[title]
Selma Bruna (Barcelona), Clara Fiol (Palma) i Sandra Monfort (Alacant) són Marala, aquest fantàstic trio que dibuixa un triangle imaginari sobre els Països Catalans. Partint de la música tradicional i la polifonia de les veus però traduint-la a la contemporaneïtat, Marala han demostrat que es pot tenir un discurs potent i actual, juntes i per separat, ja que totes tres tenen carreres en solitari. Després d''A trenc d'alba' (2020) i 'Jota de morir' (2022) han arribat uns quants singles que ens mostren el seu vessant més sintètic i més 'canyero'. Com 'Estic antiquà', amb Panxo i Pollet de Zoo, i el seu nou espectacle que presenten a la sala La Paloma aquest 23 de febrer, dins del festival Mil·lenni. "Hi ha una voluntat i una tendència a anar a un lloc de... 'party', la nostra 'party'!", diuen.
Sou de Catalunya, el País Valencià i Balears... Això va ser premeditat?
CF: Totes en algun moment hem coincidit a Barcelona, però totes en algun moment hem decidit tornar a casa. I ja fa uns anys que mantenim una relació a distància. És difícil trobar forats, però gairebé la meitat del nostre temps està ocupat per Marala, vull dir que també una part que fos difícil trobar forats és perquè el dia 3 érem a Castelló tocant, la setmana passada gravàvem un videoclip, d'aquí a 15 dies venim a La Paloma, enmig hi ha un altre videoclip... Vull dir, que no ens deixem de veure, però clar, implica una logística important, perquè cada un està a casa seva.
Això de tornar al lloc d’origen és bastant tendència, no?
SM: És que les ciutats cada cop són més inhabitables, els preus del lloguer són inassumibles, la vida a la ciutat et dona coses molt bones, però també és densa, i arriba una edat en què dius, mira, jo vull calma i tranquil·litat, estar al camp i sentir els pardalets. I des d'allà és prou més fàcil crear.
I suposo que les noves tecnologies ho faciliten.
SM: Estem ultraconnectades… i fem dos o tres skypes cada setmana.
No ens posarem a cantar en castellà perquè necessitem entrar als circuits d'ajuntaments de Vox i PP
El disc de debut, ‘A trenc d’alba’, és 2020, és a dir que us va agafar en plena pandèmia.
CF: Bé, feia dos anys que giràvem, ja. El disc que va sortir el 2020 l'havíem gravat el 2019 i tampoc no era un projecte tan consolidat com ara. Era un projecte petitet que havia anat creixent i vam voler fer un disc. Va sortir just tres o quatre dies abans de l’estat d'alarma i va ser una ‘liada’. Però com que s'havia aturat tot i només hi havia concertets de petit format, i les normes eren quasi més laxes el primer any de pandèmia que el segon. Aquell estiu tots els grups grans van haver de parar, però nosaltres al juny ja estàvem tocant amb mascaretes i tot.
SB: Perquè també érem nosaltres tres cantant i amb la guitarra, era superfàcil i superviable.
CF: Era un format que funcionava dins l'únic que es podia fer en aquell moment.No sé si ens va anar malament o bé.
SB: Jo crec que ens va anar superbé, vam tenir molta sort, dins de la merda de situació. Si la pandèmia ens agafés ara, hauríem de parar. Perquè amb la infraestructura que necessita ara el projecte i el concert no seria assumible. S'ha transformat molt.
De fet, esteu aquí perquè estreneu l'espectacle.
CF: Hem fet unes preestrenes, ja hem anat rodant el bolo, el vam fer al Mercat de Música Viva de Vic… però sí que ara comença, és el tret de sortida de la gira.
Expliqueu-me una mica com és.
CF: Hem canviat la il·luminació, l’escenografia, fem coreografies, hi ha una proposta sonora més produïda encara que toquem en directe. La proposta de la primera gira de ‘Jota de morir’ [2022] ja tendia una mica cap a sons més sintètics, però ara, juguem més, hi ha un final més de traca, de ballar més...
SB: Sí, està menys orientat a teatres i una mica més orientat a sales o festivals.
CF: Sí, és més ‘bailongo’, més divertit, som més gamberres… I hi ha una part també recollideta, que no hi volem renunciar, però també de ‘desmelene’.
A La Paloma tindreu col·laboracions.
SB: Sí, venen la Maria Hein i Tarta Relena. Estem pendents de si ve algú més, però de moment aquestes dues són les oficials. Ens fa molta il·lusió.
Qui ho havia de dir, que propostes d'arrel i de cant polifònic de sobte tindrien el seu moment. Perquè abans el circuit del folk estava més delimitat, oi?
SM: Potser ara el comença a escoltar la gent jove i està caminant des de la perifèria cap al centre. S'està posant també de moda i és molt guai que es posi de moda una cosa com la música tradicional i les llengües no majoritàries. Hi ha tot aquest ressorgiment de gent jove que està descobrint tot això i reivindicant-ho des d'un lloc festiu, de celebració i des de l'alegria.
SB: I també tinc la sensació que som una generació de gent molt llesta, i que sabem que hi ha una cosa molt intel·ligent i molt valuosa en allò que ja s'ha fet, que ja s'ha dit i com s'ha dit. Crec que és molt xula la combinació entre com mirem enrere, de quina manera i quines coses de la tradició volem seguir posant damunt la taula i quines coses tenim ganes que es filtrin. Sento que seguim fent música tradicional adaptada als sons d'ara i a la nostra realitat d'ara.
SM: La música tradicional també et permet contar la història des d'un altre lloc. Tu escoltes les cançons d'abans i t'expliquen una forma de fer, de viure, de treballar, d'estimar, una altra part de la història diferent de la que t’expliquen els llibres. Hi ha moltes cançons que són molt masclistes, per exemple, o que contenen una realitat terrible. Nosaltres som de la filosofia que mola agafar-les, posar-les damunt la taula, dir això ha existit i segueix passant, però la nostra idea és que es transformi, que canviï, però forma part de la nostra història també, i cantar-ho des d'aquest lloc.
També hi ha una reivindicació de la llengua. Com us afecta el que està passant a Balears i el País Valencià?
SM: Les coses ja estan canviant i a veure què passa. Nosaltres no canviarem la nostra manera de fer música. No ens posarem a cantar en castellà perquè necessitem entrar als circuits d'ajuntaments de Vox i PP. Seguirem fent música en valencià, en català, seguirem reivindicant lo nostre i el que ens fa estar contentes i felices i qui ho vulgui comprar que ho compri i qui no doncs mira. Però jo crec que potser ara sí que ha d'haver-hi una actitud una miqueta més punxant a l'hora de fer discursos i de dir les coses, perquè això no acabi trencant-se del tot.
CF: Posicionar-nos. Que quedi clar.
SM: Exacte, dir les coses ben clares, que s'entengui.
I això suposo que val també pel discurs feminista, no? Perquè al final aquesta dreta tant es carrega la llengua com el feminisme.
SM: És el mateix, esclar. Sí, en realitat el discurs feminista l'hem tingut sempre. Però sí, potser s'ha de dir com des d'un altre lloc i també condemnar qui vulgui imposar altres fórmules que són opressores i que no ens fan bé.
Que se li acudeixi criticar-me l'edat o el discurs d'aquesta senyora que està defensant el seu tema i el seu discurs com una reina, li cauran palades de part nostra
Heu parlat del masclisme que us trobeu en el món de la música. Us seguiu trobant amb les mateixes coses?
CF: Segueix igual. Ahir érem en una entrevista i ens demanaven si trobàvem que lo del Chikilicuatre a Eurovisió era equiparable al ‘Zorra’ de Nebulossa. I era com... És que no puc ni creure’m que m'estiguis fent aquesta pregunta. Perquè clar hi ha penya que pot ser fatal. Això és odi, en realitat. És que és odi contra les dones. I és rebuig contra que una senyora estigui igual de desenfadada que un gilipichis que fa el tonto. Allò ho poden validar i això no. I és així de lamentable, en realitat. I ens passa al món laboral i ens passa en les relacions interpersonals. Per això també hem fet ‘Estic antiquà’. Una mica per riure, perquè si no és desolador. I sobretot, si ens donen una altaveu, poder-ho dir. De dir, ei, que hi ha tontos que a la ràdio encara diuen que lo de ‘Zorra’ és una broma i no és un cant d'empoderament que flipes. Si això segueix passant, nosaltres hem d'estar fermes.
SM: I que també hi ha molta condemna per l'edat que té aquesta dona. Que se li acudeixi criticar-me l'edat o el discurs, o el que sigui, d'aquesta senyora que està fent-ho de puta mare i defensant el seu tema i el seu discurs com una reina, li cauran palades de part nostra.
SB: Tant de bo arribi el punt en què puguem estar damunt d'un escenari sense l’alerta perquè no t'estiguin trepitjant. I anar pel carrer, relaxada, sense l'alarma posada tota l'estona. Que això, realment, crec que és el més esgotador de tot. Aquesta sensació d'haver d'estar en alerta tota l'estona perquè no hi hagi l'esclafament.
SM: Estem tan acostumades que ens diguin alguna tonteria d'aquestes, que, de sobte, si estàs forta, t'ho prens amb humor i te’n rius. Però si t’agafa dèbil, t’estàs tot el dia amb ràbia interna que no te la pots aguantar, perquè no és un comentari, en són 40.000 acumulats durant tota la teva vida.
Com us complementeu pel que fa a caràcters, personalitats?
Totes: Ah, guai! Ah, vinga, salsa rosa! Cotilleo!
SB: Sí, tres persones creatives, intenses, amb caràcter fort...
SM: Però tenim un humor delicatessen, ah?
SB: Sí, tenim molt sentit de l'humor i ens sabem cuidar molt, som unes màsters.
SB: Ara jo crec que ja ens llegim moltíssim, al principi potser sí que hi havia com una mica més de ‘pique’ callat, però ara ja és un ‘pique’ descobert. Per exemple, la Sandra, aquest matí, o sigui, aquesta senyora, estava en pijama, i havíem de sortir de casa. Doncs ja està, jo li dic, me'n vaig a fer el cafè i ja vindreu. O després jo m’empano amb una altra cosa, i tinc gana i estic ratlladíssima perquè necessito menjar, cadascú lo seu.
Parlem d’‘Estic antiquà’. Com ha sigut la col·laboració amb Zoo?
SM: Bé, som col·legues, des de fa temps que també vam treballar nosaltres amb ells, al WiZink Center i al Palau Sant Jordi, i teníem moltes ganes de fer alguna cosa amb ells de fa temps, teníem aquest tema, i vam dir “és el moment ideal perquè el Panxo es clavi uns versos”, a més també, Zoo és un grup que la peta molt, al País Valencià i fora del País Valencià també, això ens interessa també a nivell comercial, no és mentida, però també hi ha una part de... bé, d'interessos comuns i d'amistat, o sigui, a ells també els va bé cantar en Marala, perquè som unes ties feministes guapíssimes i talentosíssimes…
I el Panxo fa molt bé el paper, no?
SB: El Panxo ho ha clavat com un rei, ho ha fet molt bé.
SM: I sí, està tenint molt d'èxit, va eixir ahir el videoclip i tothom ens està enviant missatges.
SB: A més és increïble, perquè no sabíem que Zoo pararien quan vam gravar ‘Antiquà’. Que ens ha anat increïble, ara hi ha un hype amb Zoo que flipes.
Qui són les iaies que surten al videoclip?
SM: Les iaies són una agrupació de teatre del poble, que es diu Valentes i Positives, que són un grapat de dones que han patit càncer al meu poble, Pedreguer, i que s'han reunit per fer una obra de teatre que fan cada any, elles fan el guió, són les actrius de la seva pròpia obra, i la van presentant de poble en poble per recaptar diners per a la investigació del càncer. I ho estan fent increïble, ho estan petant. En cinc anys porten quasi 100.000 euros recaptats.
CF: Són molt fortes, ho fan increïble. I avui ens enviaven un àudio d'una d'elles. No coneixien en Panxo, però de cop s'han trobat que els nets i el seu entorn els diu “però una cosa, que estàs amb el meu ídol, saps?” I ens ha arribat un àudio que et pixes, que és molt més divertit que el videoclip en si. Molt divertides, va ser molt guai.
És molt car estar tan guapa i al final ets molt més pobra que els tios que van en xandall
La cançó va d’una noia que no pot deixar el seu xicot encara que sigui un desastre. Com funciona aquest mecanisme psicològic?
CF: De vegades ho intentem, ens volem fer les fortes i dir “el patriarcat és una merda, has de ser una tia forta, has de ser intel·ligent, has de passar de tot això i estar per sobre”. Però som les primeres que no tenim aquesta resposta i som les primeres a qui ens afecta això. Podem tenir el jutge dins el cap i estar molt enfadades contra nosaltres mateixes, perquè estem fent allò que voldríem...
SM: Que ens hem enamorat d'un gilipolles... Però no volem anar tota l'estona amb aquesta culpabilitat de no estar fent les coses bé o no ser una dona amb tots els principis feministes coberts, saps?
CF: És assumir que el principi és una cosa i la realitat és una altra i que tens cura de tu mateixa quan assumeixes que no ets tan forta com per aplicar-ho ja. I que et genera conflicte. No vol dir que assumeixis que de cop ja no ets feminista, sinó que ets ‘tope’ feminista i que això de cop et posa en conflicte perquè tens un gilipolles al davant i estàs penjada.
SM: I no passa res, xica, estàs antiquada, però seguim vivint.
CF: Sí, és intel·ligència, bàsicament.
SM: I després ja ho hem jugat com… hòstia, som joves, ens encantaria ser unes modernes de ciutat, però en realitat el que volem és estar al camp, llegir un llibre i caminar pels caminals i punt, saps?
SB: En realitat la idea de la cançó va néixer a Nova York. Hi vam anar aquest estiu a tocar, i estàvem a un hotel al centre, a Times Square, i al cap de dos minuts ja en teníem prou. Anàvem amb tot el ‘hype’, va, Nova York, serà xulíssim, tal, i l'esgotament va ser... Ens vam atabalar. Juliol, molta calor, molta pudor, molta gent, menjar fatal…
SM: També hi ha un punt de trencar una miqueta amb la idea aquesta del ‘moderneo’, que està molt expandida ara en les xarxes socials i tot això, que si vesteixes bé t’acceptem al grup i si no no.
SB: Bé, jo crec que 'Estic antiquà' és el videoclip més ‘en la onda’ que tenim,
SM: Però també podem estar antiquades i de puta mare.
Sentiu la pressió estètica de les xarxes com a Marala?
SM: Sí, clar, hi ha un punt en què ens encanta anar ben vestides, cuidar l'estètica, maquillar-nos i sentir-nos les putes ames. Però també hi ha un punt...
SB: Com que no puguis triar, no?
SM: Que si no ho fas no moles tant, no?
CF: És un mecanisme de control, és supercar, estar tan guapa... És molt car estar tan guapa. Això ho diu l'Anna Freixas, que és molt interessant. Tota la vida pagant cosmètics i tota la vida nerviosa o preocupada per com et puguin mirar i al final ets molt més pobra que els tios que van en xandall. I que són els més pros, o sigui, el que mola d'un tio és que vagi en xandall i nosaltres som les que ens deixem la pasta. Va tot així.
SM: I també el tema de les marques i de tot, que has d'anar semblant una rica. I hòstia...
CF: Però bé, que també hi juguem. Seria poc honest dir que això ens oprimeix, també estem jugant que això passi.
SM: Entrem al rotllo, però també estem fins a la figa d'estar-hi. És com jugar a la contradicció que ens acompanya cada dia de les nostres vides.
SB: I aquí tornem a tenir el privilegi que som tres. Anem estirant el fil i equilibrant-nos d'alguna manera.
Us van donar el Premi Enderrock de la crítica ex aequo amb el ‘Motomami’ de Rosalía.
CF: Jo crec que a la Rosalía no li va fer tanta il·lusió com a nosaltres. A nosaltres moltíssim, és potser el millor ex aequo de la història.
SM: Tant de bo la Rosalía ho hagi vist. No saps ni si se n’ha arribat a assabentar. “Mira, xiques, estic nominà amb les Marala. Vaig a buscar-les”. Ens encanta la Rosalía. Es referent màxim.
