[title]
Treballar l’excés
Surto dels cinemes Balmes, d’admirar-hi aquesta joia que és 'Infierno bajo el agua', i topo amb l’actor Javier Beltrán, que hi entra a veure 'Érase una vez en... Hollywood'. Ens posem al dia (crec que a Beltrán el van fitxar en totes les properes sèries que ens arribaran), i li dono l’enhorabona per ser un d’aquells actors de comèdia que es poden permetre el luxe de passar-se de la ratlla, de forçar la gràcia i encara ser millors. Pertany al club de Pol López, Laura Aubert, Miki Esparbé, Yolanda Ramos, Jordi Oriol, Maria Rodríguez o David Verdaguer. La seva interpretació a 'L’hostalera' (Biblioteca de Catalunya) n’és un bon exemple: Beltrán hi trepitjava l’accelerador de la comèdia sense manies, i el resultat era excel·lent. Ens partíem de riure amb cadascuna de les seves aparicions, i això que els seus companys d’obra no eren precisament mediocres, ni poc graciosos. Ell, més. Molt més. Saber quan has de treballar la interpretació des de l’excés, perquè el personatge t’ho demana i t’ho permet, i que la cosa no se t’escapi de les mans, és un art, com també és un art actuar amb contenció i minimalisme expressiu: Antonio Banderas a 'Dolor y gloria', per exemple. Acabem de comprovar que es pot regular l’excés i regalar talent amb l’Enric Auquer a 'Quien a hierro mata', i, més endavant, també tindrem el recital de Joaquin Phoenix a 'Joker'.
Plomes a granel i xandall blanc
Recordo com un dels grans moments de la sèrie de TV3 ‘Cites’ aquell en què apareixia el personatge d’Enric Auquer per dissenyar el vestit de núvia de Laia Costa, a punt de casar-se amb Anna Moliner. Auquer era el Bernat, un modista molt efeminat, vaja, amb molta ploma, una ploma magistralment suministrada, controlada i dosificada. Sense manies, però també sense paròdies. Impossible no clavar la mirada i l’oïda en el Bernat i que no el regalimi la baveta. La rigorosa tasca d’emplomament d’Auquer no la fa qualsevol. I, a 'Quien a hierro mata', és Kike, el cadell d’un poderós narcotraficant gallec, i és un nou exercici seu de controlada i ben gestionada exuberància gestual. I amb aquell xandall blanc! Auquer desapareix de la pantalla, i tu només hi veus Kike, el drogoaddicte, el violent, el noi desesperat per continuar al capdavant d’un negoci perillós en constant evolució.
Joker, des de l’entranyes
Des que va ser creat a les vinyetes, Joker és sinònim de descontrol. És destrucció i caos. No és un personatge per ser representat des de la contenció i la sobrietat de Batman. És un pallasso que s’ha quedat sense públic i sense bon humor, un apestat d’una societat que ell vol destruir. Jack Nicholson, Heath Ledger i Jared Leto ens l’han servit amb energia i bogeria, i Joaquin Phoenix no es queda enrere a la pel·li de Todd Phillips presentada al Festival de Venècia. Ja es parla d’un Oscar per a ell, després de ser nominat, i derrotat, per 'Gladiator', 'En la cuerda floja' i 'The master'. Seria el segon Oscar per a un Joker, després del guardó del pobre Ledger... que en pau descansi.
Una pel·lícula incòmoda, que bé!
'Joker' s’estrena el 4 d’octubre, i ja hi haurà temps per, si cal, discutir el seu contingut polític, allò que abans s’anomenava el missatge. Quina sort i quin luxe que, en aquests temps de buidor i de productes pensats únicament per entretenir-nos i fer-nos apartar la vista del mòbil, ens estrenin una pel·lícula incòmoda, un guió amb múltiples lectures.
