Coses per fer a Barcelona al juliol

Ens agrada el cinema i ens agrada l’estiu. Quan unim aquests dos factors el resultat és un dels nostres entreteniments favorits, el cinema a la fresca. És per això que cada any esperem amb candeletes cicles com el de la Sala Montjuïc i Cinema Lliure a la Platja, entre d'altres que s'aniran anunciant. A continuació us deixem unes quantes propostes. Bon estiu!

Les botigues no són l’única opció que hi ha a la ciutat per renovar el vostre armari d’una forma molt més responsable i conscient amb l’entorn, i –per què no dir-ho?– també d’una manera molt més entretinguda i, normalment, més econòmica. 

Cada cap de setmana, Barcelona acull mercats amb tresors de tota mena que ja s’han convertit un dels imprescindibles de l’agenda de la ciutat. A Time Out en som fanàtics, i per això sabem que no és fàcil assabentar-se de tots els que se celebren, així que us hem fet una recopilació dels del juliol.

La prodigiosa guitarra d'Eric Clapton tornarà a plorar a Barcelona més de vint anys després de la seva última visita. El músic anglès, llegenda del blues i del rock amb 80 anys ja complerts, només farà dues dates a l'Estat espanyol, a Madrid el 7 de maig (Movistar Arena) i al Palau Sant Jordi el 10 de maig del 2026. És una gran notícia per als fans de cançons, riffs i solos clavats a la memòria col·lectiva d'unes quantes generacions com Layla, Cocaine, Tears in heaven i Wonderful tonight. 

Amb una trajectòria que travessa sis dècades i que inclou grups com The Yardbirds, John Mayall’s Bluesbreakers, Cream, Derek and the Dominos i col·laboracions amb gent com The Beatles, Aretha Franklin, Bob Dylan, Elton John, Sting i B.B. King; Eric Clapton és història viva de la guitarra elèctrica (i fins i tot de l'acústica, si ens atenim a l'èxit massiu que va tenir el seu Unplugged per a l'MTV l'any 1992).     

La mística del rock and roll sovint s'erigeix en la mitologia del perdedor ple de talent, el 'beautiful looser' que ha fregat la fama i la fortuna amb la punta dels dits. Això es podria aplicar a The Hangmen, una banda de punk-rock de Los Àngeles que l'any 1989 va tenir molts punts per petar-ho: trepitjaven aquell terreny tant del punk californià on country i el rockabilly conflueixen amb el riff accelerat –en deien cowpunk– amb antecessors tant il·lustres com X o The Blasters. Tenien cançons meravelloses, urgents i melòdiques. Van estar a punt de treure un primer disc, Suicide doors a Geffen –la discogràfica de Guns'n'Roses– però al darrer moment la multinacional es va fer enrere. 

I The Hangmen tornen a Barcelona amb una gira europea que celebra els seus 40 anys de vida, tota una victòria. The Hangmen mereixen molta més consideració i parròquia: tenen un cantant, Bryan Small, amb una personal veu que sembla la d'un Tom Petty emprenyat, i un guitarrista, Jimmy James, as de la 'slide guitar' (també als no menys meravellosos perdedors Junkyard) que fon el sud d'Estats Units amb l'acceleració de garatge. I sobretot, poden presumir d'un repertori que combina el punk-rock primigeni amb atmosferes de country-rock desèrtic, blues tavernari i melodies emotives amb un toc d'espagueti western que se't claven al cap, com en el recent i exquisit 'Stories to Tell' (2023). Mentre us grateu la butxaca pels 160 euros que demana el més jove dels Stones, aquí teniu artistes que s'hi deixen la pell tocant el seu blues a un metre de la vostra cara, pel preu d'un menú.  

La nova edició de l'AMEBA Parkfest d'aquest any aterra a Nou Barris, al Parc de Josep Maria Serra Martí, dins la programació de la Festa Major del barri. El 16 de maig l’espai es transformarà en una gran pista a l’aire lliure amb accés gratuït i música electrònica durant dotze hores, de 13 h fins a la 1 h de la matinada.

El cartell aposta pel talent local amb noms com Tutu-k, Aldo, Davee, Yasmina Karrun, Mara, Clase Sencilla i Dafunkas, que punxaran en un entorn pensat per submergir el públic en una experiència sonora potent i envoltant.

Oques Grasses, Mushka, The Tyets, Love of Lesbian, Els Catarres, 31 FAM, Ginestà i Maria Jaume actuaran al Parc del Fòrum el 16 de maig en la gran festa que Damm prepara per al seu 150è aniversari. És un cartell de festival, però en horari diürn o familiar, de 15 a 23 h i serà una nova oportunitat per veure en directe el grup de Josep Montero abans que s'acomiadi definitivament dels escenaris amb els quatre concerts a l'Estadi Olímpic i també al Cabró Rock.  

Que Bad Bunny és un artista que va més enllà del reggaeton és una cosa que ja fa anys que intuíem. No només per la música, sinó que la seva dimensió política també l'ha diferenciat de molts altres artistes que semblen més preocupats per la festa, el sexe i els diners que per una altra cosa. Ja ho va demostrar al Sónar del 2019, quan va amagar-se tot el concert darrere una màscara després de participar en les manifestacions contra el governador de Puerto Rico al costat de cantants com Residente i Ricky Martin. 

D'això ja fa set anys, i ara tornarà per tercera vegada a Barcelona (la primera va ser al Reggaeton Beach Festival) i ho farà amb un disc en què, ara sí, l'estil transcendeix el gènere. Es tracta de DeBÍ TiRAR MáS FOToS, un àlbum (un dels millors del 2025) que s'allunya de l'electrònica i ret homenatge a les arrels de la música llatina abraçant elements com el piano, el vent-metall i les percussions.

Els concerts seran el 22 i el 23 de maig del 2026 a l'Estadi Olímpic Lluís Companys i formaran part d'una gira mundial que passa per República Dominicana, Costa Rica, Colòmbia, Mèxic, Perú, Xile, Argentina, Brasil, Austràlia, Japó, Espanya, Portugal, Alemanya, Països Baixos, Regne Unit, França, Suècia, Polònia i Itàlia. Curiosament, o no tant, el tour evita els Estats Units. 

El festival Mas i Mas va néixer a Barcelona fa més de vint anys per omplir l'agost de música en directe, un mes en què tradicionalment la ciutat es buidava d'activitat cultural. Durant tot aquest temps, ha anat creixent i ara encara l'edició més ambiciosa –la 23a–, amb una quarantena de concerts durant sis mesos –de l'1 d'abril al 6 de setembre– en diverses sales de Barcelona, les 1 i 3 del Jamboree –que és la seu del festival–, el Palau de la Música, la sala 2 de Razzmatazz, La Paloma i Paral·lel 62. 

Inaugurarà el festival la vibrafonista californiana Sasha Berliner, el dimecres 1 d'abril al Jamboree, però hi ha molts altres noms internacionals al programa. I el jazz és la columna vertebral del programa, esclar, però no només. Per exemple, el nigerià Seun Kuti, representant de l'afrobeat, gènere de qui el seu cèlebre pare Fela Kuti en va ser pioner, amb el seu grup Egypt80; això serà el 7 de maig a Razzmatazz 2.

També hi seran Ghost-Note, la banda de funk, jazz i hip-hop liderada pels bateria i el percussionista d'Snarky Puppy, Robert Sput Searight i Nate Werth, que arriben amb un elenc de músics que han treballat amb artistes com Prince, Snoop Dogg, Kendrick Lamar, Herbie Hancock i Erykah Badu, el 6 de juliol al Jamboree; i la cantant de soul i R&B brasilera-noruega Charlotte Dos Santos, el 16 de maig també al soterrani de la plaça Reial. 

La 31a edició del Cicle de Cançó Barnasants aplega 59 concerts a diverses sales de Catalunya, Balears, l'Alguer i el País Valencià amb noms com Carmen Consoli, Marc Parrot, Feliu Ventura i Fetus. Hi haurà sis produccions pròpies i més de 25 estrenes discogràfiques. L'homenatge a Lluís Llach Llach – Gener 76. 50 anys obrirà el cartell amb dos concerts al Palau de la Música, el 27 i 28 de gener, i la cloenda anirà a càrrec de la cantautora Montse Castellà, que celebra 30 anys de carrera, el 10 de maig a Amposta.

També s’ha programat, el 24 d'abril al Casino l'Aliança del Poblenou, un homenatge a Robe Iniesta, líder i cantant d’Extemoduro, que va morir recentment i on participaran diversos artistes. Més informació i entrades al web del festival. 

El Guitar BCN 2026 inclou tres cites al Palau Sant Jordi, el recinte cobert més gran de la ciutat. Els encarregats d'omplir-lo seran Amaral, tancant la seva gira Dolce Vita Tour al desembre; el fenomen hip-hop Hijos de la Ruina (Natos, Waor i Recycled J), que portaran els seus beats massius al maig; i la cantautora canària Valeria Castro, que ha passat de l'Auditori Fòrum al Sant Jordi en temps rècord.

El festival comença amb Bebe a Razzmatazz (8 de gener), Duncan Dhu (15 de gener) al Palau de la Música i Alcalá Norte (24 de gener), la banda del moment de l'escena post-punk madrilenya al Sant Jordi Club. El germà petit del Sant Jordi també acollirà el duo Marlena i els granadins La Plazuela, que presentaran el seu esperat segon disc amb la seva fusió de flamenc i electrònica. També al Sant Jordi Club, Iván Ferreiro farà un repàs a la seva trajectòria, des de l'època de Los Piratas fins a l'actualitat.

De què va? D'un escultor desconegut d’època romànica, conegut com el Picasso del segle XII. En les cares geomètriques amb ulls expressius del Mestre de Cabestany i en la desporporció i els volums impactants de les seves escultures hi ha tot allò que des del present hem sabut anomenar modernitat. Amb aquesta exposició, el MNAC ret homenatge a l'escultor més cèlebre del romànic català tot partint de la incorporació recent de noves peces al museu; concretament, fragments que formaven part de la portalada de marbre del monestir de Sant Pere de Rodes.

Per què hi heu d'anar? Per endinsar-vos en la construcció del mite de l’abadia de Rodes, un espai únic, destinació de peregrinatge, vinculat a un paisatge ancestral i a l’antiga Roma, que va acabar convertit en una ruina. El Mestre de Cabestany va escollir aquell indret per a fer la seva obra mestra, i això ens diu molt de les passions que movien el misteriós escultor, que va admirar els antics en va imitar les tècniques per crear un llenguatge visual molt disruptiu pel segle XII. 

De què va? Els colors de la ciutat ara competeixen amb els del “mestre del color”, que aterra en una exposició al CaixaForum. L’explosió cromàtica d'Henri Matisse es podrà veure en aquest museu de la ciutat fins al 16 d'agost en el marc de l’exposició Chez Matisse. El llegat d’una nova pintura, organitzada en col·laboració amb el Centre Pompidou de París amb l’objectiu de mostrar al públic barceloní com el geni francès va revolucionar l'art del segle XX. 

Per què hi heu d'anar? La mostra reuneix prop d'un centenar d'obres per explicar per què la seva visió de la pintura va ser (i en molts casos, continua sent) una llar acollidora per a la modernitat i una influència per a generacions de creadors posteriors. Ara bé, en l’exposició no hi ha només obres de Matisse, sinó que les 45 obres del pintor fauvista dialoguen amb 49 peces d'altres gegants de l'art com Picasso, Braque, Derain, Raoul Dufy, Le Corbusier o Sonia Delaunay. Un dels grans reclams és la presència de 'La Moulade', una peça clau pintada a Cotlliure que va marcar el naixement del moviment fauve i que serveix com a eix central d'aquesta col·lecció inèdita a la ciutat.

De què va? El Centre d’Arts Santa Mònica acull L’assalt de la il·lusió, que es pot visitar fins al 27 de setembre, una exposició coral que reuneix treballs de diversos artistes per analitzar com l’art ha contribuït a construir allò que entenem com a realitat. A través d’una posada en escena canviant i plena de trampes visuals, la mostra connecta tècniques històriques de representació amb problemàtiques actuals com la postveritat, la manipulació mediàtica o la irrupció de la intel·ligència artificial.

Per què hi heu d'anar? L’exposició està concebuda com un trajecte en moviment constant. Miralls, vels i parets mòbils configuren un espai que es transforma a mesura que el visitant avança, generant una sensació d’inestabilitat que afecta directament la percepció. Pintura, fotografia, vídeo i instal·lació conviuen en un mateix recorregut, fent evident com cada llenguatge construeix una idea diferent de realitat.

De què va? Seguint un estel fugaç és el títol de l'exposició del Monestir de Pedralbes sobre el llegat fotogràfic de Khadija Saye, artista gambianobritànica que va capturar la identitat, la memòria i la dimensió espiritual de l’experiència negra a través de la càmera. La mostra es pot visitar del 6 de febrer al 31 de maig i és especialment rellevant perquè és la primera exposició dedicada a l’artista a Espanya i la primera retrospectiva a escala mundial. Saye va assolir reconeixement internacional amb Dwelling: in this space we breathe (Habitatge: en aquest espai respirem), presentada al Pavelló de la Diàspora de la Biennal de Venècia de 2017, on va ser la participant més jove.

Per què hi heu d'anar? L'exposició segueix la breu però potent trajectòria de Saye, que va morir tràgicament en l’incendi de la torre Grenfell el 2017, on vivia amb la seva mare i on ambdues van perdre la vida, juntament amb setanta persones més. Una jove promesa que va deixar una empremta inesborrable com a artista i com a persona compromesa amb la seva comunitat. Filla de la diàspora, va créixer en un entorn multicultural al barri de Hammersmith (Londres), i les seves obres mostren una recerca que uneix l’experiència íntima amb qüestions universals.

De què va? El Palau Robert presenta Mako, un projecte expositiu impulsat per Casa Àsia i la Fundació J. Llorens Artigas que ret homenatge a la dissenyadora i ceramista japonesa Mako Artigas. L’exposició es pot visitar del 13 de març al 7 de juny i ofereix una mirada àmplia a més de cinquanta anys de trajectòria artística, marcada per la sensibilitat, la matèria i el color.

Per què hi heu d'anar? L’exposició reuneix una selecció representativa del seu treball: des dels primers teixits estampats (1959-1970), vinculats a la fàbrica familiar al Japó i a les seves etapes a Catalunya i París, fins als dibuixos per a firmes com Kenzo, Dior, Courrèges o Paco Rabanne. A aquestes peces s’hi afegeixen ceràmiques de gres i porcellana creades en les darreres dècades, on el gest es torna més íntim i la forma més essencial.

De què va? Entre finals del segle XIX i inicis del segle XX, els Nabís volien restalir la unitat de l’art i aplanaven el terreny per la modernitat que vindria. Aquest moviment, situat a la transició entre el modernisme i les primeres avantguardes, es caracteritzava per un diàleg constant entre la pintura, l’arquitectura i les arts decoratives gràcies al joc entre el color, la forma i el ritme de les composicions artístiques. Ara, els Nabís entren dins de La Pedrera en la primera gran exposició monogràfica a Barcelona d’aquest moviment. 

Per què hi heu d'anar? La mostra reuneix una àmplia selecció d’entre finals del segle XIX i inicis del segle XX que ens permeten conèixer els principis estètics i conceptuals d’aquest grup artístic que va explorar el caràcter decoratiu de la pintura i la van trobar la manera d’integrar-la en la vida quotidiana. 

De què va? Fins al 6 de setembre, el Museu Tàpies acull la mostra El moviment perpetu del mur, una exposició que explora el paper que la noció de mur va desencadenar en l’obra d’Antoni Tàpies des del context de la Segona Guerra Mundial fins a les dècades posteriors, tant a nivell simbòlic com pictòric i físic.

Per què hi heu d'anar? A través d’aquest recorregut es plantegen noves perspectives sobre el desenvolupament del seu llenguatge pictòric i sobre la relació entre obra, espai i espectador. L’exposició pren com a punt de partida quatre exposicions individuals que l’artista va realitzar durant aquesta dècada —a les Galerías Layetanas de Barcelona (1950 i 1954), a la Galerie Stadler de París (1956) i a la Sala Gaspar de Barcelona (1960). Cadascuna d’aquestes mostres presentava grups d’obres diferents i també solucions de muntatge diverses. El projecte analitza com aquests dispositius expositius —la il·luminació, la disposició de les obres o el color de les parets— poden influir en la percepció i interpretació de la pintura. Alhora, també explica com l’obra de Tàpies va ser interpretada per crítics, pensadors i historiadors de l’art del moment, i com es connecta amb debats presents en el pensament artístic contemporani.

De què va? El CCCB acull, fins al 25 de maig, l'exposició "Rodoreda, un bosc" dedicada a la radicalitat literària i l'imaginari creatiu de l'escriptora en llengua catalana més important del segle XX. Comissariada per l'assagista i crítica literària Neus Penalba, la mostra pretén allunyar-se dels tòpics, sovint ensucrats, que han envoltat la seva figura i mostrar la faceta més contemporània de Rodoreda, on l'escriptura transita entre el realisme i la fantasia per parlar-nos de la innocència, el desig, el suïcidi, el desarrelament, l’escarni o la metafísica. 

Per què hi heu d'anar? La mostra se serveix de la metàfora del bosc per concebre l'espai expositiu. Les sales es connecten orgànicament, utilitzant aquest símil per explicar la trajectòria de l'autora a través d'un recorregut per les arrels literàries i l'experiència del desarrelament de l'exili, els troncs marcats per la vivència de la guerra, les branques que dialoguen amb la cultura occidental i les capçades que freguen el cel i acullen ocells. A través d'aquesta estructura es despleguen més de 400 peces entre obra plàstica, instal·lacions, documents i audiovisuals, incorporant originals de la Fundació Mercè Rodoreda.

De què va? Fins al 28 de setembre de 2026, el MACBA acull Presoners de l’amor. Fins al sol de la llibertat, la primera exposició a l’Estat espanyol dels artistes Basel Abbas i Ruanne Abou-Rahme. La mostra reuneix obres que recorren gairebé dues dècades de la seva trajectòria i reflexionen sobre la memòria, l’exili i les formes de resistència davant l’opressió i l’espoli de Palestina.

Per què hi heu d'anar? A través de veus, cançons, sons i imatges, els artistes connecten experiències personals amb històries col·lectives de lluita i, en una aparent paradoxa, posen l’accent en la importància de l’alegria, de l’amor i de la imaginació col·lectiva com a formes poderoses de resistència, fins i tot —i sobretot— en condicions extremes.

De què va? Del 6 de març al 17 de maig, el CCCB acull l’exposició Tenim disset anys. Un retrat col·lectiu al CCCB, un espai on es recullen les obres de més de tres-cents adolescents que expliquen què vol dir aquest número per a ells a través de la fotografia, el cinema i la paraula.

Per què hi heu d'anar? A l’exposició es poden veure fotografies, filmacions i textos en primera persona: mirades genuïnes que fugen dels prejudicis dels adults i dels codis habituals de representació de l’adolescència avui. Els autors són estudiants d’instituts de Catalunya, Lituània i Romania que han participat en tallers de creació fotogràfica i artística per explorar altres maneres de retratar-se i mostrar-se.

Lisaboa Houbrechts veu la Mare coratge com un personatge ambigu i complex. És tot en un: agressor i víctima, aprofitadora i refugiada, mare i comerciant. Però per a Houbrechts, alumna avantatjada del gran Jan Lauwers, la guerra no és només una cosa entre nacions i pobles. La guerra també té lloc dins la família i la intimitat del cos femení. Ella decideix posar en escena el text original de Brecht en la seva totalitat, incloses les cançons de Paul Dessau. Vol investigar com l'obra, justament pel seu historicisme, pot arribar a ser contemporània. La jove directora d’escena belga també ens parla de la condició femenina, la vulnerabilitat i la resiliència.

T. Lliure: Montjuïc, 16 i 17 de juliol

Aquesta temporada, el gran Max Richter porta The Blue Notebooks de gira mundial, acompanyat de conjunts de corda. Els concerts també inclouran la música del nou àlbum d'estudi de Richter, In A Landscape ("elegíac i resignat però tranquil·lament triomfant" - Pitchfork). Segons explica, el seu darrer enregistrament comparteix moltes de les preocupacions de The Blue Notebooks: "En certa manera, aquest disc és una altra mirada als temes del treball anterior, però des de la perspectiva del nostre món i les nostres vides d'ara". The Blue Notebooks i In a Landscape són dos dels seus treballs discogràfics més icònics amb rerefons poètic i polític, que combinen música contemporània i narrativa amb el seu personal segell electrònic. 

Teatre Grec, 15 de juliol

Sovint el portuguès Tiago Rodrigues diu que no escriu obres per al teatre sinó per als actors i actrius que representen l'obra. Aquí, una actriu està assajant l'Hècuba d'Eurípides. Interpreta el paper de la vídua de Príam. Ella que, en la derrota de Troia, ho va perdre tot: el marit, el tron, la llibertat i per al seu gran sofriment, gairebé tots els seus fills. És una dona que demana justícia. Però la tragèdia fictícia flirteja dolorosament amb la realitat íntima de l'actriu el fill autista de la qual va ser víctima d'un sistema d'abús que ella denuncia i contra el qual es rebel·la. El temps dels assajos de l'espectacle se superposa
ambíguament al de la investigació judicial. En un escenari únic i crepuscular, dos mons s'ajunten, en un entrellaç inquietant i inquietant entre la tragèdia del mite i la de la realitat, entre el teatre i el de la justícia.

Teatre Grec, 28 i 29 de juliol

Dues de les figures més destacades del circ i la dansa europeus (Yoann Bourgeois ha passat diverses vegades pel Grec), de la mà de la cantautora francesa Pomme recorren diversos paisatges visuals i sonors per fer de la poesia física i el moviment una metàfora de les estacions de la vida. L’espectacle inaugural del festival marca l’inici d’aquesta edició fonamentada en el treball en xarxa, oberta a la indisciplina dels llenguatges escènics, cercadora de la curiositat d’un públic intergeneracional i vertebrada per la mirada polièdrica dels i les artistes sobre la condició humana i el món d’avui.

Teatre Grec, del 26 al 28 de juny

La Mula (Magda Puig i Andreu Martínez), amb Manual per a éssers vius, estrena la segona part del díptic iniciat amb Thauma (Teatre Lliure, 2024), una peça que va deixar tothom bocabadat i ha fet una important gira. Puig i Martínez van més enllà de les imatges i treballen les paraules, el text i la veu narrativa com a objectes. Aquest espectacle ha estat creat entre Barcelona i Oslo. I és un dels muntatges locals més esperats del festival.

CCCB, 17 i 18 de juliol

Quantes històries d’amor hi ha? Què tenen a veure Virginia Woolf i Enees? Com es connecten l’amor de Daenerys, el d’Adrià i el de la performer? On es troben l’amor, el desig i el sexe? Què ens promet l’amor perquè no puguem parar de cercar-lo? Per què l’amor continua, després de tants segles d’història humana, al centre de tot? Per què pot fer tant de mal? Per què ens pot portar a estats sublims i a buits als que només ell ens pot portar? Queda res a preguntar-se sobre l’amor? Queda alguna cosa per dir? Aquesta companyia de teatre contemporani ja madura, creu que sí, que val la pena enfangar-se amb una història de l’amor. I que cal seguir aquest impuls que sentim de compartir una cosa tan privada amb un públic.

Lliure: Gràcia, 18-20 de juliol

El segon capítol de la trilogia Cadela Força es titula La germandat. L'autora i directora teatral brasilera Carolina Bianchi, juntament amb la seva companyia Cara de Cavalo, s'endinsa en la complexitat dels pactes de masclisme, els possibles orígens de la fraternitat i els seus codis, molts dels quals estan inscrits en la violència i perpetuen la violació i la violència sexual com a part del seu vocabulari. Bianchi emmarca aquesta investigació sobre l'art contemporani, especialment el context teatral. L'objectiu està lluny de simplificar el tema: l'espectacle reconeix l'admiració que aquesta confraria ens pot provocar quan es relaciona amb la història de l'art, de manera que el text s'apropa constantment a la confusió entre aversió i fascinació per les dinàmiques de poder masculí.

Lliure: Montjuïc, 11 i 12 de juliol

Una performance sobre l'eufòria d'estar viu. Deu ballarins creen un paisatge sonor extàtic i la coreografia que en sorgeix. Els records i les escoltes, les veus i els cossos, tots ressonen com instruments musicals, gradualment cap a una alegria compartida. El nou treball del coreògraf grec minimalista explora com el moviment es converteix en una cançó, en la qual els cossos dels ballarins bateguen, i a través d'ells, potencialment, els cossos del públic. Un nou treball optimista, extrovertit i encisador sobre les primeres vegades que ens vam conèixer, vam riure, vam viure. Sobre els nostres apassionats inicis.

Mercat de les Flors, 12 i 13 de juliol

Amb Medea's Kinderen, el suís Milo Rau fa una mirada nova i profunda al paper dels nens en el teatre. Un cas penal autèntic és el punt de partida de l'espectacle: el cas d'una mare que, en total desesperació, decideix matar els seus fills i treure's la vida, però sobreviu. Aquesta tragèdia moderna s'entrellaça amb la tragèdia clàssica Medea, el cas més infame de conflicte de relacions i infanticidis de la literatura occidental. Un grup de nens agafa aquest cas i la narrativa més fosca de la cultura europea com una oportunitat per reflexionar sobre ells mateixos: sobre la història familiar, el primer amor i les primeres trobades amb la mort, sobre els desitjos de futur i les pors de la fi del món que ens persegueix a tots.

Lliure: Montjuïc, 21 i 22 de juliol

El coreògraf belga d'origen marroquí fa una recerca dels seus orígens que també és un homenatge a la víctima d’un crim racista i homòfob registrat a Bèlgica el 2012. La peça s’interpretarà per primera vegada en una versió a l’aire lliure amb els ballarins del Ballet du Grand Théâtre de Genève i d’Eastman, la companyia de Cherkaoui, també vells coneguts del festival barceloní des de fa almenys una dècada i mitja.

Teatre Grec, 11 i 12 de juliol

De què va? Quan la malaltia sense solució irromp com un huracà en la quotidianitat d'un nucli familiar, els rols s'hauran de redefinir. I si la mare està condemnada als estralls que provoca l'alzheimer, el marit i les dues filles tractaran de sobreviure a una terrible onada emocional que sembla no acabar mai. I per a la Claudia, que als seus 18 anys tot just està trobant i assumint la seva identitat, s'inicia un camí de complicadíssim equilibri entre cures, per una banda, i sacrificis i renúncies vitals, per l'altra.

Per què l’has de veure? Més enllà de ser la gran triomfadora del darrer Festival de Màlaga, tot un aval pel cinema espanyol dels darrers anys, Yo no moriré de amor suposa una extraordinària carta de presentació per Marta Matute, la seva directora i guionista, que posa en imatges els records i els traumes de l'experiència pròpia. Sense escarafalls, fugint de la pornografia emocional i de trucs narratius barats, la pel·lícula aposta pel naturalisme, la subtilesa i les emocions contingudes però suficientment impactants i versemblants, a l'hora de parlar de temes com les cures, l'empatia i la família.

I encara una raó més per no perdre's aquest excel·lent llargmetratge: el seu repartiment, amb Sonia Almarcha, Tomás del Estal, Laura Weismahr i la gran sensació que suposa el descobriment de Júlia Mascort. A la pell de la Claudia, l'actriu catalana fa tot un recital interpretatiu que li va donar el premi a Millor Actriu a Màlaga. No serà l'únic.

Quan s'estrena? El 8 de maig.

Dir.: Marta Matute (Espanya, 2026). 94 min.

De què va? Una mort misteriosa que fa tota la pinta de ser un assassinat. Un grapat de sospitosos i unes particulars investigadores que tracten d'ajudar a un policia no gaire espavilat a esclarir el misteri. Fins aquí, tot normal. No ho és tant el fet que la víctima sigui un pastor, i les encaparrades en resoldre l'homicidi siguin les seves ovelles, ben instruïdes en l'art detectivesc perquè el seu traspassat amo els llegia novel·les de crims totes les nits abans d'anar a dormir.

Per què l’has de veure? Perquè és una magnífica opció per anar al cinema en família. Produïda per Phil Miller i Christopher Lord (els directors de Proyecto Salvación), i amb l'esperit de pel·lícules com Paddington (2014) o Babe, el porquet valent (1995), aquesta juganera i encantadora pel·lícula pica l'ull als clàssics whodunnits (aquell subgènere en el que cal esbrinar qui dels sospitosos és el culpable d'un crim) a l'estil Agatha Christie i també deixa anar alguns moments commovedors en la relació entre el pastor i el seu ramat, i en reflexions sobre la pèrdua i la família escolida.

En tot cas, Les ovelles detectives està travessada per un entranyable sentit de l'humor obert a tots els públics. Amb Hugh Jackman a la pell del pastor assassinat i Nicholas Braun (el cosí Greg de la sèrie Succession) com a atribolat cap de policia d'una comunitat rural, el repartiment del film inclou també una divertidíssima Emma Thompson.

Quan s'estrena? El 8 de maig.

Dir.: Kyle Balda (EUA, 2026). 108 min.

De què va? Davant de 60.000 persones entregades, els Hombres G ho peten en un concert a Ciutat de Mèxic. No som pas a finals dels anys 80, quan la banda va irrompre convertint-se en tot un fenomen musical a una Espanya que començava a deixar enrere la Movida, però també a Llatinoamèrica. L'actuació en qüestió forma part de la nova vida d'un grup que va començar a fer soroll l'any 1985 i que, durant set anys, va trencar rècords de vendes de discs. Després d'una dècada de silenci i distanciament, a principis dels 2000 es van retrobar. Avui, els seus components ja han fet els 60 anys, i gaudeixen d'una segona joventut, allò que ells mateixos defineixen com els millors anys de les seves vides.

Per què l’has de veure? Entre l'exercici de nostàlgia i el retrat íntim, el documental parla de l'èxit inesperat d'aquell grup d'amics d'adolescència que dedicaven divertides cançons a mamons patidors i noies cocodril o amb marcapassos, i que van arribar a protagonitzar un parell de pel·lícules (dirigides pel gran Manolo Summers, pare de David, el líder de la banda). Però la pel·lícula també reflexiona sobre el preu de l'èxit, sobre malentesos i distanciaments, sobre l'impacte del dol en la creació, i sobre segones oportunitats. Que, ara mateix, els Hombres G segueixin omplint els seus concerts d'un públic intergeneracional, a Espanya i a Llatinoamèrica, suposa un petit miracle. I el documental s'encarrega de parlar-ne, fent una repassada a 40 anys de trajectòria.

Un dels ganxos de Los mejores años de nuestra vida és la capacitat dels seus directors, Charlie Arnaiz i Alberto Ortega, per construir documentals visualment molt atractius i plens de ritme, com han demostrant a Anatomía de un dandy (sobre la figura de l'escriptor Paco Umbral) o Waldo (sobre el músic Waldo de los Ríos), i a sèries com Raphaelismo i Supergarcía.

Quan s'estrena? El 8 de maig.

Dir.: Charlie Arnaiz i Alberto Ortega (Espanya, 2026). 108 min.

De què va? Tot just quatre hores abans de que s'executi la sentència, un pres li explica a un capellà què l'ha portat fins al corredor de la mort. Fill de l'hereva d'una fortuna incalculable, expulsada per la seva família després de quedar-se embarassada, el nostre home promet a la seva mare que lluitarà per fer valer els seus drets i recuperar el seu cognom. Encara que, per aconseguir-ho, hagi de convertir-se en un assassí.

Per què l’has de veure? Per seguir atents a la progressió de Glen Powell com a hereu de Tom Cruise (ell mateix va etiquetar-lo com a tal, després de coincidir a Top Gun: Maverick), ara com a protagonista absolut d'una comèdia negríssima inspirada en un clàssic, Ocho sentencias de muerte (1949).

Òbviament, queda molt lluny d'aquella magistral icona de la productora Ealing, en la qual Alec Guinness interpretava fins a vuit personatges diferents. Però, tot i això, Jugada maestra és una simpàtica proposta que satiritza la cultura de la cobdícia de les elits econòmiques. A banda del carisma de Powell, la pel·lícula compta amb Margaret Qualley i Ed Harris arrodonint el repartiment.

Quan s'estrena? El 15 de maig.

Dir.: John Patton Ford (Regne Unit, 2026). 105 min.

De què va? Farta de la precarietat del sector, una periodista cultural i crítica de cinema (Judit Martín) convenç el seu marit (Berto Romero) de deixar-ho tot i obrir un negoci ben singular: una pizzeria temàtica.

Per què l’has de veure? Per seguir explorant l'univers creatiu de l'inclassificable i polifacètic Carlo Padial: busqueu els seus vídeos per PlayGround, llegiu Dinero gratis o Doctor Portuondo (que després va convertir en sèrie per Filmin) o veieu pel·lícules com Mi loco Erasmus (2012) i aquella Algo muy gordo (2017) en la qual unia forces còmiques amb un Berto Romero que torna a ser protagonista d'aquest nou llargmetratge.

Ara al costat d'una Judit Martín–quina química còmica tenen– que ens ha fet plorar de riure al teatre, a la tele (en programes com Polònia o Està passant) i a la ràdio (és, entre d'altres, la Vane del Versió RAC1). I que aquí interpreta una mena d'alter ego de Desirée de Fez, parella del director, guionista de Pizza Movies i una de les més respectades crítiques de cinema del país, també autora de la novel·la No la dejes sola.

Una amalgama de talents, i la col·laboració de cares conegudes (Joaquín Reyes, Bruna Cusí, Raúl Arévalo, Tamar Novas, Miguel Noguera...), al servei d'una comèdia romàntica que no s'assembla a cap altra comèdia romàntica, i que, del costumisme a l'autoficció, passant per la tendresa i el surrealisme més extravagant, ens diverteix mentre parla de la precarietat de la premsa cultural, de crisis personal i de parella, i de la importància del cinema a les nostres vides.

Quan s'estrena? El 15 de maig.

Dir.: Carlo Padial (Espanya, 2026). 95 min.

De què va? Amb la caiguda de l'Imperi, els governants de la Nova República s'enfronten a la dispersió dels supervivents senyors de la guerra imperials. En aquest context, el caçador de recompenses Djin Djarin i el seu jove aprenent Grogu són enviats amb una missió: perseguir els membres del Consell de l'Ombra que amenacen la pau a la galàxia.

Per què l’has de veure? No necessitareu cap motiu per anar a veure la pel·lícula si sou seguidors de totes les branques obertes en la saga Star Wars. En aquest cas, i després de tres temporades en format sèrie de The Mandalorian, tornen el personatge interpretat per Pedro Pascal i el carismàtic Grogu, més conegut com Baby Yoda, que va robar els cors dels fans des de la seva primera aparició a Disney+. Amb Jon Favreau als comandaments de la nau, en funcions de guió i direcció, aquest salt al cinema forma part d'una ambiciosa ampliació de l'univers creat per George Lucas: a banda de les sèries que omplen l'oferta de la plataforma de Disney, es planegen un grapat de pel·lícules, directament vinculades o no al Mando-verse (o a les tramas interconnectades de The Mandalorian, El libro de Boba Fett i Ashoka). La primera, prevista per maig de 2027, es Starfighter, amb Ryan Gosling, però seguiran, com a mínim, tres llargmetratges més. Tornant al film que ens ocupa, i enmig d'un secretisme que es va trencant puntualment amb accions com la projecció gratuïta d'un avançament de vint-i-cinc minuts en diverses sales del país, sí destaca un dels grans fitxatges al repartiment: una icònica Sigourney Weaver que s'apunta a la festa, segons explica l'actriu, motivada per compartir escenes amb Grogu.

Quan s'estrena? 21 de maig.

Dir.: Jon Favreau (EUA, 2026). 135 min.

De què va? Aconseguir que la darrera vaca de la seva explotació ramadera es quedi prenyada és l'objectiu de l'Empar, una granjera de 60 anys que pateix pel futur del seu negoci. Per aconseguir-ho demanarà ajuda a un empresari ramader i s'enfrontarà a mig poble.

Per què l’has de veure? Per l'al·legat que proposa en favor d'una forma de vida, la rural, que es resisteix a desaparèixer malgrat tenir cada vegada més elements en contra. I, també, per l'aposta (es diria que) revolucionària de donar veu a una protagonista veterana independent i empoderada, tota una raresa en una indústria com la cinematogràfica, que acostuma a invisibilitzar els conflictes de personatges femenins d'aquesta edat.

L'actriu valenciana Isabel Rocatti, un altre veterà com Pep Munné i Carlos Cuevas encapçalen el repartiment d'aquesta història de segones oportunitats amb característiques de comèdia romàntica. Amb esperit de feel-good movie, i fent servir els paisatges quasi com si es tractés d'un western, Cowgirl arrisca i guanya.

Quan s'estrena? 21 de maig.

Dir.: Cristina Fernández Pintado i Miguel Llorens (Espanya, 2026). 109 min.

De què va? Els jocs de confessions al voltant d'una taula, i després d'haver pres massa copes de vi, els carrega el dimoni. Quan l'Emma i en Charlie tasten el catering del seu futur banquet de noces acompanyats d'una altra parella d'amics íntims, tots quatre es plantegen riure reconeixent la pitjor cosa que mai han fet a la vida.

En aquest moment, la bonica història d'amor dels protagonistes, pròpia d'una comèdia romàntica made in Hollywood, fa un tomb inesperat. I és que la revelació del tèrbol secret del passat de l'Emma fa que en Charlie deixi de veure-la com la noia dels seus somnis, i que els seus amics passin a menysprear-la immediatament, posant en perill el casament planejat.

Per què l’has de veure? D'entrada, cal dir que les primeres projeccions als Estats Units han polaritzat la crítica especialitzada. Nosaltres ens situem molt a favor d'una proposta que busca incomodar i generar conversa: perquè en la premissa d'El drama, que convé no revelar, es creuen algunes línies vermelles, i situa l'espectador enmig d'un dilema que el fa plantejar-se què faria de trobar-se en un cas similar.

Comptar amb una parella protagonista tan icònica com la que formen Zendaya i Robert Pattinson alimenta la potència transgressora d'un relat que, en el fons, porta al límit l'ansietat pròpia dels nuvis abans de donar el sí. Sàtira social, humor negríssim i situacions extremes són les constants d'una equació molt conseqüent coneixent les altres pel·lícules del seu director i guionista, el noruec Kristoffer Borgli. Només cal recuperar les seves anteriors, i esplèndides, Sick of myself (2022) i Dream scenario (2023), per aplaudir la seva capacitat de sorprendre i descol·locar el públic.

Quan s'estrena? El 29 de maig.

Dir.: Kristoffer Borgli (EUA, 2026). 106 min.

De què va? Un brot psicòtic trenca per la meitat la progressió d'una atleta que lluita per ser a l'elit. Enmig d'autoexigències i reptes continus, embolcallada per la pressió constant imposada pels seus entrenadors i per una imperiosa necessitat de demostrar que pot ser la millor, la Cristina peta.

I no és gaire conscient de què li està passant fins que s'imposa la capriciosa realitat. A partir d'aquí, el seu complicadíssim camí de recuperació trasbalsarà les dinàmiques emocionals amb la seva família, i portarà la Cris a un complicat procés d'autoconeixement.

Per què l’has de veure? Perquè posa al damunt de la taula amb sensibilitat i rigor un assumpte tan actual i urgent com és la salut mental. En aquest cas aplicada a l'esport d'elit, després d'haver-se conegut casos tan mediàtics com els de Simone Biles, Ronald Araújo i Ricky Rubio. L'acostament contingut, quasi analític, que proposa la cineasta debutant Laura García Alonso s'escapa de l'emoció simplista i s'enfoca en l'angoixa i la desesperació d'una protagonista superada.

Amb cruesa però també amb certa esperança, la cineasta posa el focus i dona pistes ben valuoses sobre de quina manera cal acompanyar algú que pateix malalties mentals: des de l'amor i l'empatia, sense retrets. Compte amb la feina de la jove Alba Sáez i la química que té amb Marina Salas i Alex Brendemühl, la seva germana i el seu pare a la ficció.

Quan s'estrena? El 29 de maig.

Dir.: Laura García Alonso (Espanya, 2026). 96 min.

De què va? Ell és novel·lista i misantrop. Ella, molt més sociable, és professora universitària especialitzada en el cinema d'Alfred Hitchcock. Després de dues dècades de matrimoni, la rutina s'ha instal·lat a casa seva, la passió s'ha esfumat, res no sembla que pugui evitar una crisi. Fins que ella, des de la finestra i com a espectadora privilegiada del pis del davant, creu veure el seu veí assassinant la seva dona. Les prou ben fonamentades sospites portaran a la parella a assumir una improvisada i adrenalítica investigació.

Per què l’has de veure? Amb una carismàtica parella protagonista formada per Gilles Lellouche i Laetitia Casta, el cineasta Rémi Bezançon construeix una divertida comèdia tan juganera com didàctica: assenyalant directament a La finestra indiscreta però omplint la trama de picades d'ull narratives i formals al cinema d'un Alfred Hitchcock que és un personatge més, Asesinato en la tercera planta és, quasi, una classe de cinema que funciona igualment per neòfits i per cinèfils.

Més enllà de fer servir el cànon hitchcockià com a vertebrador de la pel·lícula, Bezançon també fa referències a Godard, Truffaut, Woody Allen i Philippe de Broca. El director de films com El primer día del resto de mi vida (2008) o La biblioteca de los libros rechazados (2018) continua encertant amb un cinema elegant que connecta molt bé amb el públic, sí, però conscientment allunyat de les comèdies més populatxeres de la indústria francesa.

Quan s'estrena? El 29 de maig.

Dir.: Rémi Bezançon (França, 2026). 106 min.

Una sola nit. Cap segona oportunitat. El pròxim 13 de maig a les 19.30 h, el Gran Teatre del Liceu acull una única funció de Semiramide, de Gioachino Rossini: una d’aquelles cites que passen ràpid, però deixen empremta. Una òpera en versió concert (sense escenografia), on tota la força recau en la música i en unes veus capaces de convertir el bel canto en pura tensió dramàtica. 

Estrenada el 1823 a Venècia i inspirada en la tragèdia de Voltaire, Semiramide és una obra de frontera: una de les darreres òperes italianes de Rossini, un comiat amb focs artificials vocals i ombres dramàtiques que encara avui enlluernen. La trama és pura dinamita emocional: la mort del rei Nino, un assassinat sense nom i una reina atrapada entre el desig i el pes del passat. Semiramide s’enamora sense saber que el seu amor és també el seu mirall més fosc. Aquí no hi ha innocents, només veritats que esperen esclatar.

Rossini desplega una arquitectura sonora que és alhora virtuosa i visceral: àries impossibles, conjunts que respiren tensió i, sobretot, moments que exigeixen als intèrprets una tècnica gairebé sobrehumana. Entre ells, l’ària “Bel raggio lusinghier”, una joia que brilla, retratant la lluita interna d’una reina dividida entre el cor i la corona.

A més, el Liceu ha apostat fort per aquesta vetllada irrepetible amb dos cantants que són pura adrenalina vocal. D’una banda, Vasilisa Berzhanskaya en el rol de Semiramide, una de les veus més excitants del panorama actual, capaç de fer del bel canto una filigrana viva, plena d’agilitat i elegància. De l’altra, el contratenor Franco Fagioli, un fenomen tècnic que converteix les coloratures en vertigen pur, amb una expressivitat que travessa l’escenari com una fletxa, cantarà el rol d'Alsace.

No és només una òpera. És una cita amb el límit de la veu humana, amb la bellesa que incomoda i fascina alhora. I, sobretot, és una oportunitat única: una sola funció, una sola nit. Al Liceu, això vol dir una cosa molt concreta: si hi ets, ho recordaràs; si no, algú t’ho explicarà amb els ulls brillants.

S'acosta la cita anual que ens obre les portes dels museus de Barcelona... durant la nit (i de franc)! Durant unes hores (de 19 a 1 h), fins a 94 espais obren portes amb entrada lliure i una programació que va molt més enllà de mirar vitrines: hi trobareu concerts, performances, instal·lacions immersives i visites guiades que us faran veure els museus amb uns altres ulls.

Aquesta edició arriba amb estrenes i rentats de cara interessants: podreu entrar per primer cop a llocs com el Gran Hotel Barcino o el Centre Cultural La Bòbila, i tornar a espais que s’han posat al dia com el Castell de Montjuïc o la Fabra i Coats. I també hi ha celebració grossa: el Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes fa 700 anys i ho celebra com cal.

Montjuïc es consolida com un dels grans hubs de la nit, amb fins a onze equipaments oberts —ideal per muntar-vos una ruta potent entre art, història i bones vistes. Si us moveu cap a l’Hospitalet, trobareu una programació cada cop més viva i transversal, amb nous espais i activitats que donen molt de joc. I si busqueu alguna activitat més picant i menys clàssica, hi ha rutes d’art urbà, dansa contemporània i música electrònica. Perfecte per allargar la nit sense canviar de pla!

A més, no tot queda relegat a Barcelona: també us podeu escapar a municipis com Badalona, Cornellà, Esplugues, Sant Adrià, Santa Coloma o Sant Joan Despí, que se sumen a la festa amb propostes pròpies. Us hi apunteu? Aquí podeu consultar la programació.

Si hi ha un moment de l’any en què Reus canvia completament de forma, és durant el Trapezi. Del 13 al 17 de maig, la ciutat tornarà a convertir-se en un gran escenari a cel obert amb l’arribada de la 30a edició de la Fira del Circ de Catalunya, una cita imprescindible per descobrir cap a on mira avui el circ contemporani.

Durant cinc dies, carrers, places i teatres acolliran més de 70 funcions que combinaran acrobàcia, humor, música en directe, poesia visual i molt risc físic.

Aquesta edició del 30è aniversari reunirà companyies internacionals com Collectif Malunés, Compagnie Gaïus o La Triochka, juntament amb noms destacats de l’escena catalana com Escarlata, PSIRC, Hotel Iocandi, Circ Pistolet o Toti Toronell. El resultat és una programació diversa i molt viva, on conviuen grans formats de plaça amb peces més íntimes i experimentals.

Entre equilibris impossibles, humor absurd i coreografies aèries, també hi haurà espai per parlar de temes molt presents avui: la salut mental, la identitat, la memòria, els vincles humans o la mirada de gènere. El circ contemporani fa temps que ha deixat de ser només virtuosisme físic per convertir-se també en una eina per emocionar, qüestionar i explicar el món.

I més enllà dels escenaris, el Trapezi tornarà a convertir Reus en un punt de trobada clau per al sector gràcies a les Jornades Trapezi Pro Catalan Arts, que reuniran artistes, programadors i professionals d’arreu per compartir projectes i imaginar noves aliances.

Si encara no heu viscut mai el Trapezi, aquesta és probablement la millor edició per començar. I si ja hi heu anat alguna vegada, ja sabeu què passa: acabareu aturant-vos a una plaça “només cinc minuts”... i hi passareu tota la tarda.

Què passa quan tot el que es pensa i se sent es posa damunt la taula? L’escriptora britànica Ella Hickson va escriure L’autora (2018) amb aquesta intenció: sense pèls a la llengua. Tal com ella mateixa explica, l’obra és un impuls instintiu que va seguir fins al final, sense imposar-se cap censura i sense pensar en res més que en el que li sortia de dins. El resultat és una metapeça teatral en què una guionista jove lluita feroçment contra el comercialisme i l’estructura patriarcal, a favor d’una praxi creativa lliure.

Ana Serrano Gatell la transporta al català i a l’escenari del Lliure de Gràcia del 7 de maig al 7 de juny amb una posada en escena precisa, on cada element té sentit i comparteix el mateix pes que la resta: un actor no és més ni menys que una llum. L’escenògrafa Judit Colomer articula aquest espai amb una coherència que sosté el conjunt sense estridències.

Nausicaa Bonnín encapçala el repartiment, acompanyada de Javier Beltrán, Ravina Raventós i David Selvas, donant cos a una peça que no busca la comoditat de l’espectador. No és casual que, després de la seva estrena a Londres, generés incomoditat i controvèrsia: la mateixa Hickson va assenyalar que escriure amb total llibertat i provocar rebuig potser evidencia fins a quin punt les dones rarament s’expressen d’una manera tan directa i sense filtres.

La proposta es construeix a partir de capítols i llenguatges diversos que obliguen a un canvi constant de registre; tal com explica Serrano, cada nova escena implicava "canvi de xip mental molt fort cada vegada que l'arrencàvem". Lluny d’una narrativa lineal, l’obra avança per impulsos i ressonàncies que travessen l’escena i el pensament i es mantenen latents al llarg de tota la funció. El vestuari de Berta Vallvé, la caracterització de Paula Barjau, la il·luminació de Marc Salicrú, la música d’Alejandro Da Rocha, l’espai sonor de Carles Bernal i el moviment de Natalia Fernandes contribueixen a aquesta construcció en tensió constant.

És, en definitiva, un dels textos més trencadors de la dramaturga: una peça que incomoda, qüestiona i obliga a repensar qui té el dret d’explicar les històries i des de quin lloc es fa. Aquí podeu comprar les entrades.

Del 8 de maig al 7 de juny, L'Espai Lliure de Montjuïc es converteix en un espai d'alta tensió emocional i tanca temporada amb El fill, una obra del noruec Jon Fosse, Premi Nobel de Literatura 2023, que parla més des dels silencis que des de les paraules. La direcció de Ferran Utzet construeix una atmosfera densa i continguda: una casa aïllada, un poble gairebé buit i una espera que pesa.

Un fill torna després d’anys fora, però el retrobament no té res d’alliberador. Tot el contrari: no hi ha retrobament idíl·lic, sinó incomoditat, silenci i una comunicació impossible que es va enverinant amb la presència d’un veí tafaner. Mirades que duren massa, frases que no arriben a dir el que haurien de dir i un clima que es va tornant cada vegada més opressiu. 

El muntatge es recolza en un repartiment sòlid que dona densitat a aquest univers contingut. Guillem Balart i Jordi Figueras construeixen una parella atrapada en una rutina emocional esgotada, on l’afecte existeix, però no troba canals per expressar-se. La seva interpretació treballa des de la contenció: mirades, pauses i petites fissures que deixen entreveure tot el que no s’atreveixen a dir. El retorn del fill, interpretat per Sebastián Mogordoy, actua com a detonant. La seva presència altera l’equilibri fràgil de la casa i introdueix una energia incòmoda, gairebé estranya, que va desplaçant la realitat del que semblava estable. Al centre d’aquest triangle hi ha també Mercè Pons, que ofereix una interpretació plena de matisos, capaç de sostenir el pes emocional del silenci sense subratllar-lo.

El fill no busca grans explosions, sinó una tensió contínua que converteix la incomunicació en el veritable centre de la història: una família que s’estima, però que no sap com dir-s’ho. Una temàtica amb la qual, qui més o qui menys, es pot sentir reflectit. No us la perdeu.

Hi ha obres que traspassen la ficció i acaben influint en la realitat. Això és el que va passar amb Les tribulacions del jove Werther, la novel·la que Johann Wolfgang von Goethe va publicar el 1774 amb només 25 anys. Inspirada en vivències personals, explica la història d’un jove que, incapaç d’assumir que la dona que estima es mantingui fidel al seu compromís amb un altre home, acaba suïcidant-se. L’impacte del llibre va ser immens: es va convertir en un fenomen literari, però també en un problema social, ja que va provocar una onada de suïcidis per amor entre joves europeus que s’identificaven amb el protagonista.

Més d’un segle després, Jules Massenet va quedar fascinat per aquesta història i en va fer una òpera. Va començar a compondre-la el 1885, però l’estrena, el 1892 a la Wiener Staatsoper, no va tenir gaire ressò. Amb el temps, però, Werther va triomfar a Ginebra i sobretot a París en la seva versió francesa, fins a esdevenir una de les obres més importants del repertori operístic. I ara la podreu veure al Gran Teatre del Liceu, amb funció especial LiceuUNDER35 el día 2 de maig i funcions normals fins al 17 de maig. I amb un repartiment de gran nivell que compta amb el tenor Xabier Anduaga, que fa el seu debut absolut en aquest rol. 

L’òpera se centra en el món interior dels personatges. Werther és un home extremadament sensible que viu un amor impossible per Charlotte, promesa a un altre. Aquesta tensió entre sentiment i deure es tradueix en una música íntima i carregada d’emoció. El paper de Werther és especialment exigent per al tenor, mentre que Charlotte protagonitza alguns dels moments més intensos i dramàtics de l’obra.

La posada en escena, dirigida per Christof Loy i procedent del Teatro alla Scala, aposta per una lectura psicològica i minimalista. Ambientada als anys cinquanta, presenta un escenari sobri dominat per un gran mur que simbolitza la barrera entre el món íntim de la família —inaccessible per a Werther— i l’exterior. Aquesta escenografia reforça la sensació d’aïllament i d’ofec emocional dels protagonistes.

El desenllaç és tràgic: les convencions socials impedeixen que l’amor prosperi. Werther, desesperat, es lleva la vida, i Charlotte arriba massa tard per salvar-lo, just quan finalment confessa els seus sentiments. El contrast final, amb el cant innocent dels nens a l’exterior, accentua encara més la força emocional de l’obra i deixa una imatge colpidora sobre el conflicte entre emoció i norma social. Aquí podeu aconseguir les entrades!

Seguint un estel fugaç és el títol de l'exposició del Monestir de Pedralbes sobre el llegat fotogràfic de Khadija Saye, artista gambianobritànica que va capturar la identitat, la memòria i la dimensió espiritual de l’experiència negra a través de la càmera. La mostra es pot visitar del 6 de febrer al 31 de maig i és especialment rellevant perquè és la primera exposició dedicada a l’artista a Espanya i la primera retrospectiva a escala mundial. Saye va assolir reconeixement internacional amb Dwelling: in this space we breathe (Habitatge: en aquest espai respirem), presentada al Pavelló de la Diàspora de la Biennal de Venècia de 2017, on va ser la participant més jove.

Un estel fugaç

L'exposició segueix la breu però potent trajectòria de Saye, que va morir tràgicament en l’incendi de la torre Grenfell el 2017, on vivia amb la seva mare i on ambdues van perdre la vida, juntament amb setanta persones més. Una jove promesa que va deixar una empremta inesborrable com a artista i com a persona compromesa amb la seva comunitat. Filla de la diàspora, va créixer en un entorn multicultural al barri de Hammersmith (Londres), i les seves obres mostren una recerca que uneix l’experiència íntima amb qüestions universals.

La seva obra en pla zenital

A la mostra, podreu descobrir gran part del seu llegat, com els seus primers anys com a artista. Entre 2010 i 2013, mentre estudiava fotografia a la University for the Creative Arts de Farnham, Khadija Saye va concebre el retrat com una eina emancipadora per revelar la complexitat de la societat contemporània. D’aquesta etapa destaquen tres sèries: Madame JoJo’s (2011), amb retrats de la comunitat trans i travesti del Soho; People, sobre la mirada femenina negra com a resposta al colonialisme; i Living, amb retrats de gambians als seus salons londinencs. 

La seva sèrie més reconeguda, Dwelling: in this space we breathe (2017), consta de nou autoretrats en ferrotip que exploren identitat, espiritualitat i trauma a través d’objectes rituals gambians. Després de la seva mort, gran part de la seva obra es va perdre en l’incendi de la torre Grenfell i la sèrie només s’ha pogut preservar completa en format serigrafiat.

Si voleu veure a aquesta artista en majúscules, aquí teniu tota la informació. També podeu participar en una visita d'autor amb la comissària (diumenge, 8 de març a les 12h), en un taller de retrat fotogràfic intervingut (diumenges 12 d'abril i 10 de maig, d'11 a 13h) i de visites guiades a l'exposició en català i castellà. 

Si aneu on faci falta per escoltar el vostre músic preferit, ja no cal que feu quilòmetres fins a la capital: amb el Festival Music Veu, els teniu més a prop que mai. La trobada programa concerts d’artistassos com Rosario, Alfred García, Mariona Escoda o The Christians en diversos indrets de l’Alt Penedès, Baix Penedès, Garraf i Anoia, i no només això, sinó que escull espais singulars perquè l'experiència sigui encara més grandiloqüent. Alguns exemples? L’Espai Cultural Fòrum Berger, el Teatre Municipal Ateneu d'Igualada, el Teatre Casal de Vilafranca del Penedés –Societat La Principal o cellers emblemàtics del Penedès com Celler Avgvstvs Forvm, Jean Leon, Família Torres, Codorníu, Juvé y Camps entre altres.

Programació completa

Per començar l'any amb bon peu, la travessia musical arrenca el 2 de gener amb un Concert d'Any Nou a càrrec de l'Orquestra Simfònica de Sant Cugat a la Basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès. I això és només la punta de llança d’un programa espectacular. El festival continuarà el 18 de gener amb Laura Andrés, que presentarà el seu projecte Piano Piano a l’Espai Cultural Fòrum Berger, una de les pianistes més personals del panorama neoclàssic actual.

El mes de febrer s’obrirà el dia 8 amb Halldor Mar Trio, la formació del músic islandès establert a Catalunya conegut per les seves versions folk-pop i la capacitat de transformar cançons populars en peces delicades. La programació seguirà el 22 amb In Crescendo, el grup vocal que després de celebrar el seu desè aniversari s’endinsa en IN, un nou espectacle a cappella que revisita grans hits internacionals. Sense gaire pausa, el 28 portarà humor amb Miki Dkai, que arribarà a Sant Pere de Ribes amb l’espectacle Padre de Familia: Cosas de Casa.

El mes de març oferirà una doble cita destacada: el dia 14, Gerard Quintana i Jordi Batiste revisitaran l’univers de Dylan a Igualada; i el 21, la proposta d’e-Strings, un quintet de cordes elèctriques que, acompanyat de bateria i teclats, fusiona músiques i estils en un directe potent. Tot seguit, el 28, el Teatre Casal de Vilafranca acollirà Michael Legend, un tribut a Michael Jackson que repassa els moments més icònics del Rei del Pop.

A l’abril, el dia 12, el festival planta els peus a Sant Sadurní d’Anoia amb Mariona Escoda, guanyadora de la primera edició d’Eufòria, abans de continuar cap al Vendrell el 25 amb l’energia ben alta de The Black Barbies. El mes de maig arribarà carregat de grans noms: el 23 actuarà Alfred Garcia a Família Torres, i el 30, The Christians, llegendes britàniques del soul-pop, protagonitzaran una nit molt especial a Jean Leon.

El juny serà un mes intens amb l’acústic de Sole Giménez el dia 6 a Segura Viudas i el tribut impecable de bROTHERS iN bAND a Dire Straits el 13 a Codorníu, espai que també rebrà el 14 Rosario, una de les veus més carismàtiques del flamenc-pop. També hi farà parada Maria Jaume el 21, amb el seu indie íntim a Bell-Esguard, i Clarence Bekker Band el 27, que omplirà d’energia el celler Juvé & Camps.

Ja a ple estiu, el 25 de juliol comptarà amb La Reina del Pop, tribut a La Oreja de Van Gogh, a les Caves Rovellats, mentre que el 24 d’agost els més petits i famílies podran gaudir d’Els Atrapasomnis en un concert gratuït al Parc El Tívoli. La recta final del festival arribarà al setembre amb les havaneres de Port Bo el dia 19, a l’Espai Far de Vilanova i la Geltrú, i amb la poesia musical de Roger Mas el 26, que tancarà el cicle entre vinyes al celler Llopart. A quin us apunteu? Aquí podeu comprar les entrades!

Un festival que suma cultura i compromís social

Enguany, l’acció social va destinada a l’Associació Autisme amb Futur, entitat que treballa per oferir serveis, acompanyament i oportunitats a infants, joves i adults amb autisme. L’objectiu és millorar la qualitat de vida de les persones amb trastorn de l’espectre autista i de les seves famílies.