[title]
Són les cinc del matí. Pels carrers de la ciutat només sembla que només hi hagi dos tipus de persones: les que van a la feina i les que tornen de festa. Són fàcilment distingibles. Però si us hi fixeu, potser fareu contacte visual amb un tercer tipus de barceloní matiner que, desvetllat i feliç, baixa cap a la platja amb malles o una camisa de lli. O potser em veureu a mi: tinc molta son, no m’he pentinat, i també baixo cap a la platja per descobrir qui són les persones que s'hi reuniran de matinada, què hi faran i (sobretot!) per què ho fan a aquestes hores intempestives.
Una mica a l’estil de 21 días con Samanta, he decidit provar activitats d’una Barcelona que no és la meva. Posar-me a les sabates de persones que trepitgen els panots amb la flor cada dia, com jo, però ho fan per anar a llocs força diferents dels que freqüento. Amb les meves amigues, sovint parlem d’aquesta gent dient que “estan permanentment d’Erasmus a Barcelona”: s’apunten a activitats, busquen comunitats on trobar-se, parlen en altres idiomes i, potser treballen aquí, però sembla que estiguin permanentment de vacances. Són el que hem batejat com a expats.
Hem arribat a la platja cinc minuts abans que comenci l’activitat, que duu el nom de Sunrise Session in Spanish i ho organitza una plataforma que es diu Show Up. A la seva biografia d’Instagram (vint mil seguidors) m’informen que els seus pilars són el breathwork (la respiració) el cold plunge (els banys en fred) i la community (no cal que ho tradueixi, oi?). Són una comunitat amb presència a altres ciutats del món com Màlaga, Dublin o Londres i aquí, l’organitzador és el doctor Jake Wright, que es defineix a ell mateix com a consultor de wellness (benestar, perdó, els anglicismes són necessaris perquè tingueu l’experiència immersiva completa) i que ens saluda i ens indica que agafem uns auriculars inalàmbrics. Comença l’experiència.
Col·loquem la tovallola a la sorra i pels auriculars sona música d’aquesta que em posava per a estudiar (música para concentrarse, ondas alfa para meditación), tot i que anirà evolucionant cap a ritmes més tecno a mesura que s’aclareixi el cel. Però no ens avancem, de moment és negra nit. La meditació guiada la faran la Jennifer i l’Estefano (aquest cop en castellà, adverteixen, a diferència de l’anglès habitual), són argentins i tenen un projecte comú que es diu Respira, siente y conecta, i ens conviden a relaxar-nos. Abans, però, ens recorden que aquesta setmana té lloc a Barcelona el Festival de la Consciència. El fan al Centre de Convencions Internacional de Barcelona, l’abonament val 130 euros i ells hi col·laboren oferint un taller de meditació i de banys en gel.
La pràctica que farem es basa en tres pilars: la gratitud, l’amor i l’autenticitat. Mentre ens guien la respiració, asseguda, veig les altres persones de la platja: hi ha un grup d’amics que es banya al mar després d’una nit memorable i diverses persones fent paddle surf. També hi ha algun borratxo que ens assenyala. La Jennifer i l’Estefano ens recorden que l’amor és com una freqüència que pot ser enviada i que, sobretot, ens hem d’estimar pel que som. La meditació es transforma en una classe de ioga i, a mesura que la música dels auriculars s’accelera, la classe de ioga es torna una sessió de ball. El sol encara no ha sortit, però està a punt de fer-ho. És aleshores quan, en un acte molt traïdor (no ho posava a Instagram, això!), els líders ens demanen que abracem un desconegut.
Són tres quarts de vuit, penso que he d’anar a casa a dutxar-me abans de la feina i que necessito un cafè urgentment. La majoria dels bars encara no han obert, evidentment. Decideixo deixar passar l’oportunitat d’esmorzar amb els meus nous amics d’Erasmus, faig un àudio a una amiga explicant-li l’experiència delirant que acabo de viure i se m’acosta una noia: “Uau! Devem ser les úniques persones aquí que parlem català!”. Quina vergonya, ha sentit la meva nota de veu. Al metro de tornada no penso en el so de les onades picant la sorra de la platja ni en les gavines: no els recordo perquè no duia auriculars. De fet, mentre la Jennifer i l’Estefano em deien que tanqués els ulls i em concentrés en mi mateixa pensava que, concentrant-me una mica, seria fàcil oblidar-me que soc a Barcelona i teletransportar-me per uns instants a qualsevol altra ciutat del món.