[title]
Gràcies al documental 'Ciutat morta' potser coneixeu la història de Patricia Heras, aquella noia detinguda injustament la trista nit del 4F (del 2006), que es va suïcidar durant un permís penitenciari. Però segur que us sona menys la de Raquel E. F., una dona de 38 anys, mare de dos fills, que es va llevar la vida a la presó de Brians I després de romandre més de vuit mesos en aïllament, quan el màxim que un intern pot estar sota aquest règim és de dues setmanes. I si els parlem, a més, de l’operació Pandora contra el presumpte terrorisme anarquista que va portar a la presó onze nois? “La realitat s’emmiralla en el que va passant: ara és més visible la repressió i els presos polítics, però no és cap novetat”, diu Lali Álvarez, autora de 'Barcelona (contra la paret)', una peça que estarà tres setmanes a l’Antic Teatre per fer memòria.
Álvarez és la dona que hi havia darrere de 'Ragazzo', un dels grans èxits del teatre independent dels últims temps, amb premis a dojo i moltes funcions en tota mena de teatres. I diu que 'Ragazzo' va ser un èxit per molts motius, per Oriol Pla, que la protagonitzava, i perquè feia referència “a un tema que va passar a Itàlia fa quinze anys”. Ara no parla ni d’un temps tan remot, ni d’un país llunyà, sinó de coses que succeeixen en aquesta ciutat.
Per això ha circumscrit el radi temporal de l’obra als últims deu anys i a tres casos concrets, sempre a partir del 4F, origen de tot plegat, potser la tragèdia que a molts ens va obrir els ulls. “Aquest cas em va xocar molt perquè explica molt bé certes lògiques de poder. No parla només de persones, sinó de com es condemna a algú per una cosa que no ha fet. També té a veure amb la gentrificació, la il·lògica de la justícia, el poder dels cossos policials...”, diu Álvarez. La resta de casos, afegeix, “són tan flagrants que no es poden amagar”.
“Em mou parlar dels ningú, d’aquelles persones que pateixen i no les coneix ningú. Hi ha moltes històries que no tenen dos milions de persones al darrere, sinó 200, i no per això són menys dramàtiques”, explica la dramaturga i directora. L’actualitat política ha fet que Álvarez hagi hagut de tocar algunes parts de la peça des de la seva estrena ara fa un any, però també ha provocat que sigui més necessària i pertinent. “Només parlant-ne podem ser conscients del que passa”, remarca. I ella, per parlar amb propietat, va investigar durant un any i mig, va fer un curs de tortura i drets humans a Irídia, va parlar amb advocats i víctimes per gaudir d’informació de primera mà, amb l’objectiu de “buscar les emocions” i defugir “el discurs pamfletari”. Per això, l’obra està plantejada com una festa, on tres actors ens aniran explicant què els ha passat.
