Les obres recomanades del Grec 2022

Fa gairebé dotze anys que el director d'escena més famós d'Europa, l'alemany Thomas Ostermeier, no trepitja Barcelona. Durant la primera dècada del segle XXI, ens va meravellar amb 'Hamlet', 'Otel·lo' i 'Shopping & Fucking', entre d'altres. El que ve al Grec no és el més nou, sinó el més emblemàtic d'aquesta última dècada, la seva versió d''Un enemic del poble' d'Ibsen, que va estrenar el 2012 al seu teatre, la Schaubühne berlinesa. Una peça de finals del segle XIX que és tan actual que fa feredat, ja que veurem com un científic, el doctor Stockmann, lluita contra tota una comunitat en descobrir que el balneari que dona de menjar a tot el poble està contaminat.

La coreògrafa de Cap Verd és a hores d'ara la figura més ascendent de l'escena continental. A Barcelona hem pogut veure com creixia gràcies al Mercat de les Flors i la desapareguda Sala Hiroshima, on vam poder veure 'Bacants',  '(M)IMOSA' i 'Guintche'. Al Grec ve una peça que estrena al maig al Festwochen de Viena, 'Idiota', un solo inspirat en l'obra plàstica del pintor capverdià Alex Silva i la figura mítica de Pandora. Tot dins un context expositiu, la capsa de Pandora, on Monteiro Freitas desplegarà el seu treball passional encarnada en un personatge, Idiota, que s'escola dins la capsa per tal d'espiar l'Esperança i aquesta, amb l'ajuda de l'Agitació, el llançarà contra les parets i el reptarà a trobar una sortida entre finestres convertides en miralls i una porta que conté el seu autoretrat.

El Conde de Torrefiel s'ha guanyat un lloc a l''star system' europeu gràcies a unes obres úniques, reflexives i originals. Fa quatre anys que estan investigant l'exposició a què ens sotmetem i han creat un espectacle que farà una gran gira europea mai vista per una companyia local. S'estrena al maig al Festwochen de Viena i passarà, a banda del Grec, pel Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les i el Festival d'Avinyó.  Pablo Gisbert i Tanya Beyeler posen en relació ficció i materialitat a través d'un exercici poètic i utilitzant la imaginació com una alternativa radical a les ficcions i a les imatges. Amb matèria i amb paraules, el grup d'intèrprets construeix davant el públic possibles paisatges situats entre allò que és concret i el que és fantàstic per tal d'exposar, d'una manera lírica, els efectes sobre el cos del temps, de l'espai i dels relats.

El director i dramaturg iranià Amir Reza Koohestani ve per primer cop a Barcelona quan ja s'ha guanyat l'aclamació dels grans teatres i festivals europeus. I ho fa amb un espectacle que parla d'un dels grans atzucacs del nostre temps, l'emigració, una experiència viscuda en carn pròpia quan es va quedar 'penjat' a Alemanya quan viatjava a Santiago de Xile després que les autoritats el retinguessin per portar un visat presumptament caducat. Koohestani estava llegint aleshores la novel·la 'Trànsit' d'Anna Seghers i va veure que estava vivint el relat en temps real. Més tard, va decidir adaptar lliurement la novel·la.

Una altra companyia mítica que fa anys que no trepitja la ciutat. L'última vegada que vam veure els nord-americans The Wooster Group va ser el 2006, amb 'Hamlet'. I ara tornen amb la reinterpretació en viu d'un àlbum de folk enregistrat l'any 1965 en una presó d'afroamericans de Texas, quan els centres penitenciaris dels EUA encara estaven segregats. Durant el muntatge, els intèrprets escolten en directe, mitjançant uns auriculars sense fils, els temes d'un disc de cançons espirituals enregistrat pels interns a la presó el 1965, que els mateixos actors van reproduint en escena, igual que les reflexions i els comentaris que els mateixos interns van enregistrar.

Una estrena mundial del coreògraf i ballarí Israel Galván és una cosa a celebrar. I més quan ens porta el paisatge sonor de la seva infantesa, 'el baile de los Seises', una dansa interpretada originalment per sis nens (ara en són deu) vestits amb roba tradicional del segle XVI, que només actuen tres cops l'any que a Barcelona anirà a càrrec de ni més ni menys de l'Escolania de Montserrat. I si el tenim a ell ballant sol això només pot ser una festa. Sentirem flamenc clàssic, les sonates de clavicèmbal d'Alessandro i Domenico Scarlatti, veurem els paisatges sevillans de DiegoVelázquez. 

Àlex Rigola ens torna a tancar en un espectacle per a vint espectadors, però d'una manera molt diferent a com ho va fer a 'Who is me. Pasolini' o 'Vania'. Ja que ara agafa un dels personatges més turmentats de Shakespeare, Ofèlia, per aixecar una instal·lació poètica amb una sola actriu, Roser Vilajosana, que representa la joventut actual. L'espectacle es va estrenar a Temporada Alta i va deixar meravellat el públic que el va veure. Rigola diu que ha volgut muntar un “poema”, que ell mateix connecta, tot just començar, amb la poesia d’Alejandra Pizarnik, negra, fosca, desesperada, i que aviat esdevé un assaig escènic sobre la nostra joventut. Amb el teló abaixat, en off, el mateix Rigola parla amb Agnès Marquès sobre el món que els estem deixant als joves i, sobretot, que no els estem oferint sortides. Quan apareix davant de nosaltres Ofèlia, tancada en un 600, bevent vi de l'ampolla, enmig de la nit d'un parc urbà, podem intuir què passarà, perquè coneixem quin va ser el destí de la noia que es va enamorar de Hamlet.

Al Grec 2021 vam poder descobrir aquest magnífic autor i director francès, Mohamed El Khatib, gràcies a 'Finir en beauté' i 'C'est la vie', on ens parlava de la memòria, de la seva família marroquina i, en definitiva, de reescriure la pròpia identitat. Ara podrem veure un espectacle totalment diferent, en el qual els vigilants de diferents museus d'Europa i els EUA ens explicaran què pensen quan veuen els que miren, persones que conviuen durant la seva jornada laboral amb grans obres mestres. Vuit homes i dones vigilants de museus eclipsen per una estona les obres d'art de les quals tenen cura i es converteixen en protagonistes d'una performance artística, íntima i propera, que ens mostra les connexions i els punts comuns entre uns espais d'art immersos en contextos culturals diferents.

Arran de la bàrbara invasió russa d'Ucraïna es torna a parlar molt del que va representar el Teló d'Acer i l'Europa comunista, però hem vist molts pocs espectacles que en facin memòria. La creadora sèrbia Sanja Mitrović, nascuda a l'antiga Iugoslàvia, encapçala una peça d'autoficció en la qual ella mateixa, que ha pogut treballar a Europa occidental en l'última dècada, i l'actor serbi Vladimir Aleksić, que viu a Belgrad. Es pregunten què en queda, en temps de materialisme i individualisme, dels principis de solidaritat i justícia que regien el país en el qual van viure, que mai no va ser ni totalitari ni monolític. Deixen constància de les mil veus que es feien escoltar en aquest antic règim socialista.

El Grec també és territori de descoberta i en aquesta edició ens visita per primer cop el coreògraf noruec Alan Lucien Øyen que l'any passat, a Bergen, va firmar una de les creacions més esclatants de 2021, 'The American Moth', que comptava amb la mítica Liv Ullman. S'ha fet un nom combinant com pocs teatre i dansa. 'Story, story, die' és una peça per a set ballarins i ballarines que se centra en la relació d'interdependència que s'estableix entre l'amor i la mentida, i que compta amb les històries reals dels intèrprets. 

Aquest any està sent el de la barcelonina Cris Blanco. Va portar a La Villette parisenca 'Bad translation', estrenada el 2016 al Mercat de les Flors, i ara estrena un espectacle que fa dos anys que té al cap i que ha estat possible a les beques Barcelona Crea nascudes el 2020, en plena pandèmia, i que vol ser una peça escènica multidisciplinària de gran format amb escenografies reciclades de grans produccions de grans teatres. Serà també un vodevil musical de ciència-ficció apocalíptic amb viatges en el temps que qüestiona les seves convencions teatrals, i explicarà la història d’una marquesa del segle XVI que s'enamora d'un tècnic del teatre del 2022.

Portar a escena 'El paradís perdut' de John Milton sembla una tasca impossible. I si és en manc d'un sol actor, encara més. Però Ben Duke és un artista capaç de tot: ell solet portarà a terme el que només saben fer els grandíssims actors britànics del nostre temps, representar la totalitat. Com no podia ser d'altra manera, Duke interpreta a Déu mateix, un ésser suprem que crea tot un món per pur avorriment i acaba veient com la seva obra se li escapa de les mans... El performer recrea, d’una manera extremament lliure, l'obra de Milton mitjançant les paraules, la música i el moviment. Escenes de la vida mateixa de l'intèrpret s'escolen en la representació.