[title]
Pedalejant cap a Itàlia
Un amic i company de professió diu que el més important que ha fet i que farà en tota la seva vida ha estat cuidar la seva mare en els seus últims mesos: donar-li el menjar i les pastilles, dur-la a passejar, vigilar que dormi bé, parlar-li sense parar, animar-la, fer-la riure com mai o portar-la al lavabo, mirar junts els concursos de la tele... això, i unes quantes coses més, ell ho considera el més gran privilegi que ningú li haurà donat mai. Un honor. Un premi. Potser algun dia, aquestes experiències precioses ell les converteix en el guió d’una pel·lícula. Els pares i les mares estan presents, de maneres molt diferents, en l’obra d’una pila de cineastes. Per exemple, Alejandro González Iñárritu va dedicar ‘Biutful’ al seu pare, mentre que el cantant Oscar D’Aniello va voler filmar com anava en bicicleta fins a terres italianes per dipositar-hi les cendres del seu progenitor. El resum de l’aventura va ser el documental ‘Ciao pirla!’, que D’Aniello també va codirigir.
No pensar, sinó fer
“De vegades, no penso massa en les coses. Simplement, les faig”, diu l’ex component del grup Facto Delafé y las Flores Azules en un passatge d’una road movie que arrenca a Barcelona, on acomiada de la seva estimada Helena Miquel, rumb a Desio, a la província de Milà. De tots els personatges que es creuen pel seu camí, un dels meus preferits és la seva pròpia mare, Isabel. “Torna, no et quedis amb 'ninguna' italiana. Torna”, li prega, la bona dona.
El viatge promès
D’Aniello (que té un físic entre Paul Newman i Jason Statham) fa kilòmetres i kilòmetres, carregat de la millor de les benzines: la il·lusió d’arribar a la pàtria paterna per compensar aquell viatge que pare i fill no van poder realitzar, mesos abans, a causa del càncer que, finalment, es va endur el primer d’ells.
Tots som ‘pirles’
‘Ciao pirla!’ (‘pirla’, per cert, significa estúpid, tarat, i és com el senyor D’Aniello s’adreçava, sense malícia ni mala llet, al petit Oscar) és un bonic homenatge a aquelles persones imprescindibles que t’han acompanyat sempre, sense condicions, peti qui peti, i que, de cop, desapareixen de la teva existència. I, uf, no saps com manifestar la teva impotència, dolor i ràbia. L’any 2013, Oscar D’Aniello ho va canalitzar en un documental que està penjat a Vimeo i a YouTube (ep, de manera legal!) i que el meu col·lega us recomana a tots i totes, sigui quina sigui la vostra situació familiar. I un servidor també.
