Notícies

Eva Baltasar: “Jo vaig ser dona de fer feines i vaig descobrir que m'agradava molt entrar a les cases dels altres”

Després de l'èxit de 'Tríptic', l'escriptora publica 'Ocàs i fascinació', sobre una dona jove que queda al ras i després queda empresonada davant d'un amor impossible

Andreu Gomila
Escrit per
Andreu Gomila
Editor
Eva Baltasar
Blai Tomàs Eva Baltasar
Publicitat

'Ocàs i fascinació' (Club Editor) és la quarta novel·la d'Eva Baltasar, la primera després del seu reeixit 'Tríptic', una de les novel·les del qual, 'Boulder', la va portar a ser finalista, l'any passat, del prestigiós International Booker Prize britànic. L'autora torna a col·locar una dona sola com a protagonista, però la fa anar per dos camins diferents, separats per la conjunció copulativa del títol.

Per què aquest personatge que cau al pou, s'aixeca i després queda fascinada per una dona que gairebé no coneix?
'Ocàs' és la història de l'ocàs d'una civilització i també la història personal de la protagonista. Un cop que aquesta dona, al final d''Ocàs', es veu desposseïda de tot per segona vegada gira la mirada cap a una banda, però ho fa des de l'espiritualitat, des d'un lloc molt delirant. Necessita donar un sentit a la seva vida i el troba creant un temple a casa seva. Idea una figura a qui adorar, una verge, una deessa.

Per què la converteixes en dona de fer feines?
A diferència de les protagonistes del 'Tríptic', en què jo necessitava trobar una veu que em portés cap a alguna banda i no sabia cap a on em portaria, no sabia qui seria la dona que hi hauria darrere d'aquella veu. Aquí, a 'Ocàs i fascinació', sí que sabia que aquesta dona seria una dona de fer feines. Perquè jo vaig ser dona de fer feines. Quan estudiava a la universitat feia una feina molt precària de cambrera en una cadena de cafeteries, amb uns horaris que no s'acabaven mai, un sou miserable i uns caps que em maltractaven. A més a més, havia de tractar molta gent, i et trobes gent molt amable, però també gent molt miserable. Tenia la sensació que se'm marcia l'esperit. Vaig decidir que havia de canviar, que havia de fer una altra cosa. I em vaig preguntar: tu què saps fer? Netejar?

I et vas posar a fregar cases?
Me'n van ensenyar molt bé quan era petita. I soc del signe Verge, que diuen que tenim tendència a l'ordre. No sé si serà o no, però en el meu cas sí... Vaig posar molts cartells a la zona de l'Eixample on vivia de rellogada i això em va permetre fer una feina on jo m'organitzava els horaris i guanyava més diners. Una feina dura, evidentment. I es van aprofitar molt de mi. En altres cases, no tant... Vaig descobrir, com la protagonista d''Ocàs i fascinació', que m'agradava molt entrar a les cases dels altres. I que les cases dels altres, sense haver de furgar, saben històries i te les volen explicar. I jo, com a persona curiosa que era, no tant com la protagonista, que vol viure a les cases dels altres, estava vivament interessada en tot això. Volia una dona protagonista que fos una dona de fer feines, però que fos especial.

Aquella experiència teva entrant a les cases dels altres, és el germen de l'Eva Baltasar novel·lista?
No. Jo escric des dels 3 anys. Però a la vida vas acumulant experiències i algunes, pot ser que no són ni les més traumàtiques ni les més significatives, tenen alguna cosa que, quan et poses a escriure una novel·la, et fan pensar: m'agradaria anar per aquest camí. I aprofundir-hi. Potser anar una mica més enllà o fer-ho de manera diferent.

Era un repte escriure aquesta novel·la després del 'Tríptic'?
Per a mi, no. Per a mica cada novel·la és un gaudi. I tenir la curiositat de descobrir aquesta companyia. Al final, estic descobrint una dona que m'acompanya durant un o dos anys, durant el procés d'escriptura del llibre. Les del 'Tríptic' van quedar allà. Aquesta és una mica diferent, però també és molt interessant i, d'alguna manera, te n'enamores. Cada matí et lleves amb aquesta persona per qui estàs fascinada.

Al final, estic descobrint una dona que m'acompanya durant un o dos anys, durant el procés d'escriptura del llibre

És una dona força diferent de les del 'Tríptic', oi?
Al 'Tríptic' ho tenia molt clar, perquè els títols dels llibres eren com metàfores de les protagonistes. Aquí, no. Igual que elles, és una solitària. Les del 'Tríptic' parlaven amb molt d'orgull: jo estic en aquest límit, en aquest marge, perquè, sense deixar de viure-hi a dintre, em distancio d'aquesta societat que les incomodava tant. Per a mi era un lloc de molta lucidesa per parlar del que els incomodava. A 'Ocàs i fascinació', la dona ha estat escopida. No ha estat escopida del sistema, sinó que el sistema és això: la gent que sembla que funciona i viu de manera funcional, i la gent escopida. És això de viure una vida sense sentit, on es fa difícil estar en coherència amb tu mateix perquè el sistema afavoreix que no et coneguis a tu mateix.

Per què t'agraden tant les dones solitàries?
Em puc definir com a solitària. Tinc amics, però valoro la soledat com aquest espai d'autoconeixement, de conèixer-se a un mateix. Al final, tenim una vida que no sabem el que durarà, però màxim-màxim 100, 110 anys. Com la vull viure? De qui em vull rodejar? Quin sentit li vull donar? I sentir-se connectat, els uns amb els altres, amb tot, amb el món, la terra, amb aquest gran ecosistema que ens han regalat i que estem maltractant. Als personatges solitaris, els veig com a germans meus. M'agrada acompanyar-me de dones que podrien ser germanes.

Creus que trenques un tabú, almenys literari, sobre la violència de les dones exercida contra altres dones? O ho vas experimentar?
Mai penso: vull que surti aquest tema, vull tractar aquest altre. Jo escric. Llavors, em poso molt en la pell de la protagonista i miro que tot sigui molt coherent el que va passant, el que va decidint. Estem en una societat on la violència ens travessa a tots. Va més enllà dels gèneres, de qui la infligeix a qui. La violència, moltes vegades, té aquesta doble cara. I en aquest cas va sorgir així. Tinc la sensació que anem cap a una societat molt medievalitzada en molts aspectes i un d'ells és aquesta gran violència, física en molts casos. Emocional, ja ho sabem. Però, física? També.

Estem en una societat on la violència ens travessa a tots. Va més enllà dels gèneres, de qui la infligeix a qui

Què t'empeny a escriure?
He escrit sempre. Per a mi forma part de la vida. No és la necessitat d'explicar una història, sinó la necessitat de descobrir. En el cas de la poesia, potser es tractava de descobrir-me a mi mateixa. Però, al cap de molts anys, ja em tenia molt vista. Vaig descobrir que, a través de la narrativa, puc conèixer personatges que per a mi són molt reals. Em té enganxada, això. M'agrada, això. Forma part de la meva identitat.

On ha quedat la poesia?
'Nus Schiele' va sortir entre 'Boulder' i 'Mamut' i va ser el meu onzè llibre de poesia. I no tinc la sensació que hagi abandonat la poesia escrivint narrativa. Treballo el llenguatge poèticament. No és un llibre de poemes, és una història, és una novel·la, però treballo de la mateixa manera. Això vol dir que miro molt el ritme, la musicalitat, crear imatges... Escriure en poques paraules. Tinc la sensació que la poesia és això.

L'èxit internacional t'ha canviat la manera d'escriure o de plantejar les històries?
No ho crec. Tampoc segueixo gaire les traduccions. Sí que, de tant en tant, acompanyo els llibres quan surten traduïts en altres països, però queda clar que 'Ocàs i fascinació' passa a Barcelona. És la ciutat que més conec.

I acaba a Cardedeu?
Sí. La ciutat petita on acaba és Cardedeu, que és on visc. 'Mamut' acabava al Berguedà, perquè vaig viure al Berguedà. M'aprofito dels contextos. Hi ha moltes dones, als meus llibres, perquè fins fa poc tot eren dones al meu voltant. M'ho poso molt fàcil. Que hi hagi traduccions? És un viatge que fa el llibre, jo segueixo a la meva. Però, com que acompanyo els llibres, potser de manera natural aniran entrant altres paisatges. 'Boulder' comença a Chiloé perquè és un viatge que vaig fer...

Hi ha moltes dones, als meus llibres, perquè fins fa poc tot eren dones al meu voltant

'Boulder' és més internacional.
Passa a Chiloé perquè, amb vint anys, em vaig fer tot Chiloé amb la motxilla. Però, per exemple, va a Islàndia i a Islàndia no hi he estat mai. Islàndia va aparèixer perquè era el contrapunt de Chiloé: una altra illa, en un altre pol.

Quina importància té el misticisme en la teva obra?
Aqui, a 'Fascinació', es tracta de girar la mirada cap a l'espiritualitat. He volgut aprofitar també la meva formació: vaig fer la primària als capellans, de manera circumstancial, però m'hi trobava molt bé. I estic molt contenta d'haver estat formada en una tradició. Ja em val la cristianocatòlica. I m'hauria valgut la budista, l'hebrea, la que fos. El fet de tenir un substrat que et vertebra, t'alimenta, un imaginari, un simbolisme, una iconografia. Això m'ha alimentat molt. Tenia moltes ganes d'evocar-ho en una novel·la. 'Fascinació' té aquest joc, entre la vida de la verge Maria. Té moltes capes. A més, trobem que la dona d''Ocàs' és clarament una dona del segle XXI, però la de 'Fascinació' podria ser del segle I. Al final, és una adoradora, a qui la seva vida es redueix al misticisme.

Un misticisme del segle XXI? Perquè adora una persona, no un déu...
Una mica delirant, maníac, sí.

NO T'HO PERDIS: Els 20 llibres recomanats per regalar aquest Sant Jordi

Vols estar al dia de tot el que es mou a la ciutat? Inscriu-te a la nostra newsletter i tindràs tota la info i els plans que t'agraden per gaudir de Barcelona

Últimes notícies

    Publicitat