Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right I si Maradona es deixés aconsellar per Iranzo?
Notícies / Cine

I si Maradona es deixés aconsellar per Iranzo?

‘Diego Maradona’, d’Asif Kapadia
Foto: ‘Diego Maradona’, d’Asif Kapadia ‘Diego Maradona’, d’Asif Kapadia

Dos personatges fora dels cànons habituals

La majoria de nosaltres passem per la vida, la nostra i la dels altres, d’una manera discreta, normal, amb escassos incidents, unes quantes alegries i també un grapat de penes. Fem el que podem per guanyar-nos un sou, estimar i ser estimats, i ajudar i ser ajudats. Formem part d’una grossa pila, som una peça més de l’Univers, el relleu dels nostres avantpassats, i serem rellevats pels nostres descendents. Però hi ha personatges que passen per la vida per canviar-la, per deixar-hi la seva emprenta i personalitat, i per ser estimats molt moltíssim i odiats molt moltíssim. Es converteixen en famosos més o menys aviat, i un dia reben floretes i un altre són insultats. Amb les seves particularitat i discurs, influeixen en milers o milions de ciutadans (i no estic parlant de l’Arrimadas). Cadascuna de les seves paraules és examinada en lupa, cadascuna de les seves frases és susceptible de ser treta de context i manipulada. Un cop, Diego Armando Maradona va dir: “Veo bien que también se me insulte. Si no, todo sería muy fácil”. El mític jugador de futbol és l’estrella d’un documental que s’estrena aquesta setmana a les sales. I, a principis del juliol, la plataforma Filmin va presentar, dins de l’Atltàntida Film Fest, un altre documental sobre un personatge fora del comú: el perruquer Pascual Iranzo. Parlem, llavors, una mica de ‘Diego Maradona’, d’Asif Kapadia, i de ‘Qué tal Pascual’, de Bárbara Brailovsky.

'Diego Maradona', d'Asif Kapadia

Dieguito, la seva mare, la màfia i la droga

Després de mostrar-nos les riqueses i les misèries, físiques i espirituals, dels ja desapareguts Amy Winehouse (1983-2011) i Ayrton Senna (1960-1994), el londinenc Kapadia ha d’intentar mantenir la nostra atenció durant dues hores amb la història d’un nen pobre que va arribar a ser poderós, un Déu segons els seus fanàtics. Potser dues són massa hores per captar, sense defallir ni perdre el ritme, el públic futboler i, alhora, retenir l’espectador aliè als encants d’aquest esport-espectacle-negoci. La fòrmula? Donar-li a la pel·li l’estructura de thriller, d’investigació, amb gotes de retrat familiar, uns quants ingredients d’anàlisi social i econòmic, i unes bones dosis d’emocions. I començar amb alegries i missatges positius (l’argentí arriba a Nàpols, fugint de Barcelona) per rematar la jugada amb una tragèdia: Diego Armando és un drogoaddicte que ha estat estimadíssim pels italians i, ara, és només un delinqüent. Per allà hi desfilen la Camorra, un fill ilegítim, periodistes, directius del mon del futbol, seguidors de l’ídol i... la seva mare. Si a ‘Bohemian rhapsody’ i ‘Rocketman’ es parla molt dels freds i distants pares de Freddie Mercury i d’Elton John, a ‘Diego Maradona’ hi apareix sovint la mare de l’astre. Al pare també se’l veu, eh? Ens ho justifica el propi protagonista: “Yo era muy mamero”. Alguns dels participants del relat es caguen en el noi. I n’hi ha que manifesten una admiració grandiosa pel crac: “(En él) ningún músculo importó más que el cerebro”.


El Dia de l’Orgull Pascual

Pascual Iranzo no necessita que ningú li rigui les gràcies, ni que el defensin o el lloïn en públic. Ell és el seu advocat, ell és el seu fiscal. Sap que és únic, incomparable, i no li va gens la humilitat. Busca, examina i compara, i no troba éssers com Pascual Iranzo. El film de Brailovsky, sorgit del màster Documental Creatiu de la Universitat de Barcelona, dura la meitat que el de Kapadia, però aprofita bé cada segon de metratge. “Jo vaig sobrat d’arguments”, explica aquest barceloní nascut el 1930 (el mateix any que Clint Eastwood) i que dispara més frases inspirades que bales mortals disparava Harry el Brut: “Estem envoltats de cadàvers que respiren”. Súper arreglat dins de la seva perruqueria/saló d’estètica o en xandall per casa, és un dur jutge de tot allò que l’envolta: “El mal gust de la gent és important. Jo mai estic en pau amb mi mateix. Tot es pot millorar”. Critica la mandra, i té unes meravelloses converses amb el seu cocteler de referència, Ginés. “Jo sé que soc un tio rar. És que ser normal és molt avorrit per mi”.

‘Qué tal Pascual’, de Bárbara Brailovsky

Una cita (molt) pendent

“En la perruqueria masculina ho he inventat tot”. Vinga, que no decaigui l’ànim. Pensant-ho bé, potser li convindria a l’etern pibe de Buenos Aires tornar a Barcelona i passar una temporada amb aquest incansable innovador, perquè li desordeni la tofa i, de pas, li doni seguretat, li recomani un bon sastre (boníssima, la visita d’Iranzo al Santa Eulalia del Passeig de Gràcia) i li descobreixi uns quants trucs per recuperar la confiança. Tant de bo es reunissin!

NO T'HO PERDIS: El top 5 de la cartellera de cine    

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments