Júlia Colom: "M'agrada molt defensar la meva música, però defensar el meu personatge a internet és com un pou sense fons"

Mentre ens distraiem amb grans campanyes de màrqueting digital, hi ha artistes que continuen entenent la música com un procés sobretot orgànic. Com Júlia Colom, que ha treballat en el seu segon disc en silenci, allunyada del soroll mediàtic, i d'aquí que el resultat, Paradís, ens agafi gairebé per sorpresa, tan ben acabat, amb un equilibri tan natural entre la seva essència mallorquina i una estètica entre pop i electrònica que la connecta amb el món actual.

Les dues col·laboracions sonades que hi ha al disc ho resumeixen a la perfecció: la de Valldemossa transita entre la profunditat de les veus de les Tarta Relena al contrapunt pop i juganer que proposa Ouineta; mentre que les arrels familiars, de la tradició oral, les posa el llaüt de l'avi interpretat per Martín Leiton. Tot plegat amb una intuïció melòdica i un gust per la paraula justa que fan de Colom una de les artistes més singulars de l'escena actual. 

Movent-se a través de referències que van des de la cançó popular al k-pop, passant per Maria del Mar Bonet –de qui es demostra una gran hereva–, Colom ha sumat onze peces al seu repertori, impressionistes, oníriques, mediterrànies, que parlen d'illes, de cerques i d'incerteses, amb espai per explorar sentiments complexos com fa amb picardia a Gelosies, cançó germana de l'Enveja de Miramar (2023). El disc surt el 31 d'octubre i es presenta en concert al cicle Sit Back de L'Auditori, l'11 de desembre. 

Quines sensacions tens amb el nou disc?

De moment, el feedback és superbo. Jo hi confiava molt, en aquest disc, a mi m'encanta, si fos una altra persona me'l posaria a casa una vegada i una altra, però de moment estic flipant amb el que ens estan responent, tant de bo segueixi així, tampoc l'ha sentit tanta gent.

L'has fet a foc lent, oi? Han passat dos anys i mig des del Miramar i no has fet això tant d'ara de publicar cançons contínuament.

He estat molt de temps sense publicar música nova i la meva percepció era que m'estava tirant pedres al meu terrat perquè els tempos de la indústria estan molt clars i necessites estar constantment generant, generant i generant. Jo no ho he fet, a banda dels singles que he tret per presentar el disc, amb el disc ja acabat. Per respectar-me a mi i perquè crec que els tempos [que dicta la indústria] no estan bé. Generar contingut, és que aquestes dues paraules juntes ja mira com sonen.

He estat molt de temps sense publicar música nova i la meva percepció era que m'estava tirant pedres al meu terrat

El que fas no és contingut, és una altra cosa.

Amb el que em costa fer música, el que em costa arribar a materialitzar les meves idees, no ho vull tirar tota a la borda fent una cosa que no és la que jo faria, però per dur aquests tempos necessites tenir una mínima estabilitat econòmica, perquè entre que he acabat una gira i que comença el disc han passat mesos i, com que avui en dia el disc ja no genera pasta ni les reproduccions a través de les plataformes tampoc, és una mica condemnar-te econòmicament. Per tant, a vegades entenc que la gent es vegi abocada en aquesta roda, però em sembla bastant nociva.

Et genera algun tipus d'estrès veure això al teu voltant?  

Sí, mentalment això passa factura. No puc evitar no comparar-m’hi, jo mateixa volia tenir la il·lusió de compartir coses. I la tinc, el que passa és que fins que no he vist el moment adequat i un disc totalment acabat, arrodonit, amb totes les idees, no he volgut fer la passa.

A part de fer música nova sembla que com a artista hagis d’estar a les xarxes constantment. 

Amb això crec que ens n’hem anat a la merda completament. Crec que no està fent un favor a ningú, ni a la gent que li va realment bé a les xarxes socials. No sé què està aportant exactament, no ho entenc. Amb la il·lusió que em fa poder dedicar tota la meva economia i tot el meu temps a la música, tenir les xarxes tan infiltrades en tot el que fas acaba sent una dispersió mental i econòmica tremenda, perquè al final el percentatge de temps i diners per a la música és més petit.

I d’esforç? Perquè això requereix estar pensant què publicaràs, què no publicaràs, intentar mantenir l'interès de la gent en tot moment pot ser una bogeria.

Sí, és una bogeria. A mi m'agrada molt defensar la meva música, però defensar el meu personatge a internet és com un pou sense fons, que a més ni controles. Jo no soc gaire bona realment amb això i entenc que són les normes del joc i intent posar-hi de part meva, però normalment estic com mig frustrada amb el tema. També t'ho diré, aquest discurs ja és com una utopia, perquè ja està tot tan establert així per part dels promotors, per part del que s'espera dels artistes, de com has d'utilitzar la teva plataforma, les teves xarxes socials... Tothom ha acatat les normes del joc, des dels artistes, al públic i als promotors, per tant, veig que ja queden poques escletxes. 

Pensava que era una llàstima que no estigués fent un disc polititzat dins d'un context tan hostil com el del català a Mallorca

Pot ser que el teu paradís estigui en risc? No puc evitar pensar en Mallorca.

Per mi, la idea de paradís recau en dues coses diferents. Per una banda, en repensar col·lectivament que és el paradís, perquè com a mallorquina, aquesta pau, això que encara fa bona Mallorca, es viu des d'una manera francament oposada, i a mi em remou una mica. Però, per altra banda, és la idea de la cerca constant cap a aquell lloc, aquell ideal que sempre es va posposant en el temps i acaba sent intocable. Estic a la meva vintena i tinc la sensació que encara no he aconseguit res, perquè aquesta visió que sempre es va posposant. També giro la mirada i dic, "ostres, he viscut, han passat coses i la vida és ara i això ja compta, no esperis tant". Crec que aquest és un missatge que hi ha a moltes cançons com T’he cercat, com Sa teva barca, Sa nit i es dia, aquesta cosa que no pots arribar a tocar.

És la part política del disc?

Al principi estava molt preocupada perquè era una llàstima que no estigués fent un disc polititzat dins d'un context tan hostil com el del català a Mallorca. Cantar en català ja és prou reivindicatiu, però, tot i així. I aquesta sensació que els plans s'han anat posposant i que no vivim el present que necessitàvem o esperàvem crec que és una cosa molt generacional: què ha passat? Per què vivim així, si ens ho hem currat molt? Crec que amb metàfores i d'una manera més amagada aquest sentit hi és.

Mescles el folk amb el pop i l'electrònica. És perquè el folk es fa sempre amb les eines de cada època?  

Quan sento els vells cantar a Mallorca, utilitzen unes desafinacions, una tonalitat molt frígia de tota la tradició aràbiga. Jo encara ho tinc, però per molt que ara a Mallorca vulguem fer folklore ja no sortirà allò d'aquella manera i ja ho farem amb aquesta afinació perfecta que tenim. El sedàs del pop ho ha globalitzat tot i estem ficats dins d'aquesta globalització.

El sedàs del pop ho ha globalitzat tot i estem ficats dins d'aquesta globalització

Tot el pop s'alimenta del folk, en major o menor grau.

Jo aquestes etiquetes de folk, música tradicional, música d’arrel, músiques del món... El que jo faig és tant del meu cercle familiar, les cançons que jo canto són de ca nostra. Tampoc no vull fer batalles de totes les coses, llavors dic: Sí, folk, let's do it, en pla... ok.

Has recuperat el llaüt de l'avi.  

Vaig aprendre a cantar concretament amb aquest llaüt, perquè era l'instrument que el meu avi tenia sempre a les mans. Cantàvem molt junts i ell em va ensenyar a cantar. Quan va morir, el 2020, pensava que la meva veu amb aquell llaüt... ja no tornaria a passar. El Martín Leiton l'ha après a tocar expressament pel disc així que estic supercontenta de poder sentir que torno a cantar amb el llaüt.

Tarta Relena i Ouineta col·laboren al disc.

Sí, representen una mica el meu yin i yang. El directe de Tarta Relena és el que més m'ha impactat d'aquí a Catalunya i les admiro un munt, que hagin volgut fer-ho ha estat un regal. Coneixia la Ouineta d’abans, però no m'havia plantejat mai fer alguna cosa amb ella perquè no sabia a quin punt ens trobaríem, però després de veure-la en directe a les festes de la Mercè de l’any passat, des de l’admiració, simplement li vaig dir: "has de ser aquí perquè t'admiro, vine a cantar, intentaré trobar-te un lloc que et sentis còmoda".