[title]
Viu un moment professional magnífic i una tranquil·litat íntima que es tradueix en projectes i personatges d’una maduresa absoluta. La seva hiperactivitat —acaba de rodar Cada día nace un listo, té pendent d’estrena Un hijo i, fa poques setmanes, Un funeral de locos arribava a les sales— denota que és un actor molt sol·licitat per directors i productors. En tot cas, parlant amb Hugo Silva (Madrid, 1977), es diria que s’ha abonat a relativitzar-ho tot. “Em sento més reconegut, sí, però ha estat un procés tan llarg i lent que em dona més tranquil·litat que satisfacció”, ens explica.
Popular des dels temps de les sèries Al salir de clase i Los hombres de Paco, i amb pel·lícules com Mentiras y gordas (2009), Las brujas de Zugarramurdi (2013) o la seva, per ara, única nominació als Goya amb Un amor (2023), Hugo Silva presenta ara La buena suerte (que arriba a les sales el 6 de juny). Dirigida per Gracia Querejeta a partir de la novel·la homònima de Rosa Montero, la pel·lícula aprofundeix en la culpa d’un pare, un arquitecte d’èxit trasbalsat per una raó que aquí no revelarem, i que té a veure amb el seu fill.
En Pablo, el personatge d’Hugo Silva, viatja en tren per fer una conferència i, en una aturada tècnica en un poblet navarrès, veu un cartell de "Es ven" en un balcó i compra la casa en qüestió per instal·lar-s’hi en aquell indret apartat. Una fugida endavant en tota regla. Des d’aquí, La buena suerte dibuixa aquesta estranya decisió navegant entre una barreja de gèneres: predomina el drama, però amb estructura de thriller i fins i tot amb aires de western.
Què et va encendre la guspira per acceptar donar vida a aquest personatge?
No havia llegit el llibre de la Rosa Montero, però em va agradar molt el punt de partida: aquest paio que pràcticament es llança d’un tren, s’instal·la en un poble de l’Espanya buidada i, de sobte, comença a actuar; a cadascú li explica una versió diferent de la seva vida, com si fugís d’alguna cosa. Em va semblar molt interessant que parlés del que passa quan tens una relació tòxica amb el teu propi fill. No hi ha cap sortida davant d’aquesta situació. És un conflicte que mai m’havia plantejat, i em va agradar molt el viatge que fa el protagonista, aquesta fugida cap a l’impossible, perquè no pots fugir de la paternitat, ni tan sols si trenques la relació amb el teu fill.
Hem vist com Adolescencia s’ha convertit en un fenomen televisiu. I pensava en la relació que es podria establir amb La buena suerte. A l’episodi final de la sèrie, els pares es trenquen davant el dubte de si ho podrien haver fet millor.
El meu personatge fuig de la culpa, que és molt dura. En aquest sentit, la culpa va molt lligada a la paternitat. A mi, almenys, em passa. Perquè mai ets un bon pare, mai et sents un bon pare. Sempre falles en alguna cosa, sempre. Sempre hi ha alguna cosa que hauries pogut fer millor. Acceptar que no som perfectes, i que tant nosaltres com els nostres propis pares anem aprenent a ser-ho pel camí, demana una feina psicològica molt forta. Passes per molts errors que t’hauria agradat estalviar als teus fills. I això és una cosa que no ens ensenyen. Tinc amics que em diuen que no troben el moment de ser pares, i jo els dic que aquest moment no existeix. Mai és un bon moment per ser pare. És un acte tan kamikaze, i alhora tan natural... En tot cas, és molt difícil separar la paternitat de la culpa.
Mai és un bon moment per ser pare
Ser pare t’ha fet enfocar el personatge d’una manera diferent?
No ho sé, però sí que et puc dir que si el projecte em va cridar tant l’atenció va ser, precisament, pel fet de ser pare. De sobte, em va posar en una situació, en unes circumstàncies suposades, que em van semblar duríssimes, les més dures que pots viure. Pots arribar a trencar amb els teus pares, però no pots fer-ho amb els teus fills. I si passa, aquesta ferida no es tanca mai.
No es puntualitza a la pel·lícula, però vaig pensar en l’impacte de l’extrema dreta en la ideologia de molts joves d’avui.
Crec que la joventut és un reflex de cada moment, de cada època. És una reflexió que faig sovint perquè, per exemple, a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, teníem la figura dels quinquis. Era una joventut molt problemàtica i autodestructiva, però no deixava de ser el reflex d’una Espanya que venia d’on venia: de l’opressió i de la desigualtat. Ara vivim l’època de la desinformació, de l’individualisme i de la mentida. No dic que tota la joventut sigui així, però hi ha una part que reflecteix això. És un problema social. No crec que la pel·lícula parli d’això, però és veritat que una part de la joventut està molt seduïda pels missatges extrems, entre altres coses perquè són els que predominen a les xarxes socials.
Ara vivim l’època de la desinformació, de l’individualisme i de la mentida
Parla’ns de la teva feina amb la directora Gracia Querejeta i amb la teva coprotagonista Megan Montaner, amb qui ja havies rodat Dioses y perros.
Conec la Megan des de fa temps i crec que està molt ben escollida per a aquest personatge. Perquè la Megan és una persona lluminosa, i el seu personatge és llum, és esperança. Tot i que el meu no ho llegeixi, no ho sàpiga veure, amb tota la motxilla que porta. La Megan és una actriu molt bona, molt resolutiva i àgil, i una molt bona companya amb qui es treballa molt bé. I amb la Gracia... era la primera vegada que treballava amb ella i ha estat una molt bona experiència. Crec que sap llegir la quotidianitat dels moments pels quals passen els personatges, i dona molta importància a això. És una de les coses que m’agraden de la pel·lícula, que, tot i ser molt dramàtica, mostra situacions que poden arribar a ser divertides.
Creus en la sort?
Sí, crec que hi ha un factor sort, o destí, o misteri, que hi és i és evident. Tu pots anar en una direcció i fer tot el possible perquè la teva vida vagi cap allà, però després hi ha un munt de factors, com lligar-te les sabates i trigar una mica més a passar per una porta, que et poden canviar la vida. És un misteri, però existeix, passa.
Tens identificat el teu cop de sort?
Sí, recordo quan vaig decidir que em volia dedicar a això i vaig canviar moltes coses de la meva vida: vaig anar a treballar al centre de Madrid, els caps de setmana en bars, per poder-me costejar la vida. Vaig entrar en una escola d’interpretació, i de sobte em vaig veure en un entorn que no tenia absolutament res a veure amb el que compartia, on vivia. Mai vaig girar l’esquena als meus amics ni a la meva família ni res d’això, però és cert que fer aquest gir em va fer descobrir gent nova que em va enriquir i em va ensenyar a veure la vida des d’un altre punt de vista. Així va començar tot, però després hi va haver més cops de sort, com que la directora de càsting de Al salir de clase i El comisario es fixés en mi, per exemple. O que en Luis San Narciso em truqués per fer Los hombres de Paco, és clar. I a partir d’aquí, n’hi ha hagut molts més.
Quan vaig decidir ser actor, em vaig posar a treballar els caps de setmana en bars per poder-me costejar la vida
Tot i els girs, estàs molt arrelat als teus orígens i al teu barri, San Blas. Ajuda això a no perdre el nord quan arriba una fama com la que tu vas viure?
Crec que sí, que és important. Crec que cal ser, o intentar ser, el més coherent possible, i la humilitat també és una àncora a la qual aferrar-te. I tot això m’ho dona molt la meva família, el meu entorn, els meus amics, molts dels quals no tenen res a veure amb aquest món. Sempre m’hi he refugiat i m’hi he volgut agafar. I després he tingut la sort que la gent del meu entorn és gent bona, sana, i sempre m’han ajudat de manera desinteressada. M’hi he recolzat molt per gestionar la fama. Perquè amb el temps aprens, i no passa res i ho acceptes, però al principi, la fama és un embolic important.
En quin moment diries que et trobes ara? Perquè l’evolució com a actor és evident, i no sé si sents que has arribat a un punt en què et veus capaç de tot...
El que sento és que estic molt més tranquil. Tot i que no estic en una catarsi, no crec que ja estigui, que ja ho hagi aconseguit. No, no! Em queda molt! Tinc curiositat, il·lusió i ganes de fer coses noves, i m’imagino fent personatges que no tenen absolutament res a veure amb el que faig ara. Però sí que és cert que, vitalment, em sento molt més... diré tranquil, per no parlar de mandra. Ara mateix gaudeixo molt més de les coses petites i, fixa’t, a vegades gaudeixo de la rutina. Qui m’ho havia de dir? Abans era impensable. Em preguntaven si volia una feina o una altra, i si una era aquí i l’altra a Mèxic, jo triava la de Mèxic. Volia anar-me’n, moure’m, provar, jugar. I ara també, però diguem que, bé, estic molt més tranquil.