[title]
Una sorpresa (més quinze)
L’expressió segueix fent una mica de ràbia, segles després que algú l’encunyés, segurament per referir-se a Madonna, però també és cert que segueix sent vàlida: hi ha actors i actrius que tenen la sort, el talent, l’habilitat i la permeabilitat de saber-se reinventar sense parar. Que saben i poden trobar el seu lloc a la indústria audiovisual i són fitxats i recuperats per les noves generacions sense ser oblidats pels seus descobridors. No és el primer cop que aquesta qüestió de les reinvencions apareix per aquestes modestes línies del Time Out, però és que no ho he pogut evitar. Ni ho he volgut. El motiu té un nom i un cognom: Maribel Verdú. Una Verdú que, després de 35 anys de carrera, ha aconseguit la proesa de sorprendre un servidor, que, més o menys, ja ho ha vist tot i de tots els colors, tamanys i llargades. La pel·lícula de l’actriu es diu 'El doble más quince' i s’estrena aquest proper divendres.
Una pel·lícula ‘capritxosa’ per obviar
Cal recordar que, fa unes setmanes, Maribel Verdú va ser "recompensada" pel col·lectiu Catacric amb el premi YoGa a la pitjor actriu per la seva interpretació en un infame thriller de Gerardo Herrero anomenat 'El asesino de los caprichos'. Ben mirat, van pagar justes per pecadors. Perquè el que era un nyap era el guió de la pel·li, i la direcció, i el muntatge, i la música... i tot. A 'El asesino de los caprichos', tant Verdú com Aura Garrido, com Daniel Grao feien el que podien, suraven mentre el vaixell de la presumpta intriga s’enfonsava, gairebé des del primer minut, com el Titanic. Estimats i admirats companys de Catacric, us vàreu equivocar d’objectiu! També entenc que premiar Verdú garanteix més titulars i moltíssima més visibilitat arreu.
Les petites històries amagades de Rueda
Doncs després del desastre d’Herrero, quan tu ja temies pel prestigi de la seva veterana protagonista, va la Verdú i estrena 'El doble más quince', una road movie (a peu) en què és dirigida exquisidament per un home que també reinventa els gèneres. En el seu cas, les històries d’amor. El director es diu Mikel Rueda i, el 2014, va estrenar 'A escondidas', on ens explicava la perillosa relació entre dos nois adolescents. Era una 'love story' incompresa i interrompuda, feta més de miradetes furtives que no pas de fets i claus. Els protagonistes eren Germán Alcarazu i Adil Koukouh. Ara, Alcarazu torna a rodar amb Rueda un relat pausat i sensible que l’emparella amb una Maribel Verdú que busca sexe i troba amor; busca carn fresca i troba paraules boniques; busca donar una alegria al seu cos i troba temps per reflexionar sobre la vida amb un adolescent desconegut que l’escolta i la porta a una festa plena d’alegria i colors. 'El doble más quince' és una pel·li que dialoga (un altre tòpic) amb una de les meravelles del cinema espanyol de l’any passat: 'La virgen de agosto', de Jonás Trueba. La de Trueba passava a Madrid. La de Rueda, a Bilbao, entre els seus carrers, edificis i inhòspites zones dels afores.
Fresca i agosarada
Maribel Verdú és com la Marisa Paredes de 'Petra': una actriu que s’atreveix a trepitjar terrenys perillosos malgrat tenir la vida solucionada i sense tenir cap necessitat d’arriscar-se. Figura ben pagada de la tele amb sèries per estrenar i per rodar, ens dona una lliçó de frescor a 'El doble más quince'. No deixeu passar l’ocasió d’aplaudir-la, perquè no és la Maribel de 'Salsa rosa', 'La buena estrella', 'El laberinto del fauno', 'Y tu mamá también' o 'Blancanieves'. És una altra, diferent, lluminosa, poderosa. Reiventada, vaja. Bravo, Maribel!
