Coses per fer a Barcelona al juliol

Ens agrada el cinema i ens agrada l’estiu. Quan unim aquests dos factors el resultat és un dels nostres entreteniments favorits, el cinema a la fresca. És per això que cada any esperem amb candeletes cicles com el de la Sala Montjuïc i Cinema Lliure a la Platja, entre d'altres que s'aniran anunciant. A continuació us deixem unes quantes propostes. Bon estiu!

Les botigues no són l’única opció que hi ha a la ciutat per renovar el vostre armari d’una forma molt més responsable i conscient amb l’entorn, i –per què no dir-ho?– també d’una manera molt més entretinguda i, normalment, més econòmica. 

Cada cap de setmana, Barcelona acull mercats amb tresors de tota mena que ja s’han convertit un dels imprescindibles de l’agenda de la ciutat. A Time Out en som fanàtics, i per això sabem que no és fàcil assabentar-se de tots els que se celebren, així que us hem fet una recopilació dels del juliol.

Amb la bogeria desfermada amb el retorn d'Oasis correm el risc d'oblidar-nos de la sèrie de grups que van protagonitzar amb ells l'era daurada del britpop i que no només estan en molt bona forma sinó, que al contrari que els Gallagher, continuen oferint música nova. És el cas de Blur, que fa dos anys van publicar The ballad of Darren; de Pulp, que després de 25 anys de silenci aquest mes de juny han publicat More; i Suede, que ha publicat el desè àlbum de la seva discografia.  

A més, aquests grups tenen la gentilesa de passar per Barcelona. Blur ho van fer al Primavera Sound de 2023; Pulp, al del 2024, i Suede no han parat de fer-ho, l'última vegada al Razzmatazz el 2022. Ara tornen per presentar Antidepressants (2025), un treball fosc, que forma part de la trilogia "en blanc i negre" que van iniciar amb Autofiction (2022), i que ha rebut unes crítiques excel·lents al Regne Unit. Si aquell era el seu àlbum punk, aquest té sonoritats gòtiques i post-punk; el presenten el dimecres 26 de març de 2026 també a la sala Razzmatazz. 

Cada vegada serveix menys l'excusa que la música clàssica és elitista o que no és per tothom. Iniciatives com els concerts de La Mercè, Clàssica a la Platja i Ciutat de Clàssica (aquestes dues últimes de Barcelona Obertura) acosten el gènere a la ciutadania amb propostes moltes vegades gratuïtes que són una molt bona oportunitat tant per a melòmans com per a neòfits o simples curiosos. 

El Barcelona Obertura, que se celebra per setena vegada del 5 de març a l'1 d'abril, ofereix una programació mixta de 27 concerts gratuïts i 25 de pagament, en 29 espais emblemàtics de la ciutat. A banda dels tres grans equipaments de clàssica –L'Auditori, el Palau de la Música i el Gran Teatre del Liceu– hi ha una vintena llarga d'escenaris repartits per tots els districtes, com la Torre Bellesguard, el Palauet Albeniz i la Casa Vicens, entre els que s'hi incorporen enguany. 

Una festa de 20è aniversari amb Standstill, Dorian i un altre grup o artista que s'anunciarà més endavant, donarà el tret de sortida a una nova edició del Let's Festival, que se celebra del 5 al 28 de març, com sempre, a diverses sales de l'Hospitalet de Llobregat com Salamandra, River, l'Oncle Jack i El Pumarejo (que espera haver pogut reobrir al març).   

Hi ha artistes internacionals com els clàssics del punk britànic Buzzcocks (que celebren 50 anys de carrera) i els noruecs Kakkmaddafakka, en doble cartell amb els barcelonins Alavedra. Es combinen amb grans noms de casa com els d'Alizzz, Ladilla Rusa i Quim Carandell, el cantant de La Ludwig Band, que aquesta vegada es presenta en solitari.

Diu una llegenda urbana que el trio de Barcelona NTR havia de tocar l'estiu passat en un festival de música infantil, però quan l'oganització va sentir la lletra de Maestras s'ho van pensar millor. Qui son NTR? Doncs un trio de músics veterans de Barcelona que amb allò mínim i casolà però molt apanyat –veu, programacions i guitarra– aconsegueixen posar els peus entre New Order, Suicide i els Aviador Dro més misantrops. 

NTR toquen a la sala Taro el dijous 26. Si escolteu el seu disc Depresión Lituana (2024), que ells defineixen com a punk de faristol, us esclataran a la cara un grapat de cançons que us recordaran que heu arrivat quasi als 50 sense fer res de massa profit a la vida però que s'incrusten al vostre cervell com la ressaca més virulenta o, encara pitjor, com una ITS contreta després d'un sopar de feina. Aquí hi toca gent il·lustre de l'escena indie de Barcelona, però el que importa és que això son cançons carregades d'un odi sorneguer i customista, d'aquelles que se si les escoltes poster evitaran que t'emboliquis a òsties amb el veí. Poseu-vos Niño Gordito o Trenet (oda al chemsex) i no els oblidareu en una bona temporada. Arrodoneix la nit el duo de punk-disco-funk Disco Lehmitz, en l'estela de LCD Soundsystem. Una nit ideal per afrontar el divendres de teletreball amb ressaca. 

Per fi arriba el moment més esperat pels fans de Rosalía des que va publicar el seu nou àlbum, veure-la en directe. Doncs bé, lel LUX Tour 2026 de la de Sant Esteve Sesrovires ja està en marxa i inclou quatre dates a Barcelona: seran els dies 13, 15, 17 i 18 d'abril al Palau Sant Jordi. Tenint en compte que Oques Grasses van vendre totes les entrades per quatre concerts a l'Estadi Olímpic, potser haurà fet curt. Hi cabran tots els fans de Rosalía en quatre Sant Jordis? 

Alguns coneixereu més el Leïti Sène d’Élite i de Benvinguts a la família, però ja fa temps que va aparcar la seva carrera d’actor per centrar-se en la música. De la mateixa manera, s’ha apartat de les temptacions de la vida d’estrella i s’ha bolcat en la família –amb 27 anys ja té tres fills– i en la recerca de les seves arrels africanes i de l’espiritualitat de l’Islam. Tot això està molt present en el seu nou treball, Sene kor Sene (2026), que presenta en directe a Razzmatazz el 17 d’abril.

L'any 2023 van ser el primer grup que va actuar a la Paloma després de la reobertura. Les cançons de Mishima posaven fi, d'aquesta manera, a 16 anys de tancament de l'emblemàtica sala de ball del carrer del Tigre i ho feien amb una festa amarada de Sant Jordi.

Per quart any consecutiu, durant la vigília de Sant Jordi, el 22 d'abril, oferiran un espectacle de música, literatura i roses que aquesta vegada comptarà amb un cartell literari format per Eva Baltasar, Pol Guasch, Carlota Gurt i Biel Mesquida, que llegiran fragments dels seus últims llibres amb l'acompanyament del grup.

Al bis, com sempre, aribarà la sorpresa: estrenaran l'adaptació al català d’un èxit mundial com ja han fet abans amb Roses (Flowers, de Miley Cyrus), La diablessa (La diabla, de Xavi) i HdHFMD (DtMF, de Bad Bunny).

La 31a edició del Cicle de Cançó Barnasants aplega 59 concerts a diverses sales de Catalunya, Balears, l'Alguer i el País Valencià amb noms com Carmen Consoli, Marc Parrot, Feliu Ventura i Fetus. Hi haurà sis produccions pròpies i més de 25 estrenes discogràfiques. L'homenatge a Lluís Llach Llach – Gener 76. 50 anys obrirà el cartell amb dos concerts al Palau de la Música, el 27 i 28 de gener, i la cloenda anirà a càrrec de la cantautora Montse Castellà, que celebra 30 anys de carrera, el 10 de maig a Amposta.

També s’ha programat, el 24 d'abril al Casino l'Aliança del Poblenou, un homenatge a Robe Iniesta, líder i cantant d’Extemoduro, que va morir recentment i on participaran diversos artistes. Més informació i entrades al web del festival. 

La 39a edició del Festival Folk Internacional Tradicionàrius se celebra del 16 de gener al 27 de març de 2026 al C.A.T. i altres espais. Amb més de 50 concerts, balls i tallers de música d'arrel, enguany es fixa en la diversitat lingüística del Pirineu, amb projectes d’Occitània, el País Basc, l’Aragó i els Països Catalans. Un dels grans atractius del TRÀD39 serà la presència excepcional de tres formacions orquestrals: l’OMAC, el Gran Conjunt de l’ESMUC i l’Orquestra Colònies Escola Folk del Pirineu, protagonitzarà la inauguració amb 35 músics per celebrar el seu 25è aniversari.

D’altra banda, el festival manté el seu fort arrelament popular amb cites com els Foguerons de Sant Antoni a Gràcia, que inclourà conferències, gloses i balls de bot a finals de gener; la Festa Major de Santa Eulàlia, amb un concert a la plaça de Sant Jaume el 13 de febrer, i a la 19a edició del cicle Folk als Mercats. Més informació i entrades al web del festival. 

El Guitar BCN 2026 inclou tres cites al Palau Sant Jordi, el recinte cobert més gran de la ciutat. Els encarregats d'omplir-lo seran Amaral, tancant la seva gira Dolce Vita Tour al desembre; el fenomen hip-hop Hijos de la Ruina (Natos, Waor i Recycled J), que portaran els seus beats massius al maig; i la cantautora canària Valeria Castro, que ha passat de l'Auditori Fòrum al Sant Jordi en temps rècord.

El festival comença amb Bebe a Razzmatazz (8 de gener), Duncan Dhu (15 de gener) al Palau de la Música i Alcalá Norte (24 de gener), la banda del moment de l'escena post-punk madrilenya al Sant Jordi Club. El germà petit del Sant Jordi també acollirà el duo Marlena i els granadins La Plazuela, que presentaran el seu esperat segon disc amb la seva fusió de flamenc i electrònica. També al Sant Jordi Club, Iván Ferreiro farà un repàs a la seva trajectòria, des de l'època de Los Piratas fins a l'actualitat.

De què va? D'un escultor desconegut d’època romànica, conegut com el Picasso del segle XII. En les cares geomètriques amb ulls expressius del Mestre de Cabestany i en la desporporció i els volums impactants de les seves escultures hi ha tot allò que des del present hem sabut anomenar modernitat. Amb aquesta exposició, el MNAC ret homenatge a l'escultor més cèlebre del romànic català tot partint de la incorporació recent de noves peces al museu; concretament, fragments que formaven part de la portalada de marbre del monestir de Sant Pere de Rodes.

Per què hi heu d'anar? Per endinsar-vos en la construcció del mite de l’abadia de Rodes, un espai únic, destinació de peregrinatge, vinculat a un paisatge ancestral i a l’antiga Roma, que va acabar convertit en una ruina. El Mestre de Cabestany va escollir aquell indret per a fer la seva obra mestra, i això ens diu molt de les passions que movien el misteriós escultor, que va admirar els antics en va imitar les tècniques per crear un llenguatge visual molt disruptiu pel segle XII. 

De què va? Entre finals del segle XIX i inicis del segle XX, els Nabís volien restalir la unitat de l’art i aplanaven el terreny per la modernitat que vindria. Aquest moviment, situat a la transició entre el modernisme i les primeres avantguardes, es caracteritzava per un diàleg constant entre la pintura, l’arquitectura i les arts decoratives gràcies al joc entre el color, la forma i el ritme de les composicions artístiques. Ara, els Nabís entren dins de La Pedrera en la primera gran exposició monogràfica a Barcelona d’aquest moviment. 

Per què hi heu d'anar? La mostra reuneix una àmplia selecció d’entre finals del segle XIX i inicis del segle XX que ens permeten conèixer els principis estètics i conceptuals d’aquest grup artístic que va explorar el caràcter decoratiu de la pintura i la van trobar la manera d’integrar-la en la vida quotidiana. 

De què va? Fins al 6 de setembre, el Museu Tàpies acull la mostra El moviment perpetu del mur, una exposició que explora el paper que la noció de mur va desencadenar en l’obra d’Antoni Tàpies des del context de la Segona Guerra Mundial fins a les dècades posteriors, tant a nivell simbòlic com pictòric i físic.

Per què hi heu d'anar? A través d’aquest recorregut es plantegen noves perspectives sobre el desenvolupament del seu llenguatge pictòric i sobre la relació entre obra, espai i espectador. L’exposició pren com a punt de partida quatre exposicions individuals que l’artista va realitzar durant aquesta dècada —a les Galerías Layetanas de Barcelona (1950 i 1954), a la Galerie Stadler de París (1956) i a la Sala Gaspar de Barcelona (1960). Cadascuna d’aquestes mostres presentava grups d’obres diferents i també solucions de muntatge diverses. El projecte analitza com aquests dispositius expositius —la il·luminació, la disposició de les obres o el color de les parets— poden influir en la percepció i interpretació de la pintura. Alhora, també explica com l’obra de Tàpies va ser interpretada per crítics, pensadors i historiadors de l’art del moment, i com es connecta amb debats presents en el pensament artístic contemporani.

De què va? El CCCB acull, fins al 25 de maig, l'exposició "Rodoreda, un bosc" dedicada a la radicalitat literària i l'imaginari creatiu de l'escriptora en llengua catalana més important del segle XX. Comissariada per l'assagista i crítica literària Neus Penalba, la mostra pretén allunyar-se dels tòpics, sovint ensucrats, que han envoltat la seva figura i mostrar la faceta més contemporània de Rodoreda, on l'escriptura transita entre el realisme i la fantasia per parlar-nos de la innocència, el desig, el suïcidi, el desarrelament, l’escarni o la metafísica. 

Per què hi heu d'anar? La mostra se serveix de la metàfora del bosc per concebre l'espai expositiu. Les sales es connecten orgànicament, utilitzant aquest símil per explicar la trajectòria de l'autora a través d'un recorregut per les arrels literàries i l'experiència del desarrelament de l'exili, els troncs marcats per la vivència de la guerra, les branques que dialoguen amb la cultura occidental i les capçades que freguen el cel i acullen ocells. A través d'aquesta estructura es despleguen més de 400 peces entre obra plàstica, instal·lacions, documents i audiovisuals, incorporant originals de la Fundació Mercè Rodoreda.

De què va? Fins al 28 de setembre de 2026, el MACBA acull Presoners de l’amor. Fins al sol de la llibertat, la primera exposició a l’Estat espanyol dels artistes Basel Abbas i Ruanne Abou-Rahme. La mostra reuneix obres que recorren gairebé dues dècades de la seva trajectòria i reflexionen sobre la memòria, l’exili i les formes de resistència davant l’opressió i l’espoli de Palestina.

Per què hi heu d'anar? A través de veus, cançons, sons i imatges, els artistes connecten experiències personals amb històries col·lectives de lluita i, en una aparent paradoxa, posen l’accent en la importància de l’alegria, de l’amor i de la imaginació col·lectiva com a formes poderoses de resistència, fins i tot —i sobretot— en condicions extremes.

De què va? Del 6 de març al 17 de maig, el CCCB acull l’exposició Tenim disset anys. Un retrat col·lectiu al CCCB, un espai on es recullen les obres de més de tres-cents adolescents que expliquen què vol dir aquest número per a ells a través de la fotografia, el cinema i la paraula.

Per què hi heu d'anar? A l’exposició es poden veure fotografies, filmacions i textos en primera persona: mirades genuïnes que fugen dels prejudicis dels adults i dels codis habituals de representació de l’adolescència avui. Els autors són estudiants d’instituts de Catalunya, Lituània i Romania que han participat en tallers de creació fotogràfica i artística per explorar altres maneres de retratar-se i mostrar-se.

De què va? El MACBA acull La tercera torsió, un projecte de l’artista Anna Moreno que revisita alguns dels projectes utòpics dels anys setanta impulsats per l’arquitecte Ricardo Bofill. A través del cinema, la instal·lació i la investigació artística, l’exposició planteja una reflexió sobre les tensions entre les aspiracions utòpiques de l’arquitectura moderna i les realitats socials i polítiques que sovint en van impedir la materialització.

Per què hi heu d'anar? El projecte pren com a eix central el film The Terminal Beach, que documenta l’estat actual d’un assentament nòmada construït el 1979 al desert algerià per l’estudi de Ricardo Bofill. Aquest projecte, concebut dins del període més experimental de l’arquitecte, va quedar inconclús i exemplifica les contradiccions entre el somni utòpic i la realitat política i social de l’època.

De què va? El Centre de Fotografia KBr de la Fundació MAPFRE presenta una col·lecció d’un dels fotògrafs nord-americans més reconeguts de tots els temps i una de les grans influències del fotoperiodisme i de la fotografia artística contemporània: Walker Evans. L’exposició es pot visitar del 26 de febrer al 24 de maig.

Per què hi heu d'anar? "Mirar fixament. És una manera d’educar l’ull, i més enllà. Mirar fixament, tafanejar, escoltar, espiar. Morir sabent alguna cosa. No ets aquí gaire temps". Aquesta és una de les frases més cèlebres de l’artista (prové d’una entrevista publicada a Art in America l’any 1971), que va utilitzar la càmera per retratar la vida de la gent dels Estats Units de mitjan segle XX i que és considerat un dels pioners de la fotografia documental.

De què va? Les exposicions de fotografia sempre són interessants, però ho són encara més quan les propostes surten del que és tradicional. Ornitografies:Revelant els traços de les aus en vol, de l'artista visual Xavi Bou en col·laboració amb la Galeria SENDA (una de les més rellevants de l'art contemporani a Barcelona), es podrà visitar de manera gratuïta del 25 de febrer al 10 d'abril a la zona d'exposicions de l'Hotel Eurostars Grand Marina 5*. És, a més, una oportunitat perfecta per conèixer l'interior d'aquest luxós hotel.

Per què hi heu d'anar? La mostra presenta una selecció d'obres en les quals Bou fa visibles els moviments invisibles de la natura. Mitjançant una tècnica de cronofotografia digital, l'artista registra el vol dels ocells com una coreografia completa, revelant patrons que escapen a la nostra percepció habitual.

De què va? El Museu Picasso explora la petjada revolucionària i irreverent d’Alfred Jarry a Ubú pintor. Alfred Jarry i les arts, una exposició que analitza la influència decisiva de l’autor d’Ubu roi en les avantguardes artístiques, el teatre modern, la cultura visual del segle XX i la creació contemporània.

Per què hi heu d'anar? La mostra proposa un recorregut ampli per l’univers ubuesc, un imaginari grotesc, absurd i subversiu que ha travessat disciplines i generacions. A través de llibres, revistes, il·lustracions, peces teatrals, cinema, pintura i obra contemporània, l’exposició reuneix més de 200 peces procedents de col·leccions internacionals, posant en diàleg l’obra de Jarry amb artistes clau de la modernitat.

Lisaboa Houbrechts veu la Mare coratge com un personatge ambigu i complex. És tot en un: agressor i víctima, aprofitadora i refugiada, mare i comerciant. Però per a Houbrechts, alumna avantatjada del gran Jan Lauwers, la guerra no és només una cosa entre nacions i pobles. La guerra també té lloc dins la família i la intimitat del cos femení. Ella decideix posar en escena el text original de Brecht en la seva totalitat, incloses les cançons de Paul Dessau. Vol investigar com l'obra, justament pel seu historicisme, pot arribar a ser contemporània. La jove directora d’escena belga també ens parla de la condició femenina, la vulnerabilitat i la resiliència.

T. Lliure: Montjuïc, 16 i 17 de juliol

Aquesta temporada, el gran Max Richter porta The Blue Notebooks de gira mundial, acompanyat de conjunts de corda. Els concerts també inclouran la música del nou àlbum d'estudi de Richter, In A Landscape ("elegíac i resignat però tranquil·lament triomfant" - Pitchfork). Segons explica, el seu darrer enregistrament comparteix moltes de les preocupacions de The Blue Notebooks: "En certa manera, aquest disc és una altra mirada als temes del treball anterior, però des de la perspectiva del nostre món i les nostres vides d'ara". The Blue Notebooks i In a Landscape són dos dels seus treballs discogràfics més icònics amb rerefons poètic i polític, que combinen música contemporània i narrativa amb el seu personal segell electrònic. 

Teatre Grec, 15 de juliol

Sovint el portuguès Tiago Rodrigues diu que no escriu obres per al teatre sinó per als actors i actrius que representen l'obra. Aquí, una actriu està assajant l'Hècuba d'Eurípides. Interpreta el paper de la vídua de Príam. Ella que, en la derrota de Troia, ho va perdre tot: el marit, el tron, la llibertat i per al seu gran sofriment, gairebé tots els seus fills. És una dona que demana justícia. Però la tragèdia fictícia flirteja dolorosament amb la realitat íntima de l'actriu el fill autista de la qual va ser víctima d'un sistema d'abús que ella denuncia i contra el qual es rebel·la. El temps dels assajos de l'espectacle se superposa
ambíguament al de la investigació judicial. En un escenari únic i crepuscular, dos mons s'ajunten, en un entrellaç inquietant i inquietant entre la tragèdia del mite i la de la realitat, entre el teatre i el de la justícia.

Teatre Grec, 28 i 29 de juliol

Dues de les figures més destacades del circ i la dansa europeus (Yoann Bourgeois ha passat diverses vegades pel Grec), de la mà de la cantautora francesa Pomme recorren diversos paisatges visuals i sonors per fer de la poesia física i el moviment una metàfora de les estacions de la vida. L’espectacle inaugural del festival marca l’inici d’aquesta edició fonamentada en el treball en xarxa, oberta a la indisciplina dels llenguatges escènics, cercadora de la curiositat d’un públic intergeneracional i vertebrada per la mirada polièdrica dels i les artistes sobre la condició humana i el món d’avui.

Teatre Grec, del 26 al 28 de juny

La Mula (Magda Puig i Andreu Martínez), amb Manual per a éssers vius, estrena la segona part del díptic iniciat amb Thauma (Teatre Lliure, 2024), una peça que va deixar tothom bocabadat i ha fet una important gira. Puig i Martínez van més enllà de les imatges i treballen les paraules, el text i la veu narrativa com a objectes. Aquest espectacle ha estat creat entre Barcelona i Oslo. I és un dels muntatges locals més esperats del festival.

CCCB, 17 i 18 de juliol

Quantes històries d’amor hi ha? Què tenen a veure Virginia Woolf i Enees? Com es connecten l’amor de Daenerys, el d’Adrià i el de la performer? On es troben l’amor, el desig i el sexe? Què ens promet l’amor perquè no puguem parar de cercar-lo? Per què l’amor continua, després de tants segles d’història humana, al centre de tot? Per què pot fer tant de mal? Per què ens pot portar a estats sublims i a buits als que només ell ens pot portar? Queda res a preguntar-se sobre l’amor? Queda alguna cosa per dir? Aquesta companyia de teatre contemporani ja madura, creu que sí, que val la pena enfangar-se amb una història de l’amor. I que cal seguir aquest impuls que sentim de compartir una cosa tan privada amb un públic.

Lliure: Gràcia, 18-20 de juliol

El segon capítol de la trilogia Cadela Força es titula La germandat. L'autora i directora teatral brasilera Carolina Bianchi, juntament amb la seva companyia Cara de Cavalo, s'endinsa en la complexitat dels pactes de masclisme, els possibles orígens de la fraternitat i els seus codis, molts dels quals estan inscrits en la violència i perpetuen la violació i la violència sexual com a part del seu vocabulari. Bianchi emmarca aquesta investigació sobre l'art contemporani, especialment el context teatral. L'objectiu està lluny de simplificar el tema: l'espectacle reconeix l'admiració que aquesta confraria ens pot provocar quan es relaciona amb la història de l'art, de manera que el text s'apropa constantment a la confusió entre aversió i fascinació per les dinàmiques de poder masculí.

Lliure: Montjuïc, 11 i 12 de juliol

Una performance sobre l'eufòria d'estar viu. Deu ballarins creen un paisatge sonor extàtic i la coreografia que en sorgeix. Els records i les escoltes, les veus i els cossos, tots ressonen com instruments musicals, gradualment cap a una alegria compartida. El nou treball del coreògraf grec minimalista explora com el moviment es converteix en una cançó, en la qual els cossos dels ballarins bateguen, i a través d'ells, potencialment, els cossos del públic. Un nou treball optimista, extrovertit i encisador sobre les primeres vegades que ens vam conèixer, vam riure, vam viure. Sobre els nostres apassionats inicis.

Mercat de les Flors, 12 i 13 de juliol

Amb Medea's Kinderen, el suís Milo Rau fa una mirada nova i profunda al paper dels nens en el teatre. Un cas penal autèntic és el punt de partida de l'espectacle: el cas d'una mare que, en total desesperació, decideix matar els seus fills i treure's la vida, però sobreviu. Aquesta tragèdia moderna s'entrellaça amb la tragèdia clàssica Medea, el cas més infame de conflicte de relacions i infanticidis de la literatura occidental. Un grup de nens agafa aquest cas i la narrativa més fosca de la cultura europea com una oportunitat per reflexionar sobre ells mateixos: sobre la història familiar, el primer amor i les primeres trobades amb la mort, sobre els desitjos de futur i les pors de la fi del món que ens persegueix a tots.

Lliure: Montjuïc, 21 i 22 de juliol

El coreògraf belga d'origen marroquí fa una recerca dels seus orígens que també és un homenatge a la víctima d’un crim racista i homòfob registrat a Bèlgica el 2012. La peça s’interpretarà per primera vegada en una versió a l’aire lliure amb els ballarins del Ballet du Grand Théâtre de Genève i d’Eastman, la companyia de Cherkaoui, també vells coneguts del festival barceloní des de fa almenys una dècada i mitja.

Teatre Grec, 11 i 12 de juliol

De què va? Dues germanes i els seus marits i nens es reuneixen per celebrar el Nadal a Finlàndia, on viu una d'elles. La trobada prendrà de seguida una inesperada direcció quan el fill d'una li explica a la filla de l'altra qui s'amaga realment darrere de la barba del Pare Noel. El que havien de ser uns plàcids dies en família esdevenen una guerra oberta per la seva oposada forma d'entendre l'educació dels fills i la màgia del Nadal.

Per què l’has de veure? Per comprovar si la versió cinematogràfica manté les claus que van convertir l'obra teatral homònima de Cristina Clemente i Marta Buchaca en tot un èxit. Partint d'una idea original del dramaturg Jordi Casanovas, Lapönia fa servir la comèdia basada en diàlegs i rèpliques rapidíssimes i enginyoses per reflexionar sobre conceptes com la il·lusió, el futur i la mentida ("us heu criat en un país que té la mentida com a base social", deixarà anar el marit finlandès d'una de les protagonistes).

Amb una estructura que col·loca quatre personatges en un mateix espai, la nova pel·lícula de David Serrano (Días de fútbol, Voy a pasármelo bien) beu de referents confessats com aquell Un déu salvatge de Roman Polanski. Això sí, un pèl menys violent. Un perfecte, i divertit, vehicle de lluïment per intèrprets com Ángela Cervantes, Natalia Verbeke i Julián López.

Quan s'estrena? L'1 d'abril.

Dir.: David Serrano (Espanya, 2026). 89 min.

De què va? En un determinat moment, la filla del protagonista li etziba que ha superat sis crisis de govern sense fer res. Mariano de Santis, president de la República Italiana, sap que és el moment de posicionar-se. I ho haurà de fer prenent tres decisions que s'endevinen trascendentals. Dues tenen a veure amb la petició d'indult de dos condemnats per assassinat davant circumstàncies prou singulars. I la tercera és la de signar o no una llei de l'eutanàsia, tenint en compte que ell és demòcrata-cristià.

Per què l’has de veure? Perquè qualsevol pel·lícula signada per Paolo Sorrentino mereix atenció immediata. I, més encara, si suposa el retrobament amb el seu actor favorit, Toni Servillo, que va guanyar per aquest paper la Copa Volpi al Festival de Venècia.

L'icònic Jep Gambardella de La gran bellesa (2013) és aquí un respectat polític d'aquells que avui dia semblen extingir-se com els dinosaures: intel·ligent i humanista, dialogant i reflexiu. La dupla actor-director (un Sorrentino menys fellinià que mai) funciona com un rellotge en una pel·lícula que és un contundent al·legat en contra de l'equidistància i en favor de la política en majúscules.

Quan s'estrena? L'1 d'abril.

Dir.: Paolo Sorrentino (Itàlia, 2025). 133 min.

De què va? Minuts després de sobreviure a la sanguinària versió del fet i amagar que rematava el seu casament, Grace (Samara Weaving) respirava tranquil·la tot fent un piti. Però de seguida s'adonarà que el malson no s'ha acabat i que, darrera dels seus sogres i cunyats (i els costums vinculats amb una molt singular manera d'entendre els jocs), hi ha altres famílies que, des de les elits financeres, controlen el món. Ara, la Grace i la seva germana (Kathryn Newton) hauran de continuar enfrontant-se a una encara més recargolada amenaça mortal.

Per què l’has de veure? Per l'enginyosíssima i desacomplexada barreja de terror i comèdia amb molta mala llet que va convertir l'original en un petit fenomen entre els fans del gènere. Ara, els seus responsables amplien l'univers satànic de la primera pel·lícula i presenten una seqüela més grotesca i operística, que multiplica els elements de sàtira social que apuntava les elits econòmiques com el Mal en majúscules.

La dupla de directors i guionistess formada per Matt Bettinelli-Olpin i Tyler Gillett, que ja van revitalitzar Scream a partir de la cinquena entrega de la saga, torna a comptar amb una estel·lar Samara Weaving. I en el repartiment destaquen un Elijah Wood (etern Frodo d'El Senyor dels Anells) que aixeca riallades amb el seu personatge d'advocat que mai no aixeca la veu, i un tal David Cronenberg, el director de Crash que aquí es diverteix en una breu i molt graciosa aparició com a actor.

Quan s'estrena? L'1 d'abril.

Dir.: Matt Bettinelli-Olpin & Tyler Gillett (EUA, 2026). 108 min.

De què va? L’ombra de la violència en la separació dels seus pares desperta la ràbia d’una adolescent confosa que se sent entre dues aigües. L'esperat retrobament en un punt de trobada, d'aquells destinats a garantir el dret dels menors en situacions d’alta conflictivitat familiar, provocarà que la relació entre la Carmela i el pare evolucioni des de l'admiració i l'amor absolut fins a una inevitable presa de conciència davant la qual és inútil rebel·lar-se.

Per què l’has de veure? Després de l’estupenda carta de presentació que va suposar Ama (2019), la cineasta catalana Júlia de Paz Solvas presenta ara una mirada tan delicada com punyent a la violència masclista des de la perspectiva d’una adolescent. Desenvolupant una premissa presentada en el guardonat curtmetratge Harta, la directora i la seva còmplice y coguionista Núria Dunjó segueixen una protagonista omnipresent que, a poc a poc, comença a entendre que la violència té moltes més capes de les evidents. I que, potser, la seva perspectiva sobre l'expulsió del pare del nucli familiar està equivocada.

Un dels grans reclams d'aquest viatge de l'amor al desamor (i viceversa) és el descobriment d'una promesa que ja és realitat: Kiara Arancibia (quins ulls, quines mirades, quins silencis) debuta interpretant la Carmela, l'ànima d'una pel·lícula plena de moments d'intimitat que costa oblidar. Sobretot, aquells que comparteix amb Julián Villagrán, el pare que es resisteix, com sigui, a perdre la seva família.

Quan s'estrena? El 10 d'abril.

Dir.: Júlia de Paz Solvas (Espanya, 2025). 101 min.

De què va? Un home que es presenta com arribat del futur entra a una cafeteria amenaçant de fer explotar les bombes que porta enganxades al cos si no aconsegueix formar un equip per salvar el món d'un apocalipsi causat per una poderosa intel·ligència artificial. L'intrús explica que aquest és el seu intent número 117, i que tornarà les vegades que faci falta. Una noia al·lèrgica als telèfons mòbils i a les xarxes wi-fi, una dona que ha perdut el seu fill, un xofer i una parella de professors d'institut s'apunten, sense ganes, a una missió amb mal pronòstic.

Per què l’has de veure? Una mica de Terminator i una altra mica d'Atrapat en el temps. Però no només. I, en el fons, res a veure. Perquè aquesta comèdia distòpica plena de bones idees, ambiciosa i excessiva, irregular però tremendament satisfactòria, té un punt de partida que pot recordar lleugerament al dels dos clàssics citats, però un desenvolupament allunyat, sempre sorprenent i completament embogit.

Així doncs, cinema per deixar-se anar i participar del joc proposat pel cineasta Gore Verbinski (director de The mexican i de tres entregues de Pirates del Carib) i pel guionista Matthew Robinson. Un divertimento extravagant que dispara contra la realitat digital d'addiccions al mòbil i a les xarxes socials, i als perills d'una IA sense els protocols necessaris.

Quan s'estrena? El 10 d'abril.

Dir.: Gore Verbinski (EUA, 2025). 134 min.

De què va? En John és diagnosticat amb la Síndrome de Tourette en la seva adolescència, després de ser assenyalat pels seus companys d'institut com un alumne boig. A partir d'aquí, el noi creix convençut de la necessitat de fer campanya per visibilitzar i desestigmatitzar un trastorn neuropsiquiàtric crònic caracteritzat per tics motors i vocals, moltes vegades paraules i expressions obscenes, que es manifesten de forma involuntària i repetitiva.

Per què l’has de veure? Per la seva descomplexada condició de feel-good movie que, amb un altíssim percentatge d'èxit, farà sortir els espectadors de les sales amb un enorme somriure de satisfacció. El seu director, Kirk Jones, ja ho va fer amb la magnífica Despertando a Ned (1998), i torna a apostar per la suma de rialles i llagrimotes com a combinació invencible per explicar la història real de l'activista escocès John Davidson, que es va donar a conèixer l'any 1989, quan, amb només 16 anys, va protagonitzar el documental de la BBC John's not mad. A més, la pel·lícula suposa un cop a l'esquena per l'actor Robert Aramayo (vist a Joc de Trons), flamant guanyador del premi Bafta a millor actor per la seva feina.

Quan s'estrena? El 10 d'abril.

Dir.: Kirk Jones (Regne Unit, 2025). 120 min.

De què va? Filla única d’una família conservadora i catòlica d'una ciutat de províncies, l’Adela (Elisabeth Martínez) viu marcada per una tremenda repressió i per l'absolut desconeixement de la seva intersexualitat, que des de l'ignorància condiciona la seva vida. Conèixer un singular capellà homosexual (Paco León) i una dona lluminosa i fascinant (Anna Castillo) provocarà una reacció en cadena que despertarà la necessitat d'autoconeixement de la protagonista.

Per què l’has de veure? En la seva presentació al Festival de Màlaga, el director Fernando González Molina (Tres metros sobre el cielo, El guardián invisible) explicava que, amb aquesta relectura, que no remake, del clàssic de Jaime de Armiñán que va descobrir una insòlita cara de José Luis López Vázquez, han volgut fer “un homenatge d'una obra mestra. Ens permetia posar el focus sobre zones d’ombra d’una pel·lícula filla del seu temps. Coses que intuïes però que no t’explicaven, com la condició intersexual de la protagonista, l’Adela. Explicant a l’espectador què és aquesta intersexualitat, perquè, malgrat el que pugui semblar, gairebé ningú no ho té gaire clar, i és important donar-li visibilitat”.

Amb l'aposta com a protagonista per Elisabeth Martínez, actriu novell i també intersexual, Mi querida señorita vol reflexionar sobre la identitat i la diferència, i, per damunt de tot, sobre estimar-se a un mateix. Produïda pels Javis, Netflix l'estrenarà als cinemes un parell de setmanes abans d'oferir-la a la seva plataforma.

Quan s'estrena? El 17 d'abril.

Dir.: Fernando González Molina (Espanya, 2026). 112 min.

De què va? París, 2045. Dividida en tres zones segons la classe social dels habitants, la capital francesa està controlada per una intel·ligència artificial anomenada Alma, capaç de decidir la culpabilitat davant d'un delicte fins i tot abans que es cometi. Dos policies provinents de diferents zones seran els encarregats d'unir forces per investigar l'assassinat del creador d'Alma.

Per què l’has de veure? Pel pols narratiu que el cineasta Cédric Jimenez ja ha demostrat en thrillers anteriors com Novembre (2022) o Conexión Marsella (2014), i que aquí es barreja amb els elements propis d'una distopia que converteix l'estat en una mena de Gran Germà, i que recorda a pel·lícules ja clàssiques com Minority report o Blade runner. A més, Zona 3 compta amb un repartiment magnífic de grans figures del cinema francès: Gilles Lellouche i Adèle Exarchopoulos són la parella protagonista, acompanyada de Romain Duris, Valeria Bruni Tedeschi i Louis Garrel. Amb trepidants escenes d'acció i un magnífic ús de París com a escenari, Zona 3 enganxa i no et deixa ni un moment de respir.

Quan s'estrena? El 24 d'abril.

Dir.: Cédric Jimenez (França, 2025). 100 min.

De què va? El protagonista d'aquesta comèdia amb un punt amarg ha acabat una novel·la però cap editorial la troba prou bona com per ser publicada. Mentre intenta guanyar-se la vida treballant en una llibreria i impartint un curs d'escriptura online, el nostre home surt una nit de festa i coneix una noia que podria ser la musa que buscava i que l'inspiri per superar les seves inseguretats i el bloqueig que pateix.

Per què l’has de veure? Per la frescura que desprén i la voluntat de retrat d'una generació marcada per la precarietat laboral, la frustració i les bufetades de realitat davant unes expectatives que difícilment es convertiran en realitat. Superar un bloqueig creatiu no deixa de ser una metàfora dels murs que apareixen en el salt a la vida adulta. Sense massa pretensions, Casi todo bien avança pels carrers de Madrid entre bars i llibreries, i es beneficia de la química entre Marcel Borràs i Silma López, i de les breus aparicions de Julián Villagrán, Adelfa Calvo i Secun de la Rosa.

Quan s'estrena? El 24 d'abril.

Dir.: Andrés Salmoyraghi i Rafael López Saubidet (Espanya, 2026). 88 min.

De què va? En un món que ha perdut la seva capacitat de somiar, una dona descobreix una misteriosa criatura monstruosa que encara és capaç d’experimentar els somnis, i aconsegueix endinsar-s'hi tractant d'entendre els secrets d'aquesta bèstia. Una premissa quasi críptica per a una pel·lícula que mai deixa de sorprendre en la seva ferma aposta per la poesia i els sentits: cadascun dels capítols que estructuren la (no) trama serveixen per donar cos a la idea del cineasta Bi Gan: vista, olfacte, gust, oïda i tacte, i també la ment, esdevenen un marc que ens porta de la mà en un singular viatge en el temps a través del cinema.

Per què l’has de veure? Poques pel·lícules han despertat una unanimitat crítica tan entusiasta després de presentar-se al Festival de Canes. No es va endur la Palma d'Or, però sí un Premi Especial del Jurat: “És com un OVNI, un invent extraordinari”, justificava Juliette Binoche, presidenta d'un jurat que posava en valor la poètica experiència sensorial que suposa aquesta monumental i aclaparadora carta d’amor al cinema que va més enllà, obrint camins narratius rics i inesperats.

El particular i distintiu llenguatge visual que proposa el director xinès Bi Gan (que ja havia deixat amb el cul tort als cannoises quan va presentar Largo viaje hacia la noche i el seu hipnòtic pla-seqüència en 3D de quasi una hora) esdevé una festa plena de referències i homenatges: el cinema mut i l’expressionisme alemany, Méliès i Nosferatu, el cinema negre, el melodrama, els vampirs, els miralls de La dama de Xangai, els motoristes d’Easy rider...

Quan s'estrena? 30 d'abril.

Dir.: El Bi Gan (Xina, 2025). 160 min.

Un festival d'art sobre el mar? És possible i és el cas d'Art Explora, un fest que fa gala de diverses disciplines artístiques i que navega entre les aigües Barcelonines del 26 de març al 6 de febrer. Aquesta és una realitat literal, ja que aquest festival és transportat per un vaixell i, un cop atraqui al moll de Barcelona Nord, desplegarà la seva programació per mar i terra (dins i fora del mitjà nàutic). Llestos per viure un festival de luxe? Es tracta del primer vaixell-museu del món i el catamarà de vela més gran del món!

D’accés lliure i obert a tothom, la cita converteix el port un pol cultural vibrant que combina exposicions, experiències immersives i actuacions en directe. Després, posarà rumb cap a Eivissa, on el festival continua. Les directores d'orquestra de la programació són Rosa Lleó, comissària independent de Barcelona que ha treballat amb institucions com el CA2M, MAAT i CaixaForum, i és fundadora de The Green Parrot; i Maguette Dieng, DJ i productora, cofundadora de Jokkoo Collective, que utilitza el so com a eina de transformació sociopolítica i memòria col·lectiva.

Exposicions i actuacions en viu

A banda dels concerts i activitats dins del vaixell, el moll de Barcelona acull tres pavellons expositius que amplien l’experiència artística. Present, creada en col·laboració amb el Museu del Louvre, és una mostra immersiva dedicada a les figures femenines de les civilitzacions mediterrànies. Introduïda per una pel·lícula, es desplega en un túnel de 16 metres amb pantalles LED que presenten obres icòniques com la Victòria de Samotràcia, al costat de deesses, sacerdotesses i dones anònimes.

Al Pavelló Central, Sota l’Atzur explora la Mediterrània com a espai de mite, memòria i tensió, amb artistes històrics i contemporanis com Marguerite Humeau, Joan Miró i Jean Painlevé. A cada seu del festival, una peça patrimonial local connecta la mostra amb la història marítima; a Barcelona, prové del Museu d’Arqueologia de Catalunya. L’exposició està comissariada per Rebecca Lamarche-Vadel i Blanche de Lestrange.

El Pavelló de la Fotografia acull Contracorrent, centrada en migració, exili i hospitalitat al món àrab, amb obres de Bouchra Khalili, Akram Zaatari i Forensic Oceanography, comissariada per Amanda Abi Khalil i Danielle Makhoul.

La programació en viu ofereix actuacions, converses i concerts oberts al públic, amb artistes com Poncili Creación, Nadah El Shazly i Jokkoo Collective. A punt per capbussar-vos en tot aquest mar d'art? Aquí podeu reservar les entrades i activitats.

Què passa quan la joventut feminista i la saviesa conservadora es troben? L’obra Pla per Roig, que podreu veure al Teatre La Fàbrica de l’11 al 29 de març, posa Montserrat Roig i Josep Pla en un diàleg únic, ple d’humor, complicitat i idees que encara avui interpel·len. Partint d’una trobada real —l’entrevista que Roig va fer a Pla l’hivern de 1972—, l’espectacle posa cara a cara dues personalitats icòniques amb visions oposades del món. El xoc generacional i ideològic, combinat amb moments de complicitat inesperada, converteix aquest pòdcast escènic en una proposta divertida, accessible i plena de literatura. 

Tot i néixer d’una entrevista real, l’obra va molt més enllà del document: juga, barreja i imagina a partir d’altres textos i declaracions dels autors per construir una ficció viva i lliure. No és una reconstrucció fidel, sinó un exercici creatiu que posa en context dues figures imprescindibles: Montserrat Roig, escriptora, periodista i pionera del feminisme català, i Josep Pla, l’autor català més llegit, gran cronista del segle XX i una personalitat tan brillant com controvertida. 

I com que les bones converses necessiten bons còmplices, l’obra pren forma amb un equip artístic que també dialoga entre generacions. La direcció és de Ferran Utzet, reconegut per muntatges com La nostra ciutat o Sopa de pollastre amb ordi (Premi Butaca), mentre que a escena Jordi Coromina aporta l’ofici d’una llarga trajectòria teatral i Laura Roig encarna una nova generació d’intèrprets amb una presència destacada tant als escenaris com a l’audiovisual. Junts, donen vida a una proposta que converteix la paraula, la discrepància i la complicitat en matèria teatral. Us ho perdreu?

Nits que passen volant, aplaudiments que semblen no acabar mai i silencis que us deixen sense alè. Al Liceu, tot això es fa realitat: un escenari que no només programa òpera, sinó que crea experiències capaces de posar-nos la pell de gallina. I quan parlem d’intensitat, hi ha un nom que sempre torna: Giacomo Puccini. Les seves heroïnes no són perfectes: estimen, dubten i s’equivoquen… i precisament per això ens captiven i ens arrosseguen fins al final. Estrenada el 1893 com el seu primer gran èxit, Manon Lescaut  torna al Liceu del 17 de març a l’1 d’abril, per fer-nos viure tota la passió i les emocions que només Puccini sap crear.

I tota aquesta passió s’escolta a cada nota. La música de Puccini és directa al cor: del romàntic “Donna non vidi mai” al devastador “Sola, perduta, abbandonata”, cada escena batega amb una intensitat que anticipa el geni que més tard ens faria plorar amb La bohème o tremolar amb Tosca.

La història és tan senzilla com intensa. Manon és jove, inquieta i amb ganes de menjar-se el món. Quan coneix Des Grieux, l’amor és immediat i impulsiu, d’aquells que et fan prendre decisions sense mirar enrere. Però l’aparició de Geronte, ric i poderós, posa sobre la taula una altra temptació: estabilitat, luxe, una vida fàcil. I aquí neix el veritable conflicte: què pesa més, el cor o l’ambició? Entre fugides, retrobaments i decisions que ho capgiren tot, Manon Lescaut desplega una espiral d’emocions on res és blanc o negre. 

La posada en escena d’Àlex Ollé dona un gir contemporani que impacta: Manon i el seu germà travessen fronteres i viuen situacions extremes, amb vestuari urbà i escenografia que van d’estacions d’autobusos a clubs i cel·les, mentre el LOVE recorda que la passió ho guia tot. Al capdavant, la soprano Asmik Grigorian, una de les millors en l’actualitat, encarna Manon amb força, vulnerabilitat i intensitat. Al seu costat, el tenor Joshua Guerrero aporta passió i energia a Des Grieux, formant un duet que fa de l’òpera un fermall imprescindible de la temporada del Liceu.

No hi ha moralina fàcil. Només passió, decisions i conseqüències. Manon Lescaut és una història d’amor que crema, que sedueix i que acaba deixant marca. I quan sona al Liceu, no només s’escolta, es viu. Us ho perdreu?

L’òpera catalana es renova sense perdre l’essència del clàssic. Aquest és un dels principis de NovAria, la companyia que porta més de deu anys acostant el repertori clàssic a nous públics, que inicia una nova etapa apostant pel talent emergent català. Amb només 26 anys, Jofre Bardolet assumeix el càrrec de director musical, impulsant oportunitats reals perquè els joves músics catalans consolidin la seva carrera sense haver de marxar a l’estranger. 

Després d'un exitós debut, podem veure Madama Butterfly el 9 d'abril al Casino Aliança de Poblenou. Aquesta obra de Giacomo Puccini, una de les més aclamades internacionalment, és un drama passional i tràgic amb melodies exòtiques i música verista que captiva amb una història profunda i intensa. En escena, més de 70 artistes —cor, solistes i ballet— omplen tant l'orquestra com l’escenari, completament integrats. El muntatge combina autèntics vestits japonesos i dissenys de Josep Abril, creant una estètica única i immersiva. Amb una durada de dues hores i un entreacte de 15 minuts, l’espectacle apropa l’òpera clàssica al públic contemporani de manera propera i intensa.

La incorporació de Jofre Bardolet com a nou director musical no només reforça el compromís de NovAria amb el talent emergent, sinó que també simbolitza una nova manera de concebre l’òpera a Catalunya: rigorosa, fidel al repertori clàssic i, alhora, accessible i propera al públic. Després del seu debut al Palau de la Música Catalana amb La Traviata, Bardolet continua una trajectòria polifacètica que combina direcció, creació i producció.

NovAria combina passió, tradició i frescor en espectacles accessibles, amb formats curts i orquestra visible, per apropar l’òpera a tots els públics, especialment els no habituals. Des de la seva fundació el 2015, la companyia aposta pel relleu generacional i ofereix oportunitats reals al talent jove, mantenint viva la tradició operística i ampliant l’accés del repertori clàssic al públic contemporani. Aquí podeu consultar les properes funcions. Us ho perdreu?

Us fascinen els espectacles en directe? Els ‘Dissabtes d’òpera’ tornen aquest febrer i fins a mitjans d'abril per omplir-vos de música que us arribarà fins al més profund i us farà viure vespres únics a Barcelona, al costat del Mediterrani. Gràcies al gran èxit de les temporades passades, l’Eurostars Grand Marina Hotel 5* G.L. torna a aixecar el teló amb una nova temporada de recitals tribut a les grans àries de l’òpera. Només els dissabtes, un trio musical acompanyat per un pianista us delectarà a The Corner Cocktail Bar, l’espai exclusiu al vestíbul de l’hotel, amb interpretacions en directe i una atmosfera inigualable.

A més, podreu gaudir d’aperitius especials, pensats exclusivament per a l’ocasió, i de còctels d'autor. I encara hi ha més... per a aquells que vulgueu prolongar la vetllada, l’hotel ofereix l’opció de completar la nit amb un exquisit sopar al seu restaurant Aire de Mar. L’accés als ‘Dissabtes d’òpera’ està obert a tothom, tant per a hostes de l’hotel com per a visitants externs, perquè tothom pugui gaudir de l’art i el luxe! L'entrada és lliure, amb consumició mínima, i l'hotel obsequiarà a tots els assistents amb una copa de cava de benvinguda.

Els concerts, que es celebraran tots els dissabtes, comencen a les 20:30 h i tenen una durada d’una hora. Així que, si us apassiona la música i voleu viure una experiència única, reserveu ja les butaques més privilegiades de la ciutat i no deixeu passar aquesta oportunitat de gaudir d’un espectacle d’òpera en directe.

No cal anar lluny per viure grans experiències i deixar-se sorprende. I aquí està la prova: fins al 26 d’abril, els barris de Barcelona s’omplen de cultura amb la 19a edició del circuit ESCENA, el festival que ofereix 178 funcions gratuïtes —amb reserva prèvia— repartides en 34 escenaris de proximitat de la Xarxa de Centres Cívics (consulta l'agenda aquí). L’objectiu és clar: apropar les arts escèniques a tots els barris i garantir que tothom pugui gaudir del teatre, la música, la dansa i el circ de manera accessible i compartida. 

El tret de sortida va ser el divendres 6 de febrer amb cinc funcions inaugurals —tres concerts i dues obres de teatre— que van marcar posar el llistó ben alt. De les 178 funcions totals, 145 estan destinades al públic general i la resta són sessions especials per a grups escolars d’infantil, primària i secundària. 

En aquesta edició, el festival reuneix artistes consolidats i talent emergent de l’escena catalana. En l’àmbit del circ hi participen noms destacats com Pepa Plana, Jordi Panareda o Manolo Alcántara, amb espectacles que combinen humor, acrobàcies i poesia escènica. La música també té un paper important, amb concerts de Lola Stouthamer, Lalo López, Mar Pujol o Abraham Lojo, així com altres propostes que aposten pel talent local i per una forta presència de dones creadores.

El teatre tampoc es queda enrere i presenta sis propostes molt diverses: des de peces íntimes i documentals com La meva àvia és immortal fins a tragicomèdies contemporànies com Cristina, de la companyia Fantàstica Meravellosa. També hi ha espectacles d’humor gestual i titelles com Trashhh!!! de Zero en Conducta o YouGur.de Carlo Mô, pensades per fer-vos pixar de riure o plorar d’emoció. Aquí tot és vàlid! 

A tot això s’hi suma la dansa, que també té un paper destacat dins del festival amb sis propostes vinculades al programa Dansa Metropolitana (del 5 al 22 de març). Aquestes peces combinen llenguatges contemporanis i tradicionals i aborden temes que van des de l’humor fins a qüestions socials i feministes, amb companyies com Laia Santanach, L’Esbord o El Desvío.

Amb aquesta mateixa voluntat d’arribar a tots els públics, ESCENA també pensa en el públic familiar, amb espectacles de dansa, música i titelles com Éter, Som i serem o El vol de les papallones. A més, el festival s’acompanya d’un ampli programa d’activitats complementàries gratuïtes: tallers, xerrades amb artistes, classes magistrals i rutes culturals. 

Enguany, el circuit s’adhereix a la iniciativa Cap Butaca Buida, que vol situar Catalunya com a capital mundial de les arts escèniques, coincidint amb la Diada del Teatre del 21 de març. La filosofia continua clara: portar la cultura a tots els barris i fer que ningú es quedi sense veure un espectacle. Rieu, balleu i deixeu-vos sorprendre a prop de casa: reserveu la vostra entrada aquí i trobeu l’espectacle que més us captivi!

Seguint un estel fugaç és el títol de l'exposició del Monestir de Pedralbes sobre el llegat fotogràfic de Khadija Saye, artista gambianobritànica que va capturar la identitat, la memòria i la dimensió espiritual de l’experiència negra a través de la càmera. La mostra es pot visitar del 6 de febrer al 31 de maig i és especialment rellevant perquè és la primera exposició dedicada a l’artista a Espanya i la primera retrospectiva a escala mundial. Saye va assolir reconeixement internacional amb Dwelling: in this space we breathe (Habitatge: en aquest espai respirem), presentada al Pavelló de la Diàspora de la Biennal de Venècia de 2017, on va ser la participant més jove.

Un estel fugaç

L'exposició segueix la breu però potent trajectòria de Saye, que va morir tràgicament en l’incendi de la torre Grenfell el 2017, on vivia amb la seva mare i on ambdues van perdre la vida, juntament amb setanta persones més. Una jove promesa que va deixar una empremta inesborrable com a artista i com a persona compromesa amb la seva comunitat. Filla de la diàspora, va créixer en un entorn multicultural al barri de Hammersmith (Londres), i les seves obres mostren una recerca que uneix l’experiència íntima amb qüestions universals.

La seva obra en pla zenital

A la mostra, podreu descobrir gran part del seu llegat, com els seus primers anys com a artista. Entre 2010 i 2013, mentre estudiava fotografia a la University for the Creative Arts de Farnham, Khadija Saye va concebre el retrat com una eina emancipadora per revelar la complexitat de la societat contemporània. D’aquesta etapa destaquen tres sèries: Madame JoJo’s (2011), amb retrats de la comunitat trans i travesti del Soho; People, sobre la mirada femenina negra com a resposta al colonialisme; i Living, amb retrats de gambians als seus salons londinencs. 

La seva sèrie més reconeguda, Dwelling: in this space we breathe (2017), consta de nou autoretrats en ferrotip que exploren identitat, espiritualitat i trauma a través d’objectes rituals gambians. Després de la seva mort, gran part de la seva obra es va perdre en l’incendi de la torre Grenfell i la sèrie només s’ha pogut preservar completa en format serigrafiat.

Si voleu veure a aquesta artista en majúscules, aquí teniu tota la informació. També podeu participar en una visita d'autor amb la comissària (diumenge, 8 de març a les 12h), en un taller de retrat fotogràfic intervingut (diumenges 12 d'abril i 10 de maig, d'11 a 13h) i de visites guiades a l'exposició en català i castellà. 

Eros Ramazzotti torna als escenaris amb la seva gira Una Historia Importante, que farà parada al Palau Sant Jordi de Barcelona el 2 de maig de 2026. Una nova experiència en directe de l’artista italià, que sempre ha estat molt ben rebut a la capital catalana.

Una Historia Importante, nom d’una de les seves cançons més emblemàtiques, dona nom a una gira que referma el lligam estret entre Eros i els seus seguidors, una connexió genuïna i perdurable que transcendeix el temps, les fronteres i les generacions.

Una trajectòria construïda a base de música i sentiments que continua desenvolupant-se amb la mateixa intensitat de sempre, avalada per més de 80 milions d’àlbums venuts i més de 9.300 milions de reproduccions a nivell mundial.

Les entrades es posen a la venda el dijous 17 d’abril a les 10 h.

Si aneu on faci falta per escoltar el vostre músic preferit, ja no cal que feu quilòmetres fins a la capital: amb el Festival Music Veu, els teniu més a prop que mai. La trobada programa concerts d’artistassos com Rosario, Alfred García, Mariona Escoda o The Christians en diversos indrets de l’Alt Penedès, Baix Penedès, Garraf i Anoia, i no només això, sinó que escull espais singulars perquè l'experiència sigui encara més grandiloqüent. Alguns exemples? L’Espai Cultural Fòrum Berger, el Teatre Municipal Ateneu d'Igualada, el Teatre Casal de Vilafranca del Penedés –Societat La Principal o cellers emblemàtics del Penedès com Celler Avgvstvs Forvm, Jean Leon, Família Torres, Codorníu, Juvé y Camps entre altres.

Programació completa

Per començar l'any amb bon peu, la travessia musical arrenca el 2 de gener amb un Concert d'Any Nou a càrrec de l'Orquestra Simfònica de Sant Cugat a la Basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès. I això és només la punta de llança d’un programa espectacular. El festival continuarà el 18 de gener amb Laura Andrés, que presentarà el seu projecte Piano Piano a l’Espai Cultural Fòrum Berger, una de les pianistes més personals del panorama neoclàssic actual.

El mes de febrer s’obrirà el dia 8 amb Halldor Mar Trio, la formació del músic islandès establert a Catalunya conegut per les seves versions folk-pop i la capacitat de transformar cançons populars en peces delicades. La programació seguirà el 22 amb In Crescendo, el grup vocal que després de celebrar el seu desè aniversari s’endinsa en IN, un nou espectacle a cappella que revisita grans hits internacionals. Sense gaire pausa, el 28 portarà humor amb Miki Dkai, que arribarà a Sant Pere de Ribes amb l’espectacle Padre de Familia: Cosas de Casa.

El mes de març oferirà una doble cita destacada: el dia 14, Gerard Quintana i Jordi Batiste revisitaran l’univers de Dylan a Igualada; i el 21, la proposta d’e-Strings, un quintet de cordes elèctriques que, acompanyat de bateria i teclats, fusiona músiques i estils en un directe potent. Tot seguit, el 28, el Teatre Casal de Vilafranca acollirà Michael Legend, un tribut a Michael Jackson que repassa els moments més icònics del Rei del Pop.

A l’abril, el dia 12, el festival planta els peus a Sant Sadurní d’Anoia amb Mariona Escoda, guanyadora de la primera edició d’Eufòria, abans de continuar cap al Vendrell el 25 amb l’energia ben alta de The Black Barbies. El mes de maig arribarà carregat de grans noms: el 23 actuarà Alfred Garcia a Família Torres, i el 30, The Christians, llegendes britàniques del soul-pop, protagonitzaran una nit molt especial a Jean Leon.

El juny serà un mes intens amb l’acústic de Sole Giménez el dia 6 a Segura Viudas i el tribut impecable de bROTHERS iN bAND a Dire Straits el 13 a Codorníu, espai que també rebrà el 14 Rosario, una de les veus més carismàtiques del flamenc-pop. També hi farà parada Maria Jaume el 21, amb el seu indie íntim a Bell-Esguard, i Clarence Bekker Band el 27, que omplirà d’energia el celler Juvé & Camps.

Ja a ple estiu, el 25 de juliol comptarà amb La Reina del Pop, tribut a La Oreja de Van Gogh, a les Caves Rovellats, mentre que el 24 d’agost els més petits i famílies podran gaudir d’Els Atrapasomnis en un concert gratuït al Parc El Tívoli. La recta final del festival arribarà al setembre amb les havaneres de Port Bo el dia 19, a l’Espai Far de Vilanova i la Geltrú, i amb la poesia musical de Roger Mas el 26, que tancarà el cicle entre vinyes al celler Llopart. A quin us apunteu? Aquí podeu comprar les entrades!

Un festival que suma cultura i compromís social

Enguany, l’acció social va destinada a l’Associació Autisme amb Futur, entitat que treballa per oferir serveis, acompanyament i oportunitats a infants, joves i adults amb autisme. L’objectiu és millorar la qualitat de vida de les persones amb trastorn de l’espectre autista i de les seves famílies.