[title]
L'any 1964, Mary Poppins va sortir de la casa dels Banks amb la seva maleta estampada, va obrir el seu paraigua amb cap de lloro i se'n va anar volant cap als núvols. Després, ningú en va saber res més. Fins ara. El 21 de desembre Disney estrena 'El regreso de Mary Poppins', dirigida per Rob Marshall i protagonitzada per Emily Blunt. No tenim cap dubte que serà la bomba del Nadal, que no hi haurà nen en edat fascinable ni pare nostàlgic que se la perdi. Nosaltres ja l'hem vist i us expliquem alguns secrets.
1. Agafada a un estel. La pel·lícula original, amb Julie Andrews, acabava amb el senyor Banks i els seus dos fills cantant 'Let' s go fly a kite' amb el seu estel verd, mentre saltaven pels carrers empedrats de Londres. 'El regreso de Mary Poppins' se situa 20 anys després. El mateix estel, que porta tot aquest temps oblidat en unes golfes, acaba en mans d'un altre nen que el porta al parc a jugar. Tot d'una comença una tempesta, bufa un vent huracanat. El nen, sense deixar anar el fil, es veu arrossegat sobre el fang per l'estel, que es perd entre els núvols. Just quan sembla que un llamp el partirà en dos, s'obre el cel i veiem a Mary Poppins descendint d'un raig de llum, agafant amb el guant blanc la punta de l'estel. T'agafen ganes de posar-te a aplaudir sobre la butaca.
2. El nen que portem dins. Potser en el seu moment veu veure 'Salvando al señor Banks', amb Tom Hanks en el paper de Walt Disney i Emma Thompson encarnant a P.L. Travers, l'autora de la novel·la 'Mary Poppins', el missatge venia a dir-nos que Mary Poppins no havia baixat del seu núvol per ajudar la Jane i en Michael, sinó al seu pare, convertit en un banquer gris i seriós que ha perdut el seu nen interior. La peli era una mica carrinclona, però la seva visió de la història tenia un punt amarg interessant, que en aquesta seqüela es fa evident. Han passat 20 anys, dèiem. El senyor Banks i la seva dona ja han mort, i els seus fills s'han fet grans. Jane és una dona soltera i, amb el mateix esperit reivindicatiu de la seva mare sufragista, lluita pels drets dels sense sostre. En Michael acaba d'enviudar, té tres fills als quals alimentar i, a sobre, està a punt de perdre la casa. Un aire fatalista que ho cobreix tot.
3. Ansiosa per la màgia. Malgrat la seva fama de mainadera estricta, Mary Poppins es moria de ganes de tornar a ser supercalifragilística, d'anar a la caça de la guineu, de ficar-se dins de les xemeneies i de berenar al sostre. Es nota que ho trobava a faltar, que estava impacient. Perquè en aquesta pel·lícula el ritme al qual fa màgia és desbordant. Traurà un dofí de la banyera, muntarà en una calessa conduïda per un gos amb levita i barret de copa i anirà en bicicleta amb tots els fanalers de Londres. El seu reflex al mirall encara li pica l'ullet. El millor de la pel·lícula, per cert, és quan es fica dins el dibuix d'un bol de porcellana, i entra en un món que combina acció real i animació, amb uns quants 'cartoons' clàssics de Disney entre els quals reconeixereu els mítics pingüins cambrers.
4. Un 'La la land' familiar. Setmanes abans de la seva estrena, 'Mary Poppins' ja es presentava com una de les favorites als Globus d'Or en la categoria musical. Amb partitura de Mark Shaiman, que ha escrit temes tan enganxosos com 'Can you imagine that?' i 'Nowhere to go but up', s'ha assegurat la jugada. Però el més interessant és que, com 'La la land', és un homenatge als musicals familiars que Disney feia als anys 60. Això explica, per exemple, cameos com el d'Angela Lansbury, protagonista de 'L'aprenenta de bruixa' i , també, veu de la tetera de 'La bella y la bestia', que apareix venent globus de coloraines en un banc del parc. O el de Dick van Dyke (a la foto), el pare simpàtic de 'Chitty Chitty Bang Bang' i el comparsa de Julie Andrews a la 'Mary Poppins' original, que als seus 93 anys es marca un ball pujat a una taula que és digne d'envejar.
5. "Qué alegre ilusión es ir con Mary...". No sé si és cert allò de que Mary Poppins és pràcticament perfecta en tot, però si alguna cosa no es pot negar és que aquesta pel·lícula és una celebració de la inventiva, un bitllet d'entrada als regnes de la imaginació, on coneixerem éssers raríssims i entranyables. Ens retrobarem amb l'almirall Boom, postrat en una cadira de rodes a la part alta de casa-vaixell, des d'on segueix disparant el seu vell canó per marcar l'hora. Descobrirem a Meryl Streep, que viu en un carreró sense sortida, en una torre de maó que cada segon dijous de mes es capgira, i el sostre queda a baix i el terra queda a dalt. I veurem a un munt de fanalers grimpant per la façana del Big Ben amb les seves escales de mà. Escenes memorables n'hi ha unes quantes. I estem segurs que us arrencarà algun somriure... i també alguna llàgrima.
NO T'HO PERDIS: El top 5 de la cartellera de cine
