Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Els grans, petits i secrets moments dels Gaudí 2019

Els grans, petits i secrets moments dels Gaudí 2019

Advertising

Un estupend i màgic presentador

Fa uns anys, l’Academia espanyola va convidar Victoria Vera a la gala dels Goya. La musa intel·lectual i eròtica de la Transició, abans de confirmar la invitació, va preguntar, per curiositat, a quina filera li havia tocat. Quan li van respondre que s’hauria d’asseure a la fila número 15, Vera, tota ofesa, va declinar la invitació. Geni i figura... Diumenge passat, durant una nit súper freda que em va fer patir no per Ada Colau o Quim Torra, sinó per les prostitutes transsexuals de la zona del camp de Barça, vaig veure els Premis Gaudí a la llotja del Palau de Congressos de Catalunya: no, Victoria Vera, a mi tampoc em van donar una primera fila, per poder conversar amb Marisa Paredes i Lola Dueñas, però no em queixo, perquè em va tocar entre Samanta Villar i Pere Mas i, per acabar d’amanir-ho, darrere tenia dos dels guionistes de la gala, Elisenda Pineda i Oriol Jara, als quals només vaig esbroncar un cop, per l’acudit sobre els figurants de les pel·lícules. Sí, hi ha temes al voltant dels quals no es poden fer brometes i paridetes, i un de bàsic és la gana. Ves per on, dins de tot poca-solta, també hi pot haver un moralista! Dit això, els Gaudí van tenir un guió impecable i implacable, servit amb elegància, humor i precisió pel Mag Lari; portat cap al terreny de la reivindicació social i econòmica per la presidenta Isona Passola, convençuda que el blau li queda tan bé com a Cate Blanchett; i amarat de tendresa per Joan Colomo i Elena Tarrats. Però anem amb la gala, i, després, comentem els vestits i la bellesa de la gent de la cultura i d’altres arts (la de grimpar?) que omplia el palau de la Diagonal.

 

‘Les distàncies’, un sol premi

Pot la Millor Pel·lícula del 2018 tenir només aquest guardó, i veure-ho amb coherència? Sembla que sí. ‘Les distàncies’ en va ser la prova. Totes les estatuetes l’esquivaven fins que, al final de la cerimònia, Elena Trapé es va aixecar de la butaca, va abandonar uns minuts el seu fidel Roger Padilla, i va anar a recollir el Gaudí acompanyada de Miki Esparbé, que poca estona abans havia estat vençut per Oriol Pla (‘Petra’), d’Alexandra Jiménez, derrotada per Lola Dueñas (‘Viaje al cuarto de una madre’), o de Maria Ribera, sense trofeu ‘per culpa’ d’Anna Castillo (també per ‘Viaje al cuarto de una madre’). ‘Jean-François i el sentit de la vida’, la competidora més forta de ‘Les distàncies’, no es va endur res, més que alguns copets a l’esquena de Sergi Portabella, com dient “ho sento”, “ànim”, “cap a la segona pel·li!” o “jo et vaig votar”.

 

Elena Trapé

 

Elena Trapé
© ACC_Lucia Faraig

 

Sobre l’escenari: rauxa i seny

I és que va ser la gran nit de ‘Viaje al cuarto de una madre’, ‘El fotógrafo de Mauthausen’ i, sobretot, de l’últim (del penúltim?) film d’Isaki Lacuesta: ‘Entre dos aguas’. Que consti en acte que Israel Gómez Romero em cau de puta mare, però jo no li hagués donat el Premi al Millor Actor tenint com tenia com a rivals Sergi López (‘La vida lliure’), Alex Brendemühl (‘Petra’) i Mario Casas (‘El fotógrafo de Mauthausen’). El leit motiv de moltes de les pel·lis: el pares, l’absència dels pares, la recerca dels pares, la complicitat dels pares... Les llàgrimes d’Israel em van entendrir tant que quasi em van convèncer que es mereixia el Gaudí. Més moments mítics de la gala: ajuntar Aina Clotet i Juanjo Puigcorbé a l’escenari; Sílvia Munt demanant més categories dedicades a la televisió; la menció a Pilar Rahola (“gent de TV3, en aquesta gala no hi sortirà la Pilar Rahola”); el joc de màgia amb Marisa Paredes i el cabdell de llana, un clàssic dels xous del Mag Lari; el record als desapareguts, com ara Jordi Grau, Josep Antoni Pérez Giner, Montse Pérez i Carles Canut; l’assalt pacífic de l’escenari d’un grup en suport de la lluita kurda i en contra del Govern turc; la seguretat d’Itziar Castro i Mercè Sampietro; les al·lusions als presos polítics; l’aparició marciana d’Albert Serra; Joan Pera i la seva dona; la bellesa de l’actriu i cantant Judit Puigdomènec; i, per si us heu saltat alguna línia d’abans, Isona Passola reclamant a la Generalitat, amb bona lletra i amb una entonació digna de Jeanne Moreau, més virolles, panís, pistrincs, binladens o euros, i, a més, una implicació més important de la cadena autonòmica catalana.

 

Isona Passola al seu discurs
© ACC - Lucia Faraig

 

 Glamour, vestits i encerts

Passem amb vestits, les americanes, les sabates, els collarets i els pentinats? La més estrafolària: Katia Armesto, la protagonista de ‘Yo la busco’, amb el seu antifaç pintant sobre els ulls. Bravo, bravo, bravo. Al seu costat, passejant de barra en barra durant de la festa posterior, Dani Casellas, company de pantalla d’Armesto a la pel·li de Sara Gutiérrez Galve i, sens dubte, un dels invitats més arregladets, en la seva mescla d’elegància i ‘gosflautisme’. Una petita selecció de les més ben mudades: les actrius Cristina Dilla, Laia Marull, Betsy Túrnez, Bruna Cusí, Vicky Luengo, Raquel Ferri, Laia Manzanares, Ginebra Vall, Diana Gómez, Elisabet Casanovas, Ruth Llopis, Mònica Van Campen, Maria Molins, Sílvia Marsó, i Mònica Randall; la il·lustradora Paula Bonet; la guionista Danielle Schleif; les productores Marta Figueras i Montse Triola; i Marta Baldó, propietària del restaurant Petit Montjuïc i encarregada del càtering de l’acte. Ah, i Candela Serrat, enlluernadora!

Entre els homes: matrícula d’honor per al 'look' de Max Grosse, entre el Viggo Mortensen de ‘Captain Fantastic’ i els dos germans Butabi de ‘Movida en el Roxbury’; un Excel·lent alt per a Quim Àvila i les seves sabates brasileres, per a l'escenògraf Sebastián Vogler i la seva daurada túnica, per a Iván Morales i el seu pentinat a prova de ventades, de llamps i de trons; un Notable per David Solans, Sebastià D’Arbó, Ricard Balada, Pau Escobar, Raül Refree, Pol Hermoso i els productors Àlex Lafuente, Paco Poch, Jordi Rediu, Tono Folguera, Andreu Comerma i Sergi Moreno; un Bé per a Roger Coma, Marc Balaguer, Nil Cardoner, Adrián Grosser, Àngel Llàcer i Alain Hernández, que no van arriscar gaire; i un Bé molt justet per a Joan Amargós i la seva camisa arrugada, i els cantants Alfred García i Miki Núñez. Per cert, què hi feia Amargós parlant amb el socialité Erik Putzbach, que oblidava ràpidament la seva recent viduïtat entre el cava i els canapès de bacallà?

De retirada, en un gest que els meus educadíssims i solidaris pares aplaudirien moltíssim, vaig regalar la meva bosseta de productes de bellesa a una de les trans que es pelava de fred al carrer, darrera del nostre cotxe. Aprofita-ho tu, bonica, i tant de bo puguis deixar la vorera aviat.

NO T'HO PERDIS: les millors pel·lis de la cartellera

Share the story
Últimes notícies
    Advertising