[category]
[title]
Històries intimistes i superproduccions, drames i comèdies, terror sobrenatural i pel·lícules-abraçada, cine d'aquí i d'allà. L'any 2025 ens ha regalat moments per somiar, per flipar, per patir, per reflexionar, per plorar i per riure, per gaudir. Fer llistats mai no és fàcil, sempre queda la sensació d'injustícia, de deixar fora títols que molt bé podrien ser-hi presents, però aquests deu llargmetratges exemplifiquen talent, risc, emocions i pur cinema.
1. Valor sentimental
Secrets i conflictes de família, un cineasta egocèntric i manipulador i les seves dues filles, depressions i atacs d'ansietat, traumes heretats i responsabilitats mai assumides, Ingmar Bergman i Henrik Ibsen, darrere les càmeres i entre bambolines, Europa i Hollywood (i Netflix), homenatges i retrets, una casa i mil records. Després d'enamorar-nos amb La peor persona del mundo, Joachim Trier i la seva musa Renate Reinsve superen amb nota l'expectació al voltant de la seva nova proposta, un poderós drama tocat de brillants tocs d'humor amb el qual el cineasta noruec ens fa mirar pel forat del pany en la intimitat d'un nucli familiar desestructurat: el pare, reconegudíssim director de cinema, va fotre el camp dècades enrere.
Ara, amb la mort de la mare, es retroba amb les dues filles: més que recuperar el temps perdut i connectar-hi emocionalment, sembla desitjar només que una, actriu teatral amb problemes de salut mental, sigui la protagonista del seu retorn als rodatges amb una pel·lícula amb evidents elements autobiogràfics. La negativa el farà contractar una estrella nord-americana i provocarà un terratrèmol emocional al seu entorn. Amb uns magnífics Stellan Skarsgård, Elle Fanning i Inga Ibsdotter Lilleaas acompanyant Reinsve, Valor sentimental beu del cinema d'Ingmar Bergman, sí, però també del de Woody Allen, per construir un relat tan commovedor com divertit sobre la relació entre l'art i la vida, la memòria i el perdó. Una obra sensacional que confirma Joachim Trier com un dels grans del cinema contemporani.
2. Una batalla tras otra
Quan Thomas Pynchon va escriure Vineland, l'enemic era l'administració Reagan, a qui era fàcil imaginar en mode Robert Duvall “m'encanta l'olor de napalm al matí”, arrasant amb l'aconseguit per les lluites socials de finals dels anys 60. En la seva adaptació lliure, Paul Thomas Anderson actualitza les preocupacions davant la conquesta imparable de les dretes més extremes: l'Amèrica que Trump intenta fer gran una altra vegada és la de l'autoritarisme, l'odi i la intolerància, la del supremacisme blanc i els centres de detenció i deportació d'immigrants, la de la polarització salvatge, la dels fonamentalismes i els negacionismes, la de les fake news, la de les retallades de llibertats que tots crèiem assegurades.
El feixisme avança sense fre i Una batalla tras otra ens recorda que plantar-hi cara és una obligació cíclica: els protagonistes d'aquesta història, revolucionaris o terroristes o ambdues coses, ho varen fer anys enrere, i avui sobreviuen camuflats i en permanent estat d'alerta. Si la joventut era rebel·lió i utopia, la maduresa és rendició davant la derrota escrita. Frenètica i visceral, compromesa, també tan divertidíssima com un episodi del Coiot i el Correcamins, amb un sensacional Leonardo DiCaprio en barnús, amb persecucions, tirotejos i atracaments, aquesta és una pel·lícula on conflueixen el potent discurs polític i l'entreteniment amb majúscules. Paul Thomas Anderson ha tornat, i amb una de les millors obres d'una carrera plena de millors obres.
La pots veure a HBOMax a partir del 19 de desembre
3. Father Mother Sister Brother
La pel·lícula-abraçada de 2025. La saviesa observacional de Jim Jarmusch condensada en un preciós tríptic que, com Valor sentimental, navega en les aigües de les sempre conflictives relacions pa/maternofilials per fer-nos plantejar si aquelles persones que haurien de ser les més properes per vincles de sang no acaben sent, al capdavall, veritables desconegudes. A partir de tres episodis aparentment desvinculats, inconnexos, Jarmusch dibuixa tres trobades familiars molt particulars: a la primera, un home i una dona fan un llarg trajecte en cotxe per visitar el seu pare, que viu en un poble nevat als Estats Units. A la segona, situada a Dublín, dues germanes visiten la mare per complir amb una tradició que inclou prendre el te el mateix dia cada any. I en la tercera, un jove i la seva germana es troben a París després de la mort dels seus pares, amb la intenció de fer una darrera visita al pis on van viure i van créixer quan eren petits.
Armada d'un encantador minimalisme zen i d'una subtil comicitat, Father, mother, sister, brother és també un film juganer que fa servir un grapat de running gags per travessar les tres històries. I quins actors! Adam Driver, Cate Blanchett, Vicky Krieps, Charlotte Rampling, Indya Moore, Luka Sabbat i el grandíssim Tom Waits. Un fabulós regal de Nadal que entra directe al top del millor de l'any.
4. Los pecadores
Cinema de terror i de gàngsters, blaxploitation pulp a ritme de blues. Vampirs i sensualitat, vudú i llei seca, sang i fetge, Ku Klux Klan i clubs clandestins. Dues, o tres o quatre, pel·lícules en una. Ryan Coogler i Michael B. Jordan, director i actor fetitxe que van recuperar la màgia del primer Rocky a Creed, fan un salt endavant i serveixen una obra de gènere(s) que transcendeix el cinema-espectacle amb audàcia i ambició. Anys 30, al sud del Mississippí, entre camps de cotó que recorden que l'esclavitud no quedava tan lluny, dos germans bessons tornen a casa disposats a gastar-se els calers guanyats al Chicago de la prohibició en un bar on ofegar les penes amb whisky i sentir música de la bona, obert fins que surti el sol.
Amb inesperats girs de guió, Los pecadores remata la capacitat de sorpresa amb una escena musical que ens fa caure de cul: mentre sona I lied to you, les fronteres temporals es trenquen i es fa un recorregut en pla seqüència que va del blues dels anys 30 als DJ d'avui, passant per percussionistes africans o figures del hip-hop. Cinema extraordinari disfressat d'horror sobrenatural que ens convida a gaudir sense prejudicis fins que els crèdits s'acaben, i més enllà. Espereu-vos fins al final, que hi ha (encara més) sorpreses.
La pots veure a HBOMax
5. Los Tortuga
Després del seu excel·lent debut amb La filla d'un lladre, la cineasta catalana Belén Funes fa dues o tres passes endavant i, connectant amb experiències pròpies o properes, torna a abordar un cinema social arrelat als temps que vivim: assumptes com la precarietat i la violència habitacional, amb els desnonaments com a pa nostre de cada dia, els conflictes de classe i l'educació que depèn de la butxaca i condiciona el futur d'uns joves que, massa sovint, no poden accedir a una formació que els permeti trencar la cadena i tenir un futur millor.
Los Tortuga parla també sobre les dificultats de començar de zero lluny de casa. Però és la relació entre una dona i la seva filla (magnífiques Antonia Zegers i Elvira Lara) la que ho travessa tot: el dol dubtosament portat les col·loca en un nus emocional que suposa el cos d'una pel·lícula commovedora i políticament compromesa, i amb més capes que una ceba, que reafirma Funes com una de les veus més lúcides del nostre cinema.
La pots veure a Movistar+
6. Better man
Ningú no us culparà si us fan mandra els biopics autoritzats d'estrelles de la música, de Bohemian Rhapsody a la recent Springsteen: deliver me from nowhere. De fet, ningú no us culparà si us fan mandra els biopics autoritzats, així en general. Però el cas de Better Man és una extraordinària excepció. Enmig d'una narrativa més o menys convencional d'orígens, fama, caiguda als inferns i redempció, la vida del polèmic cantant Robbie Williams no evita una part fosca coneguda per tothom: el narcisisme, les addiccions a l'alcohol i a la cocaïna, els excessos i les ressaques, els problemes de salut mental, l'arrogància i les infidelitats, les baralles (amb Gary Barlow, la resta de membres de Take That i la seva exparella Nicole Appleton) i les rivalitats (fabulosa aparició d'Oasis), i la traumàtica relació amb el pare que ho travessa tot.
Dirigida per Michael Gracey, Better man commou i diverteix. I, encara no ho hem comentat però és la clau de volta de tot plegat, té una premissa tan sorprenent i extravagant com tremendament efectiva: està protagonitzada per un ximpanzé generat per ordinador. Aquesta decisió es revela com un sensacional encert que contribueix a posar el focus en l'autopercepció de Williams com un pallasso, com un mico nascut per ser mirat. Més enllà, Better man té alguns dels millors i més enlluernadors números musicals vistos en el cinema contemporani: per damunt de tot, aquell que posa a ballar mig Londres al ritme de Rock DJ, una sofisticada seqüència sense talls aparents que ens deixa amb els ulls com a plats. Feu-nos cas i recupereu-la. És una joia.
La pots veure a Movistar+
7. Romería
Carla Simón tanca la seva trilogia familiar sobre la identitat i, mentre continua explorant la memòria íntima, busca retirar un estigma que ha durat massa temps: el d'aquella generació perduda que despertava de quaranta anys de dictadura i acabaria marcada per la sida i l'heroïna. El diari de la mare de la directora serveix per vehicular el viatge d'una noia, alter ego de la cineasta, que rastreja els seus orígens paterns: arriba a Galícia per recosir fils trencats i retrobar-se amb avis i tiets, mirant d'entendre qui va ser el seu pare. I, al mateix temps, i en una exploració de nous camins narratius que amplien el naturalisme d'Estiu 1993 i d'Alcarràs cap a una mena de realisme poètic, Simón reconstruirà la història d'amor dels seus pares amb un seguit de recursos onírics visualment bellíssims, fent servir la lírica de les imatges i una certa experimentació per construir records. Romería és un pas endavant creatiu i un relat que viatja de la memòria a la fabulació, del testimoni a l'evocació.
8. El brutalista
Cinema monumental i contra tot corrent. Cel·luloide, 70 mm i VistaVision. Tres hores i mitja d'ambició narrativa i temàtica, d'èpica íntima o d'intimitat èpica, amb un intermedi de quinze minuts, com feien les superproduccions dels anys 60, marcat per un rellotge que compta enrere. Una epopeia humanista que rebenta el somni americà i qüestiona l'esclavitud al capitalisme més salvatge, història amb H majúscula que ens porta fins a aquella Amèrica que rebia carretades de refugiats que fugien dels estralls de la Segona Guerra Mundial en una Europa devastada. Un és el protagonista d'El brutalista: el magnífic Adrien Brody és un arquitecte hongarès supervivent d'un camp d'extermini nazi que, arribat als Estats Units, és apadrinat per un mecenes multimilionari que finança el seu colossal projecte, un edifici de formigó que serveix de metàfora als patiments que l'han destrossat per dins.
Amb ecos de Ciutadà Kane, d'El manantial i de Pous d'ambició, i aroma de gran novel·la americana, el film assenyala el talent del seu fins ara desconegut director, Brady Corbet, arribat per demostrar que es pot fer cinema bigger than life des de la rebel·lia a una progressiva i aparentment imparable rendició a l'algoritme.
9. Mi amiga Eva
El menysteniment de les comèdies a l'hora de formar part dels llistats del millor de l'any o d'endur-se premis és tan històric com injust. I el cas de Mi amiga Eva és paradigmàtic: d’una banda, és una excel·lent mostra de la cura que el seu autor, Cesc Gay, posa en els guions de les seves pel·lícules. En aquesta comèdia amb tocs dramàtics sobre una dona que, arribada a la cinquantena, decideix trencar amb tot per tornar a participar en el joc de l'amor, Gay no deixa res a l'atzar. Hi ha un equilibri, una finezza, en cada seqüència, en cada moment, en cada rèplica, que fan avançar la trama amb una lleugeresa que només és aparent. L'escena del sopar de parelles és modèlica, en aquest sentit.
El film ofereix una oportunitat d'or perquè Nora Navas ens regali la millor interpretació femenina de l'any: és tan difícil el que fa a la pel·lícula, la subtilesa de cadascun dels seus gestos i les seves mirades, dels seus silencis i de la forma de pronunciar les seves línies de guió, dient tant sense aixecar la veu... Mi amiga Eva és un claríssim exemple de com les bones comèdies amb vocació popular, i no n'hi ha tantes, són les eternes oblidades. A nosaltres ens encanta!
10. Jay Kelly
George Clooney fent d'una estrella de cinema que s'assembla molt a George Clooney. I demanant repetir una escena, una més. I mirant de fer les paus amb les seves filles, i amb el seu pare, i amb el seu passat. I barrejant-se amb el populatxo en un tren italià camí de la Toscana. I ballant el Rumore, rumore en una festa. I menjant pastís de formatge. I corrent darrere d'un lladre, o d'un taxi, o en un bosc en plena nit. I veient un greatest hits de la seva carrera mentre li fan un homenatge. George Clooney es posa en mans de Noah Baumbach, director d'Historia de un matrimonio i Frances Ha, i no té cap por de la inevitable identificació actor-personatge, per parlar de la recerca de la identitat d'algú que s'ha passat la vida interpretant altra gent.
A mode de road movie emocional i quasi existencial, Jay Kelly humanitza les grans estrelles que fan somiar el públic i posa el focus en les ombres d'una vida que tothom enveja, en les seves pèrdues i renúncies. Clooney fa de Clooney i, al seu costat, brilla Adam Sandler com el pacient mànager que és, al mateix temps, confessor i escut, amic i enemic, conseller i servent. Equilibrant comèdia i drama, la pel·lícula és un homenatge al cinema ple de picades d'ullet i un recordatori del carisma de Clooney, una estrella com les d'abans.
La pots veure a Netflix