Ferran Palau: "Diuen que barrejar negocis i família pot ser contraproduent, però en el meu cas no ho és gens"

Deixant de banda els àlbums que ha publicat amb Anímic, Ferran Palau ja n'ha fet vuit sota el seu nom. L'últim, Aniversari feliç, que surt el 24 de gener d'aquest 2026, representa un punt d'inflexió. Les deu noves cançons conserven el seu estil pausat i minimalista que, com el d'El Petit de Cal Eril, en algun moment es va anomenar pop metafísic, però en aquesta ocasió renuncia a la base rítmica de baix i bateria i incorpora instruments de corda i vent.

Amb l'ajuda inestimable del seu inseparable cosí Jordi Matas (guitarra, baix i pianet), i les incorporacions de Bruna González (violoncel), Marcel·lí Bayer (flauta travessera i clarinet) i Vicent Pérez (trombó), la guitarra l'ukelele i la veu de Palau té en aquesta ocasió un acompanyament més pastoral i fins i tot amable, que funciona com a antídot molt sa en l'època de la batalla constant per l'atenció. La presentació oficial del disc serà el divendres 30 de gener a L'Auditori, dins el cicle Sit Back.   

Aquest disc és diferent dels altres. Has prescindit de la bateria i fas servir instruments com el violoncel, la flauta travessera, i el trombó. És per una qüestió de salut auditiva?

Bé, en aquest disc tenia la necessitat de retrobar-me amb mi mateix, d’anar a buscar el nucli. Volia que fos una experiència el màxim d’orgànica i humana possible, i d’aquí ve la idea d’utilitzar només instruments acústics i no fer servir trucs d’edició ni de producció. És tot molt natural: persones davant de micròfons gravant música i ja està.

Pel que fa a prescindir de la secció rítmica, d'una banda tenia ganes de podar una mica l'arbre perquè es torni a regenerar, de fer una cosa molt simple. D'altra banda, també és per una qüestió de silenci. M’estic cuidant els problemes d’audició. Exposar-me al volum que suposa portar un baix i una bateria en directe és una pressió sonora que, en el meu cas, és una mica agressiva. He decidit començar-me a cuidar en aquest sentit. Això no vol dir que en el futur no pugui tornar a fer servir bateries, però haurà de ser des d’un altre punt de vista.

Aquest problema auditiu té a veure amb haver estat tants anys tocant?

No, el que jo tinc es diu otoesclerosi, és una malaltia degenerativa crònica. Me la van diagnosticar a 20 anys i, des de llavors, he estat fent música sentint només per una orella. Això ha estat possible gràcies a la gent de la qual m'he envoltat, especialment el meu productor i cosí, en Jordi Matas, que ha estat una mica "les meves orelles".

Fa uns anys em vaig operar d'una de les orelles i això em provoca molta sensibilitat al soroll; em distorsiona molt. Per exemple, un sopar amb gent és un problema per a mi. Fins i tot conduint a vegades m'he de posar un tap. Sempre porto els taps a la butxaca per protegir-me. El pronòstic és que m’hauria de quedar totalment sord en algun moment, però no se sap quan. Quan m’ho van dir als 20 anys em vaig aterrir, però el moment no acaba d’arribar mai. No m'imaginava que podria gravar vuit discs. Al final, les limitacions que et posa la vida poden arribar a ser oportunitats; gran part de la música que he fet ha estat condicionada per aquesta malaltia.

Aquest pronòstic t'ha fet esforçar-te per fer més música en menys temps?

Sí, hi va haver una època, cap al 2018, quan vaig fer Blanc, Kevin, Park i Joia, que tenia molta pressa per gravar tot el que pogués. Ara estic en una etapa diferent, més relaxat. Continuo tenint la necessitat d'expressar-me, però ho faig des d'una calma diferent. Sento que, si de debò m’hagués de quedar sord demà, ja no m’enfadaria. Ho encaixaria amb esportivitat i em dedicaria a una altra cosa, potser a gaudir del silenci.

"Sento que, si de debò m’hagués de quedar sord demà, ja no m’enfadaria"

Per què el títol Aniversari feliç?

Tenia diverses cançons i en una d’elles apareixia aquesta frase. També tenia ja perfilat tot l'imaginari del fantasma i els paisatges. Necessitava un títol que contrastés amb aquesta part més ombrívola. Vaig pensar com seria l’aniversari d’aquest fantasma, o d’una persona que ja no hi és, o d’una relació que ja no existeix. M'agrada unir elements que a priori no tenen res a veure, com un aniversari i un fantasma.

Sempre jugues amb aquest punt inquietant, com de pel·lícula de terror però tendre alhora.

No en soc gaire conscient de si és inquietant, alegre o trist. Intento fugir de les etiquetes i ser jo mateix amb el que faig.

Parlem de la família Hidden Track: la Louise, la teva dona, que dirigeix el segell, el teu fill Leo, el teu cosí Jordi Matas... És una empresa familiar. Com ho viviu?

Soc molt afortunat de poder treballar amb ells. Diuen que barrejar negocis i família pot ser contraproduent, però en el meu cas no ho és gens. Faig una música molt íntima i m’ajuda molt tenir gent de màxima confiança al voltant. Quan gravo amb el meu cosí, sento una tranquil·litat que em permet saber que la presa que fem és la bona, sense interferències.

El Jordi Matas sempre m'ha ampliat els horitzons. Jo soc una persona que necessita escriure i gravar amb urgència, i ell m’ajuda a parar un moment, a reflexionar i a buscar aquells detalls que acaben portant la música cap a nous llocs. En aquest disc també han estat determinants la Bruna González i el Marcel·lí Bayer; si no haguessin aparegut ells, el disc sonaria totalment diferent.

El teu fill Leo també comença a fer música i participa al disc benèfic Les flors prohibides.

Sí, el Leo és una enciclopèdia musical des de ben petit. Un dia va entrar a la seva habitació amb la guitarra i en va sortir tocant-la; ara ja toca millor que jo. Una de les primeres cançons que ha escrit forma part d'aquest disc benèfic que hem fet a Hidden Track Records. Va ser l'excusa perfecta perquè entrés en un estudi i veiés com es grava. Vam estar una setmana a l'estudi i va ser increïble veure com, a la segona presa, ja tenia la cançó gravada. És un tio clàssic, no li parlis de metrònoms; ell vol gravar veu i guitarra alhora, com s'ha fet tota la vida. Té 16 anys.

Venerem Sufjan Stevens; fins i tot tenim una foto seva emmarcada al menjador amb una espelma

Quina música escoltes actualment?

Tinc èpoques de tot. Ara estic escoltant molt el nou disc de Daniel Caesar. I durant els últims dos o tres anys he escoltat moltes cantautores de folk anglès, com la Bridget St. John. També la Vashti Bunyan ha estat una influència important per a aquest disc, l’he escoltada en bucle. I, com sempre, Nick Drake, que el vaig descobrir de jovenet i em va canviar la vida. Hi ha una cançó, Estómac buit, que qui conegui Nick Drake de seguida sabrà de què va. També venerem Sufjan Stevens; fins i tot tenim una foto seva emmarcada al menjador amb una espelma. És un artista que em va influenciar moltíssim.

Tornarem a veure Anímic algun cop?

Suposo que sí, per què no? Mai ens vam arribar a separar, ens continuem veient. Quan ens ajuntem, encara hi ha màgia; som com una mena de monstre que es posa a maquinar de seguida. No m'estranyaria que en algun moment diguéssim de fer música nova, però també podria ser que no passés mai més. El grup continua existint fins que es digui el contrari.

Ferran Palau
L'Auditori. Sala 2 Oriol Martorell. 
Divendres 30 de gener, 20 h. 
18 euros.