L’artista i sanadora d’energies Sílvia Gubern exposa a Barcelona per primera vegada en trenta anys

A l’entrada del Museu Can Framis se sent soroll d’aigua que brolla. És una escultura titulada Aigua de vida, una font transparent en forma de calze que emmagatzema i emana aigua alhora que filtra la llum que ve de l’exterior i la fa rebotar per les parets de la sala. Comencen els parlaments de l’exposició, però el so de la font no ens deixa sentir massa bé les autoritats. Fins i tot quan l’artista Sílvia Gubern comença a xerrar, l’aigua li roba el protagonisme: sembla que la seva obra d’art vulgui parlar per si sola. Però les convencions socials de la roda de premsa s’imposen i algú demana si, per favor, podem apagar-la mentre parla l’artista. L’aigua cessa i comença la visita. 

Per a Bernat Puigdollers, director d'art de la Fundació Vila Casas, Sílvia Gubern era “un elefant a l’habitació”. Com pot ser que una artista va formar part del trencador Grup del Maduixer juntament amb Antoni Llena o Jordi Galí i que estava vinculada a la vida cultural barcelonina fins al punt de dissenyar la famosa portada de Qualsevol nit pot sortir el sol, de Jaume Sisa, faci trenta anys que no té cap exposició a Barcelona? La resposta és força complexa: té a veure l’allunyament del món que Gubern va forçar per a trobar-se a ella mateixa, però també amb la violència d’un món de l’art masculinitzat i, sobretot, amb els sabers espirituals que han acompanyat la creadora i que queden plasmats en la seva obra.

Fràgil com el vidre, transparent com l’aigua, però profunda i misteriosa com un pou antic. En temps de resistència al capitalisme que tot ho contamina, la comissària Assumpta Bassas veu en l’art de Gubern un recordatori que els éssers humans hem vingut al món a crear. “El nostre estat natural és el de la contemplació i el de la creació, no el del treball”, sentencia. Sílvia Gubern ens retorna a aquest propòsit essencial amb peces que conviden el visitant a obrir els sentits i relacionar-se amb els cinc elements que configuren el món i a nosaltres mateixos: l’aigua, l’aire, el foc, la terra i l’èter. 

Aquests cinc elements articulen les sales de l’exposició. L’escultura en forma de font, titulada Aigua de vida, dona la benvinguda a la primera de les sales, dedicada a l’aigua. També hi trobem dibuixos de traç fi plens de jocs de paraules (la paraula llatina ave acompanyada del dibuix d’un ocell, els paral·lelismes entre el nom Sílvia i el mot salve) i l’escultura La Creació (1992), un entrecuix femení pintat sobre un revers de vidre que Gubern va exposar a la Sala Vinçon l’any 92. Són obres d'art d'algú que ha habitat espais a l'avantguarda catalana i, alhora, ha necessitat fugir-ne. 

L’ús del vidre com a suport és una constant que es manté a les sales dedicades a l’aire i a la terra, on també trobem mostres d’escriptura canalitzada, poemes i escultures amb cristalls que resplendeixen en la foscor. En la sala dedicada al foc, un gran cercle ple de cristalls que simbolitza el sol i dues escultures de la sèrie Escultures Primordials (1995) ens parlen de l’Alquímia i altres sabers hermètics, esotèrics i misteriosos que Sílvia Gubern ha cultivat, tot relacionant-los amb l’art, per conèixer el món amb profunditat.

“Als frisos dels temples, els antics hi escrivien: conèixer-te a tu mateix i coneixeràs l’univers”, explica l’artista, poeta i sanadora energètica. Sílvia Gubern té més de vuitanta a anys, però per entendre el seu art cal tornar a la infantesa. “M’he passat la vida fent-me preguntes: Quin sentit té, ser aquí? Per què estem en aquest planeta, i no en un altre?” Per a respondre-les, va emprendre un camí d’autoconeixement paral·lel al de la creació que l’ha dut a exercir de sanadora d’energies. “L’art no consisteix a fer coses boniques. La bellesa ha de ser-hi, però ha d'inspirar alguna cosa més. Ha de buscar la profunditat de la veritat última”, explica. 

A la sala final, dedicada a l’èter, l’artista hi exposa teixits que pengen del sostre amb símbols espirituals de diverses tradicions. Com els cristalls, l’aigua o el vidre presents en totes les sales de l’exposició, el tèxtil filtra els rajos de sol que deixen passar els grans finestrals de Can Framis. Les obres de Gubern es relacionen amb la llum com un calidoscopi que filtra la claror en un mandala de formes i colors intensos. L’artista ens ofereix un artefacte a través del qual mirar la realitat i ens promet que, si ens obrim als sentits, l’art ens revelarà tot allò que els nostres ulls no poden veure.

Aquí trobaràs més exposicions fantàstiques per visitar a Barcelona