[title]
El març del 2023, el psicòleg i crític cultural conservador Jordan Peterson va tuitar una imatge d’una ampolla d’aigua reflectint la llum del sol amb la següent frase: “Hi ha catedrals a tot arreu per aquells que tenen ulls per a veure-les”. El tuit (tan cert com cursi) es va viralitzar i es va convertir ràpidament en un mem. Fotografies de pedres i núvols amb formes estranyes, caragols que sortien a gaudir de la pluja, menjar deliciós: si t’hi escarrasses prou, tot pot ser d’una bellesa espectacular. Si adaptem el mem a la ciutat de Barcelona, el faríem amb fotografies dels nostres edificis. No cal ni entrar-hi: les seves façanes són catedrals pels ulls més atents, plenes de mosaics, vitralls i balcons de ferro forjat. Però potser l’element decoratiu més característic (i més desconegut) del paisatge barceloní és l’esgrafiat.
“Barcelona és una ciutat esgrafiada”, explica Teresa M. Sala. Ella és l’autora del pròleg del llibre ‘Barcelona esgrafiada’, un recorregut fotogràfic que Lluís Duran ha fet pels esgrafiats més emblemàtics de les façanes de la ciutat. Sala explica que Barcelona “sobresurt entre altres ciutats europees a causa de l’abundància i la qualitat dels seus esgrafiats, entre els quals destaquen diversos repertoris decoratius de flora, fauna i figures emblemàtics”. D’acord, doncs. Som una ciutat esgrafiada! Però, què és ben bé un esgrafiat? I per què n’hi ha tants a Barcelona?
“Un esgrafiat és una tècnica per embellir edificis que s’aconsegueix rascant: es posen dues capes d’estuc de diferents colors a la paret, i es rasca la de capa superior perquè emergeixi la de sota”, explica Lluís Duran. Ell n’ha fotografiat més de 200 a les parets de Barcelona, durant quatre anys de treball. El llibre que els recull “neix d’un enamorament intermitent que tinc amb la ciutat, que vegades és fantàstica i a vegades no tant”.
"Barcelona sobresurt entre altres ciutats europees a causa de l’abundància i la qualitat dels seus esgrafiats"
La tècnica, però, neix a Itàlia (i la paraula ve del mot ‘sgraffiare’, que vol dir gratar amb una eina especial anomenada estilet) i va viure un fervor a la Florència renaixentista del segle XV, on els palaus nobles i les esglésies van embellir-se gràcies als esgrafiats. Daniel Piferré, historiador de l’art, explica que l’esgrafiat “implica les tres disciplines artístiques més importants”: la seva base és l’arquitectura, però té una concepció bidimensional com la de la pintura i es treballa donant relleu a una superfície, com l’escultura.
On es poden veure els esgrafiats més bonics a Barcelona?
Els primers esgrafiats de Barcelona es troben a Ciutat Vella, evidentment. Allà n’hi ha del XVII, quan diversos tallers d’estucadors italians van venir a treballar a Barcelona i van portar amb ells les seves tècniques. Al segle XVIII, el Raval, el Gòtic i el Born es van omplir d’“esgrafiats setcentistes” que són una autèntica meravella. Tenien influències italianes i eren força realistes. Lluís Duran en destaca un, al carrer Tallers, on es pot identificar un dibuix de l’ou com balla. Al número 69 d’aquest carrer hi ha la Casa Tarné, del 1779. Els motius costen de veure perquè la façana està molt envellida, però s'hi veuen les columnes clàssiques, gerros de flors i, al mig de l’edifici, un brollador amb l’ou ballant.
“L’Eixample és l'esclat del Modernisme”, diu Lluís Duran. I, per tant, per la quadrícula de Cerdà hi ha esgrafiats a tort i a dret. Aquests són del segle XIX quan, després d’un segle en desús, el Modernisme recupera tècniques decoratives antigues i els torna a posar de moda. És l’època de més esplendor i qualitat artística dels esgrafiats a la ciutat, que va veure néixer tallers d’estucadors especialitats. La tècnica era la mateixa, però els motius eren força diferents que els de Ciutat Vella: s’adapten als gustos modernistes i això vol dir flors, fulles i fruites a dojo, però també sanefes geomètriques, animalons, figures humanes i fins i tot símbols patriòtics de Catalunya (si us hi fixeu, al número 130 del carrer Aribau hi ha una façana que combina flors amb la senyera!).
N’hi ha de famosíssims, com els de la Casa Amatller i el Palau Macaya (mentre que Gaudí no va sentir predilecció per la tècnica, altres arquitectes com Puig i Cadafalch sí que la van promoure en els seus edificis). “Crida l’atenció que els esgrafiats de l’eixample són un esclat de colors, mentre que els del set-cents eren només monocroms”, afegeix Duran, com els que hi ha a la Casa Antoni Pàmies, al carrer d’Enric Granados.
Però la febre dels esgrafiats no es van aturar a aquests dos districtes i n’hi ha exemples per tota la ciutat. A Gràcia (en carrers com Gran de Gràcia i la Rambla del Prat), la Barceloneta, el Poble-Sec i Sant Antoni en trobareu: només cal caminar amb els ulls ben clavats a les façanes. Un de curiós: al carrer del Clot número 82, un bloc d’habitatges llueix un esgrafiat publicitari sobre l’electricitat força original. Tot apunta que era el reclam d’un electricista que tenia la seva botiga a la planta baixa.
Com és que hi ha tants esgrafiats a Barcelona?
Costa de saber quins són els motius que fan de Barcelona una ciutat plena d’esgrafiats, però hi ha diverses hipòtesis que ofereixen resposta a la pregunta. D’una banda, hi ha la connexió amb el Renaixement Italià: alguns historiadors de l’art veuen el germen en la missió que es va encomanar al fra Joaquim Juncosa (1631-1708) d’anar a aprendre la tècnica a Roma. De l’altra, també hi ha la proximitat amb la ciutat de Segòvia, que va ser un punt de connexió entre els relleus mudèjars i els relleus renaixentistes italianitzants del segle XVI. I finalment, Barcelona no seria el que és sense el Modernisme i el Noucentisme, que van treure la pols a aquesta tècnica. A més, la ciutat va acollir dues exposicions universals que van fomentar l’arribada de revistes il·lustrades i nous gustos, com els dissenys naturalistes de William Morris.
"Amb l’excusa d’aquest llibre he descobert detalls de bellesa als meus llocs habituals"
A Barcelona hi ha més de 1.500 façanes amb esgrafiats, la majoria restaurades. La pregunta que ens hauríem de fer ara és si el barceloní de carrer sap què està veient, quan mira els edificis que l’envolten. La realitat és que no coneixem el nostre patrimoni arquitectònic, i per això Lluís Duran va voler posar el seu granet de sorra a difondre’l: “Jo vivia al carrer Aribau amb Consell de Cent i allà hi ha un edifici esgrafiat magnífic. I no m’hi havia fixat mai! Amb l’excusa d’aquest llibre he descobert detalls de bellesa als meus llocs habituals. Com quan aprens una paraula nova, que no pots parar d’escoltar-la a tot arreu!”, explica. Afegeix que els esgrafiats són irrepetibles, avui en dia ja no es podrien fer perquè cada vegada hi ha menys artesans que coneguin la tècnica i, a més, caldria destinar-hi molt de temps i molta mà d’obra. Per això cal donar-li el valor que tenen: “Dir, mira quina cosa més maca que tenim, gaudim-la i conservem-la. Tot el que ens envolta és un patrimoni que és nostre i que hem de defensar”.