[title]
1. Un italià una mica oblidat. La mort de les destacades personalitats de la història del cine posa en estat d’alerta els mitjans, alguns dels quals ja tenien la necrològica preparada des de feia temps, i només l’han actualitzada: dia i lloc concrets del decés, etcètera. La desaparició d’aquestes figures posa novament un focus de llum sobre la seva trajectòria, i ens afanyem a analitzar-la, a repassar-la amb cura, si és que no ens demanen l’article per al cap d’uns minuts! I procurem situar-la en un context. Ens ha deixat Franco Zeffirelli, als 96 anys, quan ja gairebé ningú parlava de Zeffirelli. És a dir: anys després de la seva mort, paisans seus com Fellini, Rossellini, De Sica o Pasolini sí segueixen en el catàleg d’imprescindibles del bon cinèfil. No és el mateix cas de l’autor de ‘El campió’, ‘Amor sin fin’, ‘El joven Toscanini’ o ‘Té con Mussolini’. Justament van ser aquesta mena de pel·lícules made in Hollywood les que van provocar el desafecte cap a ell per part de la crítica més severa. Poc després de saber la notícia del seu traspàs, vaig remenar a la videoteca per tornar a veure el meu Zeffirelli preferit: ‘Romeo y Julieta’ (1968). Com si fos la primera vegada que la veia, em vaig quedar atrapat.
2. Enamorat de Shakespeare. L’any 1990, el realitzador italià va fer un notable ‘Hamlet’ amb Mel Gibson, Glenn Close y Helena Bonham Carter, però sóc dels qui preferim els seus dos Shakespeare dels anys 60: ‘L’amansiment de la fera’, amb Elizabeth Taylor i Richard Burton, i ‘Romeo y Julieta’, amb uns joveníssims Olivia Hussey i Leonard Whiting. Ell, que tenia una mica d’experiència televisiva, va ser després el Giacomo Casanova del film de Luigi Comencini del 1969, i va interpretar Victor Frankenstein en una TV-movie de Jack Smight del 1973, i poca cosa més se’n va saber de la seva vida i obra. Hussey va arribar a la cinta de Zeffirelli amb un melodrama de Delmer Daves al seu currículum (‘Escándalo en Villa Fiorita’) i uns quants treballs a la tele. Després de morir a Verona, Hussey va veure la seva prometedora carrera morir lentament, mesclant llargmetratges sense grapa (‘Horizontes perdidos’), films de repartiments impressionants (‘Mort al Nil’), un títol d’Antonio Isasi-Isasmendi (‘Un verano para matar’) i un curiós thriller còmic (‘El gato y el canario’). Ah, i va ser la Verge Maria de la sèrie/pel·lícula de Zeffirelli.
3. Romeu, Julieta i els voltants. Recomano un nou visionat de ‘Romeo y Julieta’ per constatar que els autèntics amos de la funció, a nivell d’actuació, són els secundaris. El Mercutio que hi interpreta John McEnery és l’hòstia: un burleta, enèrgic, descregut, atractiu i magnètic membre dels Montagú. Diu les paraules escrites per Shakespeare amb la més impressionant naturalitat. Com si les improvisés. L’assassinat de Mercutio, després d’haver provocat l’enuig de Tibald, és un dels grans moments de tan tràgica història, escrita el 1597. Tibald és un Michael York en plenitud de facultats: enfadat, gelós, violent, incapaç de donar el seu consentiment a la relació entre la seva cosina i el tímid i enamoradís cadellet dels Montagú. També són destacables els treballs de Milo O’Shea (fra Llorenç, ‘inventor’ de la fòrmula per reunir de nou la parella) i de Pat Heywood, la fidel i divertida dida de Julieta.
4. Un Nino Rota etern. Revisar la pel·li ha significat celebrar, per cinquè o sisè cop al llarg de la meva vida, la bellesa de la fotografia de Pasqualino De Santis, l’enlluernador vestuari de Danilo Donati, la delicada direcció artística de Lorenzo Mongiardino i, com no, la meravellosa música de Nino Rota. Confio en que la notícia de la mort de Zeffirelli convidi els cinèfils més joves a deixar una mica de banda ‘Avengers’, ‘X-Men’ i família, i a descobrir els millors anys de la trajectòria d’aquest florentí culte, exquisit i amant del teatre.
NO T'HO PERDIS: El top 5 de la cartellera de cine
