Coses per fer a Barcelona al novembre

Dos mesos i mig després de l’estrena, ja sense la xafogor del Teatre Grec, la controvèrsia de L’òpera de tres rals de Marta Pazos arriba al Lliure més lleugera. Tot i el rodatge, l'èpica de la caiguda de Mackie el Navalla continua sense tallar prou. En l’obra que enceta el cinquantenari del teatre, el gris s’imposa: domina l’escenografia i els vestuaris, impregna també els coloms, leitmotiv visual que accentua la monotonia. La vedet Marta Bernal rep el públic amb desimboltura cabaretera, però la promesa de trencar la quarta paret s’esvaeix quan l’espectacle es tanca sobre ell mateix.

A la Fabià Puigserver, la proximitat reforça el magnetisme plàstic de la proposta. Pazos porta Brecht i Weill cap a un univers entre l’expressionisme alemany i el formalisme escènic de Robert Wilson, amb maquillatges arlequinescos i cossos de dibuix animat. Les coreografies de Mabel Olea, basades en la deformació i els moviments d’autòmat, completen un llenguatge corporal exigent que el conjunt no sempre resol amb precisió.

Si hi ha algun gènere teatral que tots els catalans dominem, ens dediquem o no professionalment a la interpretació, és el dels dinars familiars. Cadascú es coneix les seves coses, però qui més qui menys domina la litúrgia implícita de l’ocasió, treu les seves millors armes per sobreviure l’àpat i fa les filigranes necessàries per abordar o evitar temes concrets. Com que tot plegat ens resulta familiar –mai més ben dit–, pujar-ho a l’escenari funciona de meravella.

I més si és amb un repartiment encapçalat per Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas, els pares d’una família convencional que han fet un canvi de vida i han marxat de la ciutat a perseguir la fantasia eco amb la que tot urbanita ha fet volar coloms algun cop. Els acompanyen, amb gairebé el mateix grau de protagonisme, Sara Espígul, Miranda Gas i Júlia Bonjoch, que són les seves tres filles i Arnau Puig, Marc Bosch i Tai Fati, que fan de les parelles de les filles. I aquest elenc, precisament, és un dels principals encerts del muntatge. No només perquè tots ells són professionals excel·lents i sòlids, sinó perquè és tan coral que no se sap dir qui és el protagonista de la història.

Sis hores de teatre, sí. Sis hores d'homes parlant sobre els drets, les llibertats, l'homosexualitat i la compassió, exactament. Aquest és el repte de 'L'herència': voler entrar en aquest món aixecat per Matthew López i no tenir la intenció de marxar-ne. Sis hores en què ens endinsarem en les vides de l'Eric Glass, en Toby Darling, en Walter Poole, l'Adam MacDowell, en Henry Wilcox, viatjarem als anys 80, a Nova York, enmig de la brutal epidèmia de sida, i tornarem al nostre temps, al final del segon mandat de Barack Obama i al primer de Donald Trump, en un viatge d'anada i tornada que ens farà saltar alguna llàgrima. Perquè potser no en sabem res, de tot allò, o potser ho hem oblidat.

“Què és un artista?” es pregunta el mateix Oscar Wilde a través de la veu i el cos d’Àngels Gonyalons en un prefaci que ens adverteix que els textos no són morals o immorals: només estan o ben o mal escrits. L’autor serà el narrador de la seva pròpia història i, aquests dies al Romea, ho fa a través d’una de les millors diccions de Catalunya.

El desplegament de talent de Gonyalons és de nota, fa gairebé tots els papers de l’auca: també és Dorian Gray, el protagonista obsessionat amb la seva bellesa i joventut; Basyl Hayward, el pintor encarregat de retratar-lo, Sybil Vane, actriu i el primer gran amor de Dorian; i també Lord Henry, amic i mala influència per en Dorian.

2025 ha estat, sens dubte, el de Roc Bernadí i el d'Albert Salazar. Fa uns mesos l'un estava triomfant amb El dia de la marmota al Coliseum i l'altre, amb L'herència al Lliure. A finals d'anys els ha tocat compartit escenari i ser, respectivament, Eddie i Mickey, els germans de sang que va crear Willy Russell a primers dels anys 80 del segle passat, una tragèdia grega amb totes les de la llei passada pel sedàs contemporani de la diferència de classes, molt britànic i molt d'aquella època, inicis del thatcherisme.

El lletrista i compositor britànic va traslladar a l'Anglaterra del seu temps el que podria haver escrit Èsquil fa 25 segles. En bona mesura, Germans de sang és una Orestea, amb dos germans bessons separats en néixer, el destí dels quals fa que, realment, mai no visquin allunyats l'un de l'altre. Russell va ser molt modern en la seva època narrant el final cronològic de la història just al començament, amb la mort de l'Eddie i en Mickey. La funció comença amb els germans estirats a terra i la seva mare cantant ja el hit del musical, el No pot ser veritat.

El que fa Cristina Clemente a Dones de ràdio és extremament complicat, a l'abast de molt pocs autors: una comèdia a partir d'una situació tràgica sense deixar-se pel camí ni una engruna de sensibilitat. Sap que no pot fotre-se'n, del càncer de mama, ni del drama que travessen milions de dones. Però pot crear una situació, uns mecanismes, que provoquin aquesta cosa tan estranya que és riure, o almenys esbossar un somriure, mentre plores.

I tot això és possible perquè disposa d'un director que es pren molt seriosament això del teatre i que sap ensumar els èxits, que sap subratllar frases i fer moure les peces com un escaquista, fins i tot qui té la idea de col·locar un pedrot gegant al mig de l'escena, sobre el qual giraran les seves criatures. Sergi Belbel, mestre de Clemente, ha assumit el text com si es tractés de Yasmina Reza o de Neil Simon, com si fos un clàssic contemporani, cosa que no tinc cap dubte que Dones de ràdio acabarà sent: amb la tirada que té l'autora a Europa i Amèrica Llatina, ja es deuen estar barallant per adaptar-la.

L'aparició d'un vell conegut a una casa que arriba per provocar un terrabastall de proporcions diverses és un dels motors recurrents del teatre, des d'Oncle Vània a Göteborg. I Lucy Kirkwood utilitza el mateix esquer a Els fills per fer-nos capbussar en una obra de gran abast ideològic i moral sobre la responsabilitat de les generacions més grans respecte a les que venen darrere. Tot el que planteja és tan vigent que fa feredat i no hi ha res sobrer, en aquesta obra.

Aquí, doncs, tot comença amb l'arribada de la Rose (Emma Vilarasau) a la llar de la Hazel (Mercè Arànega) i en Robin (Jordi Boixaderas). Tots tres són físics, es coneixen de tota la vida, però fa prop de 40 anys que no es veuen. No sabrem el motiu de la visita de la vella amiga fins al final i serà important. El món de la funció és un lloc que acaba de patir un accident nuclear i, per tant, podríem dir que estem davant d'una peça de caire apocalíptic, d'una apocalipsi concreta, fins i tot quotidiana. Però Kirkwood és prou hàbil per presentar-nos tres personatges sèniors (estan jubilats), amb cartes amagades i una relació íntima per sucar-hi pa.

La 36a edició de L’Hora del Jazz – Memorial Tete Montoliu se celebra del 12 de setembre al 17 d’octubre amb una programació que porta el jazz català a Barcelona i a diversos municipis del territori. Organitzat per l’Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya (AMJM), el festival reuneix 65 músics i músiques en 17 concerts que combinen actuacions gratuïtes a l’aire lliure amb cites en sales i espais culturals d’arreu de Catalunya.

La plaça de la Vila de Gràcia continua sent el cor del festival, amb sis concerts gratuïts repartits els dies 13, 20 i 27 de setembre. Hi actuen les formacions de Rai Castells Quintet, Marta Garrett 'Assanhado 4tet', Anggie Obin Quintet, el projecte Avui ha vingut en John, un homanetge al centenari de John Coltrane, Cristopher Perez Quartet i Eva Verde & Danilo Tarso.

Després de descobrir el laberíntic cartell de La Mercè 2026 i saber qui seran els pregoners de la festa, ja coneixem les actuacions musicals d'aquesta edició, que es fa del 23 al 27 de setembre. En total, hi ha 109 concerts setze en 16 escenaris arreu de la ciutat, amb estils musicals de tot tipus: des de la prestigiosa Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya fins al pop més descarat d'Svetlana, i propostes més festives com La Pegatina i Els Catarres. Enguany, a més, hi ha cinc produccions exclusives que s'han creat expressament per a la festa major de Barcelona. A continuació, tots els detalls i la llista completa amb els concerts, les ubicacions i els horaris.

A part de grans noms, la programació també aposta pel talent local i la tradició. La iniciativa Música Mercè, sota la direcció artística de Gisela Sais, proposa concerts per reivindicar la rumba catalana de Sabor de Gràcia, el flamenc de María Terremoto i La Barcelona Flamenca, la cançó d'autor de Luísa Sobral i Nacho Vegas, el rock llatinoamericà d'Aterciopelados i la psicodèlia d'Arp Frique, entre d'altres. Aquesta proposta busca connectar la tradició popular amb l'experimentació.

Un total de 45 artistes tocaran a 45 sales del territori entre el 18 de setembre i el 30 d’octubre per celebrar el 150è aniversari d'Estrella Damm. La iniciativa, batejada com a Directes Estrella Damm 150, és l'excusa perfecta per veure alguns dels millors artistes del panorama actual, com Miki Núñez, Svetlana, Queralt Lahoz, Al·lèrgiques al Pol·len, Macaco… i artistes sorpresa que s'han anunciat a última hora com Dorian, La Pegatina i Balkan Paradise Orchestra.

Aquest nou cicle està impulsat per Damm i l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) amb la vocació de donar suport i visibilitat a les sales de concerts de proximitat. Per a aquesta ocasió tan especial, el circuit s'amplia a tots els Països Catalans i inclou sales de les Illes Balears (on tocarà Joe Crepúsculo), Andorra (amb l'actuació de Ketekalles) o el País Valencià, on els mallorquins Fades faran el seu concert a Castelló.

El Guitar BCN 2026 continua a l'estiu amb concerts de Danny Elfman presentant les seves composicions per a pel·lícules de Tim Burton (4 de juliol, Auditori del Fòrum), el famós actor Jeff Goldblum al capdavant de la seva the Mildred Snitzer Orchestra (5 de juliol, Luz de Gas), el guitarrista Eric Johnson (6 de juliol, Razzmatazz 2) i l'ex cantant de Mecano Ana Torroja (16 de juliol, Palau de la Música).

Després de les vacances, també hi ha concerts de Fito Páez (3 de setembre, Palau de la Música), Alex Ubago (17 de setembre, Palau de la Música), Perotá Chingó (25 de setembre, Paral·lel 62), Riopy (30 de setembre, Paral·lel 62), Álvaro García (17 d'octubre, Razz 3), Valeria Castro (30 d'octubre, Palau Sant Jordi), Jorge Drexler (31 d'octubre, Palau Sant Jordi), Buhos (14 de novembre, Palau de la Música), Pastora (10 de desembre, Apolo) i Amaral (18 de desembre, Palau Sant Jordi).  

De què va? Pintor, poeta, crític d’art, activista i agitador cultural. Totes les cares de Josep Maria de Sucre surten a la llum en l’exposició que els Espais Volart de la Fundació Vila Casas dediquen a aquesta polifacètica (i injustament oblidada) figura de la nostra cultura, coincidint amb el 140è aniversari del seu naixement. 

Per què hi heu d'anar? Des dels rostres expressius i primitivistes que pintava partint de la misèria i el patiment humà que va viure fent d’oficial criminalista als Jutjats de Barcelona, fins a la numerosa documentació que el situa com a un dels més importants promotors i impulsors de la modernitat a Catalunya, la mostra aprofundeix en aquesta doble cara: del promotor artisticosocial, al pintor ple d’intensitat expressiva. 

De què va? Els Espais Volart de la Fundació Vila Casas transformen les més de sis dècades que Romà Vallès va dedicar a l’art en una exposició. Vallès va ser una de les veus més destacades de l’informalisme català i sempre va apostar per la modernitat i l’experimentació, allunyant-se de les modes. Sota el comissariat de Conxita Oliver i Bel Vallès, la mostra ens permet descobrir fascetes més desconegudes de l’artista, com la seva vessant pedagògica, interessada en l’art infantil i en l’educació visual. 

Per què hi heu d'anar? A Romà Vallès (Barcelona, 1923-2015), la figuració li quedava curta per a plasmar al llenç tot allò que ell volia expressar. Va passar-se la seva trajectòria buscant aquest “horitzó abstracte” que ara serveix de nom per a l’exposició que el reivindica com una figura clau per la renovació de l’avantguarda catalana de la segona meitat del segle XX. Des del seu rebuig a l’academicisme a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, passant per les primeres obres influïdes per Cézanne i Picasso, fins al moment crucial de 1955, quan pinta la seva primera peça abstracta després d’un viatge decisiu a París. 

De què va? Les galeries són sempre gratis i que, a dins, contenen obres d’artistes consolidats i peces de creadors que comencen a brillar. Per això, el Barcelona Gallery Weekend celebra cada any un cap de setmana llarg d’activitats, xerrades i exposicions a les galeries de la ciutat, perquè les tinguem al punt de mira i les veiem com el que realment són: agents culturals plens d’energia que volen oferir-nos el bo i millor de l’art.

De què va? “Si Gaudí fos viu avui, treballaria amb els materials més innovadors possibles i, per tant, de ben segur que li interessaria l’art digital”. Maria Bernat és la directora de Casa Batlló Contemporary, un nou espai situat a la segona planta d’aquest emblemàtic edifici del Passeig de Gràcia que va néixer amb un objectiu clar: fusionar el llegat gaudinià amb l'art d'avantguarda i les noves tecnologies. Ara, l’espai s’ha aliat amb la Fundació Joan Miró per estrenar una exposició immersiva que explora les connexions entre l’obra de Gaudí, Miró i Joaquim Gomis gràcies a l’ús de la fotogrametria i la intel·ligència artificial. 

Per què hi heu d'anar? L’exposició du el títol de Gaudí-Miró-Gomis: Deconstructed i compta amb la participació de l’estudi creatiu londinenc Tomorrow Bureau. Ells han estat els encarregats de digitalitzar una selecció d’escultures de Joan Miró i de fotografies de Gomis, crucials per entendre l’obra d’Antoni Gaudí. El resultat són dues peces d’art digital immersiu: Miró – Unearthed, que revela detalls, textures i secrets materials invisibles a l'ull humà de l’obra de Joan Miró i Gomis – Living Archive, que converteix les fotografies que Gomis va fer de l’arquitectura gaudiniana en noves composicions visuals i les acompaya d’una atmosfera sonora immersiva gravada arreu de Catalunya. 

De què va? Aquesta exposició barreja peces de l'artista amb antiguitats xipriotes per mostrar les seves similituds. Tot i que Picasso no va visitar mai Xipre, l'artista es va inspirar en objectes d'aquell país que va veure en museus com el Louvre, i es va deixar fascinar per l'art antic, la seva hibridació i la seva capacitat de barrejar el món humà i el natural.

Per què hi heu d'anar? Per gaudir d'aquesta mostra, gratuïta amb reserva prèvia, que us permetrà viatjar per Europa a través d'una selecció de peces procedents de diversos països  així com del Museu Picasso de Barcelona i del Departament d'Antiguitats de Xipre.

De què va? 

“Les escultures han de ser a l’aire lliure, enmig de la natura”, pontificava Joan Miró. La nova mostra fa realitat aquest desig amb l’obertura del l’històric Jardí dels Xiprers de Montjuïc, un espai que fins ara només era visitable dins d’algunes activitats puntuals del programa de la Miró. El jardí, dissenyat per J.C.N Forestier, i integrat dins el traçat històric dels Jardins de Laribal, ara serà una sala expositiva més i formarà part del recorregut de la col·lecció. Per aquest motiu, s’hi ha instal·lat l’escultura Dona (1970), una peça de bronze que, en aquest cas, és un exemplar pòstum que es va fer l’any 1997 amb el finançament de la Diputació de Barcelona i que es va fondre a Verona, a la Fonderia Artistica Bonvicini. L’obra d’art dialogarà amb la resta de peces de l’exposició, però també amb els xiprers del jardí, que simbolitzen la connexió entre el cel i la terra, una idea que Miró mirava de plasmar en el seu art

Per què hi heu d'anar?.  Aquesta relectura de la col·lecció duu el nom de Joan Miró. Cercles, que fa referència als processos de pensament i de creació de l’artista, però també a una carpeta de treball de Miró, datada dels anys 50. En aquesta carpeta, que s’exposa per primera vegada a la Fundació, Miró relacionava imatges del cosmos amb formes circulars que l’ésser humà havia deixat plasmades en manifestacions culturals de tota mena. La carpeta també demostra que Miró creava sempre en relació a l’espai: aquesta és, de fet, la tesi de l’exposició que se sosté en les investigacions de l’artista i investigadora Marta Ricart, comissària de la mostra juntament amb Montaner, i guanyadora de la beca Pilar Juncosa 2016.

De què va? La bellesa és un tema que ens obsessiona. Com una ombra o un elefant rosa que ens persegueix allà on anem, però que en realitat entenem ben poc i que és difícil d’encabir dins d’un sol calaix. Potser perquè n’hi ha molts on posar-lo. Aquesta és la intenció d’El culte a la bellesa, una exposició al CCCB que es pot visitar fins al 8 de novembre i que fuig de tancar la bellesa en una única capsa; i si ho fa, és a la manera del gat de Schrödinger: és viva i morta alhora i totes les possibilitats hi són latents.

Per què hi heu d'anar? Una mostra tan bella com inquietant que recorre l’evolució dels ideals de bellesa al llarg de la història, analitza com s’han construït els cànons estètics i reivindica els cossos i les belleses exclosos de la norma. Posa en diàleg obres d’art, documents, objectes històrics i instal·lacions contemporànies per abordar temes com l’estatus, la salut, l’edat, el gènere o la raça. Presenta, entre d’altres, obres de William Hogarth, Angelica Dass, Laura Aguilar, Juno Calypso, Zed Nelson, Shirin Fathi, Narcissister, Ismael Smith, Isidre Nonell, Josep Masana, Colita, Sandra Gamarra, Esther Ferrer, Regina José Galindo, Maria Alcaide, Colectivo Ayllu, Lorenza Böttner, Marina Vargas, Arvida Byström, Harriet Davey o Renaissance Goo x Baum & Leahy.

De què va? Mikel Adán Tolosa presenta a l’espai Rampa del Centre d’Art La Capella Perquè m’agrada viure aquí, un conjunt d’escultures florals fetes de mantega que qüestionen quina influència exerceix el material en la representació. Aquesta exposició gratuïta es pot visitar fins el 5 de juliol.

Per què hi heu d'anar? El projecte té l’origen en un episodi menor de la biografia artística de l’escultor Manolo Hugué (1872-1945). Durant els seus anys de joventut, Hugué va fer una sèrie d’escultures, avui desaparegudes, fetes amb mantega i que, de fet, van ser exposades com a reclam publicitari d’una mantegueria.

De què va? És la nova exposició de Lúa Coderch a Can Framis – Fundació Vila Casas (que es pot visitar fins l'11 d'octubre). La mostra parteix d’una intuïció senzilla però inquietant: en un moment en què sembla que tot és visible, potser el que escasseja no són les imatges sinó la capacitat d’imaginar-les. I davant d’aquest esgotament, Coderch no proposa recuperar una mirada original, sinó atendre allò que encara no sabem veure.

Per què hi heu d'anar? Les peces —escultures, vídeo, intervencions tèxtils i instal·lacions— construeixen un recorregut entre processos físics i imatges mentals: el creixement vegetal, els llamps, les percepcions que neixen dins l’ull o els anells d’un arbre convertits en una mena de projecció cap al futur. A mesura que avança l’exposició, la visió deixa de ser una cosa estable per convertir-se en una forma d’espera.

De què va? El Centre d’Arts Santa Mònica acull L’assalt de la il·lusió, que es pot visitar fins al 27 de setembre, una exposició coral que reuneix treballs de diversos artistes per analitzar com l’art ha contribuït a construir allò que entenem com a realitat. A través d’una posada en escena canviant i plena de trampes visuals, la mostra connecta tècniques històriques de representació amb problemàtiques actuals com la postveritat, la manipulació mediàtica o la irrupció de la intel·ligència artificial.

Per què hi heu d'anar? L’exposició està concebuda com un trajecte en moviment constant. Miralls, vels i parets mòbils configuren un espai que es transforma a mesura que el visitant avança, generant una sensació d’inestabilitat que afecta directament la percepció. Pintura, fotografia, vídeo i instal·lació conviuen en un mateix recorregut, fent evident com cada llenguatge construeix una idea diferent de realitat.

De què va? 17 d’agost de 2017. Una furgoneta embesteix desenes de persones que passegen per la Rambla de Barcelona. El caos i el pànic s’apoderen de la ciutat. Immediantament, els Mossos d’Esquadra relacionen l’atac amb l’explosió del dia anterior en un habitatge d’Alcanar i, conscients de que són davant d'un salvatge atemptat terrorista, activen el dispositiu Cronos per capturar el conductor assassí, que en la fugida matarà un altre jove per robar-li el cotxe. La matinada següent, altres membres de la mateixa cèl·lula gihadista ataquen el passeig marítim de Cambrils, deixant encara més víctimes. Abatuts els terroristes, el balanç és de 16 morts i més de 130 ferits, i un trauma social que encara dura.

Per què l’has de veure? Per la valentia en posar en imatges un dels fets més colpidors i trascendents per la societat catalana d'aquest segle. Centrada en la resposta dels Mossos (Cronos és el nom del dispositiu que s'activaria davant d'un atac terrorista consumat o en curs) però també en l'extraordinària política comunicativa del cos policial (de la qual en van ser responsables Patrícia Plaja i Marc Homedes, caps de premsa de Mossos i Protecció Civil respectivament) i en la batalla política pel relat en el context del Procés i davant la immediatesa del referèndum d'independència. 

El film també es fixa en el trasbals dels ciutadans de Ripoll quan descobreixen que els culpables eren joves aparentment integrats a la localitat. Un dels grans valors de la pel·lícula és que evita caure en la morbositat i és enormement respectuosa amb les víctimes. Al repartiment hi brillen Enric Auquer, Mónica López, Diana Gómez i un Pablo Derqui magnífic a la pell del Major Josep Lluís Trapero. Rodada en català, Cronos està dirigida per Fernando González Molina (3 metros sobre el Cielo, Mi querida señorita) i escrita per Alberto Marini (El 47). 

Quan s'estrena? El 4 de setembre.

Dir.: Fernando G. Molina (Espanya, 2026). 118 min.

De què va? En un idíl·lic barri residencial nord-americà, un sinistre venedor de gelats transforma els seus deliciosos productes en un aterridor detonant de violència extrema que converteix els seus clients més joves en sàdiques màquines de matar.

Per què l’has de veure? Pel·lícules com Cabin fever (2002) i Hostel (2005) i la seva seqüela, van situar el cineasta Eli Roth en el mapa del cinema de por del canvi de segle. Recuperant l’esperit del terror més explícit dels anys 70 i 80, Roth apostava per una combinació de gore salvatge i visceral amb tones d'humor negríssim, i una posada en escena deliberadament incòmoda pels espectadors. 

Ara, amb Dulce sabor a muerte, Roth es manté fidel a la seva manera d'entendre el gènere, i proposa un divertimento passadíssim de voltes que beu de referents com el giallo italià i l'slasher nord-americà de sèrie B, i que aposta per la transgressió convertint els nens en terrorífiques armes letals (compte amb la brutal seqüència de la massacre), seguint les passes de l'extraordinària ¿Quién puede matar a un niño? (1976), de Chicho Ibáñez Serrador. Una burleta festa de sang i fetge no apta per un públic sensible.

Quan s'estrena? El 4 de setembre.

Dir.: Eli Roth (EUA, 2026). 86 min.

De què va? Un jove músic de Manchester s'obsessiona en trobar la noia dels seus somnis, després d’haver-li donat un número de telèfon equivocat durant una trobada casual. En la seva recerca pel campus universitari, el noi tindrà com a còmplice una estudiant de psicologia, que suggerirà que enviï un mail a les 318 Emily matriculades a la facultat. Aquesta no serà, probablement, la millor de les idees...

Per què l’has de veure? Si sou fans de clàssics de la comèdia romàntica britànica com Quatre bodes i un funeral (1993) o Notting Hill (1999), aquesta és la vostra pel·lícula, per cert també produïda per Working Title. Ara bé, tot i que Buscando a Emily abraci el gènere, els temps han canviat, i és obligat un canvi de perspectiva respecte les relacions tòxiques i les accions que abans es consideraven romàntiques i ara es veuen, directament, com a mostres d'assatjament. 

De tot això es reflexiona en un film adreçat a la Generació Z, plena de calidesa i referències, amb picades d'ull a l'emblemàtica escena musical de Manchester, i amb una parella protagonista amb molta química formada per Angourie Rice i Spike Fearn.

Quan s'estrena? L’11 de setembre.

Dir.: Alicia MacDonald (Regne Unit, 2026). 111 min.

De què va? Mentre transporta un òrgan fins a l'hospital de Raccoon City, un missatger atropella accidentalment una dona. Buscant ajuda pels voltants de la carretera nevada que travessava, el jove arriba fins a una casa aparentment abandonada on descobrirà l'existència d'un perill inimaginable.

Per què l’has de veure? Si després de la sorprenent Barbarian (2022) va arribar el fenomen de Weapons (2025), és evident que el hype es dispararia amb el tercer llargmetratge de Zach Cregger, una de les noves veus del cinema de terror que han arribat per renovar el gènere (com el Kane Parsons de Backrooms o el Curry Barker d'Obsession). 

Ningú no s'esperava que un cineasta amb tanta personalitat fes una gens òbvia elecció per continuar la seva carrera: resetejar una franquícia tan exitosa com la de Resident Evil, adaptació dels videojocs de Capcom. Cregger assegura que pretén reproduir la mateixa experiència del joc al llenguatge cinematogràfic, fent avançar la trama com si el protagonista (un fantàstic Austin Abrams, el ionqui de Weapons) anés superant pantalles mentre tracta de sobreviure als no-morts. Tot i que renova completament els personatges i trames del videojoc, el cineasta sí que fa inevitables picades d'ull a elements molt reconeixibles pels gamers. En definitiva, una de les pel·lícules de l'any.

Quan s'estrena? El 18 de setembre.

Dir.: Zach Cregger (EUA, 2026). 95 min.

De què va? Una advocada especialista en cobrar deutes rep l'encàrrec de recuperar mil milions de dòlars robats per un capo de la màfia. Amb un equip encapçalat per dos mercenaris ex agents encoberts, el grup es posarà mans a l'obra i dissenyarà un pla perillós i ple d'enginy que tornarà boig al poderós delinqüent. 

Per què l’has de veure? Perquè sempre ha d'haver temps pels entreteniments lleugers, i, en això, Guy Ritchie és un mestre. Seguint la línia de pel·lícules seves com Operación Fortune (2023) o Operación U.N.C.L.E. (2015), el cineasta britànic proposa una aventura tan divertida com intrascendent, visualment glamourosa i plantejada com una pel·lícula d'atracaments a l'estil Missió impossible. Ritchie es posa en mans d'una parella protagonista amb l'atractiu i el carisma de Jake Gyllenhaal i Henry Cavill, que reprodueixen constants de les clàssiques buddy movies dels 80 i 90. Rodada en gran part a les Canàries, compta amb Carlos Bardem com a malvat. En la zona gris és, en definitiva, una distracció desenfadada sense gaire pretensions.  

Quan s'estrena? El 18 de setembre.

Dir.: Guy Ritchie (Regne Unit, 2026). 98 min.

De què va? Després de fracassar repetidament en les seves persecucions i intents de cacera del Correcamins, i atribuint-ho a que els productes dissenyats per ACME Corporation són defectuosos, un desesperat Wile E. Coyote decideix demandar la companyia i contracta un advocat 

Per què l’has de veure? Tot i que és materialment impossible evocar l'esperit desquiciat dels Looney Tunes, aquells icònics dibuixos animats que van marcar diverses generacions de nens, Coyote vs. ACME vol ser un sentit homenatge a les peripècies del Correcamins i el Coiot. Traslladades a una barreja d'animació i imatge real a l'estil de ¿Qui ha enredat en Roger Rabbit? o Space Jam, la pel·lícula que ens ocupa aposta per la comèdia judicial farcida de gags visuals i referències als cartoons originals. 

Amb Will Forte i John Cena com a protagonistes humans, els resultats no aconsegueixen recuperar aquella anarquia efervescent però el film funciona com a exercici de nostàlgia i resulta divertit. I compte amb l'aparició de personatges animats fent cameos i de detalls amagats a cada racó de la pantalla... Els fanàtics d'aquells magistrals Looney Tunes us ho passareu d'allò més bé.

Quan s'estrena? El 18 de setembre.

Dir.: Dave Green (EUA, 2025). 101 min.

De què va? Davant d'una complicada situació a casa, una nena de 10 anys troba refugi en una anciana rondinaire que viu aïllada en ple Montseny i a qui tothom pren per bruixa. Entre totes dues començarà una molt particular relació que s'anirà fent cada dia més estreta.

Per què l’has de veure? Perquè no hi ha tantes estrenes específicament adreçades a un públic familiar. Aquesta adaptació de la novel·la juvenil homònima de Núria Albó (icònica des de que va guanyar el premi Vaixell de Vapor l'any 1984) acosta un tema tan delicat com el dol perinatal a públics de totes les edats, evitant infantilizar la seva audiència. Tot i el dolor que travessa la història, Tanit agafa formes de lluminós coming-of-age i posa el focus en el vincle d’amistat i aprenentatge en la relació entre una nena i una anciana, a les que interpreten la sorprenent debutant Dolça Salvans i la veterana Isabel Rocatti (vista recentment a Cowgirl). Dirigida per Pep Garrido i amb banda sonora original de Clara Peya, aquesta pel·lícula catalana i en català és una bona aposta per compartir intergeneracionalment.

Quan s'estrena? El 18 de setembre.

Dir.: Pep Garrido (Espanya, 2025). 100 min.

De què va? A 72 hores del dia D, el capità James Stagg, cap del servei metereològic contractat per Winston Churchill, ha de fer el pronòstic del temps més trascendental de la història. Perquè de les condicions climàtiques que marquin els mapes dependrà que el general Dwight D. Eisenhower activi un arriscat pla abans de que els serveis d'inteligència alemanys descobreixin les seves intencions. La paraula de Stagg serà clau, doncs, per ordenar el Desembarcament de Normadia, pas previ a la derrota nazi a la Segona Guerra Mundial. 

Per què l’has de veure? Per duel interpretatiu entre Brendan Fraser i un extraordinari Andrew Scott. En un nou camí professional després del seu Oscar per La ballena (tot i que l'any vinent tornarà a l'univers The mummy, la saga que el va llençar a la fama), Brendan Fraser dona vida a Eisenhower, qui després seria president dels Estats Units.

Però és Andrew Scott (el Moriarty de la sèrie Sherlock, inoblidable també a Fleabag) qui es llueix duent el pes de la trama a les esquenes.  Tiempo de victoria es basa en una aplaudida obra de teatre de David Haig, i això es nota amb la seva aposta per llargues escenes molt dialogades que posen el focus en el plantell interpretatiu (també hi apareixen Kerry Condon i Damian Lewis, el pèl-roig de Homeland), però el cineasta Anthony Maras és ben hàbil a l'hora de donar-li un look cinematogràfic al seu absorbent plantejament, i fa un excel·lent ús d'imatges d'arxiu. Una fantàstica proposta pels interessats en la Història en majúscules del segle XX.

Quan s'estrena? El 18 de setembre.

Dir.: Anthony Maras (Regne Unit, 2026). 100 min.

De què va? Acompanyat del seu antic gos de combat, un oficial retirat de les Forces Especials de l’Exèrcit intenta sobreviure als perills de la natura salvatge d’Alaska després de patir un terrible accident d’aviació. Llops, ponts desgavellats i rius amb corrents letals postaran fins el límit al militar i al seu inseparable company pelut. 

Per què l’has de veure? De ben segur, la inclusió d'aquesta pel·lícula a la Secció Oficial de Festival de Sant Sebastià i l'anunciada visita de Brad Pitt a Euskadi obrirà informatius i activarà els seus fans, multiplicant les seves ganes de gaudir amb aquesta història de la que l'actor és protagonista total i absolut. En la seva segona col·laboració amb el director David Ayer després de Corazones de acero (2014), se'ns promet una sobredosi de tensió. Més enllà de l'essència survival de la pel·lícula, el cineasta també s'esforça en potenciar el profund vincle emocional entre el protagonista i l'Odín, el preciós pastor australià que l'acompanya en una perillosa batalla contra els elements. Un relat que promet espectacularitat, atacs de nervis i alguna que altra llagrimeta. 

Quan s'estrena? El 25 de setembre.

Dir.: David Ayer (EUA, 2026). 101 min.

De què va? Les vides de tres homes a l'Espanya de tres èpoques diferents (1932, 1937 i 2017) s'interconnecten a través de la sexualitat i el desig, del dolor i l'herència. Un jove burgès a qui prohibeixen entrar al Casino de Granada per la seva orientació sexual, un soldat de l'exèrcit franquista enamorat de l'heroi republicà capturat a qui vigila, i, vuit dècades més tard, un escriptor amb una relació traumàtica amb la seva mare i amb l'avi per qui mai va preguntar. 

Per què l’has de veure? Per l'històric premi a Millor Direcció al Festival de Canes, amb llarguíssima ovació inclosa, que suposa un enorme salt endavant pels Javis (que van compartir guardó ex aequo amb Pawel Pawlikoski). Els directors de La Mesías o La llamada se situen al capdavant de la creativitat del cinema espanyol amb un exercici sobre la identitat, la memòria i els morts a les cunetes, la llibertat sexual i la repressió, que pren el seu títol de l'obra homònima inacabada de Federico García Lorca. Les quatre pàgines que s'hi conserven inspiren part de La bola negra, com també l'obra teatral La piedra oscura, del dramaturg Alberto Conejero (que participa al film com a coguionista). 

De fet, Lorca és l'eix conductor, narratiu i emocional, dels tres relats que composen el trencaclosques plantejat pels Javis. Amb un poderós missatge contra els feixismes i la voluntat d'explicar a les noves generacions qui i per què van matar el poeta, els Javis fan tot un desplegament de recursos visuals i sensorials. La pel·lícula compta amb un potentíssim repartiment en el qual hi brillen els debutants Milo Quifes i Guitarricadelafuente (que també ha composat una cançó original pel film), Carlos González (el Bob Pop de Maricón perdido), Lola Dueñas, Glenn Close i una Penélope Cruz que interpreta una cupletista i canta i balla enfilada en un tanc. Sens dubte, una de les grans pel·lícules de l'any.

Quan s'estrena? El 25 de setembre.

Dir.: Javier Calvo i Javier Ambrossi (Espanya, 2026). 155 min.