[title]
"Tinc una branca d’olivera en una mà i l’arma d’un lluitador per la llibertat a l’altra. No deixeu que caigui de la meva mà la branca d’olivera". Aquestes paraules les va pronunciar Iàsser Arafat el 1974 a l’ONU, literalment amb una pistola a una mà i una branca a l’altra.
Al restaurant Shawarma Haifa (Consell de Cent, 559. T. 930 23 39 58) no hi ha armes, però sí moltes oliveres i mocadors palestins: de fet, els dürum se serveixen embolicats en papers amb el dibuix de la kufia, el símbol de les ànsies de llibertat i de justícia del poble palestí. La simbologia i les bones intencions estan molt bé, però m’hi vaig presentar d’incògnit a menjar (tothom que freqüenti xauarmes i kebabs a Barcelona sap que, de vegades, això pot implicar certs riscos gàstrics).
Em vaig cruspir un dürum de xai i vedella amb espècies suaus –hi vaig reconèixer un toc de canyella–, amb la carn al punt i sucosa –gens corretjosa; la baldufa o xauarma on rosteixen la carn inspira confiança–, i un bon contrast entre els vegetals frescos i una salsa tahina delicada. Per acompanyar, unes patates fregides boníssimes i especiades (compartiu-les, que són ració per a dos) i una Palestine Cola (feta a Suècia, adeu, mala consciència imperialista). I són tan amables que, mentre esperes, et serveixen un plat amb olives i bitxos d’allò més generós. Del millor que he tastat al món xauarma de Barcelona, a un preu irrisori: set euros el bocata, seguit d’una digestió modèlica.
La següent vegada que hi vaig tornar va ser per parlar amb el palestí Amir Shafie, mànager del restaurant. Li vaig estirar la llengua per saber què distingeix un xauarma palestí d’un de turc, per exemple. "Les espècies són una mica més fines. No són massa picants i donen a la carn un sabor més subtil. I la barreja d’espècies és fresca, la fem cada matí". Canyella, cardamom? "Alguna cosa d’això hi ha, però és una fórmula secreta", riu, i afegeix que "la carn és barreja de xai i vedella, i no és picada, sinó bistecs rostits i tallats".
Preparen la baldufa amb carn fresca: a la manera palestina, amb una capa de greix de xai coronant l'enorme broqueta giratòria, i després amb làmines de xai i vedella separades per greix de vedella. L'Abu Sari, cuiner i refugiat palestí, especialista en aquesta tasca, se n’encarrega cada matí. Un altre empleat pasta a mà els pans cuits en forn de pedra, els tabun i lafa, a la vista del client. "Hauràs vist que els preus no estan fets per guanyar diners, això és més que un simple negoci", diu Shaie.
Palestina pateix un genocidi, i vam voler obrir un restaurant per donar a conèixer la nostra cultura més enllà de la ràbia i les manifestacions
Ja ho havia notat. Shaie m’explica que, "per la situació que es viu a Palestina, la propietat va decidir obrir un restaurant on es mostressin altres coses que no fossin el genocidi del poble palestí. Parlar i donar a conèixer la gastronomia i la cultura palestines fora de les manifestacions i la ràbia".
(Sense oblidar que, en els dos mesos i poc que fa que ha obert el Shawarma Haifa, l’exèrcit israelià ha assassinat més de 200 palestins a Gaza, que s’afegeixen a l'indignant còmput corroborat per l’ONU de 61.000 víctimes). La simbologia de l’olivera, la kufia i els llimons palestins i els portatovallons de Free Palestine impregnen un restaurant ampli i agradable que homenatja Haifa, la ciutat que va ser la porta d’entrada massiva dels assentaments israelians en territori palestí, el 1948. "En cada casa palestina hi ha oliveres, i el primer que fan els israelians quan fan fora els palestins de casa seva és arrencar-les", explica Shafie.
El propietari del Shawarma Haifa és el mateix que el del restaurant Arabia i d’altres locals de renom de cuina del Pròxim Orient a Barcelona, m’explica el mànager. "Podem dir que és un palestí-català que va arribar fa 30 anys aquí i va obrir un xauarma petit, i després va anar obrint restaurants més grans".
El primer que fa l'exèrcit israelià quan expulsa de casa un palestí és arrencar les oliveres
La carta és curta i tot són hits molt reconeixibles, però que s'endrapen en alta fidelitat: el mencionat xauarma mixt, el de pollastre, un dürum de falàfel –amb falàfel casolà, enciam, tomàquet, cogombre, ceba i amanida de col–, un altre d’hummus –amb patates fregides, enciam, tomàquet, ceba, cogombre i amanida de col–, i per acompanyar, patates fregides, arròs i amanida àrab. I per postres, un te negre infusionat amb sàlvia, bo i vigoritzant i dolços de baclaua (a dos euros la peça).
Menjar ràpid i bo a preus molt, molt populars: un paquet complet a 14 euros, lluny de les clavades del món hamburguesa i brunch. No totes les importacions gastro gentrifiquen, vaja.
"Cal dir que hem simplificat la carta, hi hem posat especialitats que tothom coneix, és clar. Per menjar maqluba, la paella palestina, la gent ja pot anar a l’Arabia, per exemple", diu Shafie. Un dimecres qualsevol, el local és un desfilar non-stop de veïns i treballadors de la zona.
"Hi ha veïns que venen quatre dies per setmana! Sabíem de la simpatia del poble català pel poble palestí. Però ens ha sorprès molt com t’abracen i et demostren l’afecte. I això ens ha omplert d’alegria". Si porteu algú a menjar aquí, és per kebab bé, si em permeteu la bromba cigronaire.