[title]
Humans fora del terreny de joc
La mort de Blanca Fernández Ochoa i el triomf de la selecció espanyola de bàsquet han fet aflorar les històries personals que sovint queden amagades darrera dels esportistes famosos: l’esquiadora era una dona que patia molt, i Ricky Rubio està marcat pel decès de la seva mare, Tona, per culpa d’un maleït càncer de pulmó, als 56 anys. Els mitjans ens acaben d’oferir la cara més humana i propera dels esportistes d’elit. Però, què passa amb el cinema i els esportistes? Per què hi ha tan poques pel·lícules potents i emocionants sobre el món de l’esport? Anem a pams i matisem-ho.
Els boxejadors, els més patidors
Els únics esportistes que realment tenen una considerable, premiada i sucosa filmografia són els boxejadors. Però no ens enganyem: parlar de boxa no és parlar... d’esport! És parlar d’orígens humils, violència, interessos, apostes, trampes, diferències socials, travetes, problemes amb la parella i putades grosses. Els biopics de boxejadors així ens ho han confirmat: Paul Newman va ser Rocky Graziano a ‘Marcado por el odio’ (1956), de Robert Wise; Robert De Niro es va convertir en Jake LaMotta a ‘Toro salvaje’ (1980), de Martin Scorsese; Denzel Washington es va ficar en la pell de Rubin Carter a ‘Huracán Carter’ (1999), de Norman Jewison; i Russell Crowe va interpretar James Braddock a ‘Cinderella man’ (2005), de Ron Howard. Dos títols de Mark Robson (‘El ídolo de barro’ i ‘Més dura serà la caiguda’), un de Robert Rossen (‘Cos i ànima’), la meravellosa ‘Rocco y sus hermanos’ (Luchino Visconti, 1960), la saga ‘Rocky’, ‘El campió’ (Franco Zeffirelli, 1979), ‘The Fighter’ (David O. Russell, 2010) i les espanyoles ‘Young Sánchez’ (Mario Camus, 1964) o ‘La distancia’ (Iñaki Dorronsoro, 2006) també ens han ensenyat un panorama de la boxa on el glamur acaba rebent un traïdor cop de puny per part del drama desesperat i del patetisme pregó. Dos recitals més de mastegots i humiliacions dignes de ser recordats: ‘Million dollar baby’ (2004), de Clint Eastwood, i ‘El lluitador’ (2008), de Darren Aronofsky.
Retrats de grup
Hi ha una altra mena de pel·lis ambientades en l’esport, i són aquelles que descriuen un nombrós grup de persones disposades a guanyar trofeus: aquí hi podem incloure ‘Carros de foc’ (1980), de Hugh Hudson, ‘Més que ídols’ (1986), de David Anspaugh, ‘Once pares de botas’ (1954), de Francisco Rovira Beleta, o ‘Invictus’ (2009), de Clint Eastwood. En totes, el focus d’atenció es desplaça constantment, perquè s’hi han d’explicar varis relats alhora. I hi podem afegir ‘Campeones’ (2018), de Javier Fesser, que sí hi introdueix més possibilitats narratives: no es tracta de saber si tots ells triomfaran o no, sinó d’emocionar-se amb el seu dur dia a dia.
Els personatges importants no estan jugant
Sí, segur que m‘he deixat algunes pel·lis (‘Camp de somnis’, ‘Els Búfals de Durham’, ‘Rush’), més per falta d’espai i per no agobiar-vos amb un excés d’exemples que no per falta de memòria, però no voldria oblidar-me del cinema i el beisbol: de Gary Cooper fent de Lou Gehrig a ‘L’orgull dels Ianquis’ (1942), dirigida per Sam Wood i protagonitzada per Gary Cooper; o de Robert Redford a ‘El millor’ (1984), de Barry Levinson. I compte amb la divertida, materialista i destructora visió del futbol americà que oferia Oliver Stone a ‘Un día cualquiera’ (1999): el protagonisme, però, l’acaparaven els personatges satèl·lit, els voltors, ocellets i ocellots com Al Pacino i Cameron Diaz, i no pas els jugadors.
Ara per ara, el que sí estem patint és una invasió de documentals (en format de sèrie o llargmetratge) sobre esportistes: i hi ha qui es conforma veient el luxós, buit i tatuat dia a dia de Sergio Ramos i hi ha qui vol alguna cosa més elaborada, i prefereix les pel·lícules d’Asif Kapadia sobre Ayrton Senna i sobre Diego Armando Maradona. Torno a l’inici: m’ha commogut més i m’ha permès conèixer més delicades interioritats de l’ànima el mític recent partit de bàsquet de Ricky Rubio que el 80 per cent dels films esmentats.
