[category]
[title]
Helen Levitt va ser, paradoxalment, una de les fotògrafes més famoses i alhora més desconegudes del panorama fotogràfic dels Estats Units del segle XX. Comparable a artistes com Henri Cartier-Bresson o Walker Evans —grans inspiracions per a ella i, també, amics—, la diferència que li va restar visibilitat va ser que mai no es va preocupar de fardar d’ofici i era molt recelosa de la seva intimitat.
La Fundació Mapfre KBr obre l’obturador per retre-li un homenatge i revertir la falta d’exposició d’aquesta gran autora amb la primera exposició d’Helen Levitt (1913-2009) que parteix de la totalitat de la seva obra i dels seus arxius, només recentment oberts a la consulta pública. Es pot veure des del 24 de setembre fins a l’1 de febrer.
Fotos inèdites, de carrer i teatrals
La mostra ofereix una completa antologia de la seva trajectòria a través de nou seccions i més de 200 fotografies. A banda del recorregut pel cos principal de la seva obra, inclou fotografies inèdites, els treballs realitzats a Mèxic el 1941 i bona part de la seva obra en color, tècnica que va començar a explorar a partir de la dècada de 1950. A més, s’hi presenta el documental In the Street (1948), del qual va ser codirectora, i una projecció de les seves diapositives en color.
L'exercici d'ometre informació formava part de la seva obra, no només de la seva manera d’exposar-se de cara al món: Levitt va evitar de manera deliberada construir una narrativa explícita a les seves imatges i sempre va preferir no explicar-les ni comentar-les. De fet, per no explicar, no tenen ni títol, i moltes de les que va fer a Mèxic encara no se sap de quins barris són.
El que sobresurt de les fotos de Levitt és la seva capacitat de capturar l’instant precís que reflecteix la humanitat i la vitalitat de les persones que habiten els carrers pobres i marginats (allà on ella hi veia més vida i comunitat). Cada personatge es converteix en un intèrpret d’aquest teatre que li diem vida. Les seves fotos podrien passar per fotogrames d’una comèdia o d’un drama surrealista, però són només moments fugaços del quotidià, atrapats amb una precisió i una tendresa extraordinàries. Una característica que trenca amb els codis fotogràfics documentalistes de l’època —que sovint buscaven l’instant més dramàtic o el retrat des d’una superioritat moral— i que compartia amb els seus compatriotes Cartier-Bresson i Evans, amiga i còmplice. De fet, els dos artistes eren tan amics que viatjaven junts al metro de Nova York per fer fotos d’amagat, ja que en aquella època estava prohibit utilitzar una càmera en aquell mitjà de transport. Com explica el llibre Biografia d’Helen Levitt, i en paraules de la mateixa artista: “L’únic que puc dir de la meva feina és que l’estètica es troba en la realitat mateixa.”
Una denúncia social sense ser-ho
El tema principal d'Helen Levitt és la vida al carrer de Nova York, en barris de classe popular com el Lower East Side i el Harlem hispà. Era una fotògrafa que vivia als marges i que il·lustrava els marges, però amb una visió aparentment desenfadada, encara que molt profunda. Quasi com qui no vol la cosa, acabava convertint el seu art en una forma de fotoperiodisme justament per anar en direcció contrària a aquest gènere, i és que el mateix Evans va descriure el seu traç com un exercici d’antiperiodisme.
Un exemple d’aquesta paradoxa? A l’exposició veureu moltes fotos de nens. “La gent es pensa que m’encanten els nens, però no és veritat. No més que a qualsevol altra persona. És només que els nens eren al carrer”, explicava ella. Fotografiar infants pot semblar un acte innocent, però no oblidem que durant els anys 40 i 50, ser al carrer ja era, en si mateix, un acte de rebel·lia. Les autoritats aplicaven lleis que, amb eufemismes com el benestar infantil o la salubritat, expulsaven de l’espai públic les persones racialitzades i pobres. Per això, una fotografia d’Helen Levitt d’aquells anys no és només una imatge bonica: també és un gest de resistència, una manera de donar visibilitat a qui estava sent exclòs.
Una altra de les facetes més militants i encara menys reconegudes de Levitt és la de directora de cinema, tot i que un dels seus documentals —The Quiet One (1948), codirigit amb Janice Loeb i Sidney Meyers— va ser l’únic fins avui nominat a un Oscar a millor guió. El film retrata la vida d’un nen afroamericà amb dificultats emocionals, i va destacar per la seva mirada humana i pel seu tractament narratiu innovador.
Una dona pionera
Nascuda en una família jueva de classe obrera, Levitt va posar una mica de llum a la part més ombrívola de la societat.
Igual que molts altres artistes d’èxit, va ser una mala estudiant i va deixar la secundària tan bon punt va poder per bolcar-se en l’art des de ben jove. Obsessionada amb ser artista, va trobar quasi per casualitat un forat a través de la càmera i de la filosofia més artística de l’ofici, que havien inaugurat autors com Eugène Atget o Henri Cartier-Bresson.
Amb una Leica de segona mà sota el braç —que es va comprar quan era adolescent— i moguda per la seva afició pel cinema, la música i la comèdia de Charles Chaplin i Buster Keaton, va continuar disparant sense descans per deixar-nos tot aquest llegat que avui podeu veure de ben a prop al KBr de la Fundació Mapfre.
Gràcies a aquesta recerca incessant, a partir dels anys trenta —com també van fer figures com Consuelo Kanaga, Imogen Cunningham, Dorothea Lange o Tina Modotti—, Levitt es va consolidar com una de les primeres dones que van aconseguir obrir-se camí en el món de la fotografia, un àmbit tradicionalment dominat per homes.