Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right La importància de dir-se 'La importancia de llamarse Oscar Wilde'
Notícies / Cine

La importància de dir-se 'La importancia de llamarse Oscar Wilde'

La importancia de llamarse Oscar Wilde
La importancia de llamarse Oscar Wilde

Adéu, príncep feliç

La setmana passada va arribar als cinemes 'La importancia de llamarse Oscar Wilde', òpera prima com a director de l’actor Rupert Everett. El seu títol original: 'The happy prince'. Vaja, 'El príncep feliç', i fa referència directa a una part de l’argument d’aquesta pel·lícula que també va passar pel BCN Film Fest. I per què, pel camí fins a les nostres sales, ha canviat de títol? A quina mena d’estratègia obeeix la decisió dels distribuïdors espanyols del film? Tot això ho recuperarem a l’últim paràgraf de l'article. Abans, tornaré a manifestar la meva fascinació per l’art del títol, i, en concret, pels títols que inclouen un nom d’una ciutat, un país o un territori entre els seus dos, tres, quatre o cinc elements. Això varia.

Una terra sense pa

Ara que s’acaba d’estrenar 'Buñuel en el laberinto de las tortugas', recordo com, de jove, m’intriga molt el títol d’una de les primeres obres de Luis Buñuel. Ai, tot el misteri que contenia aquelles quatre paraules juntes! Es tracta de 'Las Hurdes, tierra sin pan', de l’any 1932, una pel·li el rodatge de la qual és la base del guió de 'Buñuel en el laberinto de las tortugas'. El primer que vaig fer, és clar, va ser buscar on eren Las Hurdes. L'Enciclopèdia Catalana, aquella amb les tapes gruixudes d’un color verd intens que alguns encara conservem a la biblioteca de casa, em va resoldre el dubte (volum 8, pàgina 524): Extremadura. I 'Tierra sin pan', per què? Doncs resulta que el cineasta aragonès, que en aquell moment va abandonar el surrealisme i l’experimentació, es va fer documentalista per explicar-nos la misèria d’una zona deixada de la mà de Déu. Perdó, perdó, que Buñuel i Déu són conceptes que es donen d’hòsties! Entre la realitat i la ficció (algunes escenes estaven preparades), es parlava de l’orfandat, de la gana i dels plans del Govern per sufocar la pobresa. La pel·lícula, crua i explícita, va ofendre Gregorio Marañón!

 

Què passava a Baviera i a Saragossa?

Ara bé, els dos llargmetratges que més boig em portaven per culpa del seu títol (en aquella època no era fàcil accedir a les pel·lícules rares) eren 'Escenas de caza en la Baja Baviera' i 'El manuscrito encontrado en Zaragoza'. A què es referien l’una i l’altra? Per què eren tan exactes geogràficament parlant? El matís del lloc era bàsic. La primera d’elles, realitzada per l’alemany Peter Fleischmann l’any 1969, no era precisament un documental de l’estil dels de Félix Rodríguez de la Fuente. Va ser el primer en què vaig pensar jo. A sobre, era en blanc i negre, i parlava de l’homosexualitat i de la persecució que pateix un jove que torna al seu poble. Una anàlisi del feixisme perfectament actual, 50 anys després de la seva estrena. Que 'El manuscrito encontrado en Zaragoza' fos una pel·li polonesa em despistava. No ho entenia. Adaptació d’una novela de Jan Potocki, dirigida l’any 1965 per Vojciech Has, estava ambientada en l’Espanya napoleònica. Com el film anteriorment esmentat, va ser una fita entre els cinèfils dels anys 60 i 70. Tres casos més de llargmetratges amb una localització geogràfica precisa, que em produïen curiositat i una gran ansietat per saber-ne més coses: 'Roma, ciutat oberta', de Roberto Rossellini, 'Un hombre lobo americano en Londres', de John Landis, i 'Nueva York bajo el terror de los zombies', de Lucio Fulci. Vinga, una pel·li més a la llista, siguem generosos: 'El relojero de Saint-Paul', de Bertrand Tavernier. Per què de Saint-Paul? Per què rellotger? Rellotger... i potser alguna coseta més? Quina ansietat em causava tot plegat!

L’efectivitat com a objectiu

I tornem a Rupert Everett. El 'The happy prince' original serà tot el bonic que tu vulguis, però, compte: es tracta de dur espectadors a les sales, i, com a títol, és ensopit amb ganes. No té ganxo. L’esquer no és saborós. Que ara han tirat cap a l’altre extrem, i 'La importancia de llamarse Oscar Wilde' frega la grolleria culta? No ho nego, però entenc la maniobra, i la respecto. El nou títol, tot el que té d’efectista ho té d’efectiu. Segur que l’escriptor irlandès, després de fer-ne un acudit, hagués aplaudit la decisió. D’allò més feliç. D’allò més príncep.

Tens ganes de cine? Deixa't aconsellar pels nostres crítics

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments