[title]
Marina Garcés porta moltes setmanes entre els més venuts gràcies a La passió dels estranys (Galàxia Gutenberg), un assaig sobre l'amistat que trenca tòpics i obre moltes portes al món contemporani. Garcés consolida la seva veu com una autora molt atenta als fenòmens sociològics del nostre temps, amb llibres fonamentals com Fora de classe. Textos de filosofia de guerrilla, Nova il·lustració radical i Ciutat princesa.
Què és un amic o una amiga?
Si seguíssim el títol del llibre et podria respondre molt ràpidament dient que un amic és aquell estrany al qual no només obrim la nostra vida sinó que ens hi vinculem de tal manera que ens transforma. I ho fem d'una manera que no construeix cap mena d'institució.
Dius que l'amistat entre dones és un tabú i que, al llarg de la història, ha estat sospitosa. Per què?
L'ideal clàssic de l'amistat que hem heretat, d'Aristòtil, Ciceró i companyia, encara que no els coneguem, és un ideal construït sobre la idea que l'amistat veritable, aquella amistat que realment és perfecta, pura, té lloc a l'espai públic, en un espai de transparència, de relació amb els altres a partir del que som fora de casa. I és un ideal construït a partir de la relació entre mascles. Són els que estan alliberats de les servituds de la vida íntima, la vida domèstica, la vida del treball. Queden fora d'aquest ideal d'amistat les classes subalternes, els esclaus i els que estan subjectes a d'altres per sostenir les seves vides. L'amistat és per als que no es necessiten entre si.
I quin espai ocupa la dona aquí?
La dona, històricament, està relegada a l'espai de la necessitat (cura, reproducció, casa) i, per tant, és dependent de l'home, per una banda, i de les estructures socials, per l'altra. Per tant, què fan les dones sent amigues? Quin és aquest lloc fosc? Perquè passa rere les cortines, en l'espai domèstic, allà on les dones es troben soles. Tenen, a més, elements de resistència, de contrapoder, de suport mutu, d'intimitat eròtico-sexual entre les dones. És un espai incontrolable que l'ideal masculí de l'amistat ha intentat sempre desmuntar i, d'alguna manera, travessar.
En aquest context, és possible l'amistat entre homes i dones més enllà del matrimoni?
Aquest és l'altre gran tabú, que avui potser pensem que està més o menys superat. Històricament, és evident que hem anat molt enllà i hi ha amistats fantàstiques entre homes i dones. Però també guarda l'ombra d'una sospita. Penso que és una sospita des de la mirada masculina sobre l'amistat, no només sobre les relacions de parella, sinó també sobre quin paper té el desig sexual sobre els vincles afectius i sobre quin paper pot tenir la dona com un igual. Al final, si parlem d'amistat, estem parlant de relacions entre iguals, amb totes les diferències possibles entre els uns i els altres. Hem pogut mirar-nos com a iguals? Com a capaços de poder tenir una relació recíproca en tots els sentits entre homes i dones? I penso que hem anat menys enllà del que ens pensem.
Et fas una pregunta que diu: ens estem acostant a un món on l'amistat no serà possible?
Per una banda, crec que hi ha més dinàmiques basades en l'enemistat que en l'amistat. Avui l'enemic és el centre de la vida política. Aquesta vida sota vigilància, aquesta ànsia de control, aquesta por a l'altre fa molt difícil atrevir-se a fer el primer pas de tota amistat: parlar amb un estrany. Si això, d'alguna manera, ja es considera un element de risc, de perill, i ha de ser controlat sota unes determinades pautes, aleshores no hi ha amistat que pugui néixer davant la paranoia de la por.
La por a l'altre fa molt difícil atrevir-se a fer el primer pas de tota amistat: parlar amb un estrany
La política que triomfa és la política anti-estranys?
Literalment. Potser l'únic marge que queda per a algú que no és dels nostres és que estigui degudament classificat. Deixar la porta oberta no a esdevenir un de nosaltres, sinó a treballar per a nosaltres. Si parlem d'immigració, els necessitem perquè facin les feines que no volem i paguin les pensions que no pagaran els nostres fills, per exemple. Aquest és un discurs acceptat... La classificació és el que redueix l'estranyesa. Mentre jo sàpiga que ets x, y, z, ja no em fas por. Però t'has de mantenir en una classificació. Tot i que hem ampliat el repertori de maneres de viure en la nostra societat, han acabat sent això, un repertori degudament classificat.
Creus que tenim més enemics que amics?
Projectem la condició d'enemic a moltes presències que potser fa un temps. No és que el passat fos millor. Però venim d'un breu període històric de certa obertura, de deixar enrere altres maneres d'exterminar l'estrany. Ara tornem a tancar portes. En molts àmbits. En l'educació, per exemple, estem tornant a uns nivells de segregació social i de classe que feia temps que no vèiem. Jo treballo a la universitat i ho veig. Però és que també està passant a les escoles. Tot també dins el mateix sistema públic. Estem estrenyent molt qui són els nostres i, per tant, qui són els enemics.
En l'educació estem tornant a uns nivells de segregació social i de classe que feia temps que no vèiem
L'amistat té un component revolucionari? No està pautada, no hi ha un carnet d'amic...
L'amistat té un potencial revolucionari, que no ideal. Per a mi, hi ha una altra captura de l'amistat que implica dir: com que no té institucions, és lliure, és perquè ens estimem i ens agradem. Sembla ideal. Però al llibre intento desmuntar aquesta condició idealista de l'amistat perquè tots vivim relacions tacades de misèria, de foscor, de trencament, de rivalitat, d'enveja, i això forma part dels afectes. Si no, no estimem, fem cromos. Tenir amics vol dir poder estimar aquells que no seran res nostre en un sentit estructural, institucional i funcional. Aquí és on hi ha el potencial revolucionari. L'amistat ens exigeix una invenció permanent del que podem ser per als altres encara que sigui l'amistat més quotidiana i repetitiva de la història.
Dius que la mort de l'amic sol ser el punt culminant de tota amistat.
És molt bonic que hi hagi tota una tradició literària i cinematogràfica on les històries d'amistat estan explicades a través de la pèrdua, de la mort, per malaltia o envelliment, el que sigui. Això ens diu que tota amistat es resumeix en el temps d'una vida i, per tant, que l'amistat no és res més que el que fem i desfem amb els altres que d'alguna manera considerem importants a la nostra vida, perquè sí. Moltes vegades només té sentit aquesta història quan s'acaba. Si tota amistat està feta d'una distància, quan l'altre mor és quan es fa més pròxima, perquè només és record.
Ciutat princesa és un gran relat sobre les amistats amb Barcelona com a teló de fons. Podria ser que aquí, a La passió dels estranys, hagis volgut teoritzar sobre tot allò que vas explicar fa gairebé una dècada?
Totalment. Alguna gent m'ha demanat quan vaig començar a treballar aquest tema i els dic que aquest llibre és Ciutat princesa des d'un altre lloc. L'encapçalament del llibre ja tenia una dedicatòria als amics. D'allà necessitava pensar tot allò amb altres eines, amb un diàleg amb la història del pensament.
L'amistat ha estat tractada sobretot per homes, d'Aristòtil a Derrida. Quin punt de vista li dones tu com a dona, com a sospitosa?
Crec que és molt important que les dones parlem també de l'amistat. No per reclamar el nostre trosset d'amistat negada, sinó per repensar-la en tot allò que ha suposat aquest ideal masculí i adulcèntric, quan el moment en què realment aprenem a fer amics és en la infància, i també en l'envelliment. És un recorregut de vida en què les dones hi hem estat més vinculades per raons òbvies, de cures, de vincles amb altres cossos. Cal una altra mirada que polititza l'amistat des d'un altre lloc. No passa sobre l'amistat que podem gaudir o no les dones, sinó com canviem la mirada que podem donar a l'amistat en el seu conjunt.
Quan algú té molts amics, també vol dir que està ben connectat i sap molt bé com fer servir les amistats i qui són els enemics
Voler fer amics, estar obert als estranys, és una indicació que ets d'esquerra?
La paraula amic té un altre sentit quan fa referència als del meu club, els de la meva classe, els meus contactes. És un concepte elitista, reduccionista, de l'amistat que també existeix com a manera molt perversa. Quan algú té molts amics, també vol dir que està ben connectat i sap molt bé com fer servir les amistats i qui són els enemics i els que queden exclosos d'aquest tipus de relacions.