[category]
[title]
Una denúncia pública d'una agressió sexual suposadament comesa per tres adolescents dins d'una colla castellera. Un cas amb una víctima de només 13 anys que posarà en qüestió els valors de tota una comunitat i confrontarà els adults amb les seves responsabilitats envers aquests menors, col·locant-los contra les cordes: descobrir la veritat o protegir els teus? Amb aquesta premissa, Pubertat posa els dits en diverses nafres, plantejant preguntes incòmodes al voltant de l'educació i l'exploració sexual, del consentiment, de la fi de la innocència infantil, de la intimitat de nens i grans, de les dinàmiques familiars, de les herències patriarcals, del masclisme i de la toxicitat de les xarxes socials. La colla castellera convertida en perfecta metàfora d'una societat que, potser perquè no vol o potser perquè no és capaç, no sembla tenir les eines necessàries per plantar cara a una situació com aquesta. La colla castellera com a destí d'un viatge al cor de la cultura popular en què sovint xoquen les tradicions i el progrés.
Durant una època, es van difuminar els límits entre la professional de l'audiovisual i l'activista. Entre xerrades, piulades a les xarxes, reivindicacions en gales de premis i catifes vermelles i declaracions públiques en mil i una entrevistes, Leticia Dolera (Barcelona, 1981) va esdevenir veu de referència del feminisme. Però també va ser víctima del seu compromís i de la seva pròpia sinceritat, o més aviat de la violència d'aquells que encara es resisteixen a entendre i acceptar que, com a societat, tenim un problema molt seriós. Amb la sexualitat i amb els adolescents. Quan la salut mental començava a veure's afectada per tantes respostes agressives, Dolera va decidir vehicular els seus pensaments al llibre Morder la manzana. I, ara, en aquesta Pubertat que estrena HBO Max el dimecres 24 de setembre.
A la seva magnífica ficció, l'actriu, guionista i directora posa al damunt de la taula les profundes contradiccions i la infinita gamma de grisos que poden habitar en un cas d'aquestes característiques. Hi ha situacions que no admeten debat. Però també n'hi pot haver d'altres que plantegen dilemes i qüestionen les nostres conviccions més arrelades. Es tracta d'obrir la conversa, d'aparcar ideologies i trinxeres per un moment, i de llançar-nos a una piscina que pot no tenir gaire aigua.
En aquest sentit, Leticia Dolera assenyala una escena de la sèrie que pot passar desapercebuda però que resulta particularment rellevant: el personatge que interpreta Betsy Túrnez recorda la seva primera experiència sexual, quan es va enrotllar amb el noi que tant li agradava, i aquest li va demanar tenir sexe. Davant la seva negativa, la va pressionar per, com a mínim, practicar-li sexe oral. “Ara, les feministes en dieu abús, d'això; però és l'escola de la vida”, afirma.
Un cas evident de grisos... Parlem-ne!
Aquest cas en concret es troba en el terreny del no delicte. I demostra que necessitem un canvi de paradigma. Necessitem comunicació i entendre que la sexualitat és un terreny de vulnerabilitat, en el qual s'hi posen en joc moltes coses: l'emoció, la intimitat, també l'educació rebuda i el poder. Les dones hem estat educades a complaure i els homes, a pensar que poden demanar el que sigui perquè, generalment, una dona els ho donarà. I què fem amb això? Perquè tu veus que aquesta experiència a ella li ha generat una ferida. I a ell, segurament, li ha generat pensar que les dones estaran sempre al seu servei. No hi ha delicte, però hi ha un conflicte. Com l'abordem?
Les dones hem estat educades a complaure, i els homes, a pensar que poden demanar el que sigui perquè una dona els ho donarà
Això mateix, com l'abordem?
Hem de parlar, hem d'explorar... No ho sé, no tinc la solució. Bé, crec que tot passa, evidentment, per l'educació sexual i perquè en parlem. Nosaltres hem d'aprendre a que podem dir no i no passa res, però vosaltres també heu d'estar més oberts a la lectura del cos de l'altre. Com la sexualitat encara es tracta com un tabú, o ens anem a l'altre extrem, que és OnlyFans, l'empodera't amb el teu capital sexual... Hem d'abordar tot el terreny del mig, que és profundament vulnerable i profundament polític. Però ens atrinxerem i aquí seguim. I després pretenem que els adolescents entenguin què és el consentiment, quan nosaltres encara tenim aquest debat obert. I això no treu que hi hagi llocs on aquests grisos no existeixen. O llocs i situacions on, tot i haver-hi grisos, sí hi ha delicte.
En tot cas, l'aposta de Pubertat és trepitjar zones grises i convidar a parlar-ne i a reflexionar.
Sí, perquè em sembla que les persones estem plenes de grisos, d'arestes, de capes, de contradiccions, i d'emocions. I les emocions de vegades no són racionals i no poden respondre a un ideari polític, ni a una teoria filosòfica. O sigui, venen carregades també, justament, d'una herència familiar psicològica, d'una herència cultural patriarcal, i no és una qüestió de dir: “Com sé el que és ètic, jo ara sempre em comportaré d'una manera ètica”. En les relacions amb els altres, on intervenen les emocions, no és tan fàcil. Crec que la ficció és el lloc on poder parlar d'això de manera complexa: on hi intervenen la psicologia, la cultura, la col·lectivitat. Hi ha coses que no les pots explicar en un titular, o en una piulada a les xarxes. Necessites una sèrie, perquè la ficció et permet anar a l'arrel, empatitzar amb tots els personatges, i no simplificar amb la idea d'homes dolents i dones éssers de llum.
A banda de creadora i directora, a la sèrie també hi fas un personatge que té connexions evidents amb la Leticia Dolera.
De fet, quan començo a escriure la sèrie, el personatge de la Júlia era molt més secundari, però va anar creixent. Llavors, hi va haver un moment en el qual em vaig plantejar no interpretar-lo jo, però sentia que era fer trampa. És evident que, fent-lo jo, hi ha una mena de metallenguatge dins de la pròpia història. Amb aquest personatge volia mostrar una dona que és feminista, i que a més és activista dins del feminisme, però que és més coses: també és mare, és filla, és amant, és professional... i no és perfecta. I, de vegades, de les dones feministes s'exigeix una excel·lència que no és realista.
De les dones feministes s'exigeix una excel·lència que no és realista
O sigui, els ideals serveixen per caminar, perquè no estiguis quiet i perquè caminis cap a on vols anar. Perquè tu no hi ets, allà, però sí que hi vols arribar. I saps que sola no podràs aconseguir-ho. Necessites també que la societat es vagi transformant per arribar fins a aquest ideal teòric que consideres més ètic. I el camí el fas amb les teves ferides i els teus traumes, amb les teves imperfeccions i les teves contradiccions. I m'interessava molt mostrar aquesta feminista que es confronta amb la seva ideologia: afirma que s'ha de creure sempre la víctima i que ella creuria sempre a qui s'atreveixi a denunciar. Però en el mateix capítol li diuen que el seu fill ha estat acusat d'agressió sexual, i llavors no és capaç de creure's la víctima. I què fas aquí? No és tan fàcil, esclar.
Una vegada més, els grisos...
És que els terrenys dels grisos són incòmodes en aquests temps d'algoritme i de trinxera. De quin equip és la teva samarreta? La meva és d'aquest color i vull saber de quin color és la teva, perquè així, quan tu comencis a parlar, ja sabré de quina manera t'he de jutjar. I potser estic d'acord amb algunes de les coses que dius! I això no voldrà dir que compri tot el teu discurs. Per això em fa molta ràbia quan de vegades veig aquesta cosa en la qual s'ha convertit el Congrés dels Diputats...
Tinc la sensació de que Pubertat es trobarà amb molts prejudicis...
Jo sé que hi haurà gent que pensarà: “Leticia Dolera i agressions sexuals? Ens dirà que els homes són dolents, i les dones... pobretes”. Si ja t'apropes cap a una obra amb aquest prejudici, o si directament ni tan sols t'hi apropes, justament per aquest prejudici, doncs jo no puc fer-hi res. Jo sí espero que la gent s'acosti a Pubertat sense prejudicis. A mi m'agraden les ficcions que no em prenen per tonta, m'interessen les ficcions que em fan pensar, que em fan reflexionar, que em fan sentir o veure una història des d'un altre punt de vista. Perquè, al final, una ficció és això: posar-te en la pell de l'altre, i que aquest altre t'obri a una forma de veure el món que és diferent de la teva, que t'enriqueixi com a ésser humà.
Tingues en compte qui inverteix milions d'euros a fer productes audiovisuals perquè no pensis
També hi ha aquesta cosa que ara està tan de moda: em posaré a veure una sèrie o una pel·li per no pensar... Doncs és interessant que tinguis en compte qui inverteix milions d'euros a fer productes audiovisuals destinats a fer-te no pensar. Quantes més hores, millor. O, si ho portem al terreny dels telèfons mòbils, quanta més estona t'hi passis enganxat, millor. És aquesta cosa del capitalisme de l'atenció, ja no és només el capitalisme dels diners. Ara, el que el capital vol captar és la teva atenció, el teu temps.
Els temes que Pubertat posa sobre la taula són molt potents, però, més enllà, és una sèrie d'enorme complexitat a molts nivells. I en el cas de les interpretacions, és miraculosa la feina dels més joves.
Em fa il·lusió que facis aquest apunt, perquè és veritat que ens centrem molt en la vessant política que té la sèrie. I ningú em pregunta sobre planificació o direcció d’actors. Insisteixo a que totes les històries són polítiques, des de Batman fins a Girls, i també la nostra. Però sí, ha estat un repte a molts nivells. Perquè, ves i roda un castell, o recrea tres diades castelleres. I fes-ho ràpid, que el temps corre... O dirigir actors de 12, 13 i 14 anys sense cap experiència davant de la càmera.
De fet, l'Aina Martínez, que interpreta la Manu, la nena que pateix l'agressió, és castellera de veritat. És bonic com la vam trobar: jo la vaig veure en una diada castellera molt abans de començar a rodar i vaig pensar que tenia la mirada del personatge. I que quina llàstima, perquè llavors ella era massa petita. Però tot plegat es va endarrerir. Jo no arribava amb el guió, perquè és una sèrie molt complexa d'escriure, i perquè aixecar el finançament també va requerir de més temps. I llavors, quan vam obrir el càsting, me'n vaig recordar: igual ja havia crescut i podria fer la sèrie. Em vaig posar en contacte amb la colla castellera dels Nens del Vendrell, per localitzar-la i demanar-li que fes les proves.
I bingo!
A veure, també dubtava, perquè potser feia el càsting i no ens funcionava. Perquè l'amor a primera vista és una farsa [riu]. Però sí, va sortir bé. Evidentment, quan esculls nens d'aquesta edat, saps que no són actors i no tenen eines interpretatives, però sí que tenen molta intuïció. I això ho tens o no ho tens. Després, com a directora, pots ajudar-los a navegar per aquí i per allà, però ells ja tenen aquesta intuïció i una emoció. I treballes amb això. Vam fer molts assajos amb els actors adults, que van ser molt generosos amb la sèrie. Moltes vegades no assajàvem el text: jo els plantejava jocs, que semblava que no estàvem fent res però que servien perquè agafessin confiança de família. I en aquest sentit, jo em sento molt agraïda amb tots els actors.
Aquest rodatge m'ha donat molta esperança: hem fet pinya!
Vam treballar molt des de la importància de la història i de la col·lectivitat. Perquè és un rodatge amb tanta gent en les escenes... jo sabia que seria feixuc i que hi hauria molt temps d'espera, i que faria molta calor, i que seria incòmode. D'això en vaig parlar molt, amb els actors. Els vaig dir que això passaria i que necessitaria de la seva complicitat i que anéssim tots a una. Va passar així, ells van ser molt generosos. També va ser molt maco veure com els actors adults sostenien els actors més joves. I a mi m'ha donat molta esperança, aquest rodatge. Hem fet pinya!
Encara tenim recent l'impacte d'una altra sèrie com Adolescencia, de Netflix, que parla de temes similars. La coincidència amb Pubertat s'explica des d'una preocupació social cap els nostres joves?
Sí. La coincidència en el temps amb Adolescencia no és casualitat. Sembla que de sobte tots hem fet [posa cara de sorpresa]: “Ui, ai, ostres, l'hem feta grossa i no hem vist què estava passant al nostre voltant”. I ara tenim una mena de depressió entre tots els adolescents i no sabem què fer-ne. Això s'ha fet bola. Els hem convertit en addictes als mòbils. Els hem tret Filosofia del currículum educatiu. Quines eines els estem donant per pensar? L'algoritme d'Instagram o el de TikTok? I no només per pensar, sinó per entrar en contacte amb ells mateixos: amb qui són, amb què els fa feliços, amb com se senten, amb com estan, què vols que fem, què penses d'això?
Quines eines estem donant als adolescents per pensar? L'algoritme d'Instagram o el de TikTok?
Treballant amb els actors de la sèrie, m'he adonat d'una cosa molt valuosa, que és asseure'ns a parlar amb ells, interpel·lant l'adult que està naixent en ells, i no el nen. Perquè, clar, costa molt que els pares i mares els vegin com a adults, i això és natural. Perquè sempre seràs el seu nen o la seva nena. Però en aquestes edats ja comencen a tenir una visió del món, i a generar pensament propi. I si tu t'asseus amb ells a parlar, mostrant que et preocupa què pensen i quina és la seva opinió de les coses, s'empoderen moltíssim! I actives aquesta part important que hauran de fer servir a la vida.