[category]
[title]
Si sou fans del cinema espanyol de finals del segle passat, potser encara recordeu aquell personatge misteriós de faccions angulades que apareixia i desapareixia a les pel·lícules de Bigas Luna, com Caniche o Bilbao. Però, més enllà del cinema, Àngel Jové també era artista, i aquesta mateixa aura enigmàtica travessa la seva obra, que ara es presenta per primera vegada en una retrospectiva al Museu Tàpies.
Gairebé 1.500 peces —entre pintura, fotografia i escultura— conformen una mostra que vol ser fidel al llegat de Jové, un artista multidisciplinari que va explorar diferents llenguatges per endinsar-se en les complexitats del dolor i la condició humana i que va transitar per corrents com l’informalisme, l’art pop, l’arte povera i el conceptualisme. L’exposició es pot visitar fins al 27 de setembre i inclou, en gran part, obres inèdites.
El dolor del món
La necessitat de desxifrar (o simplement mostrar) aquesta part espinosa de la condició humana és, en part, conseqüència de les seves arrels: és originari d’un dels territoris més castigats després de la guerra, Lleida, i va ser testimoni dels seus efectes. Per això, "la memòria i les històries del carrer" són molt presents en la seva obra, que s’atura en els més vulnerables, en les persones marcades per la fragilitat, la pobresa i el dolor.
Segons la comissària, Maria Josep Balsach —historiadora i investigadora, gran coneixedora de l’obra però també de la seva intimitat, ja que van ser parella durant uns anys—, la mostra s’articula de manera anacrònica, creant amb les obres de Jové una mena de constel·lacions interrelacionades que fan dialogar present, passat i futur. D’aquesta manera, l’exposició es converteix també en un recordatori de la possibilitat de retorn i del perill de repetir la història.
Dues cadires i ferides
La mostra segueix un ordre temàtic i arrenca i tanca amb una composició trencada. La primera instal·lació és una cadira de fusta atrotinada, vella i sense cap ús. Al final del recorregut apareix una altra, també inutilitzable, però amb altres marques i subjectada amb pedres, com si estigués atrapada. Al seu costat, uns braços aguanten una cullera i un plat, recordant la gana i la necessitat de menjar. Al costat, hi ha tres cors de vidre trencats.
Entre cadira i cadira, la mostra ens porta per les diferents facetes que travessen la seva obra. Hi trobem peces objectuals i escultòriques, fruit de la seva fascinació per l’arquitectura, que va començar a estudiar però que no va exercir professionalment. També hi apareixen sèries de dibuixos amb nens que es descomponen, així com Paisatges del no-res, amb imatges de l’horitzó que es repeteixen amb lleus variacions fins a 500 vegades —la repetició era un dels seus mecanismes artístics més explorats—. Altres moments destacats són Primera muerte (1969), considerada la primera obra d’art audiovisual a Espanya i de la qual va ser un dels creadors, i els últims paisatges abstractes de la sèrie Über alles (2021).
"Res és d’un mateix"
Un dels quadres més coneguts, utilitzat per a la promoció d’aquesta exposició al Museu Tàpies, és un manifest de desidentitat i correspon a l’època de la sèrie Metafísica (1975). La intencionalitat d’aquesta obra, i d’altres que poblen les sales, podria arrelar en el que ell deia: "res és d’un mateix". Jové sempre va insistir que, en la creació, ell feia poca cosa.
El que és clar és que en les seves creacions s'hi percep una certa evanescència formal dels materials i tècniques, que més aviat evoca que no pas descriu un contingut, deixant un rastre enigmàtic en tot el que toca i, alhora, una sensació paradoxal de buit i de ser travessat per alguna cosa feixuga. Aquesta és una característica que comparteix amb artistes com Antoni Llena, Sílvia Gubern, Jordi Galí i Albert Porta —Zush, Evru—, tots ells vinculats a l’anomenat grup del Maduixer, i que encaixa amb la seva manera d’entendre l’art i el món.