[category]
[title]
La de Maria Rodríguez Soto ha estat una trajectòria professional de formigueta, amb alguns pics encaminats a una explosió que va arribar ara fa un any, quan el fenomen Casa en flames i el premi al South By Southwest d'Austin amb Mamífera la van posar sota uns focus que, fins aquell moment, tot just l'havien il·luminat gràcies a la seva feina sobre els escenaris. L'audiovisual la va abraçar l'any 2019, convertint el seu embaràs en la narrativa de la magnífica Els dies que vindran: amb David Verdaguer, pare de la seva filla Lupe, i a les ordres d'un Carlos Marques-Marcet que va construir una ficció al voltant d'una maternitat imminent, aquella pel·lícula li va donar el Gaudí a Millor Protagonista, però també va provocar una històrica injustícia (si aquesta fos una secció esportiva futbolera en diríem un robatori a mà armada) quan les nominacions als Goya la van ignorar.
Ella va seguir el seu camí, i l'any passat li va arribar el moment: "2024 va ser un moment de recollir fruits. Vaig estrenar Casa en flames i Mamífera, que per a mi eren molt importants, i llavors va ser un any de fer moltes entrevistes, d'estar molt en l'ull de l'huracà. Amb les nominacions als Goya, als Gaudí i als Feroz, i també per rebre més trucades amb projectes i càstings, i d'estar més present a nivell nacional espanyol", recorda.
Ara prepara dos projectes teatrals que li fan molta il·lusió, acaba de rodar per Movistar+ la sèrie Matar a un oso, nova producció dels germans Sánchez-Cabezudo (després de la reconegudíssima Nos vemos en otra vida) i torna al cine amb Frontera: dirigida per Judith Colell i amb un repartiment que inclou Miki Esparbé, Bruna Cusí, Jordi Sánchez i Asier Etxeandia, la pel·lícula ens situa l'any 1943, en un poblet del Pallars convertit en lloc de pas de centenars i milers de jueus que fugen de l'horror nazi instal·lat a la França ocupada. El personatge de la Maria és el de l'esposa del vigilant de la duana: el matrimoni viu amb l'angoixa de ser republicans i perdedors de la Guerra Civil camuflats entre els vencedors franquistes. I ella serà fonamental perquè ell decideixi ajudar a sobreviure als refugiats que miren d'escapar d'una mort segura.
Frontera funciona com a drama bèl·lic d'estructura clàssica a l'estil Casablanca, però també com a memòria, o avís, que la història és cíclica i que les víctimes de l'horror som tots. Els derrotats de la guerra, els jueus de l'Holocaust, els subsaharians que arriben a Europa en pastera, els ucraïnesos bombardejats per Putin i els palestins massacrats per Israel.
El títol ja és tota una declaració d'intencions.
Absolutament. Crec que és una història del nostre país que no està gaire explicada. Som una societat que ha suspès l'assignatura de Memòria Històrica: tendim a repetir els mateixos errors i ara mateix veiem com l'ultradreta va pujant entre els sectors més joves, perquè segurament no se'ls ha explicat bé el què és el feixisme. I llavors crec que aquesta pel·lícula és una manera d'il·lustrar-ho i d'obrir ments.
Una pel·lícula que parla i barreja dos feixismes, el franquista i el dels nazis, i crec que, salvant totes les distàncies, té alguna cosa de pel·lícules estil Casablanca.
Sí, és una pel·lícula clàssica, hi estic absolutament d'acord, i crec que el guió també funciona per això. És una història d'estructura clàssica, que jo no coneixia. I a mesura que vaig començar a investigar i a gratar una mica, vam veure que hi havia molta gent que havia ajudat aquestes persones a creuar la frontera, i que s'havien enginyat mil maneres per fer-ho: disfressar-les, amagar-les, perquè les forces de l'estat no se n'assabentessin. T'adones com de vegades oblidem la força que tenim i la capacitat d'ajudar a altra gent.
El missatge és clar: el poble salva al poble.
Sí, una frase tan bonica com tòpica, si vols. Però és que de vegades els tòpics són certs. El poble salva el poble. Ho hem vist amb la DANA de València, ho hem vist amb la flotilla que viatjava a Gaza, ho veiem ara i ho hem vist tota la vida. Hi ha un punt en què l'estat i les seves forces estan com lligades, o volen estar-ho, i no pregunten, i no saben, i no lluiten. El privilegi és el que té, no et deixa sortir-ne.
La pel·lícula sembla tenir una intenció de ser mirall. Els jueus que fugen dels nazis no deixen de ser com tants refugiats que avui miren d'escapar de les guerres i la fam.
Jo crec que la intenció de la pel·lícula va per aquí, i enllaça amb la idea de que la Història és cíclica: sortim d'un lloc i hi tornem a caure, no n'aprenem, sempre ensopeguem amb la mateixa pedra, no som capaços de superar certes coses. Al final de la pel·lícula es sobreimpressiona una frase que diu que la humanitat torna a ser víctima i l'única cosa que canvia és la frontera en qüestió.
Un aspecte interessant de Frontera és el pes dels personatges femenins. El teu i el que interpreta Bruna Cusí, fonamentalment. Són dones que agafen el bou per les banyes...
Absolutament, perquè crec que és una mirada contemporània, i crec que és una mirada que fins al moment no s'havia fet. I això he de dir que és mèrit absolut de Judith Colell. Com, per exemple, en una escena en la que conversen tres homes amb poder al voltant d'una taula, ella posa la càmera davant de la dona que escolta, mentre ells són fora de focus. Llavors, en això hi ha clarament una intencionalitat de direcció. La Judith ha potenciat i accentuat en el guió el paper de les dones. I és un atreviment força nou en els drames i els universos de la postguerra. Que hi hagi dones directores i guionistes afavoreixen aquests nous punts de vista... Es veu que era veritat! [riu]
A Frontera ets l'esposa del personatge de Miki Esparbé, amb qui acabaves de representar l'obra L'illa deserta i amb qui t'has retrobat després, a la sèrie Matar a un oso.
Sí, hem fet triplet perquè ho hem tocat tot: teatre, cinema, i acabem de rodar una sèrie. El Miki és un encant de persona i de company. És un actor esplèndid, i dels que millor escolta al damunt d'un escenari o al set de rodatge. Cada cop que em toca treballar amb ell és una fortuna, la veritat, perquè és com ser a casa.
Quan gaudies de l'enorme èxit de Casa en flames i del premi al South By Southwest per Mamífera et preguntava pel moment professional. El posaves en valor però em responies que t'ho tornés a preguntar un any més tard. Ja hi som...
És veritat! [riu]. Va ser molt fort tot allò. Un moment de recollir fruits, amb la sensació d'haver treballat molt més pel que fa a la promoció i la premsa, en fer-me veure, que no pas en haver treballat a l'àmbit artístic, que sí que ho vaig fer, però no tant. Llavors, ara he de dir que estic molt contenta, participant en projectes increïbles. Llavors, a aquella resposta, pregunta-m'ho d'aquí un any, doncs he triomfat! [riu]. O sigui, he triomfat. El millor premi és aquest.
Hi havia el perill de ser l'actriu de moda. I les modes passen...
Te'n recordes? També ho deia, sí. No ho sé, perquè clar... crec que potser encara estic de moda. Llavors, t'ho diré quan no estigui de moda (riu). Això que dic és com de supersobrada, no? Però és que no depèn de mi! Vull dir, li ha passat a moltíssima gent, i quan entens que l'èxit no depèn de tu i que res del que facis, de si ho fas millor o pitjor... És que la indústria, de vegades, només pensa en tu perquè vas sortint a tot arreu. Llavors, crec que has d'anar amb molt de compte per no cremar-te. Perquè som humans, i si no parem de treballar potser acabarem fent sempre el mateix. Abans, quan no tenia tanta feina, sempre deia que s'ha de deixar espai a tothom. I ho segueixo mantenint. Llavors, ara també necessito parar una mica, i agafar aire, perquè necessito renovar-me.
Havies fet molt de teatre fins quan, amb Els dies que vindran, se't van obrir les portes del cinema. Crec que segueixes considerant-te per damunt de tot actriu de teatre...
Sí, em considero dona de teatre! (riu)
Però no sé si sents que, ara sí, l'audiovisual ja forma part de la teva vida professional.
Crec que sí. L'any passat sí que ho deia amb la boca petita, però ara, realment, arrel de Casa en flames i de les nominacions als Goya, als Gaudí i als Feroz, crec que hi ha alguna cosa que... no sé si és que jo m'ho crec més, o que també es dona el fet de rebre més trucades, i d'estar més present a escala espanyola, i que m'arribin més càstings... sí que m'ho començo a creure més. Puc dir que sí, que l'audiovisual ja forma part de la meva vida, i que cada cop m'hi sento més còmoda.
Diries que has trobat el teu espai?
M'encantaria dir que l'he trobat, perquè sento que estic en un moment professional esplèndid. No puc definir-ho d'una altra manera. Em sento lliure a l'escenari, em sento lliure al set, em sento respectada, m'encanta la meva feina, m'encanta conèixer gent, m'encanta treballar en equip... Llavors, tant de bo l'hagi trobat i tant de bo es quedi, sobretot. Que la situació es mantingui en el temps. I això és el que no sé, perquè jo ara començo a entrar en una edat complicada per a les dones i per la interpretació, sobretot en l'audiovisual, i veurem què em depara el futur.
Ara començo a entrar en una edat complicada per a les dones i per la interpretació, sobretot en l'audiovisual, i veurem què em depara el futur.
L'edat...
Els 40! (riu)
Els vius com a crítics?
És una xifra que posa una mica nerviosa, però ja no parlo només en l'àmbit professional, ho faig més aviat a el personal. A mi els 40 em posen nerviosa perquè més o menys és clarament la meitat de la vida, amb sort ets a la meitat. I perquè, d'una manera inconscient, ja no et creus eterna, no? Això també està molt bé, perquè llavors tries molt millor les coses. De vegades la inconsciència fa que facis moltes coses sense pensar. Els 40 fan que et replantegis les coses des d'un altre lloc, i suposo que això és el que fa més... [Fa una onomatopeia simulant un calfred].
Estant a prop dels 40 vol dir que ho vas petar relativament tard. Fa que et treguis tota la ximpleria del damunt?
Jo crec que sí, perquè saps que la vida no va d'això. Hi ha coses que no depenen de tu, i quan ho entens, tu segueixes fent tot el possible perquè les coses succeeixin, però et relaxes, no et castigues i tens clar que a la indústria no la podràs comprendre. Que hi haurà circumstàncies que decidiran per tu i que, per tant, no t'has d'enfadar. I sobretot pots estar tranquil·la amb tu mateixa i amb la gent que t'envolta.
Tu ets filla de mestres d'escola, una feina que sí té un públic difícil i en la que no es permeten les ximpleries...
Ma mare sempre em diu que hi ha molt de vincle entre la meva professió i la seva. I que ningú sap els papers que ella ha arribat a interpretar cada dia en una classe amb 25 nens d'entre 6 i 10 anys. Això sí que és una bogeria. I també és una feina que t'ha d'agradar moltíssim, que t'ha de venir de dins, perquè, si no, és complicada de manegar. És molt cansat, ser mestra. Sempre penso que els mestres haurien de cobrar més, són les persones que ens eduquen a tots, és la gent que crea la base d'aquesta societat, i això és una responsabilitat molt gran. Però també és veritat que, en l'estructura piramidal d'aquest món, tot està capgirat. Llavors, la importància de la feina d'actors està en què realment podem sacsejar i fer entendre moltes coses, perquè donem punts de vista, perquè creem debat, perquè creem divertimento i oci, perquè fem moltes coses molt ben fetes. Però no ens oblidem que no salvem vides.
Sempre penso que els mestres haurien de cobrar més, és la gent que crea la base d'aquesta societat
Partint de que tenir pares mestres et col·loca en el teu lloc, quan hi ha hagut reconeixements i premis, quan una és l'actriu del moment, de quina manera t'ha tocat l'ego?
Jo crec que he tingut sort, perquè... crec que sempre he tingut l'ego bastant ben col·locat. Vull dir, jo soc una persona que m'estimo, però també soc una persona que en cap moment m'he cregut que soc millor o pitjor per fer la feina que faig, ni per treballar més que altres companyes o companys. També ho vinculo amb tenir clar que l'èxit no depèn de tu. Hi ha una part de sort, hi ha una part de talent, i també hi ha una part de currar-s'ho. I potser he combinat les tres coses. Però que et nominin a un premi, o que te'l donin, és una alegria. No és un segell de res, ni de feina, ni de ser la millor, ni de res: és una alegria que s'ha de celebrar. I llavors, si les coses les entens des d'aquí, que la teva feina és aquesta i que tens la sort de poder dedicar-te a allò que més et mou en aquest món, doncs ja està! Que l'ego serveixi per celebrar, per res més!
Abans parlàvem de l'any passat, i del present. Mirem a futur: què t'agradaria fer que no has fet? Parlant de Frontera, quina frontera t'agradaria creuar?
El meu ideal de vida seria poder fer una obra de teatre a l'any, i una sèrie o una pel·lícula. I la resta del temps, dedicar-me a mi, a la meva filla, als meus amics i a la meva família. Això seria l'ideal. Ara, et dic això, però després també soc una workaholic. I quan no treballo, de vegades em costa. És una assignatura pendent que tinc amb mi mateixa: omplir aquests espais de buidor amb coses que em reconforten.
Soc una workaholic. I quan no treballo, de vegades em costa
Tens dos projectes teatrals per davant dels què fan il·lusió, oi?
Sí, estic molt contenta perquè torno als escenaris, i això em fa sentir a casa i ja tinc una mica d'ànsia. Ho trobo a faltar. Al febrer estrenem La reina lloba, obra de Pau Carrió que versiona quatre obres de Shakespeare, i que parla sobre la Margarida d'Anjou, que va ser reina consort d'Anglaterra quan estava casada amb Enric VI durant la Guerra de les Dues Roses. I llavors, bé, és una cosa molt èpica, molt Joc de trons, que em ve molt de gust fer. I després també hi ha una cosa que em fa molta il·lusió, perquè per mi és un repte molt fort. Faré un monòleg a la sala Texas: Permagel, d'Eva Baltasar, versionat i dirigit per Victòria Szpunberg. Tot just ara estem fent un work in progress de tota la dramatúrgia que han creat la Victòria i l'Albert Pijuan, i estic molt motivada perquè crec que pot ser molt bonic, en una sala molt petita, mirant de connectar amb la gent des d'un monòleg. Tinc una mica de por, perquè estar sola amb una sala és una cosa que no he fet mai. I estar sola en un camerino em fa molta mandra, perquè a mi m'agrada la marxa. Però segur que serà increïble [riu].
Ets a punt d'acabar el rodatge de Matar a un oso, sèrie de Movistar que fa molt bona pinta...
M'ho he passat increïble, molt bé. Hem estat onze setmanes rodant amb els germans Sánchez-Cabezudo i amb en Borja Soler. Tenen una manera de dirigir que és meravellosa i és la que funciona: crear família. I expliquem una història molt interessant, posant sobre la taula molts punts de vista diferents, que és el que enriqueix un relat.
Frontera és una de les pel·lícules ambicioses del cinema català d'aquesta temporada. Com es percep el moment del nostre cinema des de dins?
Tinc la sensació que el cinema català està en un moment d'ebullició, i això és meravellós, tant de bo segueixi aquí. Crec que és molt important que seguim explicant històries en el nostre idioma, que defensem la versió original i que siguem conseqüents amb això. Hi ha moltes històries a explicar, i que l'idioma sigui una barrera només és una cosa que ens imposem nosaltres mateixos. Hi ha molta base, i molta indústria, i molt bons professionals, llenguatges que encara estan per explorar i moltes coses a dins, encara.