Josep Maria Pou i un repartiment magnífic esmicolen la figura de Roald Dahl a 'Gegant'

Convertir-te en un dolent de manual quan ja tens 80 anys després d'encarnar el protagonista de la lacerant El pare de Florian Zeller és una cosa a l'abast de molt pocs actors. I més quan es tracta de donar vida a un home, Roald Dahl, que és en l'imaginari de moltíssima gent com aquell autor que els va fer passar una infantesa esplèndida a través dels seus contes estrambòtics i abassegadors. Però no tots els escriptors han de ser bellíssimes persones. I Josep Maria Pou fa més de 50 anys que puja als escenaris per regalar-nos personatges memorables.

Gegant ens fa recular a primers dels anys 80 i ens col·loca a la casa de Dahl a Buckinghamshire quan està enllestint Les bruixes i just en el moment en què ha esclatat una polèmica arran d'un article en què compara els israelians amb els nazis. En escena, hi tenim la seva dona Liccy (Victòria Pagès), el seu editor anglès Tom Maschler (Pep Planas) i la cap de vendes de la seva editorial nord-americana Jessie Stone (Clàudia Benito), tots decidits, en major o menor grau, a convèncer-lo perquè demani disculpes, la qual cosa transformarà l'obra en una batalla dialèctica de primer nivell. I que tant Pou com Benito, Pagès i Planas saben resoldre de manera brillant.

Pou encarna de meravella la figura de la vella glòria tossuda, que es deixa afalagar, que llença dards tota l'estona i que no admet rèpliques. El tracten amb cotonets. Però Stone, més jove, no pot estar-se de dir-li al gran home el que pensa. I serà capaç de plantar-li cara. Quin paper que fa Benito, quin tremp, quina manera de posar-se davant del gegant Pou sense que li tremolin les cames.

L'autor de l'obra, Mark Rosenblatt, jueu britànic provinent d'una família de supervivents de l'Holocaust, sembla dibuixar un debat en què totes les parts poden sentir-se representades. Però va filtrant durant tota la funció una veu en una o dues octaves per sota que ens marca un altre camí. Perquè aquí, els personatges secundaris tenen l'última paraula. I serà Hallie (Aida Llop), la cuinera, qui ens permetrà assumir la mesquinesa que s'amaga rere les bones paraules. No ens deixem entabanar per la bonhomia de Dahl, el seu drama personal, la rellevància de la seva obra. Ni per la candidesa de Stone. Ningú no és el que sembla.

L'obra del moment 

Josep Maria Mestres dirigeix una funció on tot és a lloc, de tempo convincent, amb espai per al lluïment dels grans intèrprets que té al seu servei. No calen subratllats, sinó simplement deixar fluir una funció deliciosa de pur teatre. No sempre és així amb les grans obres. Gegant ve d'arrasar a Londres, de guanyar tres premis Olivier, inclòs el de millor espectacle, d'aconseguir l'aclamació unànime com l'obra que havia de veure's just en aquest moment. De vegades, no sabem com entomar aquestes circumstàncies. Però Mestres, el més britànic dels nostres directors, se'n surt amb nota.

No hem d'oblidar que la família de Dahl, el 2020, va demanar disculpes per l'antisemitisme de l'escriptor. Potser hi haurà algú que aplaudeixi els seus arguments, avui, però esperin-se al final, que abans s'atrapa un mentider que a un coix.

Teatre Romea. Fins al 3 d'agost. 18-29 €

NO T'HO PERDIS: Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona