Dani de la Orden vs. Joan Yago: "Definim els humoristes com a mags que no saben fer trucs"

Ja està en marxa la nova edició de l'Hilària, el festival d'humor que abans coneixíem com a Cruïlla Comèdia i que es tanca el diumenge 16 a la Sala Paral·lel 62 amb una tarda-vespre plena de beefs. A les 18 h, la companyia La Calòrica s'enfrontarà als comediants de stand-up, en un espectacle que han titulat La Calòrica vs Hilària: el teatre contra l’stand-up, presentat per Alba Segarra, amb els humoristes Godai Garcia, Oye Sherman i Àlex Vila; i Esther López, Júlia Truyol i Xavi Francés de la companyia. A les 20.30 h, també a Paral·lel 62, tindà lloc el Roast a Dani de la Orden, presentat per Manel Vidal i amb els rostidors Andrés Fajngold, Indicatiu, Xavi Daura, Irene Sango, Dani Amor i Oriol Pérez. Per saber què ens trobarem en aquestes batalles entre professionals de diverses disciplines de l'humor, hem reunit el cineasta Dani de la Orden i el dramaturg de La Calòrica Joan Yago i això és el que ens han explicat.   

A l’Hilària, La calòrica feu una mena de “quedem fora per fotre'ns d'hòsties amb la gent de l'stand-up”. Em pregunto si això es podria fer també, per exemple, amb la gent del cine.

JOAN YAGO: Jo suposo que sí, podríem agafar qualsevol col·lectiu i enfrontar-lo a un altre. És una cosa que està bé no fer, però que el beef sempre és divertit. Jo sempre he pensat que les companyies de teatre, que n'hi ha tantes a Catalunya, hauríem de tenir com una rivalitat esportiva entre nosaltres i posar-nos jupes de cuir amb el nostre nom al darrere i anar a rebentar-nos les estrenes els uns als altres, com a Grease o a West Side Story. Però després tots ens fem petits i diem “no, no, no, millor que no”. 

I tu, Dani, veus el beef amb la gent del teatre?

DANI DE LA ORDEN: Sí, a mi m'encantaria. A mi, des de la comèdia, qualsevol pique fa gràcia. El tema és que al final són professions molt semblants i jo veig el beef sobretot amb els actors, que crec que també és molt graciós. És com la famosa pregunta “i què, ara amb què estàs?”  

Què els podeu dir als humoristes per insultar-los?

J.Y.: Potser aquí és on podem unir forces, no? L'audiovisual, el teatre, tots contra els monologuistes, que ni tan sols tenen un nom de gremi còmode, perquè a vegades els diem monologuistes, humoristes, còmics, ja no sabem ni com parlar d'ells.

D.O.: S'enfaden si els dius monologuistes.

J.Y.: Exacte. “No, no, monòlegs no, és stand-up”, ja, d’acord, d'acord. Jo no sé gaire anglès, però stand-up és estar-se dret, vull dir, això jo també ho faig, eh? Vull dir, i no cobro. A l'espectacle els definim com a mags que no saben fer trucs. És una gent que es posa allà al davant i et comença a explicar una història, t'expliquen les seves misèries i cobren per això, i cobren molt bé, eh? Perquè, clar, una obra de teatre o una sèrie, ostres, això és molta feina i hi treballa molta gent. Ells es posen sols a dalt de l'escenari, comencen a explicar el seu trauma infantil i ens estan traient el públic.

El roast me'l faig jo cada dia mirant-me al mirall, i de fet els puc donar idees

Dani, a l’Hilària et faran un roast, que vol dir que et rostiran en directe. Suposo que hi ha consentiment previ. Estàs molt cagat?

D.O.: No, no estic cagat pel que diran de mi, perquè ja estic curat d'espants i el roast me'l faig jo cada dia mirant-me al mirall, i de fet els puc donar idees. Estic preocupat per si podré estar a l'alçada. És el que em preocupa una mica, de dir, ostres, jo no sé si tinc el... no sé si dir-li talent o capacitat mental, de fer acudits, fotent-me de la gent, de vuit persones.  

Com és la dinàmica? Tu seràs allà amb ells, oi? 

Sí, no sé gaire bé com és la dinàmica, però crec que és que tots em fan una crítica i jo després m'hi torno. L'únic que jo ho estic fent una mica amb temps, perquè si a sobre ho he de fer el moment de... Si de cop m’he d’inventar cinquanta acudits, no em sortiria. 

El fet que no es pugui gravar ni fer fotos t’inquieta més o et tranquil·litza? 

J.Y.: Nosaltres ho hem demanat, que no es pugui gravar ni fer fotos, perquè, la comèdia, l'stand-up, juga molt al cop directe, a dir les coses pel seu nom, a assenyalar, etcètera. Nosaltres també jugarem, però clar, que després no se'n faci un fil a Twitter. 

D.O.: Crec que hi ha alguna cosa molt guai que no es gravi, que si la lies amb algun acudit vas molt més tranquil. Perquè crec que tant jo com ell venim aquí per passar-nos-ho bé, no per destrossar-nos les carreres. A mi ja m’agrada.

La comèdia, l'stand-up, juga molt al cop directe, a dir les coses pel seu nom, a assenyalar

El que fa por és que treguin alguna cosa de context, potser?

J.Y.: Sí, jo crec que no passarà, perquè crec que la gent entén el gènere. Hem vist roasts i roast battles, s'ha d'impostar una certa rivalitat i una certa mala bava, que després a la vida segurament no tenim. A la vida, segur que la majoria de persones que rostiran el Dani l'estimen moltíssim, i les coses que li diuen, li diuen per fer riure i per l'espectacle.

Fa més por la Mònica Planas que aquesta gent de l'Hilària?

D.O. Home, la Mònica Planas em va fer un bon roast en una crítica. No, no, què va. Al contrari, tant de bo l'article de la Mònica hagués fet molt riure, em va fer un roast a seques, però la ironia anava per un altre lloc. De fet, no hi havia ironia, bàsicament, deia això és una merda, punt. Curra-t’ho una mica, no? És igual, que jo també m'ho puc treballar molt, i em podria treballar molt més les sèries o les pel·lícules que faig. Però això què venia?

Si et feia més por la Mònica Planas que els que et rostiran.

D.O. Cap de les dues coses. Mònica, des d'aquí, un petó.

Tant de bo l'article de la Mònica Planas hagués fet molt riure, em va fer un roast a seques

Tots dos heu fet comèdies a la tele, recentment. Parleu-me una mica de com canvia el mecanisme de l'humor, respecte al teatre i respecte al cinema, que és el que coneixeu més.

J.Y.: Sala polivalent com aquell que diu era la nostra primera experiència audiovisual, potser diverses persones de la companyia havíem fet algun primer pas fora, però res a veure amb fer una sèrie entre nosaltres. I realment hem fet la mili, o hem fracassat fent la mili, no sé com dir-ho. Ens hem enfrontat a moltes coses que no ens havíem enfrontat mai. Per mi, els descobriments que els hem anat fent sobre la marxa, des del punt de vista del guió, tenen a veure amb el fet que quan escrius teatre, escrius el que passa a l'escenari. Quan escrius audiovisual, escrius el que veu l'espectador. I el fet que s'escrigui de manera diferent és molt divertit, és molt ric. I jo m'he sentit molt impostor i molt fora del meu camp, però també m'ho he passat superbé i he fet un aprenentatge molt gran. I crec que els actors i les actrius, i l'Isra [Israel Solà] des de la direcció, també des del guió, diríem el mateix, que ha sigut com visitar un país en el qual no has estat mai. I dic, ui, que divertit, que xulo és això. I després tenir moltes ganes de tornar al teu país. Vull dir, després dir, “no, no, tornem a fer teatre?”.

D.O.: No t'hi quedes, no?

J.Y.: No, però potser algun dia ens vindrà de gust tornar-hi.

I tu, Dani, t'hi quedes a la sitcom? Et vindrà de gust tornar-hi?

D.O.: Sí, és que tampoc sé fer gaires coses més. Aleshores més val que funcioni una mica, perquè si no, està complicada la cosa. Però sí, sí, està sent molt divertit.

El que us preguntava del mecanisme de l'humor, creus que canvia una mica? Que sigui tele, que sigui cine, et canvia a tu la manera de treballar, d'escriure?

D.O.: No, no, de fet, crec que tant de bo sabéssim quin és el mecanisme de l'humor, perquè no ho sé… crec que és com una intuïció, no? No sé si a tu et passa quan escrius que dius “això farà gràcia segur”…

J.Y.: Jo, de fet, personalment, he notat més el canvi ara, treballant en aquest Calòrica versus Hilària que fem aquesta setmana, i és la densitat de gags. La densitat de gags per pàgina que demana un monòleg de stand-up és molt més alta. I això m'atabalava molt al principi, perquè aquesta gent vol riure després de cada dues línies. Suposo que amb la sitcom potser també passa.

D.O.: Sí, però el públic el tens com una mica més... Jo surto amb un animador que bàsicament t'està a punt d'anar amb una pistola i et diu, “riu”. Tots l’hem vist cinc cops, veuen l'acudit i ja surt un riure, que en el moment està bé. Però al teatre, tinc la sensació que els riures són més agraïts.

J.Y.: Els riures són molt addictius. Si la sala sempre riu en un acudit i un dia, pel que sigui, no riu, i els actors l'han servit aparentment igual i aquell dia no riuen, es genera un estat d'alarma. I a vegades la gent no riu perquè aquell dia la concentració a la sala és diferent, perquè se sent pitjor, o pel que sigui. També ens ha passat que quan hem fet espectacles com La brama del cérvol, que és una comèdia, però que no té la mateixa densitat de gags per pàgina, i la gent no riu tan sovint, potser riu més, però no tan sovint. Crec que en el fons tenim tots aquesta relació d'amor-odi tòxic amb la rialla, que és el que volem, és el que volem provocar, és el que ens agrada fer, i jo almenys me'n sento molt dependent, a vegades. 

Crec que en el fons tenim tots aquesta relació d'amor-odi tòxic amb la rialla

Dani, tu no tens tant aquesta experiència del públic, oi?

D.O.: Jo soc un ionqui, a més soc molt insegur. Jo he arribat a comptar amb un passi les vegades que la gent reia en una sèrie o en una pel·lícula, de dir “han rigut 53 vegades”. T'obsessiones com massa, però la veritat és que no passa res, el feel good funciona. Hi ha moltes sèries, que són sèries increïbles, però increïbles, però diuen que és comèdia, però potser la comèdia és tan intel·ligent que no et provoca una rialla natural. Aleshores... jo amb el feel good em sento més còmode, perquè em sembla més agradable de fer, més agraït.

És el somriure, oi?

D.O.: Sí, sí, de... “Ai, mira, m'ho he passat bé, que mona, però no rius”. A mi també em fa molta ràbia la gent diu que “és dolenta però rius”. No puc. A mi, que no t'agradi gens em sembla molt bé, però que em diguis que és una merda, però que has rigut, aquí hi ha alguna cosa que no casa.

Em fa molta ràbia la gent diu que “és dolenta però rius”.

J.Y.: Sí, a mi m'agrada molt això quan estàs esperant un tren a la Renfe, que hi ha un missatge de la ràdio que diu que un tren pot ocultar-ne un altre, doncs a vegades un gag pot matar-ne un altre. I, a més, quan hi ha un acudit i intentes posar-ne tres, fa que funcionin pitjor i acaba provocant aquesta cosa que l'espectador nota que s'estan produint acudits i els riu d'una manera pràcticament automàtica. Jo crec que el que és interessant és que la història funcioni, que als personatges els passin coses xules, i després hi ha la feina d'ofici d'intentar que hi hagi bons acudits nascuts de la situació, del diàleg, nascuts dels personatges, que no estiguin com posats a sobre com una bola a l'arbre de Nadal, sinó que formin part de la geografia de l'arbre. És superdifícil. Quan fem comèdia des del teatre estem molt ben acostumats, pots posar un acudit cada dues pàgines, si vols. I el pas aquest que hem viscut ara escrivint com escriuen els professionals de l'stand-up, a mi se m'ha fet molt difícil i xulo també. Ara, fer-ho cada setmana, em sembla superdifícil.

Vols saber què més pots fer aquest novembre? No et perdis els millors plans del mes a Barcelona