[category]
[title]
Sigui a la tele, a la ràdio o davant d'un micro, enfilat dalt d'un escenari, Marc Sarrats és ara mateix un dels humoristes que més riure ens fa. I potser no és l'alegria el que el mou, sinó més aviat l'absurditat del món que ens envolta. Els seus acudits parteixen d'una manera pensar que ens obliga a canviar de punt de vista amb un crec, que és el soroll que fan els nostres apriorismes quan els trenca pel mig i obra la comporta de la rialla. Parlem amb ell de comèdia i de la fi del món a les portes del festival Hilària (on el 15 de novembre fa Marc Sarrats i Arnau Garcia amb actitud de còctel) i de l'estada que farà al Teatre Borràs del 19 al 21 de desembre amb Vaques flaques. Compte perquè després de cada funció, pot tornar a cremar Urquinaona.
Què li fa gràcia a Marc Sarrats?
Gràcia, gràcia, molt poques coses. Despertar-me un clic irònic dintre el cap, cada vegada més: les desgràcies. Les desgràcies cada vegada més les trobo com una cosa que forma part de la vida i és molt divertit com la gent enfronta les desgràcies.
Què no li fa ni puta gràcia?
La majoria de coses. De fet, és una estratègia de supervivència. Com que res em fa gràcia i tot em sembla superdramàtic i m'afecta molt, m'autoimposo aquesta capa de comèdia per intentar no tornar-me completament boig.
Catalunya és un bon lloc per fer humor?
Catalunya és un bon lloc per la ironia i la sàtira. Per l'humor ho estem descobrint. Et diran que sí, però la realitat a vegades et diu que no tant.
“És molt divertit com la gent enfronta les desgràcies”
Que sigui un país petit és millor o pitjor?
És millor per fer un tipus d'humor específic. Funciona molt l'humor autoreferencial. Com que Catalunya no és un país sobre el paper, ha d'existir en l'autoreferència tota l'estona. Ens hem de recordar tota l'estona que som catalans perquè a efectes pràctics, això no vol dir gairebé res. Per tant, és un bon lloc per fer humor que parli de Catalunya.
Tu que també has creat influencers, són part del motiu pel qual ens n’anem a la merda?
No són el motiu, són una conseqüència. L'influencer no deixa de ser un producte, com una mena de residu del capitalisme. Aquesta conversió d'una persona en una marca o en la punta del tentacle d'una marca, al final és un residu del capitalisme. Inclús, com hem passat de parlar de creació o d'art a parlar de contingut. L'etiqueta contingut, que es col·loca a tot arreu, és bàsicament convertir el que podria ser art o expressió en packaging.
Què és el millor de ser humorista?
En el meu cas, treballar poc. Sense cap mena de dubte, treballar poc és el millor de ser humorista, i que et vagi bé sent humorista.
I el pitjor?
Que vas perdent la innocència davant d'aquelles coses que fan gràcia. Cada vegada més li veus les costures a tot i cada vegada et fan gràcia menys coses perquè detectes el mecanisme com s'han construït. I bé, el pitjor de ser humorista és la causa per la qual et fas humorista, que és que ets un amargat o un neuròtic. És a dir, el pitjor és el que ve abans.
Descanses de l'humor?
Cada vegada menys. I això provoca que la meva família, el meu entorn més proper els faci cada vegada més mandra que m'expressi només en clau còmica. Perquè dins de l'entorn domèstic busquen una honestedat, que sí que hi és, però com que només la puc expressar en clau còmica, al final m'acabo convertint en un mem per la meva família i últimament amb prou feines em deixen parlar.
“M'autoimposo aquesta capa de comèdia per intentar no tornar-me completament boig”
T’anava a preguntar si se't permet deixar de ser graciós, però pel que dius és al revés, no?
Jo no m'ho permeto. El meu entorn m'ho permetria... Vaja, amb alegria m'ho permetrien. El que passa és que em costa molt i quan no soc graciós, soc una persona profundament trista i amargada. Aleshores prefereixo agafar-me a aquesta part divertida, encara que sigui repetitiva i molt cansada, pels d'altres.
T'autocensures alguna vegada? T'has plantejat quins són els teus límits?
No, jo crec que la censura sempre ve de fora. Quan un s'autocensura, jo ho anomeno reflexió i això em sembla una eina bastant útil, no només en l'humor, sinó en general. El fet que jo em privi de dir alguna cosa potser és perquè he reflexionat prèviament i he considerat que potser no era el que volia dir realment o que potser no era de rebut, no? Però la censura com a tal sempre ve de fora. I de dalt. De fora i de dalt.
Si, per exemple, et fiques amb la Rosalía, els fans se’t llançaran a la jugular, que són milions. Això et frenaria?
Jo sento devoció pràcticament religiosa per la Rosalía, però alhora no em privo de ficar-me amb ella perquè jo soc capaç de gaudir d'una cosa i criticar-la després. Visc en aquesta dualitat que sembla que no pugui existir avui dia. Jo adoro a la Rosalía i hi ha moltes de les coses que fa que no em semblen bé. Puc conviure amb aquesta contradicció.
L'humor sempre s'ha de fer de baix cap a dalt o no sempre?
L'humor es pot fer en totes les direccions que vulguis, perquè la finalitat de l'humor és que faci gràcia. Després entraríem en els límits, no de l'humor sinó de l'ètica o en els límits de l'ofensa als altres. I, des del meu punt de vista, és més interessant fer aquest humor de baix cap a dalt. Però l'humor com a tal és un animal salvatge. Pots fer-lo en la direcció que requereixi.
Tele o escenari?
Escenari. Escenari 100%. La tele és per pagar factures. L'escenari també és per pagar factures, però és on realment es gaudeix d'una cosa que, entenguis la realitat en clau metafísica o no, és una connexió. S'estableix una connexió amb la gent que ha vingut que a la tele no ho tens. Principalment perquè hi ha la barrera de la tele, i perquè la gent que acostumen a portar de públic a la tele estan a dos, tres dies de morir-se.
Pitjor situació que has viscut en un escenari?
2021, maig, el combat de corrandes de Montagut i Oix. Diguem que no vaig pujar a l'escenari en les millors condicions etíliques i el públic tampoc estava en les millors condicions etíliques després de cinc hores bevent com si allò fos un barco pirata a 40 graus. El material no va entrar. Havia de fer mitja hora i vaig fer deu minuts i després de rebre insults, càntics i força violència verbal i jo respondre amb el mateix grau de violència verbal, en una decisió terrible vaig decidir que aquell espectacle no es cobrava i que jo m'anava a seguir bevent. I així ho vaig fer.
Com ho arregles si un acudit no fa gràcia?
Hòstia, però és que a mi això no em passa gaire [riu]. No, no, no, t'imagines? No ho arreglo. En faig un altre. Als opens, quan vas a provar material et pots trobar en aquesta situació, t'hi trobes sovint i el que fas després és obsessionar-te amb aquell material i intentar modificar-lo i tunejar-lo fins que aconsegueixis que faci la gràcia que tu creies que havia de fer. O senzillament el mates. L'única manera de revertir un acudit que no ha fet gràcia és fer-ne un altre. En el moment, allà mateix.
“Treballar poc és el millor de ser humorista”
Però ho pots dissimular d'alguna manera o no?
Si és un open dius “vaja, no ha entrat”. Aleshores fa gràcia, el fracàs fa gràcia, de cop i volta aquell fracàs fa gràcia.
Els humoristes sou els nous rockers?
Hi torna a haver roquers de veritat. Està baixant a l'urban i torna a pujar el rock. Jo, hòstia, dins meu sí que hi ha una pulsió de voler transmetre rock and roll. El que passa és que és molt difícil fer-ho només parlant. Molaria molt que fos així, però és altament complicat que passi. I ara mateix jo aquí no veig que siguem el nou rock and roll.
I els nous intel·lectuals?
La gent ens agafa així. Hòstia, que la gent ens agafi com a intel·lectuals parla més de la gent que no pas de nosaltres. És a dir, jo no em considero una persona especialment intel·ligent i quan a la gent li ressonen com a intel·ligents algunes coses que dic, jo el que em plantejo és, hòstia, que retardada que és la gent perquè jo sembli intel·ligent. Que se'ns consideri intel·lectuals o portadors de discursos revolucionaris i demés. Parla molt més de la tabula rasa que és el públic general que no pas del que puguem oferir nosaltres.
“La gent que acostumen a portar de públic a la tele estan a dos, tres dies de morir-se”
Es pot aprendre a fer humor o hi ha una part innata que la tens o no la tens?
Hi ha una part innata, però també es treballa la manca de vergonya i la capacitat de posar-te davant de gent a dir tonteries. L'humor són matemàtiques, matemàtiques d'expressió. La part innata és el que tu tinguis a dir o el que tu vulguis dir. L'humor és una eina per dir-ho, però jo crec que en aquesta feina l’important és tenir alguna cosa a explicar.
Hi ha molta feina d'escriptura darrere? Una feina com molt més seriosa que potser la gent no s'imagina darrere d'un monòleg?
Hi ha dues maneres de fer-ho. Hi ha la manera més destralera que potser fas més quan ets més jove, que t'obsessiones amb generar molt material nou, amb dir sempre alguna cosa nova, i a mesura que et vas fent gran sí que m'adono de la importància d'aquesta meticulositat, d'aquest ser molt primmirat amb l'escriptura i calcular molt bé les paraules i el com dius alguna cosa i sí a mesura que vas fent gran t'adones que augmenta aquest volum de feina en l'escriptura, que al final l'escenari és el resultat de molta feina que s'ha fet.
Ara que ets pare, t’inspira el món de la paternitat i dels nadons?
Inspira molt, però perquè passen moltes coses noves tota l'estona. Si per exemple jo he construït el meu discurs humorístic al voltant de... d’assenyalar aquelles coses que no tenen gaire sentit socialment ara m'adono que la paternitat és potser la principal cosa que no té sentit en l'àmbit social tal com ens l'han plantejat. M'adono que els pares són persones que no tenim ni la més remota idea de què estem fent aleshores, no només poso en qüestió el que estic fent jo, sinó que poso en qüestió també el que m'han fet a mi. I d'alguna manera això posa en qüestió el sistema sencer perquè no deixem de ser moltíssimes persones sense tenir ni puta idea del que estem fent cada dia.
Fas riure al teu fill?
Em fa riure ell a mi, perquè encara no entén el meu humor, potser és que el xaval no té altes capacitats, jo entenc el seu humor moltíssim i a mi em fa molta gràcia.
“No em sona cap moment de la història en què el món no hagi sigut una merda”
La premissa de Vaques flaques és que tot se'n va a la merda. Et preocupa el món que es trobarà al teu fill?
No especialment. És a dir, em preocupa el món que es trobarà al meu fill igual que em preocupa el món que em trobo jo, igual que tots els pares s'han preocupat pel món que deixen als seus fills. No em sona cap moment de la història en què el món no hagi sigut una merda. Crec que aquesta por al futur és una por endèmica nostra, al final no deixa de ser una por a la mort i crec que aquesta alarma permanent d'aquest doomsday clock que ja s'ha d'acabar el món, per alguna via o per una altra sempre ho ha sigut i crec que és molt més interessant totes aquelles coses que passen fins que el món no s'acabi, perquè al final no s'acaba d'acabar mai. És com que triga molt, aquesta apocalipsi a mi m'està trigant bastant.
Creus en l’humor com a última trinxera? Allò de “només ens queda l'humor”?
No, em sembla molt simplista, ens queden moltes coses. L'humor mai serà l'última trinxera, l'humor sempre és una alternativa. Sí que estaria molt bé ser l'orquestra del Titanic, ser l'última persona que ha fet un espectacle humorístic abans que se'n vagi tota la merda, però com que no quedaria ningú per recordar-ho, tampoc val la pena. No tindria sentit. No tindria sentit, ser l'últim. Ser el penúltim sí que estaria bé.
Tindria sentit que els últims espectadors del teu espectacle morissin passant-s'ho bé.
Però potser podríem trobar altres escenaris on s'ho estarien passant millor, no? Potser se'n podrien anar a follar, per exemple. Perdó per ser bàsic, però em sentiria jo amb un pes molt gran tenir la responsabilitat que s'ho passin prou bé perquè quan sortim per la porta el món s'hagi acabat. No vull aquesta responsabilitat.