Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Lost in translation
©Focus Features

Les 50 millors pel·lícules de la història del cine

Clàssics del cine mut, westerns, comèdies, ciència-ficció... Films que creiem que tothom hauria de veure almenys un cop a la vida

Publicitat

Tothom té les seves preferides, per això, qualsevol debat sobre quines són les millors pel·lícules de tots els temps es pot allargar hores (o, en el nostre cas, tota la vida). Hi pot haver alguna llista que les agrupi a totes? És difícil, però hem intentat incorporar-hi des de les revolucions cinematogràfiques més clàssiques fins a les més modernes, tots els gèneres, països, èpoques i per a tots els gustos... tot fent equilibris entre la racionalitat i el sentimentalisme. El repte ha sigut enormement complicat, però no ens hem pogut resistir a elaborar una bona llista, la nostra llista. Feu-nos saber fins a quin punt ens hem equivocat. I, ah, prohibit repetir directors!

NO T'HO PERDIS: Les 21 pel·lícules més esperades del 2021

Les millors pel·lícules de tots els temps

2001: Una odissea de l'espai (1968)
© Park Circus, Warner Bro

1. 2001: Una odissea de l'espai (1968)

Va començar amb la trobada de dues ments brillants: Stanley Kubrick i una eminència de la ciència, Arthur C. Clarke. "Crec que és un sonat que viu en un arbre a l'Índia o en algun altre lloc", va assenyalar Kubrick quan va sentir el nom de Clarke –juntament amb els d'Isaac Asimov, Robert A. Heinlein i Ray Bradbury com a possibles guionistes de la seva èpica pel·lícula de ciència-ficció. De fet, Clarke vivia realment a Sri Lanka (no a l'Índia, ni en un arbre), però quan aquest parell es van conèixer, van forjar una història de progrés tecnològic i desastre ("Hola, Hal. Obre les portes") impregnada d'humanitat, amb tota la seva grandiositat, debilitat, coratge i ambició desmesurada. Un públic de fumetes, sorpresos per l'atractiva seqüència de la porta estel·lar i els seus gràfics pioners, la van adoptar com una teoria. Si no fos per ells, 'Una odissea de l'espai' podria haver-se endinsat en la foscor, però és difícil imaginar si s'hauria quedat allà. La terrorífica visió del futur de Kubrick encara es percep com profètica després de més de cinquanta anys.– Phil de Semlyen

El padrí (1972)
Paramount Pictures

2. El padrí (1972)

Des d''Un dels nostres' fins a 'Los Soprano', totes les dinasties del crim que van venir després d''El padrí' són descendents dels Corleone: l'obra mestra de Francis Ford Coppola és l’últim patriarca del gènere gàngster. La monumental frase d’obertura ("Crec en Amèrica") posa en marxa l’adaptació de Mario Puzo, abans que l’èpica de Coppola es transformi en un esgarrifós desmantellament del somni americà. La història plena de corrupció segueix una poderosa família immigrant que s'enfronta als valors paradoxals del domini i la religió; aquestes contradiccions morals es cristal·litzen en una llegendària seqüència d'un bateig, magníficament editada en paral·lel a l'assassinat de quatre caps de la màfia rivals. Amb infinitat de detalls icònics –el cap tallat d’un cavall, la veu esbufegada de Marlon Brando i el vals apegalós de Nino Rota– l’autoritat d''El padrí' segueix viva.– Tomris Laffly

Publicitat
Ciutadà Kane (1941)
Foto: RKO Pictures

3. Ciutadà Kane (1941)

Aquesta pel·lícula icònica d’Orson Welles, feta quan només tenia 25 anys, va suposar un abans i un després en el llenguatge cinematogràfic. Va col·locar el cinema d’autor en un camí revolucionari (i els malentesos de Hollywood també). La història de 'Ciutadà Kane', sobre l’ascens i la caiguda de l'home ric, és eterna, rellevant, i les tècniques que Welles va utilitzar per explicar-la segueixen sent inigualables gairebé vuitanta anys després. Director, productor, coguionista i estrella, Welles va posar en el film els fonaments del seu estatus com a innovador. La seva actuació, que ens porta a través de les etapes de la vida d’un magnat amb problemes  –amb ajuda d’un maquillatge sorprenentment convincent– és inoblidable i els temes de la pel·lícula (la cobdícia, el poder i la memòria) es presenten amb autoritat. –Abbey Bender

L'apartament (1960)
Foto: The Mirisch Company

4. L'apartament (1960)

Billy Wilder va escriure comèdia com ningú. Més enllà de les meravelloses pel·lícules que va dirigir, signar els guions de 'La octava mujer de Barba Azul', 'Medianoche', 'Ninotchka' o 'Bola de foc' silencien qualsevol que hi posi dubtes. Però, encara més, va radiografiar com molt pocs l’essència del nord-americà comú, les seves misèries, els seus costats més foscos, ja fos entre rialles o posant-se seriós. O totes dues coses, com a 'L'apartament', on dibuixa una cínica tragicomèdia tan encantadora com amarga, que congela els somriures i et fa un nus a l’estómac, a partir de la peripècia d’un oficinista gris, platònicament enamorat d’una ascensorista que està fora de la seva lliga, i que es ven la dignitat oferint casa seva i el seu propi llit per les aventures privades dels directius de la seva empresa. La màgia que traspua 'L'apartament' deu molt, també a la química de Jack Lemmon i Shirley MacLaine, capaços de mostrar un ampli, i molt humà, ventall de contradiccions morals fins a arribar a un dels millors finals, tant trist com ple d’esperança (o potser no) de la història del cinema. — Àlex Montoya

Publicitat
A la recerca de l'arca perduda (1981)
Foto: Paramount Pictures

5. A la recerca de l'arca perduda (1981)

Des del fos del logotip de Paramount fins en un magatzem inspirat en 'Ciutadà Kane', 'A la recerca de l'arca perduda' està dissenyada com a homenatge a l’ofici. La superproducció més divertida de Steven Spielberg ho té tot: pedres rodant, una baralla de bar, una brillant heroïna (Karen Allen) que pot aguantar l'alcohol i perdre la calma, un mico traïdor, un dolent que beu xampany (Paul Freeman), serps ("Per què havien de ser serps?"), la persecució en camions més espectacular del cinema i un final sobrenatural de tempestes on l'enteniment acaba explotant. I tot rematat per la perfecta actuació de Harrison Ford com Indiana Jones, un reticent però resolutiu heroi (mireu-li la cara quan dispara aquell espadatxí). — Ian Freer

La dolce vita (1960)
Foto: Italia Mia Festival

6. La dolce vita (1960)

Feta durant els anys de bonança italians, l’èxit fulgurant de taquilla de Federico Fellini va arribar a definir el glamur i la cultura de les celebritats. També va fer de Marcello Mastroianni una estrella; aquí interpreta un periodista de xafarderies atrapat en el frenètic món de la vida nocturna de Roma. Irònicament, l'estil de vida absurd i l'hedonisme corrosiu que representa la pel·lícula sembla haver tocat molts espectadors. Potser això es deu al fet que Fellini ho filma tot amb un enginy cinematogràfic que fa difícil no deixar-se atrapar pels deliris de la pantalla. Gran part de la manera de veure la fama encara es remunta a aquesta pel·lícula; fins i tot hi va néixer la paraula 'paparazzi'.– Bilge Ebiri

Publicitat
Els set samurais (1954)
Foto: Columbia pictures

7. Els set samurais (1954)

Probablement són els 207 minuts de cinema més fàcils que veureu mai. La història també és bastant senzilla –una pobra comunitat agrícola que inverteix els seus recursos per contractar samurais que els protegeixin dels bandits violents que els roben la collita– Akira Kurosawa crea una epopeia excel·lentment dibuixada, fins i tot absorbent, divertida i emocionant. Per descomptat, les seqüències d’acció remouen la sang –l’enfrontament final de la pluja és inoblidable– però realment es tracta d’un estudi sobre les fortaleses i les debilitats humanes. Toshiro Mifune està magnífic com a samurai autosuficient i mig embogit, però és la versió Yoda de Takashi Shimura qui dóna a la pel·lícula el seu centre emocional. Tot i que s'han fet altres versions al salvatge Oest ('Els set magnífics'), a l’espai ('Batalla més enllà de les estrelles') i fins i tot amb insectes animats ('Bichos'), l’original encara conserva la corona. –Ian Freer

Cantant sota la pluja (1952)
Foto: MGM

8. Cantant sota la pluja (1952)

Oblideu-vos de 'The artist' i gaudiu de l'energia d'aquest gloriós homenatge de la productora MGM a l’època silenciosa del cinema. El seu trio de ballarins –Donald O'Connor, amb una increïble expressió facial, la brillant debutant Debbie Reynolds i el codirector i actor principal Gene Kelly– claven les cançons estel·lars, les exigents rutines de ball i les escenes còmiques amb una habilitat consumada. Però no podem oblidar Betty Comden i Adolph Green, que doten la pel·lícula de ritme amb un efervescent guió, ni Jean Hagen, que interpreta a Lina Lamont, el contrapunt divertit i trist del film. De la mateixa manera, també s'ha de fer especial menció al codirector Stanley Donen, que sempre es va mostrar feliç que les seves estrelles s'enduguessin tota l'atenció i que va crear un musical que mai no desil·lusiona. –Phil de Semlyen

Publicitat
Un dels nostres (1990)
Foto: Warner Bros

9. Un dels nostres (1990)

És aquesta la millor pel·lícula de Martin Scorsese? Nosaltres creiem que sí (i no només perquè la mirem cada vegada que l'emeten a la televisió). La revolució desencadenada per 'Un dels nostres' només ara és evident: sense ella, no tindríem 'Los Soprano', l’època daurada de la televisió o l’escena del menjador de 'Reservoir dogs'. Scorsese va obrir un nou registre en convertir les preocupacions més fosques sobre la inseguretat masculina en comèdia: una enredada crítica social sobre l'ascens i la caiguda nord-americana. En conseqüència, també hi ha una visió romàntica de l’estil de vida de la màfia — el menjar, les discoteques, les trampes i la violència— però això només es queda en la superfície i en realitat tot és molt més fosc del que sembla: presó, abandonament i viure com un ingenu al programa de protecció de testimonis. - Joshua Rothkopf

Perseguit per la mort (1959)
Foto: Metro-Goldwyn-Mayer

10. Perseguit per la mort (1959)

No hi ha cap altre thriller tan elegant, lleuger i sexy com aquest de Hitchcock. Cary Grant interpreta un home turmentat que es dedica a la publicitat, Roger O. Thornhill ("Què significa la O?" "Res"), tot i que també té un gran sentit de l'humor que necessitarà desesperadament. Les escenografies, els dolents, la femme fatale d’Eva Marie Saint, els crèdits de Saul Bass, les notes musicals de Bernard Herrmann... d’alguna manera, la pel·lícula aconsegueix ser molt més que la suma de totes les seves parts glorioses. Ah, i en algun lloc d’aquí, Thornhill fins i tot aconsegueix trobar la seva ànima. —Phil de Semlyen

Publicitat
Mulholland drive (2001)
Foto: Universal Pictures

11. Mulholland drive (2001)

Podríem veure 'Mulholland Drive', sens dubte una de les millors pel·lícules d'inicis del segle XXI, mil vegades i, tot i això, trobar-hi sempre alguna cosa diferent. El glamurós malson de David Lynch a Los Angeles és dens, però amb tocs de misteri, terror i una extravagant sexualitat –temes que havien aparegut durant molt de temps a l’obra de l’autor, però que aquí van arribar a un nivell apoteòsic sensacional.– Abbey Bender

El verdugo (1963)
Foto: Naga / Zabra Films

12. El verdugo (1963)

Costa creure que la censura franquista no enviés Luis García Berlanga i el seu amic i guionista de capçalera, Rafael Azcona, a les masmorres, i tirés la clau al mar, després de veure 'El verdugo', que no és, només, una ferotge crítica a l’execrable pena de mort que tant estimulava el dictador. També fa un retrat immisericorde d’una societat sotmesa i submisa, emmanillada pel jou repressiu que s’amagava rere l’aperturisme d’una Espanya que era una anomalia dins l’Europa Occidental. De nou fent servir les eines de la comèdia (com a 'Plácido' o com a 'L'escopeta nacional', mirades sociològiques ben salvatges), Berlanga i Azcona mosseguen sense cap mirament els seus personatges: un botxí a punt de jubilar-se (l’enorme, incommensurable, Pepe Isbert) i el seu pusil·lànime gendre, que s’encamina a heretar la seva plaça de funcionari, acceptant sense protestar un futur dedicat a donar l’estocada final dels condemnats a mort pel Règim. L’humor negríssim, que per Berlanga era el propi de la picaresca espanyola, servia així per dibuixar la tragèdia d’un home ridícul. I la d’un país ofegat en la misèria. — Àlex Montoya.

Publicitat
El lladre de bicicletes (1948)
Foto: Produzioni de Sica

13. El lladre de bicicletes (1948)

Aquesta obra mestra de postguerra de Vittorio de Sica és el cim del neorealisme italià, que exemplifica les preocupacions socioeconòmiques del moviment amb un equilibri entre les convencions estilístiques i una forta angoixa. Una crítica inflexible del capitalisme a través de la història de la batalla perduda per salvaguardar un ofici durament guanyat i preservar la dignitat enfront dels fills. 'El lladre de bicicletes' continua sent una de les obres més humanes del nostre temps. —Tomris Laffly

Luces de la ciudad (1931)
Foto: United Artists

14. Luces de la ciudad (1931)

La carrera de Charlie Chaplin continua sent impressionant: va escriure, dirigir, produir, editar i protagonitzar les seves pròpies pel·lícules, i també va compondre per a orquestra. Davant de les càmeres, Chaplin es va convertir en una icona feta a si mateixa i aplaudida per un públic global. D'altra banda, 'Luces de la ciudad' està fora dels convencionalismes. Chaplin, reticent a renunciar a les tècniques visuals, va insistir a convertir la seva nova comèdia en una pel·lícula muda, fins i tot quan els espectadors tenien set de so. Com sempre, l’estrella va riure l'últim i la pel·lícula no només va ser un gran èxit comercial, sinó que també acabava amb el 'close-up' més commovedor de la història (després copiat per pel·lícules com 'La Strada' i 'La rosa porpra del Caire'), sense necessitat d'utilitzar cap diàleg.– Joshua Rothkopf

Publicitat
La grande illusion (1937)
Foto: Rialto Pictures

15. La grande illusion (1937)

Mai no és mal moment per tornar a veure una de les grans obres mestres de Jean Renoir (juntament amb 'La règle du jeu'). Però en aquesta era de populismes, nacionalismes i demagògia aquesta sembla especialment bona. Ambientada en un camp alemany de presoners de guerra durant la Primera Guerra Mundial, la pel·lícula posa de manifest la fractura de classe i nacionalitat entre un grup de presoners francesos i els seus segrestadors alemanys amb la conclusió que el més important per a un home és la noblesa cap als seus companys. –Phil de Semlyen

Lluna nova (1940)
Foto: Columbia Pictures

16. Lluna nova (1940)

Titllar-la com la cúspide de la comèdia esbojarrada pot quedar-se curt: d'entre totes les pel·lícules dirigides pel cineasta Howard Hawks, 'Lluna nova' és la més romàntica i detallista (plena de bromes que semblen jocs). Tot i que Hawks restava importància seu propi protofeminisme, aquesta pel·lícula és la més alliberada; dones fortes i empoderades que tenen feines i corren amb reporters agressius. El més meravellós és que aquesta comèdia celebra fantàsticament la regla de l’enginy: guanya el (o, més sovint, 'la') que té la llengua més esmolada. Si us encanten els jocs de paraules, gaudireu d'aquesta pel·lícula. —Joshua Rothkopf

Publicitat
Les sabatilles vermelles (1948)
Foto: General Film Distributors

17. Les sabatilles vermelles (1948)

Gairebé totes les pel·lícules de Powell i Pressburger podrien estar en aquesta llista; tal era l'estat de gràcia del duo estel·lar. Però per nosaltres —i pel fan Martin Scorsese—, aquest enlluernador romanç de ballet és el guanyador de la seva filmografia. 'Les sabatilles vermelles' és una expressió perfecta de l’afany creador dels artistes, situada en un exuberant món tecnicolor fotografiat pel gran Jack Cardiff. Scorsese la descriu com "la pel·lícula que juga al meu cor". Dit això, de ben segur que la tornarem a veure. —Phil de Semlyen

Centaures del desert (1956)
Foto: Warner Bros

18. Centaures del desert (1956)

El repartiment de John Ford brilla amb John Wayne fent d'Ethan Edwards, un racista patològic i, alhora, la imatge de l’antiheroi modern actual. Wayne, l’ex soldat confederat i amargament desconcertat, encapçala una cacera de cinc anys per salvar la seva neboda Debbie, capturada amb només 9 anys pels Comanxes. Una missió de rescat? Més aviat una escabetxina, ja que no pot suportar la idea que un familiar visqui amb els nadius. La compassió lluita contra l’oblit en una nova frontera on l’ascendència mixta és inevitable i els prejudicis són inacabables. –Stephen Garrett

Publicitat
Sense perdó (1992)
Foto: Warner Bros

19. Sense perdó (1992)

El tortuós camí cap a la redempció de l’assassí William Munny és també el camí cap a l’eternitat com a cineasta de Clint Eastwood, conseqüència evident d’haver estat una esponja quan Don Siegel i Sergio Leone el van convertir en un home que, amb nom o sense nom, feia justícia a la seva manera. Com a actor a la 'Trilogia del dòlar', i ja manant al plató a 'Infierno de cobardes', 'El bandoler Josey Wales' o 'El genet pàl·lid', Clint Eastwood ha estat capaç de fer periòdiques recapitulacions metafòriques dels grans clàssics del western. 'Sense perdó' sublima el camí cap al cim amb un relat que reflexiona sobre el turment de buscar la redempció sense autoperdonar-se. Eastwood és profund sense apartar-se del més pur classicisme, i deixa veure un insòlit humanisme que refinaria encara més a les seves altres dues obres mestres: 'Million dollar baby' (2004) i 'Gran Torino' (2008).

Com a actor, sap posar la seva imatge hieràtica al servei d’un relat de venjança que sempre ofereix alguna cosa més. I com a director, la fama d’Eastwood d’anar per feina i rodar molt poques preses de cada escena és hereva dels vells mestres del gènere: molts d’ells mostraven un gran ofici, uns pocs li afegien genialitat. Amb 'Sense perdó', Eastwood es gradua al club dels Ford, Hawks, Wellman, Mann, Boetticher, Sturges, Leone i Peckinpah... — Àlex Montoya

Persona (1966)
Foto: AB Svensk Filmindustri

20. Persona (1966)

La producció psicològicament emocional d’Ingmar Bergman té la potència de convertir simples aficionats del cinema en addictes. 'Persona' és difícil. Un psicodrama de doble cara que d’alguna manera sembla que s'hagi rodat en un cap de setmana amb les amigues sempre guapes de Bergman (Bibi Andersson i Liv Ullmann, ambdues reveladores). Només per la seva intimitat, la pel·lícula es viu com una prèvia de la dècada següent. El director Bergman va escriure el guió a l'hospital mentre es recuperava d’un greu atac de pneumònia i una crisi existencial. No obstant això, va acabar donant forma una història de primera categoria. –Joshua Rothkopf 

Publicitat
Els 400 cops (1959)
Foto: Les Films du Carrosse

21. Els 400 cops (1959)

'Els 400 cops', de François Truffaut, és la primera d’una sèrie autobiogràfica de cinc pel·lícules que explica la història d’Antonie Doinel (Jean-Pierre Léaud) –atrapat en una vida familiar infeliç, però que troba consol en mandrejar, fumar i sortir amb els seus amics– i és la millor evocació al cinema d’una infància problemàtica. A més a més, serveix de manual perfecte per introduir els fills a les pel·lícules subtitulades. –Ian Freer 

Fins que li va arribar l'hora (1968)
Foto: Paramount Pictures

22. Fins que li va arribar l'hora (1968)

Pel·lícula de culte definitiva, el western europeu de Leone està ambientat en una Amèrica en procés de civilització. Tot i haver estat rodada majoritàriament entre Roma i Espanya, la ubicació real és una frontera abstracta de l'antiguitat contra la modernitat i d’herois que s’esvaeixen en la memòria. És un triomf de comentaris polítics enterrats i del cinema èpic més pur. La mirada gèlida de Henry Fonda, les guitarres de destrucció del compositor Ennio Morricone i el monumental Charles Bronson com a últim pistoler ("una raça antiga ...") són només tres raons d'entre un milió per veure-la. –Joshua Rothkopf

Publicitat
Alien (1979)
Foto: 20th Century Fox

23. Alien (1979)

Encara que s'hagués limitat a llançar una franquícia centrada en la ferotge supervivència de Sigourney Weaver (encara considerada com una les heroïnes d’acció més dures del cinema), el claustrofòbic clàssic de ciència-ficció de Ridley Scott ja hauria entrat al cànon cinematogràfic. Però 'Alien' reclama també l’estatus d’obra mestra per la seva política subversiva de gènere (aquesta és una pel·lícula que deixa prenyats els homes), l'impactant xenomorf i l’estranya però elegant criatura de doble mandíbula d'H.R. Giger, la visió d’un malson. –Tomris Laffy

Ser o no ser (1942)
Foto: Metro-Goldwyn-Mayer

24. Ser o no ser (1942)

El cèlebre 'toc Lubitsch' és un dels grans misteris de la història de Hollywood, el més envejat pels millors escriptors de comèdia (com confessa Billy Wilder a l’imprescindible llibre de converses amb Cameron Crowe), aquell intangible que els sentits són capaços de detectar, però les paraules no saben definir. Vindria a ser una mena de sofisticació perversa, de trapelleria elegant, de glamurosa picardia, d’atreviment distingit. I, a 'Ser o no ser',  audàcia, compromís, alertant del perill feixista des de la ficció i des de la rialla, des de la sàtira i la ridiculització. Amb Shakespeare com a arma contra el deliri nazi, Lubitsch juga amb les infinites possibilitats còmiques que brinda una companyia teatral que representa 'Hamlet' amb el mateix talent que, darrere el teló, conspira contra els invasors alemanys. I li afegeix salseta amb divertidíssims cops de vodevil: quan el narcisista i cretí actor recita el "to be or not to be", la seva dona, una actriu avorrida i un pèl grillada (la gran Carole Lombard en el seu darrer paper abans de la seva prematura mort), obre la porta al seu amant. El monòleg més rellevant del teatre universal convertit en la clau, el senyal, per a una infidelitat. El toc Lubitsch. Àlex Montoya.

Publicitat
Contes de Tòquio (1953)
Foto: Shochiku

25. Contes de Tòquio (1953)

Aquest drama domèstic de Yasujiro Ozu és petit, però està perfectament pensat. Chishu Ryu i Chieko Higashiyama són uns pares dignes i commovedors que visiten els seus fills i néts, però són ignorats. Una pel·lícula familiar íntima, esplèndida, feta amb delicadesa i molt ben rodada (sovint amb la càmera tocant just a terra); l’obra mestra d’Ozu. Si us va agradar 'Un assumpte de família', del 2018, aquesta us encantarà. –Ian Freer

Pulp fiction (1994)
Foto: Miramax Films

26. Pulp fiction (1994)

Quina és la millor part de 'Pulp Fiction'? El concurs de ball al bar Jack Rabbit Slim? Bruce Willis contra el Gimp? El monòleg d'Ezequiel 25:17 del Jules? La pel·lícula de Quentin Tarantino atrapa per les seves escenes hipnotitzants, però reivindica el seu estatus cinematogràfic pel seu guió anacrònic fascinant, amb diàlegs increïblement citables. 'Pulp Fiction' va marcar profundament tota una generació, tal com ho va fer 'Star Wars' abans; va florir de l'actitud indie dels anys 90 que encara sembla fresca ara, malgrat la legió d’imitadors. - Ian Freer

Publicitat
Lawrence d'Aràbia (1962)
Foto: Columbia Pictures

27. Lawrence d'Aràbia (1962)

"No hi ha res escrit", afirma el tossut T.E. Lawrence (Peter O'Toole), que fa callar els detractors després d'haver creuat ell sol una zona mortal del desert. L'arrogància dona forma a la història, i viceversa, en l'obra mestra de David Lean sobre la megalomania masculina: un projecte que mostra l’ascens i la caiguda d’un anglès esvelt i el seu enamorament instintiu, gairebé antiquat, de l’Orient Mitjà. Les pel·lícules biogràfiques eren molt planes, fins que Lean va unir els matisos psicològics i les imatges, projectant les vides interiors dels seus personatges sobre un paisatge de grandiositat èpica i tràgica. –Stephen Garrett

Lost in translation (2003)
Foto: Focus Features

28. Lost in translation (2003)

Els mons xoquen en aquest relat perfecte de Sofia Coppola sobre una estrella de cinema (Bill Murray) i una recent casada (Scarlett Johansson) a Tòquio. Coppola s’acosta a cadascun dels seus personatges amb una calidesa i sensibilitat que surt de la pantalla i s'assegura que la cançó 'Brass in pocket' segueixi sent la favorita dels karaokes de tot el món (la perruca rosa és opcional). Però per què la pel·lícula ha perdurat tan vívidament al cor dels espectadors? Potser perquè capta aquells moments gloriosament malenconiosos que tots hem viscut i que semblen desaparèixer en un instant, tot i que realment perduren per sempre. –Anna Smith

Publicitat
El cuirassat Potemkin (1925)
Foto: State Committee

29. El cuirassat Potemkin (1925)

Aquesta emocionant pel·lícula muda russa va ser concebuda en plena propaganda soviètica i encarregada per l'encara jove govern comunista per commemorar un esdeveniment de feia vint anys. Parla d’una revolta de mariners que s'acaba transformant en una protesta obrera a tota la ciutat d’Odessa; la pel·lícula és més famosa per la impressionant seqüència —molt copiada i parodiada des de llavors— del cotxet cau per unes enormes escales. Però 'El cuirassat Potemkin' està replet d'imatges poderoses i d'idees embriagadores. El director Serguei Eisenstein és considerat, amb raó, un dels pioners del llenguatge cinematogràfic primerenc, amb una gran influència al llarg de les dècades. –Dave Calhoun

Del revés (2015)
Foto: Pixar / Walt Disney

30. Del revés (2015)

Pixar ha fet de la gosadia, del risc, formal i també argumental, una marca de fàbrica. Tracta els nens com a persones, no els subestima, i els ofereix pel·lícules valentes, d’originalitat infinita, endinsant-se pecamins poc o gens transitats. Els quatre 'Toy Story', 'Els increïbles', 'Ratatouille', 'Wall-E' o 'Up' són tan meravelloses com 'Del revés', potser lculminació creativa de la productoraLa propostera conceptualment agosarada, quasi suïcida: es tracta d’un viatge al fons de la ment d’una preadolescent, les protagonistes són les seves emocions, i el camp de batalla és el seu cervell. Molt poques, potser cap altra pel·lícula explica millor el significat de créixer, el procés de fer-se gran, que no deixa de ser el gran tema de pràcticament tots els títols de la casa. A 'Del revés'coneixerem l’Amy, una nena d’11 anys: o més aviat coneixerem per què l’Amy és com és, a partir de les peripècies de les seves cinc emocions bàsiques, les que els experts, els neuròlegs, coincideixen que tots tenim. Així doncs, Alegria, Tristesa, Por, Ira i Fàstic formen part d’un univers complex, quasi psicodèlic, on els records són boles de colors i on la malenconia és un estat d’ànim a reivindicar. I és que, entre les moltíssimes virtuts de la pel·lícula (que emociona tant com diverteix) n’hi ha una que cal aplaudir: explicar als més petits que no s’ha d’estigmatitzar el fet de sentir-se trist o enfadat, pertany a la normalitat, la vida mateixa quan es diu adéu a la infantesa. 'Del revés' trenca motlles, i la seva audàcia ens regala aprenentatges valuosos. Als petits i als grans. Gràcies, Pixar. –Àlex Montoya

Publicitat
Al final de l'escapada (1960)
Foto: UGC

31. Al final de l'escapada (1960)

El debut en la direcció del crític de cinema Jean-Luc Godard és una desconstrucció descarada de la imatge del gàngster i una reinvenció de la mateixa manera de fer pel·lícules. Inclou transicions cubistes, càmeres portàtils inquietes, diferents ubicacions, un ritme excèntric (la peça central de 24 minuts és de dos amants que parlen en un dormitori) i aspectes autoconscients sobre pintura, poesia, cultura popular, literatura i cinema. Una relació picant entre el lladre mesquí Jean-Paul Belmondo i la jove andrògina Jean Seberg es transforma en una meditació existencial i estranyament commovedora. És una ficció barata, però màgicament profunda.–Stephen Garrett

M, un assassí entre nosaltres (1931)
Foto: Paramount Pictures

32. M, un assassí entre nosaltres (1931)

Una d’aquelles pel·lícules –només n’hi ha un grapat– de l'època de transició entre el cinema mut i el sonor, però que aprofundeix en les virtuts de totes dues. El thriller d'assassins en sèrie de Fritz Lang atrapa amb la foscor visual mentre que l'oïda està més pendent de la melodia xiulada d''In the hall of the Mountain King' (interpretada pel mateix director, ja que la seva estrella, Peter Lorre, no sabia xiular). El tema de la pel·lícula és la vigilància: hem de protegir els nostres fills, però qui protegirà la societat d’ella mateixa? 'M' és com un radar que pronostica una Alemanya prenazi a punt d’abandonar la seva humanitat. –Joshua Rothkopf

Publicitat
Roma, ciutat oberta (1945)
Foto: Minerva Film

33. Roma, ciutat oberta (1945)

Pocs moviments cinematogràfics poden presumir de l'èxit del neorealisme italià, un moviment posterior a la Segona Guerra Mundial dedicat a les penúries de la classe obrera que sembla que només comprèn obres mestres. Roberto Rossellini en va ser el responsable d’algunes, incloses 'Alemanya any zero' i aquest drama anterior de repressió i resistència, que compta no només amb una, sinó amb dues de les escenes de mort més memorables de tot el cinema. –Phil de Semlyen

El viatge de Chihiro (2001)
Foto: Studio Ghibli

34. El viatge de Chihiro (2001)

'El viatge de Chihiro' és la joia de la corona de l’estudi d’animació japonès Ghibli. És una gloriosa història d’abans d'anar a dormir plena d'esperits, monstres i fantasmes: una pel·lícula amb el poder suficient per fer-nos treure el nen que tenim dins, fins i tot als més grans i fastiguejats. Donant una altra volta a 'Les aventures d’Alícia al país de les meravelles' (amb la mateixa premissa de seguir la imaginació), 'El viatge de Chihiro' fa gairebé dues dècades que transporta l'audiència al món dels somnis. És, sens dubte, un homenatge a l'art. Per acabar, una curiositat que possiblement no coneixíeu: és la pel·lícula més taquillera de la història del Japó, per davant de 'Titanic'. –Anna Smith

Publicitat
L'imperi contraataca (1980)
Foto: 20th Century Studios

35. L'imperi contraataca (1980)

Unànimement considerada la millor de tota la saga, la segona entrega, que el temps convertiria en cinquena, multiplicava les virtuts de 'La Guerra de les Galàxies', la pel·lícula que (juntament amb 'Tauró') va transformar la indústria de Hollywood. El trepidant western galàctic amb mil i una branques argumentals creat per George Lucas, ple de picades d’ull a clàssics de sèrie A (els samurais de Kurosawa) i B (els serials d’aventures dels anys 40, o les aventures de Flash Gordon), ampliava la profunditat emocional dels personatges, hi afegia una dimensió quasi shakespeariana, sense perdre l’esperit de pur 'divertimento'. L’aparició del mestre Yoda, l’ampliació del concepte de la Força, les escenes d’acció congelada, i, per damunt de tot, aquell gir argumental que ens va fer explotar el cap amb una de les més mítiques frases de la història del cinema ("I AM YOUR FATHER", sense que les majúscules aconsegueixin replicar l’impacte de la poderosa veu de James Earl Jones i les notes de la música de John Williams), fan de 'L'Imperi contraataca' un cim del cinema d’evasió de tots els temps. — Àlex Montoya.

Nosferatu (1922)
Foto: CaixaForum

36. Nosferatu (1922)

Un passeig per la terra dels fantasmes i la crida de l’Ocell de la Mort: una de les primeres adaptacions i més terrorífiques (encara que no autoritzades) de 'Dràcula'. L’actuació de Max Schreck com a sanguinari comte Orlok és igual d'intrigant i repugnant que fa gairebé un segle. Les inquietants imatges d’un món crepuscular del director expressionista alemany F.W Murnau van establir per sempre l’esgarrifós precedent dels malsons cinematogràfics. –Stephen Garrett

Publicitat
Aterriza como puedas (1980)
Foto: Paramount Pictures

37. Aterriza como puedas (1980)

Amb unes 6.500 bromes per triar, segurament tothom acaba trobant una ocurrència que li agradi d''Aterriza como puedas'. Els directors David i Jerry Zucker i el seu company humorístic, Jim Abrahams, van llançar la casa per la finestra amb aquesta vertiginosa paròdia de les pel·lícules de desastres dels anys 70 que estaven de moda en aquell moment. De retruc, va modernitzar la comèdia cinematogràfica, tot encetant la seva dècada més transformadora. La nostra broma preferida? "Sembla que vaig triar la setmana equivocada per deixar les amfetamines". –Phil de Semlyen

Sopa de ganso (1933)
Foto: Paramount Pictures

38. Sopa de ganso (1933)

Les sàtires polítiques no han de ser llargues ni complicades: aquesta obra mestra de 68 minuts és perfectament descarada, i posa de manifest els absurds de la política internacional amb un enginy ràpid i bromes que l'encerten. Sovint considerada com l’obra més divertida dels germans Marx, la pel·lícula també és, per desgràcia, atemporal, ja que el retrat que fa d’una dictadura bel·licista encara és rellevant en els nostres dies. –Anna Smith

Publicitat
La trilogía de Apu (1955, 1956, 1959)
Foto: Epic Productions

39. La trilogía de Apu (1955, 1956, 1959)

Sabem que estem fent trampes en incloure les tres pel·lícules de la saga d'Apu ('Pather panchali', 'Aparajito' i 'Apur sansar'), però realment, com es poden separar les entregues d'aquesta magnífica trilogia de Satyajit Ray? El gran bengalí segueix el jove Apu (Apurba Kumar Roy) des de la infantesa fins a la vida adulta a través de l’escolarització i el trasllat a la gran ciutat, i també  en l'amor i les pèrdues. Unes de les pel·lícules índies més íntimes mai fetes, però també de les més identificables, tant si sou de Calcuta, de Kansas o de Camden Town. —Phil de Semlyen

Viridiana (1961)
Foto: Gustavo Alatriste

40. Viridiana (1961)

El retorn al cinema espanyol de Luis Buñuel després del seu exili mexicà, i la primera i fins ara única Palma d’Or a Cannes per a una pel·lícula espanyola: va ser allà on va petar l’escàndol, quan les autoritats eclesiàstiques van posar el crit al cel contra una cinta "moralment repugnant", i la censura en va prohibir l’estrena fins després de la mort de Franco. La intrahistòria darrere de 'Viridiana' és tan apassionant com el millor dels thrillers. La polèmica estava servida i no podia ser d’altra manera, perquè don Luis (com ell mateix s’autodefinia, "ateo por la gracia de Dios"), amb la complicitat de Pere Portabella i de Ricardo Muñoz Suay, blasfemava sense miraments, mostrant el catolicisme com una presó desesperant. Obsessions i perversions sexuals, fetitxismes. Goya i Pérez Galdós. I en la sublimació de la llibertat d’un cineasta genial i provocador, la burla definitiva: un últim sopar on Jesucrist i els apòstols es converteixen en un grup de captaires en un tiberi marcat pels més baixos instints. — Àlex Montoya.

Publicitat
El maquinista de la general (1926)
Foto: United Artists

41. El maquinista de la general (1926)

Noi coneix tren. Noi perd el tren. Noi persegueix les forces de la Unió que li han robat el tren, aconsegueix de nou el tren i arrenca en direcció contrària. Potser no sona com la típica història d’amor, però això és exactament el que pretén la comèdia muda i valenta de Buster Keaton. És una majestuosa demostració de trucs de fotografia, coratge sofisticat i ús del ritme còmic, tot sota un amor genuí. Creu-nos, és intensa com una locomotora. —Phil de Semlyen

Heat (1995)
Foto: InterCom

42. Heat (1995)

L’obra mestra sobre atracaments del guionista-director Michael Mann va posar per primera vegada junts a la pantalla dos dels nostres millors actors, Robert De Niro i Al Pacino, un com a mestre criminal estoic, i l’altre com un policia obsessiu que vol enxampar-lo. Quan Mann presenta les dues realitats mostra perspectives xocants i posa a prova la nostra fidelitat com espectadors, a través del canvi constant. L'última paraula sobre les pel·lícules de policies i lladres, impregnada d'una màgia que els thrillers criminals d'ara encara intenten recuperar. –Bilge Ebiri

Publicitat
Annie Hall (1977)
Foto: United Artists

43. Annie Hall (1977)

Citable, entranyable i plena de moments creatius, 'Annie Hall' és una de les comèdies romàntiques més revolucionàries. Aquesta pel·lícula arquetípica de Nova York va introduir  innombrables espectadors en el plaer del diàleg detallat (i l’experimentació en roba masculina per a dones) i ha estat molt elogiada tant per la seva accessibilitat com per la seva intensitat. Un equilibri que poques pel·lícules han aconseguit d'una forma tan memorable. –Abbey Bender

Sucedió una noche (1934)
Foto: Columbia Pictures

44. Sucedió una noche (1934)

Si Hollywood fes pel·lícules com les d'abans... Comèdies romàntiques enginyoses que van conquerir els Oscars. La divertida història d’amor a primera vista de Frank Capra segueix sent una de les pel·lícules més ràpides mai realitzades. L’hereva consentida de Claudette Colbert i l’oportunista reporter de Clark Gable es llancen a la carretera i es dirigeixen cap a un 'happy ending' etern. Aquesta pel·lícula intel·ligent i atractiva va donar forma a totes les comèdies romàntiques posteriors i en la majoria encara s'hi troben restes. —Tomris Laffly

Publicitat
El espíritu de la colmena (1973)
Foto: Elías Querejeta

45. El espíritu de la colmena (1973)

D’aquell nou cinema espanyol que va sorgir a finals dels anys 60, i que, fins la mort del dictador, va fer de la metàfora l’arma de combat contra la foscor de 40 anys de Franquisme, hi destaquen creadors com Carlos Saura, Manolo Gutiérrez Aragón i, per damunt de tot, Víctor Erice, un artista amb un currículum ben atípic: un grapat de curtmetratges i segments de films col·lectius, i només tres llargmetratges que han passat a la història del cinema. Amb el primer, 'El espíritu de la colmena', va guanyar la Concha d'Or del Festival de Sant Sebastià. La mirada d’una nena de sis anys, la llavors debutant Ana Torrent, és la de l’espectador: amb Franco encara viu, les misèries de la postguerra i la sordidesa ambiental es plasmen mitjançant les fabulacions de la petita protagonista, les seves interpretacions de l’entorn marcades per la fantasia. Un particular, bellíssim, sensorial, poètic i devastador relat d’iniciació, de descobriment, on el monstre de Frankenstein és la clau que obre la porta a la part més fosca de l’ésser humà, i suposa el principi de la fi de la innocència. — Àlex Montoya.

Jungla de cristal (1988)
Foto: 20th Century Fox

46. Jungla de cristal (1988)

La pel·lícula d'acció perfecta? És difícil pensar en una de millor –i també que hagi estat més imitada–. Des d’aleshores hi ha hagut 'Jungla de cristal' en un vaixell ('Alerta máxima'), 'Jungla de cristal' en un pavelló d'hoquei ('Muerte súbita') i fins i tot 'Jungla de cristal' en una escola privada ('Mentes maestras'). Cap, però, arriba a les soles de les sabates de John McClane. Els dobles són increïbles, els diàlegs són una mina i Bruce Willis i Alan Rickman són un duo de barret blanc-barret-negre que sembla sortir directament d’un clàssic del western. –Phil de Semlyen

Publicitat
La cosa (1982)
Foto: Sunset Boulevard

47. La cosa (1982)

Deixeu que l’autèntica obra mestra de John Carpenter –lloada pels experts en terror— ocupi el seu lloc al panteó. Projecte apassionat que va captivar públic i crítica per igual, 'La cosa' va ser, de fet, el 'remake' més estrany: va millorar la seva antecessora. L’elegància a la pantalla gran de Carpenter i el fantasmagòric minimalisme sintètic (aquí portat més enllà per Ennio Morricone) van trobar un nou contrapunt en alguns dels efectes especials més repugnants. Però la paranoia glaçada de la pel·lícula, de puresa farmacèutica, ha estat el seu llegat més durador: un patró perfecte per a tots des d'aleshores. –Joshua Rothkopf

Seven (1995)
Foto: New Line Cinema

48. Seven (1995)

David Fincher és el director més distintiu de la seva època: un artesà de vídeos musicals icònics i drames que defineixen dècades com 'Zodiac' i 'La xarxa social'. Però la seva transició a Hollywood no va ser fàcil; era una institució que amb prou feines l’entenia. El punt d’inflexió va ser 'Seven', la primera vegada que la temible visió de Fincher va arribar sense talls. Estilísticament, és una pel·lícula fosca (rodada per un inspirat Darius Khondji, que treballa amb un procés de retenció de nitrat de plata) ha demostrat ser més memorable que fins i tot 'El silenci dels anyells', però és el cop de puny del final el que encara sacseja el públic. — Joshua Rothkopf

Publicitat
Boyhood (2014)
Foto: IFC Films

49. Boyhood (2014)

El clàssic contemporani de Richard Linklater constitueix una aposta artística inigualable, comparable només a la saga 'Up' de Michael Apted i a les pel·lícules d’Antoine Doinel de François Truffaut. Es va rodar durant més de dotze anys amb uns actors que s'anaven fent grans als ulls dels espectadors. Així i tot, 'Boyhood' és sorprenentment compacta i t'enganxa amb la guàrdia baixada com cap altra pel·lícula. Adornada pel característic ritme natural de Linklater, la pel·lícula atrapa  l’esperit fugaç del temps, tot convertint-se en una meditació sobre la quotidianitat de la vida. –Tomris Laffly

Todo sobre mi madre (1999)
Foto: Warner Sogefilms

50. Todo sobre mi madre (1999)

Probablement la pel·lícula més reconeguda d’Almodóvar, guanyadora de set premis Goya, l’Oscar, el Globus d’Or, el César i el guardó a millor director al Festival de Cannes. I segurament la que fa de frontissa entre les dues grans etapes de la seva carrera: una primera, que va transcendir l’herència de la Movida afegint, pel·lícula a pel·lícula, pinzellades de profunditat i dramatisme a un univers colorista i frívol en permanent evolució. I una segona on el cineasta manxec ha transitat els camins de Douglas Sirk, de Tennessee Williams o de John Cassavetes, guanyant en gravetat, cada cop més allunyat de qualsevol temptació còmica (millor oblidar l’intent de 'Los amantes pasajeros'), cada cop més còmode en el paper de mestre del drama que la crítica internacional li ha adjudicat. Amb 'Todo sobre mi madre' es confirmava com a creador de poderosos personatges femenins i com a director d’actrius: repetia amb la seva nova musa Penélope Cruz, però també feia brillar Cecilia Roth, Rosa Maria Sardà, Candela Peña i Marisa Paredes. I també assolia l’equilibri perfecte entre l’excés, la transgressió i la llibertat pròpies dels inicis (que troben altaveu en alguns girs de guió que són autèntics salts mortals i, sobretot, en el personatge d’Agrado, que va llençar Antonia San Juan), amb l’emoció i la tragèdia, cada vegada més nua d’artificis, de què hauria de venir en el futur. — Àlex Montoya.

Recomanat
    També t'agradarà
      Publicitat