[category]
[title]
Marta Pazos, directora gallega d’èxit nacional i internacional, s’ha fet un fart de trepitjar Barcelona, enguany. I de bufar espelmes. Tant el Festival Grec com el Teatre Lliure l’han triada per celebrar el seu primer mig segle de vida amb L’òpera de tres rals, un dels hits de Bertolt Brecht, que es podrà veure a la sala de Montjuïc del 17 de setembre a l’11 d’octubre.
Portes L'òpera de tres rals al Teatre Lliure, un muntatge que ja heu estrenat al Teatre Grec aquest estiu. Hi ha els mateixos nervis en una reposició que en una estrena?
En aquest cas és una sensació especial. Com que des de la ideació d'aquest espectacle sabíem que teníem aquests dos espais, en realitat és com si el del Lliure fos una estrena nova.
Passeu d'un gran teatre a l'aire lliure, el Grec, a la sala Fabià Puigserver, la gran del Lliure.
Aquesta és una sala molt important per a mi, la que va acollir la meva primera òpera; també hi vaig fer El público, de Lorca. A més, està ideada per un grandíssim escenògraf, Fabià Puigserver. Aquí el muntatge tindrà moments nous i únics fets per a la sala i en homenatge a Puigserver.
L'òpera de tres rals és una obra de Bertolt Brecht, amb contribucions d'Elisabeth Hauptmann i amb música de Kurt Weill. Quan entres en contacte per primera vegada amb aquesta peça?
Coneixia l'obra des de la meva joventut, de fet els inicis de la meva trajectòria teatral estan vinculats al cabaret. A Galícia tenim una tradició cabaretera molt forta, i això té molt a veure amb Brecht. També de Brecht em fascinava la cartelleria i tota la seva part plàstica. Feia temps que volia fer L'òpera, però encara no era el moment.
Que el títol no ens enganyi: no hem d'imaginar-nos una òpera a l'ús.
És una obra que busca unir els baixos fons dels anys 20 a Alemanya, que tenen a veure amb el cabaret, i la més alta cultura, que era la lírica. Una òpera per a pobres, com la anomenen els seus autors.
I escrita fa gairebé cent anys. Ha envellit com el bon vi?
El missatge està intacte. És una obra escrita el 1928 alertant dels perills del capitalisme i de l'arribada del feixisme i del nazisme.
Malauradament, sona familiar.
Sí. Hi ha parlaments que semblen escrits avui.
En les teves posades en escena, ets coneguda per fer un ús molt atrevit dels colors. No en va t'has guanyat el sobrenom de "la reina dels colorinchis". A L'òpera de tres rals, però, t'has casat amb el gris i amb la ratlla diplomàtica.
El viatge amb el color en aquesta òpera ha sigut tot un repte per a mi, perquè per a mi el gris és un color prohibit. La primera acotació de L’òpera de tres rals diu: “Aquesta nit veureu una òpera destinada als pobres”. Vaig pensar: què significa la pobresa en el meu univers? Doncs tot un univers gris. La ratlla diplomàtica ve perquè la pobresa també està en la serialització avui dia. No tant en el drap, sinó en aquelles coses que adquireixes pensant que et fan diferent, i després vas a casa d'una altra persona en un altre continent i les té exactament iguals.
També la ratlla diplomàtica era protagonista de Mahagonny (una altra obra de Brecht) que va dirigir aquí al Teatre Lliure el mateix Fabià Puigserver, l'any 1977.
Per això era ideal portar Brecht. Una altra de les coses que jo volia era tenir una orquestra. En els seus orígens, el Lliure tenia una orquestra de cambra, així que portar-ne una ara ens permetia recuperar l'esperit d'aquells anys.
En realitat, el que jo faig és pintar. Ara pinto grans quadres en tres dimensions, que es mouen, canten i ballen
A L'òpera, com en altres muntatges teus, firmes tant la direcció com l'escenografia. El teu bagatge com a artista plàstica influeix en la teva manera d'entendre el teatre?
Absolutament, és una cosa que no es pot separar de la meva identitat. En realitat, el que jo faig és pintar. Ara pinto grans quadres en tres dimensions, que es mouen, canten i ballen. Però la concepció és exactament igual que quan feia una pintura.
Més enllà de l'impacte estètic de tot el que fas, diverses vegades t'hem sentit dir que en el que et consideres millor és creant equips. El de L'òpera de tres rals no està gens malament.
Crear equips és una cosa que em fascina, perquè el meu gran hobby és aprendre. Fa molts anys que estudio els processos creatius, i la creació d'equips n'és una part fonamental. Som un grup de persones que anem a fer una cosa en el present, per tant, és cabdal l'energia i el compromís amb el projecte, l'art i la societat. Per a mi l'art no és una cosa que puguis separar de la teva identitat. Et pots ajuntar amb persones que no pensin el mateix que tu, però amb les quals es pugui construir un diàleg des de la diversitat. La meva feina té a veure amb liderar. Per a mi, liderar és inspirar. Aleshores, les persones que entrin en l'univers que ofereixo i que construirem juntes han d'estar disposades a transformar-se en aquest viatge. No tothom ho està. Una de les meves funcions és detectar qui ho està i qui no.
A L'òpera de tres rals, has ajuntat un actor consagrat com Eduard Farelo amb Marta Bernal, integrant del mamarratxíssim duo Las Glorias Cabareteras, a més de l'actriu de La Calòrica Júlia Truyol, el nostre enfant terrible Nao Albet i les joves veus de Roc Bernadí i Míriam Moukhles. Què en treus de treballar amb gent tan diversa?
En el cas de L’òpera, això ve també de l'estudi de la mateixa obra, que té molt de cabaret, ve de les músiques populars. D'altra banda, l'obra és un dels grans icones del segle XX, o sigui que m'interessava comptar amb gent que tingués una llarga trajectòria vinculada amb el teatre, amb moltes hores de vol, i també amb gent que estigués començant la seva carrera. Connectar amb l'esperit revolucionari d'uns i d'altres.
Són actors i actrius que no vénen tots del musical o del món de la lírica, però han d'afrontar cançons complexes. És una decisió conscient que hi hagi veus més i menys entrenades a escena?
És una decisió molt pensada amb el director musical, Dani Espasa. El Dani és un gran coneixedor d'aquesta partitura, i em va dir que aquesta òpera està feta per a intèrprets que canten, no per a cantants que interpreten. Això és el que hem buscat.
Tu ets filla de pare músic, i parella d'un músic, també (Hugo Torres, que signa l'espai sonor del muntatge), així que la música no t'és aliena. També cantes?
Quina pregunta! Jo he fet musicals també, i he cantat. De fet, vaig actuar el 2015 en un muntatge d'aquesta òpera de Brecht que va fer el Centro Dramático Galego, en el qual Mackie el Navalla era Luis Tosar. Aquella gira ja em va servir per pensar què faria si jo la dirigís.
No només treballes amb estrelles a l'escenari. Tens tota una constel·lació d'artistes d'avantguarda darrere de bambolines: Mabel Olea a la coreografia, Agustín Petronio al vestuari…
Per a mi l'equip de creatius és un dels cors de la peça. M'interessa molt nodrir-nos amb la feina d'uns i altres, en un diàleg constant.
L'òpera de tres rals commemora un doble aniversari: tant el Teatre Lliure com el Festival Grec fan 50 anys aquesta temporada. De qui va ser la idea?
L’òpera és una proposta que jo ja tenia, però que neix d'una invitació, primer del Lliure i després del Grec. Em van dir que volien fer alguna cosa amb mi, i jo els vaig proposar això.
També tu has fet els 50 aquest any.
Tots tres som fills de la transició, del 1976. Quan vam néixer, es va trencar una paret, després de 40 anys d'obscuritat. De sobte, hi va entrar tota la vida, el color, la revolució. Crec que tots tres tenim en comú la voluntat de protegir la llibertat i crear els condicionants perquè succeeixi. El Grec neix d'una vaga d'actors que es planten i reclamen un espai per a la cultura. A mi m'emociona molt treballar en un teatre que tingui el nom de "Lliure". Per a mi, la llibertat és una cosa innegociable.
Sempre dius que entens el temps com a matèria, que per a tu és un recurs tan o més important que els diners. Com et projectes d'aquí a 50 anys?
Viva! [Riu] I amb plenitud. Sóc una persona amb molta curiositat i voluntat d'aprendre, de manera que em visualitzo amb la passió intacta. Cada vegada més meva per continuar creixent.
