Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Maite Alberdi
Micromundo/BTeamMaite Alberdi

Maite Alberdi, directora de cinema: "Malgrat l'alzheimer, l'Augusto recordava els dolors de la dictadura"

Parlem amb la cineasta xilena sobre 'La memoria infinita', una emocionant història d'amor amb aspiracions serioses a la nominació com a Millor Documental als Òscars

Escrit per
Àlex Montoya
Publicitat

Fa unes setmanes, l'Acadèmia de Hollywood anunciava la 'short list' amb les quinze pel·lícules de les quals sortiran les nominades a Millor Documental en els pròxims Oscars. I una és 'La memoria infinita', la commovedora, i envejable, història d'amor d'Augusto Góngora i Paulina Urrutia, reconegudes figures xilenes, sobretot en entorns de l'esquerra. Ella és actriu i va ser ministra de Cultura de l'administració de Michelle Bachelet. Ell va ser un rellevant periodista i opositor al règim de Pinochet que va exercir la professió a la clandestinitat durant la dictadura, a la revista 'Solidaritat' i al noticiari televisiu 'Teleanàlisi'. Després, en democràcia, es va encarregar de l'àrea cultural de la Televisió Nacional de Xile, dirigint i presentant programes sobre cinema i literatura.

El 2018, Góngora va fer públic l'alzheimer que li havien diagnosticat quatre anys enrere. Poc després, la cineasta Maite Alberdi ('El agente topo') va creuar els seus passos amb els de la parella. “Jo estava fent classes a la universitat i Paulina hi treballava. Em va sorprendre veure com ella integrava l'Augusto. Em va cridar molt l'atenció perquè jo venia de fer diverses pel·lícules en què les persones dependents, o amb demència, estan aïllades socialment, i vaig veure tot el contrari. El més habitual és apartar el malalt i que la cuidadora també s'aïlli, i aquí feien el contrari, i tots havien de caminar a un altre ritme. Aquest va ser el meu primer acostament i instintivament els vaig proposar de fer la pel·lícula”, ens explica.

El resultat, 'La memoria infinita', és una dura, però també molt lluminosa, història d'amor, que ens convida a penetrar en la intimitat d'un matrimoni marcat per la malaltia, sí, però sobretot per afecte a prova de bombes. Commou veure les mirades d'Augusto i Paulina, la seva complicitat, aquesta connexió que perviu malgrat la crueltat del devastador alzheimer.

Crec que vas aconseguir fer la pel·lícula perquè l'Augusto va insistir, mentre la Paulina no ho tenia gens clar.

Justa la fusta. Paulina és actriu, i té molta consciència de la càmera, i va donar les mateixes raons que probablement hauria donat jo. Però l'Augusto de seguida va dir que sí que volia fer-la. Ell m'explicava que com a periodista havia filmat tanta fragilitat a la seva vida, i que les víctimes de la dictadura li havien obert les portes de casa seva per filmar tant de dolor, que, com ell no faria el mateix per mostrar el seu propi dolor? Crec que va ser el gran acte de conseqüència de la vida. La Paulina diu que ell em va triar, però jo crec que en realitat, més que escollir-me a mi, el que va triar va ser fer un documental com a manera de comunicar una última part de la seva vida.

Això diu molt del compromís que ja havia demostrat a la seva carrera periodística...

Entre altres imatges d'època, a la pel·lícula vam recuperar una entrevista que li van fer fa uns 15 anys. I l'Augusto explica que li va tocar fer dues cròniques a la seva vida: la de 'Teleanálisis', el telenotícies clandestí, sobre la mort que comporta la vida en un país en dictadura. I ja en democràcia, quan li va tocar fer la crònica dels creadors xilens als programes culturals que va presentar. Jo crec que 'La memoria infinita' és la seva tercera crònica, la de la fragilitat, i des d'una manera molt valenta. Ell va decidir que aquest registre havia d'existir.

Maite Alberdi
Micromundo/BTeamMaite Alberdi

S'ha de tenir el cor de pedra per no emocionar-se amb la pel·lícula, però també té moltíssima llum. T'ho vas trobar durant el procés o tenies clar que seria així?

Crec que sempre vaig saber que seria una pel·lícula lluminosa, perquè aquesta era la sensació que l'Augusto i la Paulina em generaven. Jo mai, mai, mai no els vaig filmar i em vaig angoixar. Mai. Sobre el paper penses que és una història terrible, però jo mai ho vaig viure terrible. Fins i tot molt de temps després, ja prop de la mort de l'Augusto, vaig veure una parella que s'estimava, que assumia el deteriorament com a part de la vida, amb afecte, amb amor i fins i tot optimisme. Això sento que em marcava el to de la pel·lícula, perquè ells ho afrontaven així. La primera escena és molt clara en aquest sentit. Un home que es desperta a mitjanit, perdut. I la dona, quan ell no reconeix res, no sap res, en comptes de desesperar-se i dir-li “ai, però com no ho saps?”, el que fa és morir-se del riure, i dir-li que fa 20 anys que estan casats. “20, de debò?” En un bon 'mood', molt especial i crec que això es manté i reflecteix.

Vaig veure una parella que s'estimava, que assumia el deteriorament com a part de la vida, amb afecte, amb amor i fins i tot optimisme

Tot i la crueltat de l'Alzheimer...

Pel camí em vaig adonar que l'Alzheimer és un context, però el que estem explicant és una història d'amor que dura 25 anys. Per mi, el més punyent de la pel·lícula no té a veure amb la malaltia. En el procés de muntatge, quan em vaig emocionar, va ser quan vam unir una escena d'avui amb un moment dels seus enregistraments casolans de fa dues dècades, i em vaig adonar que es miraven exactament igual, que mantenien el mateix tipus de relació i que aquesta relació es va cuidar i va romandre intacta fins al punt que la Paulina va tenir ganes de cuidar-lo així. Això va ser el que impressiona, no és només la malaltia, és la permanència de l'amor. I per mi aquesta és la història, definitivament. És com un 'Boyhood', però real, saps?

Més enllà de la història d'amor, la gran singularitat del film està en l'efecte mirall entre la pèrdua de memòria de l'Augusto i la necessitat que la memòria històrica de Xile perduri.

Això sí que va ser inesperat. Creia que parlaríem de l'oblit, però em vaig adonar que l'Augusto recordava els dolors de la dictadura. No et podia dir la data del cop d'estat, però el seu cos sí que recordava aquest dolor. Hi ha un moment a la pel·lícula en què la Paulina llegeix la dedicatòria que li va fer al llibre que ell va publicar, 'Chile, la memoria prohibida'. L'Augusto li va escriure que els que tenen coratge tenen memòria; i li deia que ella en tenia. Quan estàvem en ple muntatge del film van aparèixer unes imatges d'arxiu de la presentació d'aquest llibre, 30 anys abans, a inicis de la democràcia. I el discurs de l'Augusto en aquell acte, reivindicant reconstruir la nostra memòria emocional per viure, des d'aquí, el dol, és una gran lliçó sobre memòria històrica. En aquests temps de negacionisme extrem, d'unes dretes radicals que manipulen la informació, no poden manipular el dolor. Perquè el dolor roman, s'hereta, continua. I això és el que demostra l'Augusto a la pel·lícula. La malaltia no pot amb la memòria afectiva.

En aquests temps de negacionisme extrem, d'unes dretes radicals que manipulen la informació, no poden manipular el dolor

Pel·lícules com la teva, o tan diferents com la també xilena 'El Conde', de Pablo Larraín, són fonamentals per combatre aquesta tergiversació de la història que promou la ultradreta.

Exacte. Les noves generacions viuen certa manca d'informació i, alhora, hi ha un fenomen mundial de negar la història, i de manipular la realitat. És preocupant i l'únic que ens queda com a cineastes és regirar, posar els fets sobre la taula, cadascun des del seu lloc o des de la seva trinxera els ha de visibilitzar. 'El Conde' em sembla una obra mestra, és una pel·lícula increïble, i parla des d'un lloc molt diferent del de 'La memoria infinita': des de la sàtira del mal permanent, això que queda aquí i no s'esborra, de la immortalitat del mal... Però, cadascú des del seu lloc, estem parlant del mateix.

Maite Alberdi
Micromundo/BTeamMaite Alberdi

Sí, i segurament són missatges molt més eficaços des de la sàtira de Larraín o des d'una pel·lícula d'amor, com la teva, que no...

... des dels llibres d'Història. Sí, sí, totalment. Perquè la gent necessita emocions. Això és el que hem de fer els cineastes, que no canviarem la llei, ni la història, però sí que podem posar imatges a allò que és teòric. I el que ha passat amb 'La memoria infinita' és que hem tingut projeccions amb gent de dretes i esquerres, i hi ha un consens en aquests punts històrics i en l'emoció que finalment els uneix. El missatge és col·lectiu i unificador.

Acabo preguntant-te pels Oscars. De moment 'La memoria infinita' és a la 'short list' i amb aspiracions serioses a la nominació...

Tant de bo hi arribi! Fa un any que fem un treball molt minuciós, de formiga, amb l'equip de MTV i Paramount (les distribuïdores internacionals) fent campanya des del gener de l'any passat. No som a la 'short list' només perquè 'La memoria infinita' sigui una bona pel·lícula. És una bogeria haver arribat fins aquí perquè parlem d'una pel·lícula ultraindependent, que comencem sense pressupost, i perquè el context per guanyar l'Oscar encara no està construït. És diferent del de la categoria de Millor Pel·lícula Internacional, perquè aquí els votants ja assumeixen que estan veient films en un altre idioma. Però a la categoria de Millor Documental, que ja és un gènere marginat per l'acadèmia, i fins i tot més si és en espanyol, ja sento que ja hem arribat molt lluny.

NO T'HO PERDIS: Les pel·lícules més esperades del 2024: de 'Dune 2' fins a 'Disco, Ibiza, Locomía'

Vols estar al dia de tot el que es mou a la ciutat? Inscriu-te a la nostra newsletter i tindràs tota la info i els plans que t'agraden per gaudir de Barcelona

Últimes notícies

    Publicitat