[title]
‘Tots som grecs’. Amb aquest nom, que fa referència a l'admiració per les civilitzacions que van viure i crear abans que nosaltres, s’ha batejat l’exposició de ceràmiques de Miquel Barceló a La Pedrera. Quan entres, d’una paret blava treuen el cap peixos salvatges. Després topes amb tonyines i toros, crancs i cérvols, calaveres i pedres volcàniques. La mostra comprèn tres dècades de treball, des de les primeres obres africanes, de 1994, fins a la producció més recent. Tota l’exposició és una oda a la natura i a la ceràmica, i tanca amb els seus darrers treballs gairebé acabats de sortir del forn. Barceló es mostra satisfet, tot i que troba a faltar algunes de les seves creacions més recents a la mostra: “Penso en les peces que vaig fer ahir, o fa una setmana. Com que no sé cap a on vaig, sempre m’interessa el que estic fent al moment". Li fascina la sorpresa de la ceràmica: “L'obra és tan diferent en cru i en cuit, que només puc pensar en com sortiran del forn les pròximes creacions”.
T’interessa l’atzar.
Sí, molt, perquè el forn és alquímia i transformació. Sempre esperes que la ceràmica surti millorada del forn, però no sempre és així! La gràcia és arriscar-se, portar-la al límit, fins al punt de dubtar si la teva creació sobreviurà a la transformació. Per exemple, vaig fer una peça inspirant-me en la imatge d’una tonyina partida per la meitat, una imatge que em semblava bíblica i sanguinària. Volia que la ceràmica s’obrís al màxim, dur el material al límit del que podia aguantar. I al taller, em deien que cauria! Però quan va sortir del forn, vam veure que havia sobreviscut. És una obra que està al límit, com la torre de Pisa.
La ceràmica la vas descobrir a l’Àfrica, a Mali. Creus que arrossegues, com a herència, la seva manera de treballar-la? O t’identifiques més amb la tradició ceramista d’aquí?
Les coses que no havia après en 10 anys, les vaig aprendre a l'Àfrica, perquè va ser un gran xoc. No només artísticament, sinó que entrar en contacte amb la realitat colonial, va ser un impacte. És un lloc on la vida i la mort són molt a prop, i això ho impregna absolutament tot. En tornar, vaig anar a treballar a una teulera en un taller d'un ceramista de Mallorca. Era com entrar en el segle XIX, perquè tenia un forn de llenya. Fins i tot podríem dir que era un forn primitiu, neolític. Jo crec que he fet un camí des dels 10.000 anys abans de crist fins al segle XXI, amb la ceràmica. He treballat amb serveis moderns, amb tecnologia, però també de la manera més rudimentària. I formo part d’una tradició d’artistes que es van interessar per aquest art, com Miró i Picasso, que van treballar amb Artigues. Ell va ser un gran ceramista que va fer un treball en sintonia amb l’alquímia i la transformació. Em sembla que els meus ceramistes preferits de la història són Miró, Artigues, i després Fontana, també. Però també m’interessa la ceràmica popular: l’africana, la xinesa o la coreana.
"La ceràmica i la pintura són el mateix. Consisteixen a fer canviar la matèria"
La pintura, per tu, té el mateix pes que la ceràmica?
La ceràmica i la pintura són el mateix. Consisteixen a fer canviar la matèria. Al final la ceràmica és com una pintura que fiques al forn, no? Aquest matí estava treballant en un gravat, que és exactament la mateixa transformació però imprimint l’invers de la teva creació. També és canvi. Tot són variants del mateix. Aquí hi inclouria el cinema i la fotografia, que són maneres de fabricar imatges amb el pensament. Crec que al segle XX fèiem aquestes distincions, de la mateixa manera que distingíem el figuratiu de l’abstracte. Però tot són formes del visible! Sí que és veritat que, en un moment, la ceràmica era considerada un art menor, cosa que em sembla un greu error, perquè l’han treballada grans artistes. Però per mi és tan important que l’he feta servir per obres monumentals i de gran format. Vaig intuir que la podia fer servir com si fos un fresc, treballant sobre l’arquitectura, com quan Giotto ideava una capella i, després, la pintava. I per això m’interessa la ceràmica.
En la teva obra, els elements que hi surten són sempre identificables. A l’exposició hi ha mil referències a la naturalesa, els animals, el fons marí…
Això sempre ha estat així, és intuïtiu. He nascut a una illa, davant del mar. Quan tenia un any ja era dins l’aigua. Sempre m’ha fascinat la vida marina, és una cosa que hagués pogut estudiar, com molta gent del meu entorn que es va dedicar a l'oceanografia. De petits, tots fèiem submarinisme, pescàvem i llegíem les històries del Cousteau. El mar m’interessava per si mateix, però també pel lligam que té amb la memòria i la història, que ens mostren les àmfores i altres descobriments d’arqueologia marina. I les pintures de peixos i paisatges submarins em cridaven l’atenció, encara que fossin un gènere maltractat.
Es consideraven, també, un art menor?
Bé, es deia que eren una mica kitsch, no? Els dibuixos de peixos realistes, escenaris del fons del mar… El mateix passa amb els toros o amb el pessebre. Aquestes imatges kitsch, les he intentat recuperar com a gènere perquè em semblen interessants, fins i tot quan a la gent li semblava de mal gust tenir un quadre d’un peix penjat a la paret. En canvi, en la meva infantesa, els peixos eren tan importants com el meu veí! Passava més hores amb els peixos que la gent al bar, més hores dins de l’aigua que fora.
És un record d’infantesa, o mantens aquesta relació amb l’aigua?
Encara hi és. Els dies perfectes són pintar, nedar i llegir. De fet, són coses similars, no trobes? Quan et fiques dins del mar és com quan et cabusses en un quadre. Cal bussejar i quedar-se una estona al fons del mar, anar endins, observar com és. Però després és necessari sortir i agafar aire. Aquesta manera de treballar és similar a la pintura: cal estar una bona estona esperant, observant, i el temps d’acció és curt. Te’n vas endins per mirar, i surts per pintar. I tan nadant, com pintant, com llegint, et relaciones amb un pla. Amb un llibre, amb el mar, amb un quadre, la relació sempre és la mateixa, la d’un home amb una superfície.
També pintes amb moltes referències a l’art primitiu.
Quan tenia 20 anys, pensava que l’art era una progressió, una successió evolutiva. Però d’alguna manera les pintures rupestres ens demostren que l’art no és un viatge cap a un lloc concret. He visitat Altamira, les coves de Chauvet… m’han fascinat sempre perquè expliquen que l’art sempre s’ha fet per una profunda necessitat humana. Com la poesia i com l’amor. No és un camí per alguna cosa, és un camí per l’art perquè l’humà necessita fer art. I el que fèiem a les coves és el mateix que fem ara, i m’agrada que les meves obres s’hi assemblin físicament. És una ironia que gaudeixo: pensar que no hi ha ni principi ni final, sinó que sempre és el mateix. Els mateixos pigments, els mateixos temes.
"En la meva infantesa, els peixos eren tan importants com el meu veí! Passava més hores amb els peixos que la gent al bar, més hores dins de l’aigua que fora"
A l’escola, però, ens deien que els primitius pintaven per celebrar una cacera profitosa, no perquè volguessin crear!
Això és una teoria molt dubtosa. Jo no crec pas que fos així. A les coves, no pintava qualsevol. Era sempre la mateixa mà, una vegada i una altra. A vegades, hi convidaven algú a pintar expressament perquè tenia aquella habilitat. I el mateix artista esborrava pintures anteriors, per pintar-hi al damunt: feia de crític d’art. Les observacions a les coves ens diuen que l’art que s’hi feia era molt refinat. En algunes d'aquestes coves no hi ha pintures precisament perquè els homes primitius van considerar que, en aquella paret, no calia afegir-hi res. Que ja tenia valor artístic per si sola. Segurament sabien veure coses en les parets coses que ara no sabem veure, perquè hem perdut aquesta capacitat. La de veure imatges on, a priori, no n’hi ha.
Llavors, tu per què diries que pintes?
És una necessitat que jo tinc des de fa molt temps. La meva mare pintava i vaig començar de ben petit. Després vaig intentar fer música, cinema, fotografies, escriure… m'agradava. Però la pintura era l'únic que em porta a un estat transcendent, no ho sé, com el de la droga. És l’única cosa que em produeix aquest efecte.
