[title]
Després de protagonitzar i musicar 'Safo', Christina Rosenvinge ha decidit traslladar les cançons de l'espectacle a un disc. Es diu 'Los versos sáficos' (Primavera Labels, 2023) i el presenta a la sala Paral·lel 62 el 14 de març. “Serà més que un concert –promet–, tindrem primer una performance poètica a càrrec de Sara Torres i després hi haurà una ”after party””. L'acompanyaran Amaia Miranda, Magalí Datzira i Xerach Peñate, a més de tenir com a convidada a Maria Arnal. "Més que un concert normal, pretenem que sigui una festa sàfica", assegura.
Ara, potenciats per les cançons, els versos de Safo arriben més lluny i sobretot més fort
A més a més del disc has publicat un llibre amb les lletres.
Sí, m'agrada pensar que és un fanzine de luxe. Hi ha totes les lletres, juntament amb una col·lecció de fotografies de Pablo Zamora i amb roba de Carlota Barrera, que va fer aquestes peces estranyes entre vestit i túnica. En alguns hi ha fotografies del meu quadern, perquè la gent entengui com ha estat el procés: hi ha el poema en grec, la traducció d'Aurora Luque i després la cançó. I el que és divertit és pensar que versos que es van escriure fa 27 segles sembla que s'hagin escrit ara mateix. Resulten molt actuals, molt moderns.
Has convertit les cançons de l'espectacle 'Safo' en 'Los versos sáficos'.
A 'Los versos sáficos' recopilem totes les cançons que vaig compondre per a l'obra de teatre, més algunes peces noves. Però és que fins i tot les cançons de l'obra tenen arranjaments completament diferents. Moltes no les cantava i em vaig quedar una mica frustrada que no arribessin a tota la seva magnitud sònica, perquè érem en un escenari de teatre on calia respectar els volums i la dinàmica de la veu parlada. Dins l'obra de teatre la música era un element més. Ara, potenciats per les cançons, els versos de Safo arriben més lluny i sobretot més fort.
El que és divertit és pensar que versos que es van escriure fa 27 segles sembla que s'hagin escrit ara mateix
Les has portat al teu terreny.
Sí, és un disc meu, encara que vingui d'on ve. La inspiració va ser un disc de Rufus Wainwright que va fer sobre els sonets de Shakespeare. Va fer unes creacions musicals que es van orquestrar per a una obra de teatre musical dirigida per Robert Wilson. Després ell va gravar el disc i és completament diferent de l'obra de teatre. Jo he intentat fer el mateix. Qui hagi vist l'obra de teatre té un record vague de com eren les cançons, però requerien tenir el seu propi espai. He fet un treball d'orfebreria lírica en agafar cada verset, cada paraula, i adaptar-lo i ficar-lo dins del format cançó pop. El que jo pretenia era tornar Safo a la música popular, que és el que va començar sent, perquè els versos de Safo van començar cantats, no era una cosa que es llegia en la intimitat, era una cosa que s'escoltava en comunitat dins de festivitats.
A l'Antiga Grècia la poesia anava lligada a la dansa i a la música, i de vegades ens n'oblidem. Safo era una mena d'estrella de pop?
Sí, Safo era una estrella del pop. La seva cara era a les monedes antigues, la seva fama arribava més enllà de Grècia i les seves cançons s'aprenien de memòria d'una cort a una altra. Com era la sonoritat de la música a l'era precristiana? No podem ni tan sols imaginar-ho, però sí que podem traslladar-ho al que és ara.
Quin ha estat el teu enfocament?
Em vaig preguntar què és la música pop i, davant del dubte, he tirat cap a totes les direccions possibles. Hi ha una cançó que és més folk, que és com folk mediterrani, més tradicional. N'hi ha una altra que és techno pur i dur, n'he fet una de rock, una altra que és rock però experimental, i he fet cançons més pop o més cabareteres. M'ho he passat increïblement bé fent-ho. També he fet una feina de patchwork amb les lletres, perquè com que els versos de Safo estan trossejats, no era una feina com la que va fer Serrat amb 'Cantares', que no podia editar Machado, jo sí que podia editar tot el que volgués.
He intentat ser molt fidel a l'esperit lúdic, sexy i celebratiu de la poesia de Safo
L'himne a Afrodita és l'únic poema de Safo que ens arriba complet?
Sí, l'he adaptat sent molt respectuosa amb l'original i sobretot mantenint la mesura de l'estrofa sàfica, que són tres hendecasíl·labs i un pentasíl·lab. Però amb l'excepció de 'Himno a Afrodita', en tota la resta he editat molt. He posat versos meus, he inventat tornades on no n'hi havia, però he intentat ser molt fidel a l'esperit lúdic, sexy i celebratiu de la poesia de Safo.
Quin percentatge de Safo i quin percentatge teu hi ha als versos?
Al còmput final jo et diria que hi ha un 60% de Safo i un 40% meu, però el meu 40% és molt deutor de Safo. No són textualment coses que ella va escriure, però sí que són coses que podria haver escrit.
Explica'ns la col·laboració amb Maria Arnal a 'Canción de boda'.
El duo amb la Maria Arnal era una fantasia que tenia des de feia temps. La conec des que me la vaig trobar com a telonera en un concert quan ella estava començant la gira amb en Marcel. Em vaig enamorar de la seva veu i de tot el que sap, ens vam fer molt amigues. A partir d'aquí es va començar a gestar això de fer alguna col·laboració i espero que aquesta no sigui l'última.
Curiosament, aquesta cançó parla d'un xicot, d'un noi.
És clar, són aquests himnes al déu Himeneu, el del matrimoni. A la societat grega segons sembla no hi havia aquest concepte d'homosexual o heterosexual, era més una sexualitat líquida, que diríem avui. Abans del matrimoni, fins i tot després, la gent tenia relacions amb gent del seu sexe sense cap problema. Del que parla Safo sempre és de la festa, del vi, de les fruites, de les taules generoses, del nuvi guapíssim i la núvia guapíssima, i de la cambra nupcial. Sempre parla del casament com si fos una cosa que després no té continuïtat, com si fos la gran festassa de la vida. És una cosa molt mediterrània, perquè enlloc se celebren les noces com a les nostres cultures. Així que jo ho prenc més com un himne a la vida, aquí i ara.
Hay hijas de Safo en todas las épocas, más conocidas o menos conocidas
Des que vas començar a fer l'obra de teatre fins que vas gravar el disc ha passat un temps. Has descobert alguna cosa nova de Safo en el procés?
El més curiós de mirar Safo de prop és adonar-te de com és possible que una escriptora, bé, una poeta lírica, que té tanta importància a l'antiguitat i que estableixi un cànon que segueixen multitud de poetes clàssics després, caigui en l'oblit o a la zona fosca de la història daquesta manera. Jo pensava que havia estat oblidada durant molts segles fins que al segle XX es comença a reivindicar una altra vegada, però en realitat no estava tan oblidada, saps? Hi ha hagut una mena de cadena de transmissió i de dones que s'identificaven amb ella i que escrivien com ella. I hi ha filles de Safo a totes les èpoques, més conegudes o menys conegudes. Ni ella va ser l'única clàssica que escrivia, ni tampoc no ha estat sola. Hi ha tota una comunitat sàfica al darrere. El llibre 'Después de Safo' en parla precisament. És una mena d'assaig ficcionat que traça aquesta mena de genealogia de dones parlant de la vida i de l'amor de la mateixa manera que ella, celebrant allò sàfic.
Què creus que és el que fa vigent Safo avui dia?
Que és una dona que parla de sexualitat entre dones de forma oberta, sense culpabilitat, que no és gens una poeta maleïda, sinó una dona que té moltíssim èxit a l'antiguitat i que es converteix en una gran influència. I després, d'altra banda, aquesta forma sense prejudicis i celebratòria de parlar del desig femení i de vincular Afrodita, l'amor i el desig, no al matrimoni ni a la monogàmia, sinó a un joc vital de seducció entre persones, homes i dones, perquè jo crec que va més enllà del gènere. Per mi, Safo és celebrar el cos i els sentits.
Cantes "contra la épica, la estrofa sáfica". Això vol dir que l'èpica és la guerra, allò masculí, i la lírica és l'amor i, per tant, una altra manera de veure i pensar el món?
Quan ho vaig escriure era una mena de joc de paraules, una mena de consigna que es podia cridar en les manifestacions, una consigna surrealista. Però en el fons té alguna cosa amb molt de fonament. Ella ja té un poema que diu, “per a uns allò més bell és un batalló de soldats, és una nau, és un exèrcit a cavall, però per mi el més bell és el que una estima”. Ella ja està sent pacifista en aquell moment. El que està dient és que en contra de la 'Ilíada', per exemple, que celebra la guerra i la bellesa de la sang i del guerrer i de la mort, ella està parlant de l'amor i de la vida. Així que el que diu és una cosa absolutament actual. És que Safo és molt moderna.
Haver tingut una carrera de cantautora que travessa dècades, continua sent una cosa excepcional
Vas començar ja fa molt de temps en el món de la música, que sempre ha estat molt masculí. Com ha estat l'evolució en aquest sentit i què falta encara per aconseguir?
Quan vaig començar, parlava de feminisme i em miraven com si fos una marciana. El que ha canviat és que almenys ara hi ha consciència que hi falten dones. Però encara no estem veient els resultats de la presa de consciència. És a dir, que vas a un concert i veus un públic que probablement està dividit al 50% entre homes i dones i totes aquestes belleses del mig. Però a l'escenari hi continua havent una majoria força masculina. I organitzant festivals, programacions, el criteri masculí és molt predominant. Que el criteri sigui masculí no hauria de ser dolent en si mateix, perquè hi ha homes amb sensibilitats molt diferents. Però el cert és que hi ha una tendència a definir un cànon en què el que és masculí està molt per sobre del que és femení. Un periodista musical m'ha preguntat si "aquest disc sobre una poeta, fet per tu i tocat per dones és per a dones". És clar que no, és per a tothom. Aquest és el problema, que hi ha una creença que allò que fem les dones només interessa a dones i no interessa a tothom. I les carreres dels grups masculins van més greixades. Sempre costa més aixecar els projectes femenins i, sens dubte, costa molt més mantenir-los.
Creus que si comencessis avui tindries més referents?
És clar. Al seu moment vaig tenir Patti Smith, Chrissie Hynde. A Espanya, Aurora Beltrán dels Tahúres Zurdos i Mercedes Ferrer, però es podien comptar amb els dits d'una mà, saps? Vull dir que, fins i tot la meva carrera, el fet d'haver tingut una carrera de cantautora que travessa dècades, continua sent una cosa excepcional. No n'hi ha cinc més que caminin amb mi. I això el que ens ha de fer pensar és que hi havia dones amb molt de talent que s'han quedat pel camí, que no ho han vist com una possibilitat de vida viable.
