Idles posen el rock i la suor al Primavera Sound de les Supernenes

Ja l'han batejat com el festival de Les Supernenes –no és broma, a l'entrada del Primavera Sound hi ha una reproducció bastant grossa d'aquests dibuixos animats–, però més enllà de les tres dives de la generació Z que exerceixen de caps de cartell també hi ha lloc per a homes de mitjana edat que fan música sorollosa amb guitarres, que criden, suen i fan suar també la bona colla de fans que esperen amb candeletes el concert de Charli xcx amb Troye Sivan, fet que es coneix fàcilment per les samarretes de color pistatxo, en honor de brat, el disc amb el qual ho ha petat l'últim any. 

Els senyors que causen aquest rebombori són els britànics Idles i, curiosament, encaixen la mar de bé en aquest ecosistema caracteritzat per la manca de prejudicis. A Joe Talbot, que es presenta a l'audiència amb els cabells tenyits de rosa, no li agrada gens que li diguin que fa música punk, perquè ell es considera "un artista, un raper, un pintor", el que ell vulgui, com ha dit en més d'una ocasió. Això no vol dir que la seva música, ni la seva presència escènica, sigui tova, tot el contrari. 

I si encaixen tan bé és perquè, malgrat la forma abrasiva de la seva música, Idles encarnen com cap altre grup les noves masculinitats. El seu crit no és tant un crit de ràbia com un clam que expressa vulnerabilitat. Mark Bowen, guitarrista i productor del grup, vesteix roba femenina, en aquest cas un vestit de lluentons, i tot plegat desprèn una mena de desig iconoclasta de desplaçar la cosa fàl·lica que tradicionalment ha tingut el rock. 

Eufòria i crowd surfing

Impulsats pel motorik de baix i bateria que els caracteritza, el vespre de dijous Idles van desgranar un repertori format sobretot per cançons dels discos Tangk (2024) –cinquè i treball més recent– i Joy as an act of resistance (2018), esquitxades de proclames pro Palestina, proimmigració i antifeixistes, que el públic va aplaudir i secundar. Talbot va esperonar la gent a fer pogos i tant Bowen com Lee Kiernan (el segon guitarrista), van desfermar la bogeria fent crowd surfing, és a dir, nedant per sobre dels caps del públic, sense deixar de tocar. 

Sense pràcticament rebaixar la intensitat en cap moment, els de Bristol van deixar pel final la traca alguns dels seus temes més coneguts, que molts se sabien de memòria: Never fight a man with a perm, Dancer, Danny Nedelko i Rottweiler. Com una revetlla orgiàstica, o una nit de pub banyada per l'alcohol, Talbot i públic entonaven un sol cant. L'última, van dir, i quan Idles diuen que és l'última tothom sap que no va de broma, perquè el grup no fa mai bisos.

El sol s'havia post i ells havien desaparegut deixant una sensació de cansament i eufòria, tant als fans dels grups d'homes que criden i suen com als de les supernenes que encara havien de venir: dijous, la Charli xcx; divendres Sabrina Carpenter, i dissabte Chappell Roan. I pel camí encara sentirem les guitarres de Fontaines D.C. i Turnstile, una combinació arriscada i refrescant.  

NO T'HO PERDIS: Grans concerts que es fan a Barcelona del 2025