Les 14 obres que no et pots perdre del Grec 2026

Teatre Lliure: Montjuïc, 2 i 3 de juliol

Tot i haver arribat ja als 40 i gaudir d'una reconeguda fama d'artista transgressora a Europa, l'austríaca Florentina Holzinger mai no ha trepitjat Barcelona (sí Madrid), i ens arriba amb una producció de la Volksbühne berlinesa que ens adverteix d'entrada que, durant la funció, es fan servir agulles i descripcions explícites de violència sexual i física. Sobre el terreny humit de l'escenari, els intèrprets proven què significa "ser Ofèlia". Leda, Melusina, Undina, les nimfes, les nereides o les sirenes, totes donen forma a les biografies de moltes dones fins avui. I com a hereves seves, la companyia especula sobre futures formes de vida que hauran assimilat aquestes condicions, les hauran transformat i hauran donat lloc a noves formes de ser.

Teatre Grec, 10 i 11 de juliol

Fa molts anys que el nostre Calixto Bieito no torna a Barcelona per recordar-nos que va dirigir el Romea a primers del segle XXI i, abans, des del Lliure, va encetar una carrera internacional que l'ha convertit en un dels més grans directors europeus. Encara fa més anys que no trepitja el Teatre Grec. I ho farà aquest estiu amb una producció del Teatro General San Martín de Buenos Aires en la qual mira de nou Shakespeare i el seu malvat més terrible, Ricard III. Tot comença l'agost de 2012. En un estacionament de Leicester, sota un sector amb una R marcada a l'asfalt, són trobades les restes de Ricard III. No és un lloc habitual per enterrar un rei. Es tracta d'una dissecció, no sols del turbulent però breu regnat de Ricard, sinó també de la maldat humana que, conscient o inconscientment, forma part de la nostra naturalesa biològica i psicològica.

Teatre Lliure: Montjuïc, 10 i 11 de juliol

Gràcies a Wasted Land, podrem descobrir la directora sud-africana Ntando Cele, la qual aconsegueix submergir-se profundament en el munt de deixalles de la moda ràpida i portar el públic a un viatge d'autoreflexió. L'espectacle és molt escèptic sobre la possibilitat d'un canvi fonamental o una reestructuració de la societat, donades les estructures de poder profundament arrelades que mantenen l'statu quo de la indústria de la moda hipercapitalista. Wasted Land és un paisatge melòdic entre la representació teatral, la projecció de vídeo i el concert poètic. Una sàtira postapocalíptica inspirada en cançons de protesta decolonials, reinterpretada per Cele en col·laboració amb el músic i compositor egipci Wael Sami Elkholy i tres vocalistes.

Teatre Lliure: Montjuïc, 24 i 25 de juliol

A Temporada Alta va esgotar les entrades en pocs minuts. I és que Angélica Liddell desperta passions, encara que ella repeteixi que no l'hem entès. Aquí, a través del suïcidi ritual de l'escriptor japonès Yukio Mishima, tanca la trilogia sobre la mort després d'oferir-nos el seu funeral (Vudú: (3318) Blixen) i el d'Ingmar Bergman (Dämon). L'espectacle traça un elogi de la mort com a acte d’avantguarda, radical i sincer. En el centenari del naixement de l’escriptor, Liddell converteix Mishima en matèria escènica: erotisme, bellesa i violència com a camins cap a la llibertat. Atenció: les funcions començaran a les 4.45 h de la matinada.

Teatre Grec, 16 i 17 de juliol

El punt de partida d'aquesta nova creació de la veterana Anne Teresa de Keersmaeker i de la jove promesa Solal Mariotte és una selecció de composicions del cantant Jacques Brel. Totes dues aporten a aquest projecte enfocaments divergents a la coreografia i la dansa. Amb dues generacions de diferència, també tenen històries molt diferents amb el cantant, que va néixer a Brussel·les el 1929 i va assolir la fama internacional als anys cinquanta i seixanta. Denses, poètiques i sovint polítiques, les poderoses lletres de Brel evoquen una gamma d'estats d'ànim i emocions.

Teatre Lliure: Montjuïc, 15 i 16 de juliol

Inspirat en el haenyeo (해녀) de l'illa de Jeju, a Corea del Sud – dones que es submergeixen en apnea al mar per collir marisc – Muljil gira al voltant de basses plenes d'aigua en què s'immergeixen les ballarines. Quatre personatges (una treballadora, una dona embarassada, una persona transgènere i una dona impulsada pel desig de transformació física) que encarnen una forma de vulnerabilitat, cadascuna subjecta a les pressions de la nostra societat. Els cossos suspesos a l'aigua evoquen la fràgil frontera entre la vida i la mort, teixint connexions estretes amb l'experiència viscuda dels refugiats que intenten creuar el mar. Podrem descobrir l'artista sud-coreana Jinyeob Lee, fundadora de la companyia Elephants Laugh.

CCCB, 4 i 5 de juliol

El gran artista italià torna a Barcelona, no amb una obra de teatre o una òpera, sinó amb un site-specific. Hi ha una habitació, de vegades blanca, de vegades negra, de vegades coberta de blanc si l'habitació és negra, de vegades coberta de negre si l'habitació és blanca. Aquí no hi ha actors, sinó coses i paraules. Hi ha una canonada que no és una canonada, però això només és una excusa i aquest no és el problema. Anem al final, on hi ha una cadira vista de lluny que ens recorda a Andy Warhol. Hi ha un cert nombre d'espectadors i un cert nombre de màscares rígides. Són nombres parells. Cada màscara pertany només a la persona que la rep i serà seva per a tota la vida.

Heartbreak Hotel, del 30 de juny al 31 de juliol

Àlex Rigola s'enfronta de nou amb Shakespeare, però ho fa a través d'un viatge a la Factory d'Andy Warhol passat pel sedàs del clàssic Somni d'una nit d'estiu. I compta amb una dotzena d'actors i actrius de primera, com Elisabet Casanovas, Nil Cardoner, Oriol Genís, Quimet Pla i Lluís Villanueva, entre d'altres. Segons Rigola, quan Shakespeare descriu el bosc on van a parar els enamorats del Somni d’una nit d’estiu, sembla com si ell mateix hagués viatjat en una màquina del temps als anys seixanta i hagués conegut tots aquells animalons que habitaven la Factory warholiana. Un bosc de caos i llibertat amb un Warhol gelós del seu amant Billy Name, Eddie Sedgwick fent-li costat, el seu assistent Gerard Malanga complicant-ho tot amb substàncies prohibides i la Velvet Underground a la recerca d’una performance culminant.

Mercat de les Flors, del 5 al 7 de juliol

Al segle XIX, es va trobar un manuscrit misteriós al camp anglès que contenia fragments de diari i poemes d'amor escrits per una dona anomenada Ester. En els textos, descriu com desapareix lentament lliurant-se completament als seus éssers estimats. Alberto Cortés estableix un paral·lelisme entre lliurar-se a un amant i lliurar-se al públic: cada relació determinada per mirar i ser mirat, i com ser mirat finalment fa que un desaparegui. És per això que ha limitat la vida d'aquesta actuació a 50 presentacions, després de les quals s'esgotarà per la mirada del públic, com una espelma finalment apagada. Cortés també es pregunta si existeix una cosa com la devoció queer, i ho vincula a l'esperança d'un nou futur.

Fundació Joan Brossa, 7 i 8 de juliol

SPAfrica és una performance sobre l'empatia i l'extractivisme. Un projecte que explora com el capitalisme està connectat amb el racisme. L'alemany Julian Hetzel i la sud-africana Ntando Cele uneixen forces per explorar els límits de l'empatia: la capacitat d'entendre o sentir el que experimenta una altra persona. Què passa si l'empatia no canvia ni supera les estructures de poder, sinó que reforça els privilegis existents? SPAfrica revela els mecanismes problemàtics i el racisme ocult del seu funcionament.