[title]
Faig 1,73 metres, gasto una 38 de pantalons, tinc poc pit, les cames llargues i el coll ídem; amb el meu cos més que normatiu em vaig presentar al càsting que Miriam Ponsa va convocar a través de les xarxes socials a finals de maig: buscava dones estàndar per a una desfilada fora del marc de la passarel·la del 080 Barcelona, després de molts anys de ser-hi protagonista. La reivindicació de la normalitat i el #bodypositive com a cop d'efecte.
Una setantena de voluntàries vam respondre a la crida i una vintena vam ser les escollides per vestir i presentar una col·lecció inspirada en figures com Frida Kahlo, Simone de Beauvoir, Malala Yousafzai i Teresa de Calcuta –les muses de Miriam Ponsa– que apareixen dibuixades en samarretes i brodades en jaquetes de la col·lecció d'estiu 2020.
El 26 de juny vam ser muses per una estona dones d'entre 16 i 64 anys, mestres, docents, polítiques, comerciants, estudiants i dissenyadores, amb ganes de veure el funcionament de la passarel·la des de l'altra banda i de deixar-nos pentinar i maquillar, de participar en una experiència diferent i "empoderadora", segons Miriam Ponsa. "El primer empoderament va ser nostre, el de la firma, quan vam decidir desfilar fora del 080. I penso que sentir que has estat escollida i que pots ser model a seguir també empodera", reflexiona la dissenyadora de Manresa.
Mentre assajàvem la sortida a la passarel·la, mentre esperàvem per vestir-nos i contemplàvem les dues peces joia de la col·lecció –jaquetes teixides a mà que van lluir les companyes més grans– i un cop ja vestides, mirava les "altres" muses de Miriam Ponsa. Dones normals i boniques, algunes amb certa experiència com a model, i totes amb uns cossos ortodoxos. "El gruix de les noies gasteu les talles 36 i 38, ens ha faltat varietat en talles més grans o models de més edat i també m'hauria agradat més varietat ètnica", reconeix Miriam Ponsa. El càsting, afegeix la dissenyadora, transcendia l'aspecte físic: "vaig triar-vos per l'actitud i l'energia, una cosa intangible que no té a veure amb el cos".
Estic d'acord que el més valuós de ser musa per una estona no es veu. Són les reflexions dels dies previs: si cal revisar el concepte 'clàssic' de musa, si m'agradarà el meu jo projectat en fotos, si el #bodypositive és realment positiu o no. També són les complicitats que es van generar a la Fàbrica Damm, entre la colla de dones no professionals de la passarel·la que teníem les ganes pròpies de la inexperiència i l'ambició de fer-ho bé. I l'emoció de sentir-te protagonista i alhora adonar-te que, sense la col·lectivitat (l'equip de la marca, l'equip de perruqueres i maquilladores, l'estol de models amaters) aquell xou no hauria estat possible. I l'honestedat de reconèixer que volem sentir-nos guapes i guapos, dins o fora del cànon, amb les nostres singularitats, i que la moda i els seus mecanismes ben interpretats hi poden ajudar.
