[category]
[title]
Des que va fer L'illa deserta de Marc Artigau a La Villarroel l'estiu del 2023, que Miki Esparbé no trepitja un teatre de Barcelona. L'hivern passat va estrenar Los nuestros, de Lucía Carballal, al Centro Dramático Nacional, i ara arriba al TNC. Esparbé s'ha immergit en la cultura jueva sefardita per tirar endavant el seu paper, el Pablo, un home que viu a Londres i que està una mica desconnectat de la família. Però s'ha mort l'àvia i es reuneixen tots per celebrar l'Avelut, una cerimònia de dol.
La funció que faràs al TNC és en castellà. Com et sents?
És rar, segurament, perquè sempre que he actuat al Nacional ha estat en català. D'altra banda, em fa molta il·lusió que a Barcelona puguin conèixer una obra d'una autora que per a mi és una de les dramaturgues i directores més importants de la dramatúrgia contemporània a Madrid. Tant de bo hi hagi, el dia de demà, obres de la dramatúrgia catalana contemporània que puguin anar a Madrid i es puguin fer en català. Seria un gran què, la veritat.
Ets un actor fidel? És la segona obra de Carballal on actues.
Confio molt quan connecto amb equips, ja siguin teatrals o de rodatge. Amb la Lucía tinc aquesta connexió com de germana. Com a bona directora, és d'aquestes persones que pot veure més enllà de tu. Et pot proposar coses que tu ni tan sols t'havies imaginat o ni t'hi havies projectat. És una gran directora d'actors i em sembla una ment privilegiada.
Quan acabi el 2025, hauràs estrenat mitja dotzena de projectes audiovisuals, des de la sèrie Anatomía de un instante, on fas de Joan Carles I, a Frontera, la nova pel·lícula de Judith Colell, que s'estrena al desembre.
De tot una mica. I Los nuestros al Centro Dramático Nacional... És curiós això nostre, perquè no s'escull mai quan s'estrenen les coses. Hi ha una anomalia amb Anatomía de un instante, perquè l'hem rodat aquest any i s'estrena el 20N. Normalment, tu rodes i no s'estrena fins al cap d'un any, com a mínim. Aquí els timings eren perfectes, amb el 20N... Em sento molt afortunat de poder tenir feina i de poder estrenar projectes tan xulos en un any que per a mi ha sigut molt rodó, respecte a com valoro els projectes on m'agradaria ser-hi. Ha estat un any on he pogut arrencar amb la Lucía, seguir amb l'Alberto Rodríguez, ara vinc de rodar una sèrie amb els germans Cabezudo. Per a mi, ha estat un regal d'any.
I amb personatges tan diferents.
Això és al que aspires.
Qui ets a Los nuestros?
Los nuestros parla d'una família jueva sefardita que es reuneix al barri de Chamberí, a Madrid, per celebrar el dol de l'àvia que acaba de morir: la Dinora. Segueixen el ritual de l'Avelut que, segons la tradició jueva, consisteix en què els membres de la família, quan marxa un ésser estimat, decideixen compartir un espai durant set dies per superar aquest dol. El Pablo, el meu personatge, és el net de la Dinora i fill de la Reina, que ara és la matriarca de la família.
El Pablo viu a Londres, oi?
El Pablo, des de Londres, es troba lluny d'aquesta herència jueva. No ha sigut educat sota aquests paràmetres potser tan rigorosos. A l'obra torna a casa i es veu davant la situació de construir un projecte nou, de fins i tot ser pare amb la seva parella, i de cop i volta es troba com aquest futur il·lusionant xoca amb la dinàmica de la mare, que passa més per tornar a les arrels, tirar enrere. D'alguna manera es troba davant la idea d'haver d'heretar una identitat.
Era desconegut aquest món jueu per a tu?
Totalment. De fet, em vaig sorprendre perquè pensava que potser podria tenir-ne algun tipus de noció, però era un món que se m'escapava moltíssim. Vam comptar amb una assessoria jueva sefardita que ens va descobrir un món. També ha estat molt xocant interpretar aquest personatge durant tot aquest any, perquè ha canviat moltíssim, per tot el conflicte a Gaza. Va ser molt estimulant conèixer una mica més el conflicte des de dins i des de les dinàmiques d'una família jueva sefardita en un lloc com Madrid, que podria ser Barcelona.
El dol d'aquesta família, no és una mica una metàfora d'un món que està de dol?
Tots els personatges estan en un moment de crisi i estem en un moment de crisi, en general. Tinc la sensació de certa desil·lusió, una mica d'aixafament. I suposo que està molt enganxat a la incertesa, que no sabem exactament el moment que ens ha tocat viure. Potser sabem d'on venim, però no tenim molt clar a on anem. I això els passa molt als personatges de la funció, tot lligat a aquesta sensació de pertinença. Hi ha una incertesa permanent.
L'autora planteja la contraposició entre el passat analògic i el futur digital, com si no es pogués confiar en el que és digital i, en canvi, l'analògic fos del tot fiable.
Simbòlicament, hi ha aquesta contraposició entre l'analògic i el digital, entre el passat i el futur. Al llarg de l'obra se citen alguns dels representants del capitalisme actual, apareix Coca-cola, Amazon, Primark i diversos noms, en contraposició a una casa, una família, una herència, unes arrels, unes cintes de casset.
Has fet poc teatre clàssic, oi?
Poc. El somni de qualsevol actor és poder fer un Shakespeare en algun moment.
Et veig d'oncle Vània.
M'encantaria. Em falten uns anys, crec. Potser cinc o deu.
Has escrit una sitcom amb Marc Artigau i Dani Amor titulada Superilla. Com està el projecte?
Allà estem. Vam entregar els capítols que ens demanava TV3. Ara han arrencat amb la del Dani de la Orden (La casa nostra). Sé que la Júlia Cot ha rodat la seva [Departament Amades]. No sé si la següent serà aquesta amb què he tingut la sort de participar en el guió.
Com a actor, com t'ha influït passar a la part creativa?
Cadascú és fort en la disciplina que controla, crec. Jo soc conscient que vaig molt peix amb això del guió, però m'anava molt bé treballar amb Dani Amor i Marc Artigau. Sé que el meu fort, si en tinc algun en el guió, són els diàlegs. Perquè és al que m'enfronto diàriament als sets. També saber si l'argument grinyola o no... No sé en què soc fort o on soc més fluix. El que sí sé és que soc molt curiós. Aquest seria el meu potencial. Tant a nivell teatral com audiovisual, sempre procuro entendre qui ocupa cada posició i per què, i quina és la feina que fa. I, amb tot el respecte, m'hi aproximo.
I escriure una obra o dirigir-la, queden fora ara mateix de les teves inclinacions?
M'agradaria, però em fa molt respecte. Em genera un respecte brutal dirigir algun dia un espectacle teatral. Potser em sento més capacitat per abordar un projecte audiovisual que un de teatral.
Al teatre potser estàs més sol, quan crees, no?
Sí, segurament. També és veritat que tant en una banda com en l'altra, arriba un moment en què tothom et fa preguntes i has de tenir respostes per a tot. I has de tenir molt clara la idea. Però crec que estaria més capacitat per fer audiovisual que teatre.