[title]
El teatre és misèria
No gaires dies abans de l’inici del Festival Grec, vaig coincidir amb un conegut i respectat agent d’actors a la cua de l’antic cinema Aquitania i ex Filmoteca, ara convertit en un teatre. Per (no) variar, ens vam posar a parlar del món de la interpretació i del que costa trobar un bon paper i, a més, ben pagat. "Mira, tio, a mi que no em vinguin amb ofertes teatrals per als meus representats, a no ser que es tracti del Teatre Lliure o del Teatre Nacional de Catalunya, que són els únics que tenen pasta. La resta de sales? Qui no et paga segons ingressin a taquilla... té la taquilla inversa. Les sales petites és perdre diners. Jo vull que els meus facin sèries o pel·lícules. O un anunci". Així de convençut m’ho va deixar anar, tirant per terra tota la mítica i mística dels escenaris com a espai natural dels actors, com a camp on créixer artísticament, com les cebes quan són regades a la terra on han estat plantades.
Bette i Anne no passaven gana
De cop, va ser com viatjar mentalment a 'Tot sobre Eva' i al seu descarnat retrat del teatre. Amb les seves dives (l’estrella i l’aspirant a ser-ho, interpretades per Bette Davis i Anne Baxter), i les seves enveges, travetes i conspiracions. És clar que allò era 1950, i, als Estats Units, la tele encara no s’havia apoderat de l’oci. A més, on actuaven les dues protagonistes no era pas una petita sala com la Tantarantana o la Beckett del Poble Nou (a la qual, per cert, l’agent del primer paràgraf no va citar entre els teatres que maneguen calerons).
Un ofici de pocs rics i molts pobres
També vaig recordar la misèria que es vivia i es patia a 'El viaje a ninguna parte', de Fernando Fernán-Gómez, o 'Los farsantes', de Mario Camus. Ens aquelles ficcions (?), ser còmic anava lligat a passar gana, a no saber on dormiràs, si tindràs públic, si et penediràs d’haver triat aquesta gran professió.
La tele com a salvació
Després d’encadenar mentalment unes quantes pel·lis més sobre el mateix preciós ofici d’actuar ('Cómicos', de J.A. Bardem, 'Actrius', de Ventura Pons, 'La strada', de Federico Fellini), vaig sentir pena pels meus amics i amigues del gremi que no tenen la sort de guanyar-se les garrofes i els cigrons a la tele en una sèrie, que no estan a les agendes dels caps de casting i que 'només' fan teatre o, pitjor!, microteatre. I ho fan amb tot l’amor i devoció cap a la seva professió. Això sempre. Convençut que Shakespeare, Clàudia Cedó, Iván Morales i Josep Maria Miró no t’omplen la nevera, només en el cas que els seus textos es representin al Teatre Nacional, vaig anar a la Festa d’Estiu del Cinema Català i allà hi vaig robar mitja dotzena de bosses de patates fregides i avellanes per repartir entre els meus amiguets. Que no passessin gana!
