[title]
Un llenguatge que es va perdent
M’arriba el següent missatge al mòbil: “Per cert, fa tres dies vaig veure ‘Wildlife’, de Paul Dano, al festival Americana. Quan surti als cines l’has de veure. Mola mil”. Me l’envia un jove i talentós director, li agraeixo i m’apunto la seva recomanació, lamento no haver passat per l’Americana tant com jo hagués volgut, i em quedo amb la penúltima frase i, concretament, amb el primer dels seus verbs: sortir. Des de quan les pel·lícules ja no s’estrenen, sinó que... surten? Què ha passat amb el verb estrenar i la seva relació íntima amb el cine, amb les novetats cinematogràfiques? Un cop més, són signes dels temps? ¿És un empobriment del llenguatge en general o són els canvis de costums en el públic, que ja no té en les estrenes de les sales l’única manera de gaudir d’una novetat? ¿Hi més paraules, verbs i expressions que, com en el cas d’estrenar, corren el perill de no ser mai més usats per les noves generacions d’espectadors?
Adéu, acomodadors!
Si comencem el repàs, els primers que van patir les retallades laborals, i eren figures molt identificatives dels cinemes, van ser els acomodadors. Deixo que algun o alguna millennial exclami un WTF ben sonor. Qui coi són els acomodadors? Ves per on, eren aquells homes o dones amb uniforme que t’acompanyaven fins a la teva butaca, després de preguntar-te el següent: “I per on vol seure vostè? Potser pel centre, que ho veurà millor”. Si la sala estava fosca, amb llanterna. De vegades s’enduien una propina. Alguns d’ells paraven la mà abans que tu decidissis si rebrien les monedes de gratificació. Alguns protestaven en veu baixa si havien de tornar fins a la porta de l’inici sense una mica de xavalla teva a la seva butxaca. Entranyables.
A la taquilla s’hi coïen moltes històries
Els taquillers i taquilleres, a dia d’avui, encara hi són, però sovint tenen la competència (deslleial?) de la venda anticipada i de les màquines expenedores d’entrades. De jove, vaig treballar a diversos cinemes repartint postals de pel·lis, i, entre sessió i sessió, mantenia llargues converses amb el personal de les sales: des de la taquillera veterana del cabell cardat a l’acomodador que sempre remugava o al xaval jove que tallava les entrades. La taquilla era una inacabable font d’anècdotes i situacions curioses. Com una mena de confessionari per a solitaris. Si veien el client molt despistat, des de darrera de la finestreta funcionaven com a recomanadors. “La vol d’amor, senyoreta?”. “Li agraden d’aventures, cavaller?”. “La pel·lícula és molt maca, i el Richard Gere també”.
Tot això també desapareixerà?
Es va acabar allò de posar curtmetratges abans de les estrenes. Només els habituals del Phenomena de Barcelona saben què són les pel·lícules en 35 o 70 mil·límetres. Poques sales tenen encara cortines davant de la pantalla. La penya posa els peus sobre la butaca, xerra durant la projecció i mira el telèfon, però d’això, vell rondinaire, ja me n’he queixat aquí mateix. Quins altres termes cinematogràfics han desaparegut o tenen pocs anys o uns mesos més de vida? Projeccionista? En breu, hi haurà una única central mundial de projeccions, instal·lada en un bonic paradís fiscal ple de palmeres i de milionaris en 'shorts'? Entrada? Serà, en un futur proper, tot electrònic, a través del mòbil? Ai, pobres iaies i iaios! Algú recorda l’expressió sessió contínua?
