, però sobretot que com a artista tingui les meves necessitats cobertes i que tingui la sensació que allò que estem explicant serveix d'alguna cosa.

No t'ho perdis: Les millors estrenes dels mes

Vols estar al dia de tot el que es mou a la ciutat? Inscriu-te a la nostra newsletter i tindràs tota la info i els plans que t'agraden per gaudir de Barcelona

Últimes notícies

    Publicitat