Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
El mejor, dir. Barry Levinson
Foto: Fotograma de la pel·lícula 'El mejor'El mejor, dir. Barry Levinson

Els esportistes no mereixen (inoblidables) pel·lícules?

Per Pere Vall
Publicitat

Humans fora del terreny de joc

La mort de Blanca Fernández Ochoa i el triomf de la selecció espanyola de bàsquet han fet aflorar les històries personals que sovint queden amagades darrera dels esportistes famosos: l’esquiadora era una dona que patia molt, i Ricky Rubio està marcat pel decès de la seva mare, Tona, per culpa d’un maleït càncer de pulmó, als 56 anys. Els mitjans ens acaben d’oferir la cara més humana i propera dels esportistes d’elit. Però, què passa amb el cinema i els esportistes? Per què hi ha tan poques pel·lícules potents i emocionants sobre el món de l’esport? Anem a pams i matisem-ho.

El ídolo de barro
El ídolo de barro

Els boxejadors, els més patidors

Els únics esportistes que realment tenen una considerable, premiada i sucosa filmografia són els boxejadors. Però no ens enganyem: parlar de boxa no és parlar... d’esport! És parlar d’orígens humils, violència, interessos, apostes, trampes, diferències socials, travetes, problemes amb la parella i putades grosses. Els biopics de boxejadors així ens ho han confirmat: Paul Newman va ser Rocky Graziano a ‘Marcado por el odio’ (1956), de Robert Wise; Robert De Niro es va convertir en Jake LaMotta a ‘Toro salvaje’ (1980), de Martin Scorsese; Denzel Washington es va ficar en la pell de Rubin Carter a ‘Huracán Carter’ (1999), de Norman Jewison; i Russell Crowe va interpretar James Braddock a ‘Cinderella man’ (2005), de Ron Howard. Dos títols de Mark Robson (‘El ídolo de barro’ i ‘Més dura serà la caiguda’), un de Robert Rossen (‘Cos i ànima’), la meravellosa ‘Rocco y sus hermanos’ (Luchino Visconti, 1960), la saga ‘Rocky’, ‘El campió’ (Franco Zeffirelli, 1979), ‘The Fighter’ (David O. Russell, 2010) i les espanyoles ‘Young Sánchez’ (Mario Camus, 1964) o ‘La distancia’ (Iñaki Dorronsoro, 2006) també ens han ensenyat un panorama de la boxa on el glamur acaba rebent un traïdor cop de puny per part del drama desesperat i del patetisme pregó. Dos recitals més de mastegots i humiliacions dignes de ser recordats: ‘Million dollar baby’ (2004), de Clint Eastwood, i ‘El lluitador’ (2008), de Darren Aronofsky.

 
Retrats de grup

Hi ha una altra mena de pel·lis ambientades en l’esport, i són aquelles que descriuen un nombrós grup de persones disposades a guanyar trofeus: aquí hi podem incloure ‘Carros de foc’ (1980), de Hugh Hudson, ‘Més que ídols’ (1986), de David Anspaugh, ‘Once pares de botas’ (1954), de Francisco Rovira Beleta, o ‘Invictus’ (2009), de Clint Eastwood. En totes, el focus d’atenció es desplaça constantment, perquè s’hi han d’explicar varis relats alhora. I hi podem afegir ‘Campeones’ (2018), de Javier Fesser, que sí hi introdueix més possibilitats narratives: no es tracta de saber si tots ells triomfaran o no, sinó d’emocionar-se amb el seu dur dia a dia.

Campeones
Campeones

Els personatges importants no estan jugant

Sí, segur que m‘he deixat algunes pel·lis (‘Camp de somnis’, ‘Els Búfals de Durham’, ‘Rush’), més per falta d’espai i per no agobiar-vos amb un excés d’exemples que no per falta de memòria, però no voldria oblidar-me del cinema i el beisbol: de Gary Cooper fent de Lou Gehrig a ‘L’orgull dels Ianquis’ (1942), dirigida per Sam Wood i protagonitzada per Gary Cooper; o de Robert Redford a ‘El millor’ (1984), de Barry Levinson. I compte amb la divertida, materialista i destructora visió del futbol americà que oferia Oliver Stone a ‘Un día cualquiera’ (1999): el protagonisme, però, l’acaparaven els personatges satèl·lit, els voltors, ocellets i ocellots com Al Pacino i Cameron Diaz, i no pas els jugadors.

Ara per ara, el que sí estem patint és una invasió de documentals (en format de sèrie o llargmetratge) sobre esportistes: i hi ha qui es conforma veient el luxós, buit i tatuat dia a dia de Sergio Ramos i hi ha qui vol alguna cosa més elaborada, i prefereix les pel·lícules d’Asif Kapadia sobre Ayrton Senna i sobre Diego Armando Maradona. Torno a l’inici: m’ha commogut més i m’ha permès conèixer més delicades interioritats de l’ànima el mític recent partit de bàsquet de Ricky Rubio que el 80 per cent dels films esmentats.

NO T'HO PERDIS: Les millors pel·lícules del Festival de Cinema de Sitges

Últimes notícies

    Publicitat