[category]
[title]
La vida de l'Eva és aparentment plàcida. Treballa en una editorial, té dos fills i un sòlid matrimoni de dues dècades. Però una trobada casual en un viatge de feina encendrà una flama que ningú no s'espera. De la nit al dia, l'Eva decideix trencar amb la rutina, deixar el seu marit i tornar al que ella anomena el joc de l'amor. Amb aquesta premissa, Cesc Gay torna amb una de les seves pel·lícules sobre gent normal. Una comèdia finíssima, plena de subtileses, mesurada fins a l'infinit, que té una còmplice de primera, una inspiradíssima Nora Navas que dibuixa un personatge d'enorme complexitat que navega entre dubtes i decisions marcades per l'atzar. I, al costat de la protagonista, un repartiment de luxe que inclou Juan Diego Botto, Rodrigo de la Serna, Àgata Roca, Marian Álvarez, Francesco Carril, Mercedes Sampietro i Miki Esparbé.
Navas i Gay es retroben després d'Historias para no contar (2022) i d'aquell fenomen teatral anomenat Els veïns de dalt, que no només va ser un èxit als escenaris catalans sinó que va viatjar per tot el món i que el mateix Gay va convertir en pel·lícula, Sentimental (2020). Encara més: se n'han fet remakes a mig planeta, de França a Itàlia, de Txèquia a Rússia. Fins i tot a Hollywood. Tornant a Mi amiga Eva, cineasta i actriu s'asseuen amb Time Out per donar-nos les claus d'una magnífica pel·lícula que arriba als cinemes el 19 de setembre.
Qui és l'Eva?
Nora: És una dona a punt de fer 50 anys, que està en el middle age de la seva vida. I està en un moment en el qual... troba que li falta una mica de guspira. Què li passa? No li passa res, en realitat. Com a mínim ella no sap ben bé què és això que està sentint. De fet, l'espectador sap molt millor què li està passant que no pas ella. Però comença a fer una sèrie de coses, com anar a veure pisos per imaginar-se vivint-hi sola, que aniran desencadenant una sèrie d'esdeveniments inesperats...
Cesc: Diria que és una persona com qualsevol altra, insegura, amb molts dubtes, amb una certa fragilitat, que aparentment té les coses clares però que, per dins, li costa prendre certes decisions. I que, gràcies a l'atzar, a la casualitat, té la valentia de fer un canvi molt difícil. M'agrada pensar que l'Eva és una persona amb qui tothom podrà empatitzar. És algú molt proper a qualsevol espectador.
Vaig acabar una mica cansat de parlar de nosaltres, dels homes
Hi ha una etiqueta que crec que voleu defugir, que és la de comèdia romàntica. És així?
Cesc: És una comèdia que té elements de romanticisme, o del què en el cinema entenem com a comèdia romàntica. Però, per altra banda, i com passa amb totes les meves pel·lis, tampoc és allò que sembla que és. És una comèdia? Sí. I té romanticisme? També. I potser si vas a veure-la amb la idea de comèdia romàntica, doncs no et trobaràs pas amb això.
Nora: Sí, hi ha moments que sembla que pots entrar en aquest gènere, però es mou per molts altres llocs. Jo no la podria definir amb una etiqueta, perquè el que li està passant a aquesta dona també és un drama. I, com diu el Cesc, tot està marcat per l'atzar. A mi m'agrada explicar que ella no pren decisions: no és que l'Eva tingui clar el seu discurs. M'agrada dir molt que la vida le vive, que les històries li passen i ella les veu a venir. És una pel·lícula amb molts ingredients.
Podem dir que hi ha cocreació del personatge amb l'actriu que l'interpreta?
Cesc: Jo sempre he tingut la sort, o potser forma part de la meva manera de treballar, de passar-m'ho molt bé amb els actors. I a vegades pot ser un personatge petit, i el procés és el mateix. Quan fas una pel·lícula com aquesta, evidentment, el treball amb l'actriu és molt més gran. Amb la Nora ens vam instal·lar en una oficina de producció, tots dos hi anàvem cada dia com qui va a l'oficina. I per allà hi anaven passant els actors i actrius que farien la resta de personatges. I tu i jo ens els anàvem trobant, anàvem llegint text, i en aquest procés, anàvem descobrint l'Eva.
Els personatges no existeixen, els personatges es van creant a partir de les situacions que planteja un guió
Nora: Va ser un procés llarg, que vam fer junts... Quan el Cesc em va passar el guió, em va dir molt clar: “A veure si a tu et remou fer aquesta pel·lícula, perquè haurem d'anar molt de la mà”. Entre altres coses perquè surto en tots els plans de la pel·lícula, i havíem de trobar-li el to. Tu hi poses l'ànima, la sensibilitat. I que sigui un personatge femení i que les dones ens movem més amb les emocions, fa que el viatge sigui més emocional. Però a les pel·lícules del Cesc hi ha direcció amb totes les lletres. Ell té molt clar cap a on vol anar i hi entra per un lloc molt particular: creant a poc a poc, buscant el ritme d'aquest personatge, la mirada, com es vincula amb el marit, com es vincula amb els fills, com es vincula amb les amistats, què diu, què no diu... Jo crec que els personatges no existeixen, els personatges es van creant a partir de les situacions que planteja un guió. El més important és el guió, i aquest estava molt ben escrit. Jo me'n recordo molt que de vegades el Cesc deia: “L'Eva ja arribarà”. Perquè jo, com a Nora, tinc una energia diferent. Llavors tot això s'ha d'afinar molt a poc a poc perquè el personatge acabi apareixent.
A la pel·lícula hi ha molt d'humor, però sempre mesurat. Com a actriu i com a director... és complicat de gestionar aquesta finezza, aquesta cosa de no passar-se mai?
Cesc: Per mi no és complicat, no sé per què. Jo crec que cada director té unes habilitats, unes virtuts i uns defectes, i trobar aquest equilibri entre drama i comèdia... Truman és un exemple d'això, una pel·lícula molt dramàtica, trista si vols, però li vam saber trobar aquest equilibri amb l'humor. La veritat és que em surt d'una forma natural, no és una cosa de la qual m'enorgulleixi especialment en el sentit de dir que m'ho curro molt... Em surt així. El que sí que procuro és que després ho entengui l'intèrpret, que és qui es trobarà davant de la càmera.
Nora: Jo crec que, si féssim el tant per cent, soc una actriu més dramàtica i densa que no pas còmica, encara que pugui tenir aquest punt. Llavors has de buscar la barreja, trobar aquesta lleugeresa dins d'uns fets que poden ser dramàtics: evidentment, separar-se no és el conflicte de Gaza, però dins d'un entorn particular i en la mirada microscòpica d'una família, pot ser molt fotut. Diuen que, després de la mort d'un ésser estimat, les separacions són els moments més dramàtics en la vida d'algú. I es tracta de trobar-li el punt, a partir de la mirada del Cesc, que jo crec que tendeix molt a no solemnitzar, i a no posar les coses que passen en capses reconegudes.
No és gaire freqüent que el cinema parli d'històries de dones de 50 anys...
Cesc: Potser els que hem superat ja els 50... És que tot això de l'edat ha anat canviant, i no té res a veure avui en dia que fa 30 anys. Per la generació dels nostres pares, fer-ne 50 ja era ser molt gran, i ara sembla que amb 70 encara puguis tenir fills.
Nora: La generació dels nostres pares segurament ni es plantejaven si les pel·lícules parlaven de dones o d'homes.
Cesc: Exacte. En tot cas, sí que és veritat que, quan passes dels 50, tens la sensació que el que no facis ara ja no ho faràs. O sigui, si que estàs entrant en una maduresa, i les dones penso que més. I per això aquest personatge té 50 anys, i no 40 o 30.
Nora: I que als 40, respecte les dones, avui encara es parla de la maternitat. Als 30 i als 40, es parla des d'aquest lloc. I als 50 ens trobem en un moment en el qual s'ha obert molt la capsa de Pandora: estàs a la meitat de la vida i jo ho veig una mica com una segona adolescència. Ja ho tens tot una mica fet, els fills ja ni et miren a la cara, portes 25 anys amb la teva parella, i estàs superbé si ho pots mantenir. Però potser dius, hòstia, jo continuo molt viva! A veure, una dona de 70 també et pot dir que pot tornar a renéixer, no? I quan jo hi arribi espero ser en aquest punt. Però als 50, a nivell d'energia, de libido, de sentir-te bonica, de no sé què, penses que o és ara o ja no serà. I jo personalment, que ja em trobo en aquesta edat, estic molt farta de veure històries d'adolescents. És una llauna, no m'interessen. I també m'agrada molt la idea de la monogàmia seqüencial: abans existia la monogàmia, ara es diu que al llarg de la vida pots tenir quatre o cinc parelles igual d'importants. La monogàmia seqüencial: el teu primer amor, la persona amb qui vas formar una família, el de després, el del llit de mort, i tots igual d'importants. Llavors, jo crec que aquí apareixen possibilitats sense fi, de vincles, de trobar una nova forma de vida. Em puc reinventar fins al darrer dia, fins que em mori.
Estic molt farta de veure històries d'adolescents. És una llauna, no m'interessen
Abans has parlat d'escriure amb calma, i en el cinema tampoc és freqüent no tenir pressa.
Cesc: No ho sé. Penso que ara, per sort, es fa un cinema menys industrial que 30 anys enrere. Sobretot, la gent jove comença a tenir més temps de pair les coses. Però bé, és veritat que hi ha certs productes, potser ara passa més amb les plataformes, que sí demanen uns tempos més exigents. Però és que el guió és una cosa molt delicada, és una partitura que no té cap sentit tocar fins que no està ben afinada. Això de vegades costa, és difícil que et paguin el què t'han de pagar, que et donin el temps que t'han de donar. Jo tinc la sort que sempre m'he defensat en aquest sentit, i que m'han recolzat perquè sigui així, i penso que és el més important. Quan faig alguna vegada una classe o un seminari o parlo amb guionistes, jo els dic sempre això: 'Defenseu-vos des d'aquí, exigiu el temps que necessiteu'. Sempre tindràs dubtes sobre el material que has escrit, així que dona't temps, recapacita sobre el guió, l'has de deixar reposar, agafa'l dos mesos després...
Nora: És que... que important que és un guió, eh? Si no tens un bon guió, ja pots deixar-t'hi la pell, que no hi ha res a fer. Ho pots salvar una miqueta, mira quin esforç va fer l'actor i tal, però allò no arribarà enlloc.
És la tercera vegada que col·laboreu junts, i ja us coneixeu una mica treballant. Cesc, com és la Nora com a actriu?
Cesc: Quan treballes amb actors o actrius que no tenen por d'equivocar-se... és un luxe. En el sentit que moltes vegades, tots plegats en les nostres professions, intentem fer aquelles coses que sabem que funcionen: 'Jo sé fer les coses així, és com em surten bé, doncs les faig d'aquesta manera perquè és la que m'ha portat on soc'. I això al final és una putada per a un director, perquè l'altra persona no s'atreveix a sortir del terreny de confort. Amb la Nora és el contrari, ella és una mica kamikaze en el bon sentit. És una persona que entén molt bé el dia a dia d'un rodatge, i l'entén com un lloc on t'ho has de passar bé. I això vol dir que a nivell humà no generes mai conflictes ni tensions. I això no passa sempre, i els directors agraïm molt quan les persones sumen. I també fa una mena de potingues, de kombutxes, que són molt dolents però molt sans, i ens ho porta al rodatge i ho comparteix amb l'equip [la Nora deixa anar una riallada].
La Nora és una mica kamikaze, en el bon sentit
Nora, com és el Cesc dirigint?
Nora: Sobretot és algú amb talent que té molt clar el seu estil, i que et dona una xarxa que et permet ser un kamikaze. Perquè no saltaré de cap a la piscina amb algú que no sap cap a on dur-me. Ell ho sap perfectament. I això, hòstia, per a una actriu és molt gratificant. Molt. El Cesc és molt pesat i no et deixarà anar-te'n cap a una altra banda: et buscarà i fes-me més això, i més lleuger, i més tal, i ves cap aquí, i ves cap allà, i ho intentarà de diferents maneres. I a banda, i relacionat amb això que deia, és molt bon capità del vaixell: genera uns bons ambients de rodatge, sense donar-li una importància excessiva al què estem fent, perquè la feina ha de ser un divertimento. Després, el resultat... esperem que vagi molta gent a veure la pel·lícula, però per a mi és molt important el camí, que hagi estat gratificant.
Vau fer junts Els veïns de dalt, una obra de teatre que ha viatjat a tot el món. I a banda de fer-ne una pel·lícula, Sentimental, s'han rodat remakes a mig planeta, i ara a Hollywood.
Cesc: A mi el que realment em fa il·lusió és que hagin fet un remake els coreans. Perquè sí, la versió americana té el morbo de veure un repartiment amb Seth Rogen, Olivia Wilde, Edward Norton i Penélope Cruz. Però els coreans... els veïns coreans que baixen a follar pot ser interessant [riu].
Nora: Els coreans també l'han rodat?
Cesc: Sí, n'han fet una versió, però no l'he vist encara. I d'aquesta sí que en tinc moltes ganes. És l'exemple d'això que sempre dic, i que passa a Mi amiga Eva: l'atzar, les casualitats de la vida, són les que et marquen el destí i el camí. Jo fa uns anys estava a casa mirant de tancar el guió de Truman, una pel·li que em costava, també a l'hora de finançar-la... Vivia aquest moment de transició i, mentrestant, la meva veïna gemegava molt quan feia sexe, i vaig començar a escriure sense saber per què escrivia. Ho va llegir l'Àgata [Roca, la seva parella], i després el Pere Arquillué, i van dir: 'Fem-ne una obra de teatre'. I una cosa va portar l'altra, van aparèixer el Jordi Rico i la Nora, i la vam estrenar i de cop ens va anar molt bé... Per tant, el millor és no pensar gaire, perquè no saps mai on es poden dur les coses, i ara... Jo feliç. Què t'haig de dir, feliç! A veure si ens et conviden a l'estrena a Nova York, no? Estaria bé. O a Seül...
Nora: Millor, millor a Seül!