[title]
Quina arribada al món del cinema, la d'aquests dos! A ella mai li havia passat pel cap ser actriu ni, per descomptat, despertar el més mínim interès mediàtic. Ell, en canvi, des dels 15 es mou per l'escena musical alternativa madrilenya, i ja havia provat sort en la interpretació en un parell de curtmetratges i en la sèrie juvenil HIT. A ella la van abordar a la plaça de la Vila de Gràcia, quan tornava de campaments amb l'Agrupament Escolta Wé Ziza i per proposar-li participar en un càsting. Ell, en canvi, compartia representant amb la cineasta catalana més internacional, que va començar a seguir-lo a l'instagram convençuda del seu potencial.
Proves davant de la càmera, esperes més o menys llargues –ell, sis mesos; ella, qüestió de dies–, i, finalment, la trucada que podria canviar les seves vides: Llúcia Garcia (Barcelona, 2006) i Mitch Martín (Madrid, 2003) havien estat escollits per protagonitzar Romería, el tercer llargmetratge de Carla Simón després d'un debut tan lloat i premiat com Estiu 1993 (2017) i d'un segon film, Alcarràs (2022), que va suposar un salt endavant quan es va endur l'Os d'Or a la Berlinale.
En aquest tancament de la trilogia sobre la identitat i la memòria que ha portat a la directora catalana a recosir fils amb el seu passat i orígens, Simón torna a mirar cap a la seva família, font d'inspiració creativa: a la pel·lícula, la Marina recupera el contacte amb la família del pare anys després de quedar-se orfe, quan amb 18 anys necessita els certificats de defunció dels progenitors per aconseguir una beca que li permeti estudiar cinema. Un camí paral·lel al de Simón, que també va viatjar a Vigo i va refer els lligams amb avis, tiets i cosins.
A Romería, la cineasta aprofita la ficció per reconstruir la història dels seus pares, part d'aquella generació que, en plena Transició, abraçava els aires d'una llibertat manllevada durant dècades, i que no va saber ni poder evitar caure a les urpes de l'heroïna, primer, i d'aquella maleïda pandèmia anomenada sida, després. És una generació trencada i oblidada a la qual Simón, en un exercici de memòria històrica, ha volgut recordar i homenatjar.
A la seva nova pel·lícula juga de forma atípica amb dues línies temporals: hi veurem la peripècia de la Marina i el xoc emocional que suposa retrobar-se amb una família de la què se sent aliena, com una extraterrestre envoltada d'humans. Però també seguirem la idealització que la noia fa de la història d'amor dels seus pares a partir dels textos escrits per la seva mare en un diari, en un acostament de la cineasta cap a un cert realisme poètic i oníric que es barreja de forma orgànica amb el costumisme que fins ara havia dominat tan bé.
Així, la Llúcia i el Mitch, les estrelles de la nostra portada i del nostre reportatge, tornen a pujar a bord d'un vaixell, com fan a la pel·lícula, i ens parlen de l'aventura d'encapçalar el repartiment d'una obra tan esperada com Romería, de la metodologia de la directora, de l'experiència inoblidable del rodatge i, també, del repte d'interpretar dos personatges (la Marina i el seu cosí Nuno, i la mare i el pare de la protagonista) i del seu futur, o no, dins del món del cinema.
Com viuen dos nouvinguts al món del cinema l'experiència posterior al rodatge? Des de trepitjar la catifa vermella al Festival de Canes fins a protagonitzar portades i entrevistes.
Llúcia: Com tot és tan nou per a mi, vaig viure Canes amb tranquil·litat i certa distància. Ara ja es tracta d'acostumar-me, d'entendre que això és una feina, i crec que ja ho estem normalitzant. Ens estem acostumant a les entrevistes i aquestes coses...
Mitch: En el meu cas sí que vaig tenir algun moment de col·lapse, anàvem al festival de cinema més important del món. Però com que ja havia viscut l'impacte abans, a Canes vaig anar molt relaxat i ho vaig gaudir moltíssim. És veritat que tornes eufòric, perdut, i trigues un temps a recuperar la normalitat. I ara és el moment de promocionar la pel·lícula i promocionar-nos nosaltres mateixos. I toca no aclaparar-se. Només començar a rodar, la meva representant em va dir que fer la pel·lícula no s'acabava en el rodatge, que eren dos anys de feina.
Llúcia: Recordo que m'ho vas dir... En part em va sembla bé, perquè em feia molta pena que tot s’acabés. Però també tinc molt present que el millor ja ha passat: l’experiència bonica ha estat rodar… I està bé tenir una pel·li de record d’aquell estiu i parlar-ne, perquè quan vaig tornar al meu món després del rodatge, no ho podia compartir amb ningú del meu entorn.
Mai t'havia passat pel cap ser actriu?
Llúcia: No, no. Quan dues noies de l’equip de càsting se'm van acostar i em van dir que encaixava amb el personatge protagonista de la nova pel·li de la Carla i em van proposar fer una prova, em va semblar tot una mica estrany. De fet vaig anar amb uns amics al primer càsting, per si de cas tot era mentida i em segrestaven o alguna altra cosa [riu)] Però m’ho vaig prendre tot una mica… no de broma, però sí amb molta calma, perquè era tot molt surrealista. I tot va ser molt ràpid, vaig anar fent proves durant un mes i de sobte ja estàvem amb els assajos. Així que tampoc vaig poder tenir un moment d'aturar-me a pensar què estava passant. Crec que no entenia gaire, i encara no ho entenc, la magnitud del que significa fer una pel·li amb la Carla. Per a mi, l’experiència ha estat fantàstica, i ja veurem si valoraré la importància que té.
Crec que no entenia gaire, i encara no ho entenc, la magnitud del que significa fer una pel·li amb la Carla
Com es treballa amb la Carla? Perquè és una cineasta que posa molta cura en la feina amb els actors, en la creació dels personatges, en la construcció de...
Mitch: … vincles. Hi ha tants mesos de preparació que es crea una base molt sòlida amb els personatges que has d'interpretar. La Carla proposa assajos a través de la pura improvisació, et fa reaccionar a diverses situacions des del personatge. Com encara no el coneixes bé, al principi és molt complicat. Però, a poc a poc, ja veus que s’està creant alguna cosa bonica, i que tot comença a funcionar. I això mola molt, perquè et dona una oportunitat molt especial de crear un personatge. Jo vaig fer una sèrie de vuit capítols d’una hora, amb un guió de 500 pàgines i me l'havia d’aprendre quasi paraula per paraula. Amb la Carla no, amb ella jugues a canviar el text, a no memoritzar-lo tal qual, i proves mil coses diferents. Llavors ella té molt clar què vol, i et dona molta llibertat perquè arribis a aquest mateix pensament a través del teu propi procés. I, a banda, la Carla és una persona molt familiar, i és un gust treballar amb ella, la veritat.
Llúcia: Els assajos tenen molt de sentit, perquè després, quan ja estàs en rodatge, es funciona de la mateixa manera. Crec que a mi, justament, no m'hauria sortit dir frases com estaven escrites.
La Carla té molt clar què vol, i et dona molta llibertat perquè arribis a aquest mateix pensament a través del teu propi procés
En el teu cas, et deuria passar com a la Marina, que s'instal·la en aquella família gallega com una mena de marciana. A tu et passaria una mica igual, eres una extraterrestre en la família, en el món, del cinema.
Llúcia: Sí, sí, completament. Va ser molt fàcil interpretar la Marina, perquè d’alguna manera viu el mateix què m’estava passant a mi. Al principi, en els assajos, perquè havia de reaccionar a les situacions que se'm plantejaven però des de mi mateixa. I després, ja amb la comprensió d’entendre el rerefons del personatge, era encara més fàcil ficar-me en el paper. I sí, jo de vegades em sentia fora de lloc, una mica incòmoda, llavors era molt fàcil que això ho captés la càmera. Em va costar més interpretar la mare, tot i que el seu retrat arriba a través de com la Marina s’imagina els pares.
Tot el rerefons de la pel·lícula parla d’aquella generació perduda marcada per la sida i per l’heroïna. N'havíeu sentit a parlar? Perquè sembla que ens n’hem oblidat...
Llúcia: Jo no ho tenia gens al cap, sabia que havia passat però ja està. AGalícia ho tenen molt present, perquè allà qui més qui menys ho ha viscut molt de prop. És veritat que la Carla ens va recomanar llibres i pel·lícules per ficar-nos en aquell món i conèixer-lo una mica millor.
Quines pel·lícules?
Llúcia: El pico...
Mitch: Aquesta li vaig recomanar jo a la Carla. També ens va parlar d‘Arrebato. En el meu cas, jo vinc del món de la música, del rock i del punk. I coneixia de primera mà supervivents d’aquesta escena, gent amb sida. Llavors n'era molt conscient, i sentia molta responsabilitat a l’hora de representar aquest món. Volia fer les coses amb molt de respecte, en honor a tota la gent que s’ha quedat enrere, i als que han sobreviscut a això. A referents vitals als quals mai he pogut conèixer perquè han mort. Em sentia molt responsable de transmetre una veritat per ells i per una generació que es va quedar en el passat perquè la societat els va apartar. Hi havia un tabú amb la sida, que no només significava ser ionqui, sinó que també estava associada amb l’homosexualitat. Si el meu fill té sida és que és marieta. Se’ls havia d’apartar del món.
Vinc del món de la música, del rock i del punk. I coneixia de primera mà supervivents d’aquesta escena, gent amb sida
Hi ha una escena a la pel·lícula amb una coreografia sobre un tema clàssic dels 80, Bailaré sobre tu tumba, de Siniestro Total. Us va costar?
Llúcia: Jo faig dansa des de petita i ho tenia per la mà. Al Mitch li va costar més el tema de ballar. Però vam treballar amb la coreògrafa, que ens va ajudar moltíssim, i amb els ballarins. I va ser maco perquè vam treballar, d’una banda, la part d’aprendre’ns les passes de ball, però hi havia tota una altra part d’expressió corporal... Era com sentir un cuquet a dins. Com ho explico, Mitch?
Parleu de moviments corporals?
Mitch: Sí, però a través d’una inquietud. D’alguna cosa que necessita sortir i no pot. És com jugar amb tremolors, amb molt d’esforç físic cap endins. És com una cosa molt impulsiva, però que es queda a mig camí. Això, per exemple, jo ho vaig gaudir molt. Però tot el que era aprendre’m la coreografia em va costar moltíssim.
I les escenes de nus i de sexe? Van ser especialment complicades?
Llúcia: Les vam treballar amb coordinadores d’intimitat. I amb en Mitch ja ens coneixíem des de feia mesos i havíem generat molta confiança. Així que... a mi no em van incomodar especialment, la veritat. Ja era més estrany amb altres companys al davant, però aquests moments també es rodaven amb un equip més reduït i amb gent d’esquena.
Mitch: Volíem que passés ràpidament, també [riuen].
Llúcia: Sí, també. El pitjor és el moment en sí. Però després... com explicar-ho? No em venia de gust, però sortir despullada en una pel·li em semblava una bona manera de no jutjar el meu cos i de no sexualitzar-lo. Això em molava. A més la Carla ho fa d’una manera que en cap moment hi ha una sexualització. I això es veu claríssim. Aleshores estic molt tranquil·la.
Mitch: Totalment. Es fa des d’un costat salvatge, com d’introduir-nos dins de la natura. Llavors és com un rotllo molt Adam i Eva, d’anar en boles per allà corrent, descobrint l’espai, flipant amb el nostre voltant i formant part d’això sense contaminar l’ambient.
Llúcia: Érem una bestiola més [riu].
Sortir despullada en una pel·li em semblava una bona manera de no jutjar el meu cos i de no sexualitzar-lo
Voleu seguir en el món de la interpretació?
Mitch: Jo ho tinc claríssim. Sí. Vull fer mil personatges més i que siguin totalment diferents, perquè, si no, m’avorriria. M’agrada crear personatges i sortir de la vida quotidiana, assumir reptes i més reptes.
Perquè en la música, quan puges a un escenari, deu haver molta creació de personatge...
Mitch: Jo toco en tres bandes, Boston Babies, Escarlata i Análisis. I Análisis té una part més d'horror punk, una mica com els Misfits que parlen també de la mort. I com a cantant, creo un personatge que també es diu Análisis, i que és una persona totalment eixelebrada i aclaparada pel món modern, per una societat morta i sense alegria. És una cosa molt visceral. És la ràbia que ve des de dins. O sigui, a l'hora de performar aquest personatge, doncs agafo i em faig talls al cos amb un ganivet, tinc cicatrius d’això.
Trobo que et fiques molt dins del paper...
Mitch: Esclar, perquè és necessari transmetre això. Que agafin i em diguin: he estat molt incòmode, he acabat marxant del concert. Això per a mi... és el que vull. Transmetre alguna cosa. Sigui bona o dolenta. Si transmeto, soc feliç. El pitjor d'aquesta vida és la indiferència. Fer sentir alguna cosa a algú és meravellós.
El pitjor d'aquesta vida és la indiferència. Fer sentir alguna cosa a algú és meravellós
I tu, Llúcia, vols seguir en aquest món o t’ho prens com una experiència puntual?
Llúcia: És que escoltant el Mitch parlant que vol seguir actuant... Avui, per exemple, que ens heu fet pujar a un vaixell, he pensat que em falta actuar. Si fos només per l’experiència del rodatge, ho tindria claríssim. El que passa és que aquesta feina va més enllà, i ara estic descobrint tota aquesta altra part de la promoció, i encara no s'ha estrenat la pel·lícula. Ara mateix, per exemple, estic bastant negativa amb el tema, perquè estàs parlant de tu mateixa i, de sobte, la gent et coneix. Crec que he de veure una imatge completa per saber si vull seguir o no. També és veritat que enyoro l'experiència. No sé si jo tenia dins el cuquet del què parla en Mitch o no. Ara sí que ho noto i em molesta una mica perquè… no sé com vehicular-ho. Esclar que totes les feines tenen les seves coses, i cal acceptar-les. No ho sé, em sembla injust queixar-me d'aquesta part de la feina que no m'agrada, perquè n’hi ha de molt pitjors.
Mitch: Bé, però és normal, perquè al final t’estàs exposant constantment, i això t’ofega, i has de respectar que t’ofegui. Estàs en el teu dret.
Perquè… tenies clar a què volies dedicar-te abans que en Carla es creués en el teu camí?
Llúcia: No, no tenia res clar. Aquest any em vaig estrenar a la universitat, vaig començar Filosofia però ja ho he deixat. I faré Antropologia, a veure què tal. Però no tinc ni idea de què vull treballar.
A diferència de la Llúcia, tu tenies molt clar des de sempre que volies anar pel costat artístic…
Mitch: Sí, però no pensis... Sempre dic que jo soc un buscavides. A mi el que m'arribi, doncs endavant. Mai havia pensat que em pagarien per fer un bolo, o que acabaria fent una pel·lícula. Jo què sé, tot ho he fet per pura necessitat de fer-ho. Com cantava Parálisis Permanente, tinc un passatger dins del meu cos. Sento alguna cosa que se'm mou dins. Vaig començar a dibuixar i volia estudiar pintura. I no va sorgir. Vaig començar a tocar música, i a tocar, i a tocar, i vaig acabar muntant tres bandes. I de sobte em van escriure per fer un curt, després una sèrie, i aquí estic. I ho gaudeixo moltíssim. I com que he descobert que ho gaudeixo i que m’agrada… és un camí que seguiré fins que pugui.