Emma Vilarasau: “Treballar amb el meu fill era una assignatura pendent”

Al Teatre Poliorama s’hi està representant aquests dies La truita, un text del francès Baptiste Amann dirigit per Ferran Utzet i amb un repartiment encapçalat –que no necessàriament protagonitzat– per Emma Vilarasau. Quedem amb ella una tarda abans de la funció i ens confessa que una de les principals virtuts del muntatge és el companyerisme entre l’equip, que funcionen gairebé com una família. O, en algun cas, sense el gairebé.

Aquest estiu et veiem protagonitzant La truita, el primer muntatge on coincideixes amb el teu fill Marc Bosch al repartiment. Què tal l’experiència?

Molt bé! Els dos estàvem una mica expectants, però des del primer moment ens vam comportar com un actor i una actriu, i fora de l’escenari, normalitat. Per mi és un plaer, era una cosa que tenia moltes ganes de fer perquè pensava que potser em retiro i no hauré treballat mai amb ell. Però ara ja està, check fet.

Teniu maneres semblants de treballar o cadascú és d’una escola? Ell es va formar a Londres…

Ell té molta més tècnica, és una cosa que jo he anat adquirint amb els anys. Però sí, tenim una manera molt semblant de llegir els textos, d’entendre’ls i de buscar-li la sisena volta a tot.

Crec que la gent jove s’arrisca més, no tenen tants prejudicis

Què has descobert del teu fill com a actor que no coneixies?

La seva capacitat d’arriscar-se i de fer el que calgui. Crec que la gent jove s’arrisca més, no tenen tants prejudicis com tenim altres generacions. Tenen una falta de pudor que per a aquest ofici és meravellosa.

La truita és una comèdia de conflicte, concretament de conflicte familiar. És un gènere que funciona especialment?

Aquesta obra té una estructura peculiar, comença com una obra de bulevard francesa on hi ha una família que es reuneix per un dinar (amb tot el que això comporta) però després cada personatge té un monòleg (alguns a públic, altres entre ells) que trenca amb aquesta estructura perquè tenen un llenguatge molt més poètic que aquest llenguatge quotidià. Són com dues obres en una. Era difícil encaixar tot això i el Ferran ha fet una feina increïble. Al final hi ha un conflicte generacional que jo crec que és on connecta absolutament avui en dia.

Creus que en sabem, de discutir bé?

És difícil i en una família encara més. Perquè el punt de partida sempre és el respecte, però realment una altra cosa que m’han ensenyat els meus fills és l’autèntic respecte. De vegades no coincidim en decisions que prenem i tenim opcions de vida molt diferents i tot així s’ha de respectar. És difícil discutir quan t’hi va la vida perquè t’hi va algú que t’estimes molt i seguir respectant i continuar dient “crec que t’equivoques, però fes, fes”.

Tu ets discutidora? Has donat molta guerra, a la vida?

Soc tossuda. Però no m’agraden les discussions, no m’agraden els conflictes, no m’agrada cridar… sempre ho he detestat. Sempre he defugit aquest nivell de discussió. De vegades inclús massa, perquè per no discutir girava cua i me n’anava. No només amb la família, amb tot. I potser algun cop calia fotre un cop damunt la taula i plantar-me, però no va amb mi.

Què tenen els drames familiars que ens agraden tant? Perquè funcionen, a casa nostra…

Famílies en té tothom: pares, fills, germans, germanes… Els amics tothom els té diferents i els vincles són diferents i poden ser més peculiars i més a la teva manera. Les famílies tenen alguna cosa que, en el fons, totes s’assemblen. Hi ha una ultra coneixença de l’altre que només es dona en el nucli familiar.

A partir de 'La casa en flames' es va produir un fenomen no m’esperava

Fa molts anys que treballes i cada generació t’haurà conegut en un moment o un altre. Hi haurà una nova fornada que et reconeixerà per Casa en flames i aquella famosa escena final. Ho has viscut com un punt d’inflexió?

Evidentment que és un punt d’inflexió, no ho puc negar. Jo estava pràcticament desapareguda de l’audiovisual i a partir d’allò es va produir un fenomen que jo tampoc m’esperava. De cop vaig anar als Goya i als Gaudí per primera vegada, no els havia trepitjat mai!

Has fet molts personatges al llarg de la teva carrera. Cada cop hi ha personatges femenins més interessants?

El feminisme ha entrat amb força i s’han reivindicat moltes coses i crec que la gent ja no s’atreveix a escriure un paper que sigui “la mare de” i prou. Per altra banda, hi ha moltes dones que han començat a escriure, hi ha moltes guionistes i autores de teatre i la dona es veu des d’un altre punt de vista.

Com construeixes els personatges?

Hi ha tot un món darrere de cada personatge. El primer és la investigació de l’autor i de què el va motivar a escriure l’obra. I després descobrir qui és el teu personatge i per què és com és. I després el més divertit és posar-ho en comú i com el teu personatge incideix en els altres i canvia el ritme de l’acció o l’acció mateixa. Tot això s’ha d’aconseguir, és un joc, has de jugar a aquest joc meravellós en el qual hem après molt de la vida, de les persones i de l’ésser humà. Que és una de les coses que a mi m’interessen més d’aquesta feina: preguntar-te sempre el perquè de cada personatge. Preguntar-te tantes coses de tants personatges t’ajuda molt a entendre’t i sobretot a entendre.

Es nota, a més, que t’ho passes bé.

M’ho passo molt bé, molt!